dimecres, 26 d’abril de 2017

Sóc tots els escriptors que estimo... (2)(el retorn)

Ara que ja ha passat Sant Jordi i que "la cosa literària" ja s'ha mesclat amb tot tipus de llibres i novetats que poc temps després s'oblidaran tan fàcilment com les receptes de cuina dels programes de Tv3, deixeu-me fer de nou  un tribut a aquelles meravelloses cartolines que imprimia la Institució de les Lletres Catalanes. Durant un temps en van circular moltes amb moltes cites interessants.Jo en vaig poder caçar algunes. Són frases potents d'autors no menys potents. 

Vet aquí les meves noves cartolines de la I.LC. (Institució de les Lletres Catalanes) caçades aquest Sant Jordi 2017. Podríem dir que són les noves adquisicions 2017 a la meva col·lecció. 
                           
                                     [Vegeu també: sóc tots els escriptors que estimo...(1)]

Aquest és el meu apunt post Sant Jordi d'enguany, dedicat sobretot als autors (escriptors i escriptores,ja m'enteneu!) perquè com vaig comentar en un apunt anterior, sobretot pels autors jubilats, aquest a vegades sembla que no sigui país per escriptors. 




La noia del Club

La noia del club de Maria Carme Roca. Editat per Bromera - col·lecció Trànsit.

Parlar de Maria Carme Roca és parlar d'una escriptora que amb molt ofici, perseverança i il·lusió ha conseguit que enguany celebri 20 anys de trajectòria professional i més de 50 llibres publicats (entre infantil, juvenil i adults) que es diu aviat. Mantenir-se a la "Champions" dels escriptors catalans no és fàcil i any rere any seguir un bon ritme de publicacions sense decaure el bon ofici i la qualitat tampoc és fàcil.
Per tant des d'aquí...enhorabona!

Un servidor si  ha seguit aquesta autora ha sigut bàsicament per la bona nòmina de novel·les històriques o d'ambientació històrica. Cada nova entrega és un nou interrogant i repte...aquest any la Maria Carme Roca on ens farà viatjar? Després de passejar-se pel món antic, greco-romà, medieval, modern i l'any passat amb "Apunt d'estrena" al segle XX ha tornat enguany al segle XX.
Barcelona torna a ser l'epicentre de l'acció i els convulsos i trepidants anys 30 són la cortina de fons perfecte per retratar-nos les il·lusions i decepcions d'una noia del Poblesec que vol ser nedadora. Un retrat del món de l'esport femení d'aquells anys. És una novel·la que es devora ràpid i que té amb el ritme narratiu i els bons diàlegs uns bons aliats. El més fascinant són les cites i textos introductoris de diferents autors i autores, alguns prou coneguts de la nostra literatura, que són una presentació i inspiració de cada capítol. Reivindicar certes autores d'aquells anys és un altre atractiu...Una trama molt ben lligada on personatges reals com la periodista Irene Polo, Josep Maria Planes o Avel·lí Artís Gener són grans secundaris al costat de la protagonista i de tot una gamma variada de personatges de diferents estrats i classes socials interactuen entre ells i fan evolucionar la història. Com cada novel·la darrera de tot plegat hi ha un gran treball de recerca, lectures i referents per fer que tot plegat sigui versemblant i interessant.

A diferència d'altres novel·les molt més extenses com "L'enigma Colom", "Escollida pels Déus" o "Apunt d'estrena" o "Barcino" que són obres que tenen com mínim 300 o 400 pàgines, "La noia del Club" podríem considerar-la una novel·la curta, fins i tot més esquemàtica que d'altres. Les obres citades tenen en comú un estil propi que és un tècnica i complexitat narrativa que porten al lector a seguir la història del personatge per diferents punts de tensió com si fos una autèntica muntanya russa. "L'enigma Colom" té un misteri fascinant que no és resol fins el final i "Apunt d'estrena" té un final apoteòsic (que evidentment no explicarem) que et deixa atrapat a la cadira durant uns minuts.
"La noia del Club" és una novel·la que va de menys a més i que té un parell d'escenes potents que no explicaré, però que a diferència d'altres obres, personalment crec que li falta un punt més de tensió, de misteri o d'intriga.En aquest sentit el fenòmen del pistolerisme als anys 30 és un dels motors que dóna tensió a la novel·la i podria haver donat en algún moment una mica més de joc.Fins i tot per aquells que us hagueu llegit "Apunt d'estrena" entre les protagonistes femenines (salvant molt molt les distàncies) podríem trobar a nivell de plantejament psicològic de personatge semblances: noia d'extracció humil que lluita per un somni amb un entorn no sempre favorable i amb un antagonista masculí de malson. (perdoneu, no vull fer espòilers! Llegiu les dues novel·les!)
Un punt molt a favor d'aquesta història és que els personatges masculins i sobretot els antagonistes no són ni blanc ni negre, tenen una gamma de grisos important i sobretot hi ha una escena memorable, passats tres quartes parts de la novel·la que humanitza l'antagonista que explica que darrera de tot plegat hi ha un món, una família, unes relacions, un barri, un entorn que poden explicar moltes coses i aquests ambients la Maria Carme Roca ens els fa arribar molt bé.

El més fascinant és el retrat d'una època i d'uns personatges i les referències a escriptors i autors.
En qualsevol cas..."La noia del club" una nova novel·la de la Maria Carme Roca que val la pena devorar. 
I evidentment és una novel·la molt recomanable.

Argelagues

Argelagues de Gemma Ruiz. Editat per Proa 
Hi ha llibres que et criden l'atenció o per l'autor, o per la temàtica, o per la portada, o per tot allò que hi ha al darrera. Reconec que el principi no em va cridar massa l'atenció i vaig pensar: uff,  no! un altre llibre d'històries personals i familiars. El meu cosí li va regalar a ma mare quan estava convalescent a l'hospital. No se'l va llegir aquells dies i me'l vaig emportar a casa i me'l vaig llegir jo sense cap mena d'expectativa.
També he sentit algun comentari o prejudici d'algun persona envers l'autora per treballar on treballa com si li haguessin fet la promo gratis.
La pròpia autora ha confessat en alguna entrevista que alguns companys li havien dit..."com és que escrivint tan bones cròniques i articles encara no has escrit un llibre?"
És nota que el salt de periodista a escriptora la Gemma Ruiz se'l deuria pensar molt molt bé. Llegint el llibre es nota que no és una obra fruit d'una nit ni d'un dia, ni d'un rampell, és una història o històries que portava a dins feia molt de temps i que finalment va decidir volcar-la, vomitar-la a través d'una molt bona novel·la, tenint en compte que és la primera novel·la. És una novel·la feta amb ànima, emoció, amb sentiment i quan llegeixes una novel·la amb ànima el pòsit que et deixa després de llegir-la és molt important. El mèrit no és tan saber retratar amb encert la vida i trifulgues d'unes dones i d'una família que passen d'un vida més rural a Castellterçol a una vida més industrial com són el món tèxtil de Sabadell, sinó quelcom molt difícil de trobar com el to i ritme narratiu amb uns diàlegs i sobretot una cura del llenguatge que francament s'agraeix molt. Sí,ho confesso, em va atrapar, em va agradar i em va sorprendre.

El que més em va sorprendre fou un capítol que explica que feien les modistes el dia de Santa Llúcia a Barcelona. Ma mare (com les meves àvies també havien treballat en el tèxtil) i em va explicar fil  per randa abans de llegir la novel·la que feien per Santa Llúcia a Barcelona. Vaig tenir la sensació que Gemma Ruiz ens havia espiat o gravat la conversa. O més ben dit que l'èxit merescut d'aquesta primera novel·la ha sigut transmetre en paper moltes experiències de dones ànonimes del segle XX que com ma mare i les meves àvies i bèsàvies també van treballar en el tèxtil i també com a bones modistes van anar a passar el dia de Santa Llúcia a Barcelona.

Si heu de llegir aquest llibre oblideu-vos de la Gemma Ruiz - periodista i concentreu-vos bàsicament en les bones històries que porta el llibre. Independentment de la cosa mediàtica o del fet que al darrera hi ha una eiditorial potent que ha recolçat aquesta obra, independentment si ha venut més o menys llibres per Sant Jordi, que francament a mi m'importa poc, és una novel·la interessant. I ja fa més de mig any que es va publicar ( mireu aquest article i la seva data) i si ha tingut una bona acollida vull creure que és perqué molts lectors han vist que al darrera d'aquesta obra hi ha una novel·la que transpua molta ànima. I això en els temps que corren no és fàcil i s'agraeix.
I per tant no cal dir que és una novel·la molt recomenable.


dimarts, 25 d’abril de 2017

1 frase d'Emilio Salgari



«El dia és per a dormir. La nit per a somniar. No hi ha res més, a la vida. La resta que us diran, són mentides». 
 (periodista i escriptor italià)

La Rosa, els llibres i la bombolla


Tot passa d'una forma tan ràpida que durant el capdesetmana tenia ganes d'escriure quatre impressions molt personals sobre l'evolució de la jornada festiva de Sant Jordi però amb el pas de les hores m'han anat passant les ganes.
Vivim en una època on tot es viu en directe i sovint les xarxes es comparteix i es viu d'una manera que les pròpies notícies el dia següent semblen com si ja no calgués explicar res més. Apa-siau, ahir a última hora ja vàrem publicar les super llistes dels més venuts i avui dia 24 ja no cal afegir res més.

Això passa amb moltes altres notícies i esdeveniments. No cal dir que el partit de fútbol de la jornada del Barça i les eleccions franceses per no dir tot els afers polítics de primer ordre del dia ocupen molts minuts de notícies que fan que la pobra cultura i la pobra literatura ja no cal esmentar-ne ni un mot més.

Potser el pas dels anys i el fet que he vist moltes coses que no m'agraden de com una festa inicialment editorial i literària s'ha anat omplint d'altres atractius fa que la meva percepció del Sant Jordi ja no sigui tan romàntica i apassionada com abans, tot i que és una festa que em segueix captivant i sempre amb molta curiositat per tot allò que any rera any genera.

La sensació de la jornada de Sant Jordi a Barcelona és de molta molta gent. Massificació i sobreoferta. I un gran oportunisme de molta gent que no sempre té res a veure amb el sector ni editorial ni literari ni molt  menys del gremi de les floristes. Actualment és un gran aparador, una gran festa cultural i cívica. Tot i té cabuda, sí és, clar...oh, benvinguts passeu passeu...però no sé, m'esgota des de fa molts anys veure una gran quantitat de coses i de gent que no tinc clar com encaixen amb Sant Jordi: tot tipus d'entitats, associacions, grups i grupets, partits polítics, referèndums i també vaig veure una taula petitòria a favor de la selecció espanyola a Barcelona. Vaig veure des de budistes i tartamuts fins a un grup que és diu "Prostíbulo poético" que per ser poético" suposo que per la cosa poètica deuria colar al demanar la llicència de la parada a l'Ajuntament.

En fi....me n'alegraré molt si "Sant Jordi" es declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat però ja fa temps que això de Sant Jordi és una gran bombolla que curiosament no ha petat. 

En fi...voldria escriure moltes més coses però la Julia Costa en el seu blog ho ha resumit molt bé en aquest apunt:
EL DIA DEL GRAN SUPERMERCAT CATALÀ DEL LLIBRE MEDIÀTIC I LA ROSA D'IMPORTACIÓ
i aquest apunt també és molt interessant: 
 SOBRE FRIVOLITATS LITERÀRIES I PEDAGÒGIQUES

diumenge, 1 de gener de 2017

La Corona d'Aragó dibuixada (descubreix-la fins el Maig 2017)


La Història explicada en format de vinyetes ha sigut un dels formats que en diferents èpoques s'ha utilitzat per fer-nos conèixer diferents etapes històriques i aproximar-nos a situacions ocorregudes en èpoques pretèrites.
L'Arxiu de la Corona d'Aragó ens proposa un interessant viatge  per conèixer la seva història a través de les imatges creades en diferents treballs per part de magnífics dibuixants: un llegat viu i dinàmic en la il·lustració, el còmic i l'humor gràfic del nostre país.

L'exposició "La Corona d'Aragó dibuixada" es pot visitar fins el 17 de maig del 2017.



Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails