divendres, 26 de febrer de 2010

El món segons Krahn


Qui no perdut uns minuts mirant l'última pàgina del Magazine dominical de La Vanguardia?
Aquest mes de febrer ens va deixar el magnífic il·lustrador xilè Fernando Krahn (1935 - 2010), que des de feia anys vivia a Sitges.
Des d'aquí el meu homenatge a aquest gran il·lustrador.
Les seves vinyetes captivaven i feien pensar gairebé sense paraules.
En el següent enllaç teniu una galeria de les seves il·lustracions:
Us recomano la lectura del següent post sobre la figura d'aquest dibuixant:
Vet aquí un humil post per aquest gran il·lustrador.

El bulevard...

Aquest post està dedicat als companys del blog Riell bulevard.
Per si algú vol saber a que ve a cuento aquest post...recomano la següent lectura prèvia:
http://riellblvd.blogspot.com/2010/02/ens-casem.html
Com es fa un regal blocaire de noces?
Després de pensar-hi només se m'acut dedica'ls-hi aquesta cançó...
És una de les meves cançons predilectes de Joaquín Sabina...
Benvolguts Eulàlia i Lluís: espero que continueu sent igual d'autèntics i lliures...
Sort i endavant!

dilluns, 22 de febrer de 2010

Una oració d'Espriu i altres camins


Nàufrag i Obrer s'adhereix a la crida feta pel bloc "Antaviana" per recordar els 25 anys de la mort del gran poeta Salvador Espriu (1913 - 1985)

De tots els poetes i escriptors que un servidor ha dedicat un post en aquest blog, reconec que el Sr.Espriu és un dels poetes que m'ha costat més decidir-me quin material escollir per penjar al bloc. Realment és d'aquells poetes que per la seva aureòla de mite nacional consagrat als altars em feia un cert respecte participar en l'homenatge blocaire. Però penso que és una bona iniciativa i que des d'aquí tota iniciativa que serveixi per recuperar la memòria dels grans poetes catalans, li donarem suport.

Recordo que un dels primers llibres que vaig llegir i que recordo més és "El caminant i el mur". Com a homenatge al mestre Espriu he decidit escollir dos poemes significatius, el primer del llibre "Les hores" i el segon del poemari citat.


ORACIÓ EN LA TEVA MORT
Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

***

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ
Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel.lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.


Que serveixin aquest dos poemes com a homenatge al mestre Espriu.
A continuació un post d'Antaviana amb la "llista provisional" de blogs que participen en aquest homenatge (sobrepassa ja la vuitantena!!):
Adjunto llista actualitzada dels blocs participants (150!!):

dissabte, 20 de febrer de 2010

Convidats d'honor


Convidats d'honor.
Exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC.
Fins l'11 d'abril de 2010.
Francament no entenc com està passant tan desapercebuda una grandíssima exposició retrospectiva i única. Dic única ja que difícilment es tornaran a veure algunes peces que formen part d'altres museus (alguns foranis) i col·leccions privades. Museus i entitats que han cedit les seves peces per aquesta efemèride.
Per què són convidats d'honor? Per què són peces de grans noms de l'art català que per diverses causes no figuren en el M.N.A.C. Un recorregut des del romànic, gòtic, renaixement i barroc fins a pintures del S.XX. Hi trobem noms com el Mestre de la coronació de Bellpuig i el Mestre de Cabestany passant per Antoni Viladomat (que apart de ser un carrer de Barcelona té un pes important en l'art català) fins arribar els grans noms dels S.XIX i XX com Marià Fortuny, Picasso, Miró, Dalí, Gargallo...
No només hi ha obra pictòrica a l'exposició també l'escultura hi té el seu pes amb obres d'autors com Arístides Maillol, escultor que fa quatre dies se li va dedicar una interesant retrospectiva a la sala d'exposicions de la Pedrera de l'Obra Social de la Caixa Catalunya.
En fi, la llista d'autors és llarga i tampoc cal omplir un simple post en un apèndix de grans noms. El millor és fer una visita al MNAC i comprovar-ho in situ. I a més a més és gratuïta.
No entenc com una exposició tan excepcional se li hagi donat tan poc ressò.
Una bona excusa per perdre un matí de diumenge o una bona tarda dins un museu.

Un pensament Marx-ista...



La televisión ha hecho maravillas por mi cultura. En cuanto alguien enciende la televisión, voy a la biblioteca y me leo un buen libro.

Groucho Marx
Actor còmic i escriptor
(New York 1890 - Los Angeles 1977)
Realment una frase molt vigent en els nostres temps.

Invictus



Invictus (basat en el llibre "El factor humano" del periodista John Carlin)
Dirigida per Clint Eastwood.
Morgan Freeman es posa a la pell del vell Mandela i francament és una gran interpretació.
És una pel·lícula sobre Mandela? No ben bé...
Invictus és l'abans, el durant i el després d'un gran partit de rugby. La final de la copa del món on el modest equip sudafricà (historicament l'equip dels blancs) s'ha d'enfrontar als temibles jugadors de l'equip novazelandès.
És un retrat de l'època dels primers anys del Mandela president i de com el propi Mandela va aprofitar un vell símbol blanc (un equip de rugby) per convertir-lo en un símbol de tots els sudafricans i al mateix temps emblema de l'orgull d'un país que buscava la reconciliació nacional. Matt Damon interpreta el capità de l'equip que va transmetre els valors d'en Mandela als seus jugadors.
Un film molt interesant on la petjada d'Eastwood simplement es nota en el fet que ha posat tot el seu mestratge per dirigir una pel·lícula equilibrada al servei d'un gran actor (Freeman) per una gran interpretació. Recomenable.
Us deixo amb el bonic poema que dona títol a la pel·lícula:
Autor: William Ernest Henley
INVICTUS
Out of the night that covers me,
Black as the Pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.
In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.
Beyond this place of wrath and tears
Looms but the horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds, and shall find me, unafraid.
It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate;
I am the captain of my soul.

INVICTUS
Más allá de la noche que me cubre negra
como un abismo insondable,
doy gracias a los dioses
que pudieran existirpor mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el dueño de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

divendres, 19 de febrer de 2010

Argument versus tecnologia...


En aquestes primeres setmanes de l'any en les que hi ha un allau de premis Goyas, Gaudís, Globos d'Or i evidentment el març els Oscars, determinades pel·lícules prenen un relleu especial...
Una d'aquestes pel·lícules està sent "Avatar", l'última aventura de James Cameron, que després de 12 anys de la multipremiada "Titanic" ha tornat pitjant fort l'accelerador.
I després dels Globus d'Or té molts punts per emportar-se uns quants Oscars.
Un servidor de vostès va anar a veure en el seu dia Avatar. Podia optar entre veure-la en format anal·lògic, 3D o en V.O. Al final vaig optar per l'anal·lògic. Confesso que la peli no em va desagradar suposo perquè em vaig deixar captivar per la fascinant aposta visual. La gràcia del film és veure com s'entrellacen imatges gravades en format tradicional i en format d'animació i digital. Sí, confesso que em vaig deixar captivar perquè la pel·lícula té autèntics moments de prodigi visual, però a mesura que han anat passant les setmanes i discutint amb diversos companys i amics ha sorgit la petita polèmica de sí la peli està sobrevalorada i de sí els prodigis tècnis no poden fer-nos oblidar que "Avatar" peca d'un greu problema: un guió sorgit del refregit de molts altres arguments molt vistos i utilitzats.
La vella història de l'explotació dels colonitzadors versos els colonitzats: uns marines especials amb l'ajut d'uns científics desenvolupen una delicada missió en un planeta desconegut anomenat Pandora i han d'apropar-se a la població nadiua "els navys" per intentar minimitzar els danys del propi expoli energètic que els humans fan del seu planeta. Un marine transmutat en aborigen s'apropa als aborígens fins el punt de confraternitzar amb la seva causa i enamorar-se de la filla del cap de la tribu...No us sona a "Bailando con lobos"? A "Pocahontas"?, A la "La Misión"? i a un llarg i llarg etcètera...
Amb tota la meva admiració per la part visual d'Avatar, penso que el gran pecat de Cameron ha sigut menystenir la història i penso que en una pel·lícula és tan important la part tècnica o visual com la part argumental i artística ja que una bona peli és la suma de moltes coses que funcionen...però bàsicament un dels motors principals és una bona història.

Està clar que el tema dóna per filosofar i debatre una bona estona...
En el món de l'art i de la creació no tots els criteris són vàlids i voler ser dogmàtic no sempre és bo. Ja que a partir d'històries gairebé mínimes s'han fet grans pelis. Fins i tot amb molta imaginació i pocs recursos s'han fet prodigis. Fins i tot a vegades cal saber entrar en l'univers particular del director. El cas més particular que se m'acudeix ara és el del director britànic Terry Gilliam i el seu darrer film "L'imaginari del Doctor Parnassus", una faula fantàstica i al mateix temps un treball maleït pel suïcidi de l'actor principal Leth Hedger però molt ben resolt amb la imaginació, l'entrega i l'ajuda d'altres actors amics.
Però si hi ha un film que m'ha sorprès del 2009 i que hi ha una gran equilibri entre història i tecnologia és "Moon". L'òpera prima del jove director Duncan Jones (el fill de David Bowie) és un magnífic treball amb l'actor principal Sam Rockwell que justament interpreta a Sam Bell, un astronauta que treballa sol en una estació a la lluna d'una planta minera que extreu un material bàsic per la supervivència energètica de la Terra.
Un film que aparentment podria ser per la presentació de gènere fantàstic però que per la introspecció, el suspens i els girs argumentals estan carregats de crítica i reflexió de la pròpia espècie humana fan que en el fons sigui un drama.
Suposo que cada pel·lícula és un món...i els tres exemples que he posat són només tres exemples, davant moltíssims altres exemples que podríem posar, que demostren que hi ha formes molt diferents de fer cinema. Però potser tant en cinema, teatre, televisió i evidentment en la literatura i en la música m'agrada que m'emocionin i m'expliquin bones històries i suposo que per això "Avatar", tot i que m'he deixat fascinar per la proposta visual, i tot i que té elements per ser un film amb una història amb més profunditat i emoció, no m'ha arribat a emocionar ja que el guió és fluix i els personatges són massa plans.

dijous, 18 de febrer de 2010

Un poema de Walser...


En un post anterior he comentat que encara hi ha certes sales de Barcelona que aposten pel teatre de text. La Beckett és una d'aquelles sales que apostat per muntatges d'autors novells o autors europees poc coneguts, però a vegades sorprenents, almenys per nosaltres.

De la temporada d'enguany, tot i que no és la més recent, vaig veure el muntatge "Aquí s'aprèn poca cosa" dirigit per en Toni Casares. Una adaptació teatral de la novel·la "Jakob von Gunten" de l'autor suís Robert Walser. Un autor prou conegut a Alemanya i a Suïssa amb una vida tormentada que va acabar els darrers vint anys de la seva vida en un manicomi suís. I un dia com un altre d'hivern van trobar el seu cos mort enmig de la neu.

Cal dir que el muntatge de la Beckett, tot al contrari del que ens té acostumats, fou francament molt fluix, molt decebedor i molt convencional.
Tot i que el muntatge em va semblar francament decebedor, uns amics em van recomenar que llegís algún poema seu...

MIEDOS
He esperado saludos mucho tiempo,
frases suaves, al menos un sonido.
El miedo no es de voces o tañidos:
penetrar, sólo la niebla penetran.
Un secreto canto en acecho oscuro:
alíviame, pena, el arduo viaje.


ROBERT WALSER (Biel 1878 - Herisau 1956)

(Del libro ‘Poemas’, Icaria, 1997.Traducción y prólogo: Carlos Ortega)

dimecres, 17 de febrer de 2010

Torna l'Auca...


He llegit bones crítiques de la re-lectura i la re-adaptació del clàssic català de Santiago Rusiñol "L'Auca del senyor Esteve".
Realment aplaudeixo la feina del Teatre Nacional per donar l'oportunitat que els clàssics catalans siguin de nou adaptats i se'n facin noves lectures.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Grans noms en petites sales...


Si algú de vosaltres ha decidit anar al teatre les darreres setmanes a Barcelona haurà observat que, tot i ser variada i eclèctica, hi ha una tendència cap al teatre més comercial, musical, comèdies més lleugeres...
Afortunadament encara hi ha sales que aposten per programar obres de text de noms que tenen un pes i una influència en la història del teatre més recent.
Al teatre Romea, al TNC o a la Biblioteca de Catalunya encara s'hi poden trobar obres d'un cert nivell.
Les darreres perles que he trobat i he pogut gaudir personalment han sigut:
"American Buffalo" de David Mament a l'Espai Lliure del Teatre Lliure.
Magnífica posada en escena. Una peça directe ben dirigida per Julio Manrique i ben interpretada per joves actors com Ivan Benet i Marc Rodríguez. Un clàssic de Mamet que retrata les misèries, ambicions i cobdícies de tres perdedors que tenen com a espai comú una botiga d'antiguitats en l'Amèrica més profunda.
Una llàstima que s'hagi pogut veure durant tan poc temps.

"Figuretes de vidre" (The Glass menagerie) de Tennesse Williams.
a la Sala Muntaner.
Traduïda a l'espanyol com "el zoo de cristal", aquesta peça dels inicis de Williams es va poder veure fins el 14 febrer. Una peça humil, gairebé autobiogràfica, un retrat dels records més colpidors i dolorosos de la joventut del propi autor que s'amaga rera l'àlies de Tom Whifield. Un muntatge autèntic que ha esta dirigit per en Jordi Pons-Ribot.
Una obra que ha estat programada poques setmanes.
La pregunta del milió és:
Per què cada dia la programació teatral té tendència a programar obres durant poques setmanes?
Una possible resposta és perquè les obres en qüestió ja tenen altres funcions contractades en altres teatres de Catalunya. I l'altre possible resposta pot ser perquè d'aquesta manera la sala que acull l'obra evita el mínim de riscos per si l'obra no funciona.
Algú ho sap?

dilluns, 15 de febrer de 2010

La vida de Garbo...(resumida en 10 minuts)


Garbo, l'espia que va salvar el món,un gran documental d'Edmon Roch.
Documental premiat als darrers premis Gaudí amb dos premis i guanyadora del millor documental dels premis Goya.

El temps a la televisió és or i m'ha semblat molt amena i entretinguda la manera com aquests xiquets de la Tv local de Cambrils expliquen en un programa en tan sols 10 minuts la vida de l'espia Joan Pujol. Una vida increïble que el director Edmon Roch ha portat en format de documental al cinema i que des de fa gairebé dos mesos està a les cartelleres. Lamentablement la distribució d'aquests documentals sempre és penosa i és una llàstima ja que realment és molt bo. En el seu dia un servidor, a Barcelona, va tenir problemes per trobar una sala on s'exhibís aquesta pel·lícula. No vull ni pensar com deu ser la distribució d'aquestes pel·lícules a altres zones com Tarragona, Lleida i Girona.
El noi que fa la ressenya de la vida del famós espia a la TvCambrils fa un comentari de la poca distribució d'aquests films a les comarques de Tarragona.
En fi, una llàstima que determinats films, suposo que pel fet de ser considerats minoritaris, no poguin arribar a més gent.

El secret

En època de crisi i llibres d'autoajuda, l'altre dia vaig sentir una frase, potser tòpica, però que em va quedar gravada:
"El secret de la felicitat és tenir bona salud i mala memòria"
La frase correspon a la veu en off de la introducció d'un dels primers capítols de la sitcom de Dagoll Dagom "Sagrada Família".
Moltes sitcoms acaben sent repetitives i poc innovadores, carregades de clixés i riure allò que diríem riure no sempre ho aconsegueixen.
Si més no la "Sagrada Família" de Dagoll Dagom té com a punt a favor frases lapidàries com la que he anotat que et deixen clavat a la cadira entre rialla i rialla.

diumenge, 14 de febrer de 2010

L'any del tigre (o com resumir-ho en una frase)

Segons l'horòscop xinès aquest cap de setmana hem entrat en l'any del tigre. Segons un antic proverbi xinès la frase més idònia per definir aquest any és:
"Si te caes siete veces, levántate ocho"
L'instint i la fortalesa del tigre destaca per damunt de les seves limitacions.
Com que no tinc cap savi xinès perquè m'interpreti correctament el proverbi, m'atreveixo a dir que aplicat als temps turbolents que vivint seria com dir:
"Ens seguirem fontent hòsties però caldrà aixecar-se uns quants cops per sortir de la maleïda crisi"
Si tingués el savi xinès al costat em diria que el tigre és un animal amb coratge. Conclusió:
Que l'any del tigre serà un any que li haurem de posar molt coratge per seguir endavant.

diumenge, 7 de febrer de 2010

El lotus daurat


Hi ha músiques com les de Buddha bar que ens conviden a un univers oníric i llunyà. Avui diumenge us convido a viatjar al país de lotus daurat. Certament un viatge suggerent...

divendres, 5 de febrer de 2010

Recordant Salinger...



"La diferencia entre la alegría y la felicidad es que la alegría es un líquido y la felicidad un sólido.
Lo que distingue al hombre insensato del sensato es que el primero ansía morir orgullosamente por una causa, mientras que el segundo aspira a vivir humildemente por ella.
Ese es el gran problema. Nunca puedes encontrar un lugar que sea agradable y tranquilo, porque no existe. A veces puedes pensar que sí existe pero una vez estas allí alguien se acerca sigilosamente y escribe “Jódete” en tus propias narices.
Soy un paranoico al revés. Siempre sospecho que la gente está planeando algo para hacerme feliz."
J.D. Salinger (1919-2010)

La vida d'en Salinger sempre fou un misteri i segurament molta gent pensava que a l'estar retirat del món mundial, que potser ja era mort. Un escriptor turmentat? Bé com molts altres escriptors amb la petita diferència que potser d'aquí un temps ningú recordarà qui era Salinger però si que moltes generacions recordaran el seu gran llibre: "El vigilant en el camp de sègol".
Vet aquí un llibre que ha marcat a moltes generacions d'adolescents i un servidor que el va llegir ara fa molts i molts anys ara li ret homenatge al seu autor a través de les seves pròpies frases.

10 anys sense en Capri

Ahir va fer 10 anys de la mort de Joan Camprubí Alemany (BCN 1917 - 2000), actor, còmic, humorista, monologuista conegut com Joan Capri.
La foto reprodueix el típic single de l'època amb els famosos monòlegs. D'aquests singles n'havia vist a casa els meus avis i també n'havien tingut els meus pares.
Vilaweb també es fa ressò de la notícia, aquí teniu l'enllaç:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3686167/1.html
Fa un any vaig penjar un post amb tres monòlegs i realment tot i el pas del temps encara té la seva gràcia.
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/02/contra-la-crisi-el-metge-mha-recomenat_20.html
(En aquell post hi havia 3 monòlegs:l'enterramorts, el món és així i el pis i l'estalvi)
A continuació 3 monòlegs més...I un fragment de la coneguda sèrie "El Dr.Caparròs", la primera sitcom en català.



Crida - Miquel Abras (Noves Veus XVIII)


Miquel Abras forma part amb Mazoni i Sanjosex d'aquell nova fornada de músics i cantants sorgits de la Bisbal de l'Empordà. Amb bones lletres i amb un pop elegant i contundent, Abras ja forma part de la nova generació de cantants que a poc a poc intenten fer-se camí.
Aquesta cançó segurament és una de les més conegudes, però és un crit, mai millor dit a la lluita personal i a la supervivència, molt necessària en els temps que vivim.

Només ens queda el silenci? Crida!

NO ENS PODEM QUEDAR EN SILENCI...CRIDA!

Sovint davant determinades notícies, caldria sortir en massa al carrer per fer entendre a determinats polítics, administradors, dirigents, confederacions empresarials, anal·listes econòmics i un llarg etcètera que certes mesures, no són un mal menor, sinó un insult i una clara injustícia. Parlo de la proposta esbombada aquesta setmana de endarrerir l'edat de la jubilació als 67 anys. Simplement és la cirereta del pastís davant d'un panorama no gaire encoratjador (crisi, atur, recessió...) i d'una sèrie de mesures que des de fa anys en comptes d'afavorir el ciutadà, l'empobreixen i el perjudiquen.
Amb l'excusa de la crisi i els temps difícils ens podem trobar que el ciutadà de peu pot perdre molts drets. Barcelona ha acollit una cimera de Ministres europeus de Treball...En sabem els resultats? Imatge i poc més.
Com a contrapartida els líders sindicals europeus han fet una contracimera per parlar a fons de la greu situació que passa el món sindical, laboral.
També aquest cap de setmana usuaris del Transport Públic van convocar una protesta a través de facebook per queixar-se de la pujada de tarifes del transport. Com pot ser que en època de crisi cap partit polític, sindicat, associació d'usuaris i consumidors; ningú fins ara ha aixecat el crit al cel davant un fet que perjudica les butxaques dels passatgers i usuaris. Suposo que serà perquè determinats polítics van en cotxe oficial al Parlament i evidentment com que no utilitzen determinats serveis per anar a estudiar i treballar no crec que els preocupi gaire.
En el següent enllaç, el blocaire de L'hereu Riera parla de la desaparició dels conceptes de classe obrera/ classe treballadora:
Em pregunto el perquè la gent no es movilitza...vivim en una espècie d'estat catatònic que som incapaços de reaccionar davant la pèrdua constant de drets laborals. L'economia està fent estralls en moltes classes socials. Les classes més desafavorides en poden patir les conseqüències: pensionistes, viudes, gent amb ajudes socials...
Diuen que tot plegat és una qüestió demogràfica que se n'hauria d'haver parlat fa anys. Arribarà un dia que la meitat de la població seran pensionistes, viudes, aturats, jubilats, menors, població passiva, població a temps parcial, funcionaris...i l'altre meitat població activa. Està clar que si no es prenen mesures, l'invent de l'Estat del Benestar està tocat. I no pels que ara tenen 60 anys sinó pels que d'aquí 20 o trenta anys en tindrem 60.
En els diferents sectors en els que he treballat sempre hi hagut petites històries i desavinences sindicals provocades pels maleïts convenis.
Ahir al migdia a la Tv3 feien vaga...
I per què? Pel maleït conveni.
En el sector de l'atenció telefònica fa temps que hi ha pendent la negociació del nou conveni però no es tira endavant per la imcompentència i les lluites entre CC.OO, UGT i CGT, entre altres sindicats.
Un es pregunta què carai passa actualment amb els sindicats? On viuen? On dormen? Per què no desperten d'una maleïda vegada? Per què només es preocupen dels EROS mediàtics i no la negociació dels convenis que encara estan més penjats que penjats?
Davant tot plegat no sé si riure o plorar quan els dirigents de CC.OO. han anunciat per final de mes manifestacions contra la proposta d'ampliar l'edat de jubilació als 67 anys. Ara desperteu?
Que algú m'expliqui quin ha de ser el paper de la classe sindical en el S.XXI (i això que un servidor n'està afiliat a un) perquè no ho veig clar...
Què ens queda? Només ens queda el silenci?
Abans que arribi el cap de setmana...CRIDA!
Tan debò tot fos tan fàcil com sortir al carrer i cridar. Però està clar que davant determinades mesures no ens podem quedar en silenci.

Crash!

Diuen que l'alarmisme mai és bo però quan et fallen els frens i estàs apunt de l'estampida, alguna cosa s'ha de fer oi?
Cal ser realistes i no amagar les vergonyes. Ve a ser com un cubell de brossa que al final la tapa de les escombraries ja no pot amagar el que hi ha sota. L'any 2010 és l'any del realisme i la veritat, l'any en que als ciutadans no ens podran amagar les vergonyes i dir-nos recessió quan ja fa molt de temps que estem en una crisi, dir-nos que ens apretem el cinturó quan resulta que la crisi ha estat provocada pel sector financer i a sobre determinats bancs tenen beneficis...
El finalcial Times anglès parla que l'Estat Espanyol i Grècia estan apunt d'un Crash econòmic. Quan diuen això de Crash entenc que volen dir una espècie d'estampida sense aturador i "l'apoyaré del Sr.Zp" que acudeix a esmorzar pro-oració a Washington, mentre l'Obama passa de venir a la pròxima cimera europea; doncs francament "l'apoyaré" ja no cola massa...
Quan la situació econòmica ha provocat un daltabaix en la situació social i el FMI demana que ens baixem el sou...penses que alguna cosa no va bé.
Esperem que sigui certa la llei del pèndol i tot allò que ara s'ha perdut pugui recuperar-se amb el temps.

La revolta silenciosa continua...

Us preguntareu quin és el post que hauria escollit com a millor entrada per presentar al concurs que en els posts anteriors he citat...oi?
Doncs és un post que vaig dedicar a Vicente Ferrer....
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/06/la-revolta-silenciosa-potser-va-neixer.html
La seva saviesa, les seves paraules, la seva tenacitat, perseverança, la seva lluita per damunt de pressions polítiques i religioses per portar l'esperança a unes persones d'un poble on la misèria és diària i palpable, és francament un exemple. Per això, recolzo la iniciativa que es pugui reconèixer la seva tasca amb un premi Nobel a la seva Fundació. (Segurament tendrà molt més sentit que el controvertit Nobel que li van dona al Sr.Obama)
Us convido a llegir un article del País:
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Nobel/Vicente/Ferrer/elpepisoc/20100201elpepisoc_6/Tes

Ni que no els hi donguin mai el Nobel, sempre tindran la meva admiració.

dijous, 4 de febrer de 2010

Revisant posts (i III)



"Els posts són com piles de llibres que s'acumulen en el nostre armari virtual particular que és el nostre blog". Permeteu-me que acabi la triologia revisionista del meu darrer any blocaire...

Juliol 2009

(La descoberta d'autors com la descoberta de nous grups és una de les coses bones de compartir en un blog. Sota l'etiqueta de "noves veus", com també hauria pogut estar en l'etiqueta d'unes notes o ritmes i cançons, he sobrepassat la quinzena d'entrades de nous grups com per exemple...)http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/07/noves-veus-xv-anna-roig-i-l-de-ton.html (Un altre post destacable fou el 40è aniversari de l'arribada de l'home a la lluna...sota l'etiqueta d'impressions)http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/07/encis-de-lluna-sobre-la-platja.html

Agost 09

(Sota l'etiqueta d'ironia destaquem dues mirades de les vacances i de la Barcelona turística...)http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/08/el-mon-sacaba-lagost.html

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/08/com-no-ser-guiri-i-sobreviure-la-rambla.html

Setembre 09

(Sota l'etiqueta "mirades" una reflexió sobre la pèrdua de drets laborals...) http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/09/mes-naufrags-que-maio-30-anys-de.html

Octubre 09

(Sota l'etiqueta Blocs vàrem dedicar tres entrades a la presentació del llibre de "Totes les baranes dels teus dits...")http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/10/tots-els-blocaires-dels-teus-dits.html

Novembre - desembre 09

(Tot i que el tema fotogràfic i viatger no ha estat gaire present en el bloc, de forma simbòlica en els darrers mesos de l'any, vaig escriure alguna entrada al respecte sota les etiquetes de fotografia i paisatges i viatges. La reinvindicació d'alguns autors ha sigut una de les constants del bloc i en els darrers mesos li ha tocat a Joan Vinyoli...)

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/11/el-somriure-destambul.html

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/11/la-fotografia-del-silenci-i-de-la-llum.html

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/11/tot-recordant-vinyoli.html

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/12/el-primer-estel-bones-festes.html

Any 2010 - Gener 10

(La devastació d'Haití és el que em va moure el mes passat a escriure un altre post amb rerafons solidari...)

http://naufragiobrer.blogspot.com/2010/01/solidaritat-amb-la-gent-duna-terra.html

I us preguntareu: però al final quin post hauria escollit com a millor entrada? Paciència, ara us ho dic...

Revisant posts (II)



No volia matar-vos d'avorriment amb l'anterior entrada, però amb aquesta breu etapa de revisionisme blocaire personal m'he adonat que els blocs sovint tan efímers com l'actualitat i que fins i tot podríem fer un anuari amb totes les millors entrades dels nostres blogs explicant el bo i millor de l'any anterior. Suposo que aquesta entrada hauria estat meravellosa i fantàstica pel mes anterior, el gener, on hi ha una espècie de frenesí per resumir, pronosticar i premir el bo i millor de l'any anterior. I els primers mesos de l'any sembla que segueixen aquesta premissa: Gaudís, Goyas, Òscars, etc, etc
Abans d'estripar totes les notes per decidir quina ha sigut la meva millor entrada, he gosat fer un exercici de revisionisme personal (us preguntareu, cal?) i transcric algunes de les notes...
Revisant posts Any 2009
Gener 09
(Sota l'etiqueta de videoclipteca, videoteca, impressions i Viure a la Colònia, recupero un post de les famoses ventades de fa un any)
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/01/p-de-paisatges-despres-de-la-tempesta-i.html
Febrer 09
(Sota l'etiqueta d'Últimes lectures, literatura i llibres però que perfectament l'hagués pogut englobar amb l'etiqueta llengua (perquè és una bona traducció) o Autors, em fa goig recordar un post sobre un poeta que vaig descobrir fa un any. I penso que el millor que ens ofereix els blocs és poder descobrir i compartir autors)
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/02/la-poesia-de-transtromer.html
Març 09
(Sota l'etiqueta d'Art, he recuperat un post dedicat a una de les exposicions més exitoses de l'any passat. Un post que hagués pogut tenir també l'etiqueta de NiO - Nàufragiobrer recomana...)
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/03/3-grans-retrospectives-i-sorolla.html
Abril 09
(L'any passat fou un any on la recuperació de la memòria històrica tingué un pes important. L'Abril fou un mes de commemoracions. El següent post hagués pogut estar etiquetat com a Memòria- Història-Patrimoni, però és un post inclós com a Ritmes i cançons...Montllor i Llach revisant "Les corrandes de Pere Quart")
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/04/cancons-per-recorda-la-nit-mes-freda.html

Maig 09
(Hi han posts que tenen un toc solidari, una mirada concreta del món...sota l'etiqueta de Solidaritat vaig intentar apropar-me a la figura d'algú que lluita pel seu poble...)
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/05/aung-san-suu-kyi.html
Juny 09
(Sovint les crítiques o els apunts de cinema, tv, teatre, escena, efemèrides, festes...són apunts que poden ser totalment efímers. Coincidint amb el dia Mundial del Medi Ambient i amb l'estrena d'un gran Documental, sota l'etiqueta d'Ecologia vaig penjar el següent post...)
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/06/home-trailer.html

Revisant posts (I)



Sí, ho reconec, el següent post és totalment d'autobombo. D'aquells posts que serveixen per enmirallar-se un mateix. Mentre escric aquesta entrada em maleeixo els ossos perquè se'm va passar totalment apuntar-me a la convocatòria a la millor entrada...


L'allau d'iniciatives és tal que cal estar molt al lloro. Recordo haver vist una entrada al bloc d'en Tibau explicant que es convocava un concurs a la millor entrada. El bloc en qüestió és el següent:


http://www.opinalia.com/concurs/


Lamentablement he fet tard.
Quan vaig llegir les bases de la iniciativa vaig començar a pensar...La millor entrada, Déu meu, què difícil!
La vida d'un bloc està carregada d'estadístiques, en aquest cas: 1 any+7 mesos, +de 4600 visitants, +de 7800 descàrregues i fins el moment 254 comentaris i prop més de 515 entrades.
Felicito a qui se li va ocòrrer el repte que els propis blocaires presentessin un enllaç amb la seva millor entrada. Tal repte suposa ser un pèl crític amb un mateix i intentar seleccionar el bo i millor. Un bloc com el meu, amb alts i baixos i poc perseverant, on no he parlat d'un sol tema, com molts altres blocs, sinó de varios temes (cultura, literatura, art, viatges, impressions personals, etc) no és tasca fàcil decidir el bo i millor.
No perquè hagi escrit grans meravelles sinó perquè hi ha molts posts que són fruit de circumstàncies, moments, moltes recomenacions, cançonetes, videos, etc
Vaig decidir fer una revisió ràpida d'allò que havia escrit i vaig prendre unes notes. I finalment vaig decidir quina hauria sigut l'entrada que hauria presentat a tal concurs. Però això us ho explicaré més endavant...

De tot allò efímer i no efímer d'un bloc que salvaries?

(he utilitzat la imatge del regal de la meva blocaire invisible 09/10 perquè penso que és molt il·lustratiu del que passa quan cal fer revisionisme d'un mateix...)

dilluns, 1 de febrer de 2010

Revival: Sopa de cabra "tot queda igual"

Aquesta cançó em porta molts records. Hi ha moments a la vida cal seguir endavant, tot i que hi ha moments que tot queda igual.
Una cançó que té 20 anys. Fou gravada en directe el mes de febrer del 91 a la Sala Zeleste. I fou inclosa en el doble àlbum Ben endins.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails