Happycracia

 

Ahir 20 de març era el Dia Mundial de la Felicitat. 

Crec que això dels "Dies Mundials de..." sempre tenen aquell to de bones intencions per millorar el món mundial. 

He descobert que hi ha una pàgina en castellà dedicada a la difusió dels dies mundials, en el d'ahir diu:

"El 20 de marzo se celebra el Día Internacional de la Felicidad, proclamado la ONU, una fecha simbólica para conmemorar la importancia que tiene la felicidad como parte integral en el desarrollo y bienestar de todos los seres humanos."

Potser avui és més mediàtic el Dia Mundial de la Poesia però avui també és el dia de:

Día Internacional de la Eliminación de la Discriminación Racial

 I també avui dels arxius, les titelles, els boscos i de la síndrome de Down.

 Fa poc vaig llegir un assaig sobre com en les darreres dècades ha triomfat una corrent dins la psicologia que és la psicologia positiva i com s'ha acabat aplicant en molts camps (salut, política, benestar social, laboral, emprenedoria, educatiu, pedagògic, esportiu, alimentari, l'oci de l'experiència, en el món tecnològic i un llarg etcètera). La psicologia positiva s'exercita, s'aprèn i s'ensenya. De la ciència de la Felicitat en neix una nova indústria molt prolífica plena d'experts i entrenadors personals. Tot plegat ens pot portar a un estil de vida més obsessiu i consumista? El llibre evidentment molt crític en molts aspectes es  pregunta: és possible que la felicitat en la seva versió més tirànica i dictatorial pugui actuar com una poderosa eina per controlar la manera de pensar , sentir, viure i actuar dels ciutadans en nom del seu propi benestar?

 "Happycracia" un assaig que no deixa indiferent.

1 frase i un llibre de Slavoj Žižek

 

“No soy un ingenuo, ni un utópico; sé que no habrá una gran revolución. A pesar de todo, se pueden hacer cosas útiles, como señalar los límites del sistema”.

– Slavoj Žižek-

(extret de "las 9 frases más interesantes de...")

Confesso que no sabia qui era Slavoj Žižek fins que no vaig llegir el llibret escrit ara fa un any "Pandèmia - La covid-19 trasbalsa el món" publicat per Anagrama. És un llibret que es llegeix amb fluïdesa i que transmet l'autenticitat de reflexions d'urgència escrites en ple esclat global pandèmic.

Žižek reflexiona sobre la pandèmia del coronavirus i la necessitat de repensar políticament la societat contemporània. Una reflexió d’urgència sobre la crisi del coronavirus. Sobre la seva relació amb la política, l’economia, la por i les llibertats. Sobre la connexió entre l’expansió de l’epidèmia i el model socioeconòmic de les societats modernes. Sobre la covid-19 com a última advertència de la crisi ecològica que sobrevola el futur del món. Sobre la necessitat de no limitar-se a una reflexió ingènua al voltant dels canvis que la crisi imposa a la nostra quotidianitat i d’anar més lluny i pensar quina forma d’organització social substituirà el Nou Ordre Mundial liberalcapitalista. Com canviarà la pandèmia no només les nostres vides sinó la societat en conjunt?

+article a Núvol

 Curiosament els temps actuals no hi ha grans referents de pensadors que aportin reflexions minimament interessants i transcendents. Crec que si algun dia es fa un recull de pensadors del S.XXI, Žižek com filòsof, sociòleg i teòric cultural a l'igual que Zygmunt Bauman hauran de formar part d'aquest recull.

El Dominio Mundial

Llibres publicats per Ariel

 Autor :Pedro Baños

"Así se domina el mundo" (2017)

"El Dominio mundial" (2018)
 "El Dominio mental" (2020)

Llibres de ciències humanes, socials, història, actualitat, geopolítica i geoestratègia que els podeu trobar a les llibreries i biblioteques. M'he llegit el del 2018 i dóna una visió global d'alguns elements bàsics que ajuden a entendre el funcionament de l'actualitat de món mundial.

 En el darrer any, segons vaig llegir ara no recordo en quin portal ni article, hi havia xifres que donaven a entendre que moltes persones havien redescobert el gust per la lectura (no sabem si a través de llibres prestats de biblioteques, o comprats a llibreries o a l'Amazon de torn). Potser el gust per la lectura per fugir unes estones del cansament del "pantallisme". 

Realment no és el meu cas perquè sempre he seguit llegint tot tipus de llibres però sí que en els primers mesos del primer confinament la meva estadística mitjana de lectures mensuals va augmentar totalment des de novel·les, best-sellers, assaigs, poesia, prosa, i altres gèneres.

A priori hi ha llibres que no em cridaven l'atenció però a través de canals de youtube la descoberta de certs personatges curiosos i molt savis en la seva matèria m'han despertat l'interès pel que expliquen d'una forma molt didàctica per la resta de mortals.

Vivim una intensa marea d'informacions a vegades a nivell internacional que no sempre són fàcils d'analitzar.

El greu problema dels temps actuals és que vivim a cop de tuit i de titular i com a molt d'un "tertulianisme televisiu" on la figura del periodista és aparentment expert en tot i evidentment tot molt marcat per determinats marcs mentals, polítics i ideològics. La figura de l'expert independent que sap d'aquell tema a vegades brilla per la seva absència.

Fer una ressenya d'un llibre de geopolítica d'un expert coronel com el Sr.Pedro Baños  no se m'hauria ocorregut mai ni molt menys interessar-me per aquest tipus de llibres. Sabem com funciona el món en l'àmbit de les relacions entre països? 

La lectura és un bé que ens fa lliures i en els temps que vivim saber tenir una visió crítica de tot plegat no és un mal menor. Si realment els llibres del Coronel Baños s'han convertit en best-sellers i "mainstream" és perquè hi ha per part de molts ciutadans la necessitat de trobar elements, entremig de la intoxicació diària, que ens ajudin a entendre determinades maneres del funcionament de l'ordre mundial. (També és cert que la foto que he trobat és d'algú que un cop llegits va decidir vendre's els llibres en un portal de segona mà. Vindria a ser allò molt propi de la societat líquida que vivim  que per alguns un cop assimilat el contingut: "em trec de sobre el producte que no em fa falta". El llibre entès no com a font de culte i coneixement que cal guardar sinó com a element de consum; però això ja són figues d'un altre paner!)

La noia del Club

La noia del club de Maria Carme Roca. Editat per Bromera - col·lecció Trànsit.

Parlar de Maria Carme Roca és parlar d'una escriptora que amb molt ofici, perseverança i il·lusió ha conseguit que enguany celebri 20 anys de trajectòria professional i més de 50 llibres publicats (entre infantil, juvenil i adults) que es diu aviat. Mantenir-se a la "Champions" dels escriptors catalans no és fàcil i any rere any seguir un bon ritme de publicacions sense decaure el bon ofici i la qualitat tampoc és fàcil.
Per tant des d'aquí...enhorabona!

Un servidor si  ha seguit aquesta autora ha sigut bàsicament per la bona nòmina de novel·les històriques o d'ambientació històrica. Cada nova entrega és un nou interrogant i repte...aquest any la Maria Carme Roca on ens farà viatjar? Després de passejar-se pel món antic, greco-romà, medieval, modern i l'any passat amb "Apunt d'estrena" al segle XX ha tornat enguany al segle XX.
Barcelona torna a ser l'epicentre de l'acció i els convulsos i trepidants anys 30 són la cortina de fons perfecte per retratar-nos les il·lusions i decepcions d'una noia del Poblesec que vol ser nedadora. Un retrat del món de l'esport femení d'aquells anys. És una novel·la que es devora ràpid i que té amb el ritme narratiu i els bons diàlegs uns bons aliats. El més fascinant són les cites i textos introductoris de diferents autors i autores, alguns prou coneguts de la nostra literatura, que són una presentació i inspiració de cada capítol. Reivindicar certes autores d'aquells anys és un altre atractiu...Una trama molt ben lligada on personatges reals com la periodista Irene Polo, Josep Maria Planes o Avel·lí Artís Gener són grans secundaris al costat de la protagonista i de tot una gamma variada de personatges de diferents estrats i classes socials interactuen entre ells i fan evolucionar la història. Com cada novel·la darrera de tot plegat hi ha un gran treball de recerca, lectures i referents per fer que tot plegat sigui versemblant i interessant.

A diferència d'altres novel·les molt més extenses com "L'enigma Colom", "Escollida pels Déus" o "Apunt d'estrena" o "Barcino" que són obres que tenen com mínim 300 o 400 pàgines, "La noia del Club" podríem considerar-la una novel·la curta, fins i tot més esquemàtica que d'altres. Les obres citades tenen en comú un estil propi que és un tècnica i complexitat narrativa que porten al lector a seguir la història del personatge per diferents punts de tensió com si fos una autèntica muntanya russa. "L'enigma Colom" té un misteri fascinant que no és resol fins el final i "Apunt d'estrena" té un final apoteòsic (que evidentment no explicarem) que et deixa atrapat a la cadira durant uns minuts.
"La noia del Club" és una novel·la que va de menys a més i que té un parell d'escenes potents que no explicaré, però que a diferència d'altres obres, personalment crec que li falta un punt més de tensió, de misteri o d'intriga.En aquest sentit el fenòmen del pistolerisme als anys 30 és un dels motors que dóna tensió a la novel·la i podria haver donat en algún moment una mica més de joc.Fins i tot per aquells que us hagueu llegit "Apunt d'estrena" entre les protagonistes femenines (salvant molt molt les distàncies) podríem trobar a nivell de plantejament psicològic de personatge semblances: noia d'extracció humil que lluita per un somni amb un entorn no sempre favorable i amb un antagonista masculí de malson. (perdoneu, no vull fer espòilers! Llegiu les dues novel·les!)
Un punt molt a favor d'aquesta història és que els personatges masculins i sobretot els antagonistes no són ni blanc ni negre, tenen una gamma de grisos important i sobretot hi ha una escena memorable, passats tres quartes parts de la novel·la que humanitza l'antagonista que explica que darrera de tot plegat hi ha un món, una família, unes relacions, un barri, un entorn que poden explicar moltes coses i aquests ambients la Maria Carme Roca ens els fa arribar molt bé.

El més fascinant és el retrat d'una època i d'uns personatges i les referències a escriptors i autors.
En qualsevol cas..."La noia del club" una nova novel·la de la Maria Carme Roca que val la pena devorar. 
I evidentment és una novel·la molt recomanable.

Argelagues

Argelagues de Gemma Ruiz. Editat per Proa 
Hi ha llibres que et criden l'atenció o per l'autor, o per la temàtica, o per la portada, o per tot allò que hi ha al darrera. Reconec que el principi no em va cridar massa l'atenció i vaig pensar: uff,  no! un altre llibre d'històries personals i familiars. El meu cosí li va regalar a ma mare quan estava convalescent a l'hospital. No se'l va llegir aquells dies i me'l vaig emportar a casa i me'l vaig llegir jo sense cap mena d'expectativa.
També he sentit algun comentari o prejudici d'algun persona envers l'autora per treballar on treballa com si li haguessin fet la promo gratis.
La pròpia autora ha confessat en alguna entrevista que alguns companys li havien dit..."com és que escrivint tan bones cròniques i articles encara no has escrit un llibre?"
És nota que el salt de periodista a escriptora la Gemma Ruiz se'l deuria pensar molt molt bé. Llegint el llibre es nota que no és una obra fruit d'una nit ni d'un dia, ni d'un rampell, és una història o històries que portava a dins feia molt de temps i que finalment va decidir volcar-la, vomitar-la a través d'una molt bona novel·la, tenint en compte que és la primera novel·la. És una novel·la feta amb ànima, emoció, amb sentiment i quan llegeixes una novel·la amb ànima el pòsit que et deixa després de llegir-la és molt important. El mèrit no és tan saber retratar amb encert la vida i trifulgues d'unes dones i d'una família que passen d'un vida més rural a Castellterçol a una vida més industrial com són el món tèxtil de Sabadell, sinó quelcom molt difícil de trobar com el to i ritme narratiu amb uns diàlegs i sobretot una cura del llenguatge que francament s'agraeix molt. Sí,ho confesso, em va atrapar, em va agradar i em va sorprendre.

El que més em va sorprendre fou un capítol que explica que feien les modistes el dia de Santa Llúcia a Barcelona. Ma mare (com les meves àvies també havien treballat en el tèxtil) i em va explicar fil  per randa abans de llegir la novel·la que feien per Santa Llúcia a Barcelona. Vaig tenir la sensació que Gemma Ruiz ens havia espiat o gravat la conversa. O més ben dit que l'èxit merescut d'aquesta primera novel·la ha sigut transmetre en paper moltes experiències de dones ànonimes del segle XX que com ma mare i les meves àvies i bèsàvies també van treballar en el tèxtil i també com a bones modistes van anar a passar el dia de Santa Llúcia a Barcelona.

Si heu de llegir aquest llibre oblideu-vos de la Gemma Ruiz - periodista i concentreu-vos bàsicament en les bones històries que porta el llibre. Independentment de la cosa mediàtica o del fet que al darrera hi ha una eiditorial potent que ha recolçat aquesta obra, independentment si ha venut més o menys llibres per Sant Jordi, que francament a mi m'importa poc, és una novel·la interessant. I ja fa més de mig any que es va publicar ( mireu aquest article i la seva data) i si ha tingut una bona acollida vull creure que és perqué molts lectors han vist que al darrera d'aquesta obra hi ha una novel·la que transpua molta ànima. I això en els temps que corren no és fàcil i s'agraeix.
I per tant no cal dir que és una novel·la molt recomenable.

Els dies sense glòria (de Sílvia Alcántara)

*No sóc de fer grans ressenyes i de llibres no en llegeixo ni molts ni pocs i amb les xarxes socials molts comentaris els deixo directament a twitter o facebook de l'autor, però m'ha semblat interessant fer un brevíssima ressenya del tercer llibre de l'autora de l'arxiconeguda "Olor de Colònia".
Els dies sense glòria
Sílvia Alcàntara
Mirmanda, 146
384 pàgines
20 euros

Argumentalment el podríem definir com els alts i baixos d'un parella marcada per un fet o secret (que no explicaré) i que decideix viatjar del món rural a la món urbà per començar una nova vida en una ciutat mitjana (m'he imaginat Terrassa) al període de les acaballes del règim franquista.
Al meu gust la primera part de la novel·la és la més potent de la manera que retrata el món rural d'on provenen els protagonistes. Excel·lent el domini del llenguatge i la tècnica quan ens ajuda a entrar el món rural que vol descriure. En el segon tram de la novel·la pel meu gust perd interès per tot un seguit de repeticions marcades per les històries dels fills de la parella. El millor també està amb un final potent i sense concesions. Una novel·la gens fàcil, dura, agredolça però molt ben escrita.
Fins i tot gosaria afirmar que l'autora podríem adscriure-la a una certa tendència que ha continuat en la narrativa catalana contemporània de certs autors a crear novel·les amb un cert regust de realisme-costumisme-tremendisme-dramatisme amb tocs de novel·la psicològica i d'època que va inaugurar en el seu dia la Victor Català i que la gran Mercè Rodoreda en fou un gran exponent.

Decadència (de Jordi Tena)

                          [imatge de Pulo extreta de www.loscuatroelementos.wordpress.com]

                                                          

DECADÈNCIA

La dialèctica no ha mort:

una idea va vèncer

i l'altra fou derrotada.

Les hordes envaeixen les ments

de la vella Europa,

sembren la terra de rars arbustos,

plens de fruits amargs.

Molts els tastaran

i s'ennuegaran en silenci,

com animals afamats en la nit.

Potser una llum nova

faci créixer l'herba fresca

i ens retorni el somriure.

Jordi Tena

extret del poemari "Vent de pau" publicat per Comanegra dins la Col·lecció finestres, Barcelona, 2012.
Hi ha poetes anònims que a poc a poc a través d'editorials molt minoritàries com Comanegra estan arribant a més gent. El bon company Jordi Tena, amb el que ens uneix una passat AJELCià comú, m'ha fet arribar el seu primer llibre de versos, al qual des d'aquí li agraeixo i he aprofitat el tancament d'una nova temporada de Nàufragiobrer per compartir aquests magnífics versos que retraten d'una forma molt precisa els temps actuals.

L'estiu és una ficció?

Vet aquí les dues últimes recomenacions literàries d'aquest blog:

Encara no he llegit cap llibre del Premi Nobel J.M.Coetzee però m'han recomenat:

Verano

J.M.Coetzee

Editat per Mondadori

Barcelona, 2010

"Incisiva, elegante y sorprendentemente divertida, Verano es la culminación de las memorias noveladas del Nobel sudafricano. Unas memorias que se completan con Infancia y Juvetud, publicadas en esta misma colección. Si en Infancia y en Juventud se cuestionaba qué significa escribir unas memorias, Verano revienta la noción de autobiografia, ya que en este libro todo y nada es, en cierto sentido, estrictamente real"

Times Literary Supplement
**********

Vet aquí un llibre que és llegeix d'una tirada i que m'ha agradat molt:

Els castellans

Jordi Puntí

Edita L'Avenç, Barcelona, 2011

“Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: ‘Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d’acord, per això no ens renyaran’. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire. Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s’estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: ‘els moros’, ‘els negres’, ‘els xinos’. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present”.

Teniu més informació en el següent blog:

http://elscastellans.blogspot.com/

Reacciona (molt més que un llibre!)

Vaig topar-me per pura casualitat amb aquest llibre. Un recull d'escrits de gent amb renom com José Luís Sampedro o Federico Mayor Zaragoza que van acceptar escriure una reflexió entorn el que està passant al món mundial i en concret a l'Estat espanyol. Coordinats per la periodista Rosa Maria Artal, el llibre és un excel·lent anàl·lisi i al mateix temps té un punt de manifest per posar en evidència un munt d'afirmacions (moltes falses) entorn la crisi actual i el moment social, econòmic i polític que estem vivint. Inspirat pel propi llibre pamfletari de l'autor francès Stéphane Hessel que prologa aquesta obra, aquest recull és un llibre que ajuda obrir la ment i tenir dades i arguments per poder anal·litzar i prendre partit entorn cap a on va l'Estat Espanyol i altres països occidentals fruit de la globalització i de la crisi. És un llibre valent, nascut de les circumstàncies però que com tot assaig o recull d'articles fruit de l'oportunisme tenen un gran valor. Molt recomenable.
+info:http://rosamariaartal.com/2011/04/13/reacciona-ya-esta-en-la-calle/

La memòria de les formigues

"Des de petita, el mar m'ajuda a recuperar la pau i l'equilibri. És sempre allà, impertorbable, anant i venint amb el ritme constant de les onades i, te'l miris com te'l miris, cada dia n'aprens alguna cosa. Ara es posa a ploure: als pobles de costa la pluja cau gairebé en silenci, el mar s'empassa el soroll. La vida és un gran complot per evitar que fem res de profit, aquesta és l'única veritat que conec, però no me l'ha dita ningú."

fragment de "La memòria de les formigues" de Iolanda Batallé Prats

Com gairebé darrer post de la 1a Etapa de Nàufrag i Obrer he volgut penjar un fragment d'un llibre que fa setmanes que m'espera i que serà una de les meves lectures d'estiu. Vaig tenir la sort que l'autora me'l dediqués per St.Jordi i ara a l'estiu, juntament amb d'altres lectures i relectures (Jesús Moncada, Emili Teixidor, Gabriel Ferrater, Joan Margarit entre altres llibres formarà part d'una llarga llista que ompliran algunes hores estiuenques...) I vosaltres quines lectures us esperen?

La memòria de les formigues. Iolanda Batallé Prats. Editat per Amsterdam Llibres, 2009.

Esplendor i glòria de...(Quim Monzó)

Últimes lectures...

"Esplendor i glòria de la Internacional Papanates" Quim Monzó


Quaderns Crema, biblioteca mínima, 178, 2010



Vet aquí el darrer recull d'articles d'en Quim Monzó que aplega una selecció dels anys 2001 al 2004.


Com diu la contraportada del llibre: "és una jocosa denúncia de la incongruència del gremi polític, de la superxeria i la impostació de bona part de la vida pública, i del domini de les poses".



Amb una llarga trajectòria de més de 30 anys com va quedar demostrat a la retrospectiva que li van dedicar a principis d'any a l'Arts Santa Mònica de Barcelona, l'articulisme juntament amb la narrativa han sigut dos dels seus gèneres. El valor dels articles d'en Monzó és que el propi autor no els ha considerat mai un gènere menor (tot i la immediatesa com els "posts" que poden tenir certs articles de premsa) sinó que ha cuidat molt bé l'estil i les paraules com si realment es tractessin de relats breus.
Confesso que vaig devorar molt ràpidament aquest llibre i em va semblar absolutament genial, carregat de lucidesa, ironia, sarcasme, bones reflexions, transgressor, políticament incorrecte, bon observador dels temps que corren, i al mateix temps directe al gra per denunciar el papanatisme i l'estupidesa dels temps actuals. Conclusió: El Monzó com sempre absolutament genial i recomenable.
Només dir-vos que el primer article (que gairebé té deu anys) es titula "nostàlgia del parrús" i comença tot dient: "En temps no gaire llunyans, la majoria de la població femenina es deixava créixer el pèl del pubis sense cap problema." Algú que es capaç de començar un recull d'articles amb un primer article que parla dels canvis de costums de la població actual a partir de depilar-se o no depilar-se el pubis i tot el que hi ha al darrera dels cànons estètics actuals, demostra una manera de veure el món particular amb ironia i mirada crítica. Segurament el mateix article escrit per algú altre seria d'una pedanteria i vanalitat brutals però escrit pel Sr.Monzó fa que sigui únic, i això que el Sr.Monzó en els darrers temps ha tingut uns quants imitadors.

Últimes lectures: La Setmana tràgica explicada per David Martínez Fiol

La setmana tràgica

explicada per...

David Martínez Fiol

Pòrtic, Barcelona, 2009

Enguany fa 100 anys dels fets coneguts com a Setmana tràgica que tingueren un dels focus principals de protagonisme als barris populars de Barcelona.

És un llibre molt pedagògic i amè, carregat d'il·lustracions i fotografies que ens ajuda a entendre un dels episodis cabdals de la nostra història. Gràcies aquest llibre he pogut entendre una mica millor, no només la varietat d'ideologies polítiques que havien sorgit en aquella època, sinó sobretot quina era la tensa situació social de la Barcelona que va desenvocà en la revolta popular als carrers l'estiu de l'any 09. Una revolta en part provocada per la crida dels reservistes, la majòria fills de les classes populars, que els enviaven a la guerra d'Àfrica. I també pel descontentament i frustració de les classes populars fruit de la manipulació i mentides del govern de l'època per amagar les misèries i greus conseqüències d'un conflicte bèl·lic destinat al fracàs, com després es va demostrar. Un estudi recomenable.

Últimes lectures: Una sortida digna de Jesús M.Tibau

Últimes lectures:

Una sortida digna

Jesús M.Tibau

Cossetània Edicions

Notes de color, 25, 2009.

"La mort mai havia estat tan suggerent i atractiva en un recull de relats"

Aquest és el titular que posaria si hagués de ser notícia el darrer recull de relats de l'autor ebrenc Jesús M.Tibau. És un llibre de relats fresc, de lectura àgil, fluïda, dinàmica...

Si en el darrer llibre ja hi havia relats que desprenien dosis d'ironia i tendresa, en aquest recull, les dosis d'ironia i tendresa han estat augmentades i perfectament dosificades (mai millor dit) en una àmplia galeria de situacions i personatges.

Hi ha contes absolutament genials com el conte que obre el recull "La notícia de l'any", un conte absolutament brillant on l'autor demostra un gran domini del ritme que va creixent com les ganes de la gent de conèixer les primeres impressions d'un ressuscitat. Destins és un altre dels relats que m'han agradat...on uns pares s'angoixen constantment perquè veuen que el seu fill no serà un bon lladre i la mare li retreu "ets massa tou!".

En fi...una nova entrega augmentada i millorada de l'originalitat narrativa d'en Jesús Maria Tibau.

Últimes lectures: els dos penúltims llibres d'en J.M.Tibau...

Últimes lectures/ lectures del passat estiu
Els dos penúltims llibres d'en J.M.Tibau

El vertigen del trapezista
Cossetània Ed, notes de color, 11, 2008
(relats)

A la barana dels teus dits
Aeditors, El riu de lletres, 2009
(poesia)

Vet aquí un doble ressenya d'un autor, que en el meu cas, com suposo que li ha passat a d'altres persones, vaig conèixer primer la seva faceta de blocaire i la curiositat em va portar a conèixer algún dels llibres de la seva faceta d'escriptor. El principal dilema era saber quina era la millor opció per fer una immersió en el món literari d'en Tibau.
Vaig decidir finalment llegir-me els tres últims, i en aquest post intentaré dir alguna coseta dels dos penúltims llibres.

El vertigen del trapezista és un recull que inclou 34 relats. Són relats carregats de quotidianitat, ironia, reflexió, tendresa...retrats de personatges, alguns que intenten sobreviure i fer malabarisme entre el passat, el present i el futur. El que més m'ha sorprès és l'habilitat amb la que es mou en el gènere del relat i la gran fluïdesa que tenen. És un recull que es llegeix sense grans problemes i que convida a la relectura. Jo ho he fet. M'he llegit tres cops el primer conte, perquè...sí...ho confesso..."monedes o l'indecís rodar dels anys", per cert, un dels varis contes premiats que inclou el recull, m'ha atrapat la història i he pensat...ostres, això dóna per una novel·la!
La grandesa i feblesa al mateix temps d'un recull de relats és que ens ofereixen un ampli ventall d'històries i fragments que no sempre ens poden atrapar de la mateixa manera tots. No tots els contes m'agraden ni m'atrapen de la mateixa manera. Realment és un llibre que amb prou feines 120 fulls aporta molts elements per anal·litzar moltes coses...és fresc, dinàmic, innovador l'epíleg participatiu...M'agrada el Tibau que converteix la seva Cornudella natal en un espai literari més i que fa dels carrers de Tortosa una ciutat literària...M'agradaria pensar que he descobert un autor amb prou fusta per sorprendre'm d'aquí un temps, no amb petites acrobàcies literàries sinó amb una gran acrobàcia: una novel·la o un recull de tres o quatre històries llargues. Temps al temps.

A la barana dels teus dits és un recull de petits fragments poètics. Està escrit amb humil·litat i senzillesa. És un homenatge a l'ànima enamorada que observa rera una barana cada matí el món. El Tibau poètic ha sigut un gran descobriment: versos propers i quotidians. Un plaer.

Últimes lectures: Arran de l'Ebre

Últimes lectures/ les de l'estiu passat

Arran de l'Ebre

Cinta Arasa

Aeditors/ El riu de lletres, 2009

Aquest és un llibre que m'ha emocionat doblement: primer perquè prové d'una jove narradora natural de Tortosa, amb la qual vaig tenir el plaer de coincidir a l'AJELC i segon perquè és una història potent escrita amb sentiment, emoció i força.

Arran de l'Ebre és un viatge a través dels ulls de les dones d'una família d'exiliats catalans que visqueren a París durant la dictadura franquista i tornaren anys després a les Terres de l'Ebre. Històries de besavis, avis i fills, però sobretot d'àvies, mares i filles. I d'entre elles, la que més m'ha emocionat és la història de Lola, el retrat d'una dona supervivent que mai va perdre el somriure ni les ganes de tornar a la seva València natal.

Dolors i Gemma, dues de les veus protagonistes viuen la literatura d'una forma especial. I com molt bé diu la contraportada del llibre: l'Ebre, de fons, mira i escolta.

Després d'anys de treball i esforç amb aquesta novel·la, la Cinta ens ha ofert un debut brillant. Novel·la absolutament recomenable.

Últimes lectures: La teoria dels núvols

La teoria dels núvols

Stéphane Audeguy

Traducció de Ferran Ràfols i Malle Monnerie

Barcelona, Ed. Empúries, 2006, col·lecció narrativa, 325

Amb motiu de l'any Internacional de l'Astronomia 2009, La teoria dels núvols fou l'últim llibre que vàrem llegir en el club de lectura on vaig a Sta.Coloma. És l'opera prima d'Stéphane Audeguy, autor francès, que amb aquest títol va conseguir un notable èxit de públic i crítica.

La trama principal de llibre són els records de l'Akira Kumo, un estilista japonès, resident a París, que contracta una jove bibliotecària, de nom Virginie Latour perquè li catalogui la seva col·lecció de llibres sobre meteorologia i núvols. Aquest és el punt de partida i l'excusa principal que utilitza l'autor per explicar-nos vàries historietes dels darrers dos segles sobre l'evolució de la meterologia. L'autor mescla la història del vell Akira, supevivent d'uns dels pitjors núvols de la Humanitat, el provocat per la bomba d'Hiroshima amb les batalletes de la Història de la Meteorologia.

És un llibre ben escrit, pretenciós, amb fragment ben aconseguits, fins i tot poden resultar humorístics però que arriba a avorrir en alguns moments. L'afany de l'autor per colar-nos vàries reflexions i batalletes és el que dilueix l'autèntica gràcia del llibre que és mostrar-nos el retrat d'un home que ha viscut d'una forma molt particular l'amor, l'amistat i el sexe i el contrast d'una dona jove i grisa com la Virginie que a través de la feina de l'Akira consegueix l'ascens i la plenitud personal i laboral.

Un llibre curiós amb fragments interesants però perquè no dir-ho també, al mateix temps avorrit.

Últimes lectures: Olor de Colònia

Olor de Colònia

Sílvia Alcàntara

Edicions de 1984 - Mirmanda (2009)

Tot i que fa mesos que vaig descobrir aquest llibre i el vaig recomenar per St.Jordi, fins fa poques setmanes no el vaig poder llegir. Amb tres dies vaig devorar el llibre.

Fa temps que no trobava, d'un autora debutant, una obra tant ben reeixida a nivell tècnic, argumental, lingüístic...

Olor de Colònia ens porta al món tancat i humil de les colònies tèxtils dels anys 50 a Catalunya. A través d'unes famílies i d'uns personatges, la trama és una descoberta de secrets i misteris, que fins i tot, en la part final, té quelcom, en alguna escena de molt rodoredià.

A nivell personal m'ha atrapat i m'ha emocionat ja que he vist en aquesta novel·la el món dels meus avis materns i fins i tot l'escena de la noia que deixa l'etapa dels estudis elementalíssims del convent i de ben joveneta ha d'anar a treballar com aprenenta a la fàbrica, és una escena que perfectament hauria pogut firmar ma mare o la meva àvia. He vist cadascún dels racons de la Colònia Vidal que és la Colònia on varen viure els meus avis materns i on varen viure els meus tiets i ma mare. I on un servidor i va estiuejar de petit.

Un debut brillant i sorprenent. Una novel·la amb un èxit merescut.

Una novel·la molt recomenable.

Últimes lectures: Amb ulls americans

Amb ulls americans

[segons l'experiència barcelonina de George Mac Gregor]

Carme Riera

Editat per Proa, col·lecció A tot vent, 513, 2009

Hi ha qui diu que aquest darrer llibre de la Riera és una obra menor, una novel·leta menor amb molta ironia. Hi ha que diu que fins i tot per escriure aquest llibre va deixar uns dies de banda el que serà el seu proper llibre amb tocs políciacs.

Personalment amb aquest llibre m'ho he passat molt bé. Ho haig de dir, m'ha enganxat. No entenc aquesta mania dels crítics de valorar com a obres menors tots aquells llibres que surtin d'una pretesa seriositat. Per què? Perquè és un llibre que sembla políticament incorrecte? Per què la literatura humorística no pot tenir el mateix nivell que altres obres? És un relat divertit, actual, fresc i també carregat de tòpics pretesament buscats de la societat catalana vista des dels ulls d'un jove i ingenu periodista americà que li prometen una beca i també moltes més coses...

És un llibre de lectura fàcil, ràpida i amena. De mirada desacomplexada on una sòrdida trama policíaca i amb un rerafons de corrupció donen motius al lector per arribar fins el final. De tant en tant llibres així s'agraeixen.

Una bona lectura pre-estiuenca sense gaires pretensions. I una manera de riure'ns de nosaltres mateixos.

Últimes lectures:Fi de curs a Bucarest

Fi de curs a Bucarest

Joan Pinyol

Baula, 2008.Col·lecció La llum del far, 69

Parlar de Joan Pinyol és parlar d'un actiu blocaire, d'una persona compromesa amb la memòria històrica (de fet en aquest blog ja l'hem citat per aquest aspecte), però sobretot des de fa com a mínim 15 anys és un escriptor i professor de llengua i literatura catalana que ha publicat una dotzena de llibres de relats i microcontes, génere pel qual té una especial predilecció.

Fi de curs a Bucarest és un apassionant relat juvenil(*) fruit d'un viatge de l'autor a Romania. L'autor situa l'acció dels fets abans de l'entrada de Romania a l'U.E. i això serveix de pretext per entendre unes determinades bandes organitzades que cometien actes premeditats per oposar-se a aquest fet. La trama principal ens mostra el fi de curs d'uns alumnes de secundària i la seva interacció amb alumnes locals. És un relat on la intriga està molt ben dosificada començant per la marxa del seu poble a ciutat d'un jove romanès de nom Radu Petrescu que per aquells misteris i destins de la vida acabarà topant-se amb en Raül Cabestany, un jove alumne més preocupat per la desaperició de la seva càmara fotogràfica que pels encants que visiten a la ciutat de Bucarest.

Una manera d'endinsar-nos, fugint dels tòpics, a un país europeu, molt desconegut per la gran majoria.

(*)Evidentment, no cal dir, que tot i que el llibre pot estar etiquetat com a novel·la per joves, és un llibre recomenable no només als joves.

Últimes lectures: Misteriosament feliç

Misteriosament feliç

de Joan Margarit

Edicions Proa, col·lecció "Els llibres de l'Óssa menor", nº302, any 2008

La poesia de Margarit és neta, directa, sense embuts ni grans artificis, entra suament, tan suament que és fàcil llegir-se i rellegir-se els poemes més d'un cop. Aquest do d'arribar al lector no ho aconsegueixen tots els poetes, el do d'una poesia assequible i commovedora, és només un do a l'abast dels grans poetes, potser em ve ara el cap Martí i Pol o Maria Mercè Marçal...

Els poemes de misteriosament feliç ens transmeten un món de tornada de tot, ple clarobscurs i ombres. Són poemes que parlen de consol, dolor, memòria i la necessitat intensa de viure i cercar una felicitat que molt sovint és més quotidiana del que ens pensem. Són poemes que transmeten saviesa, una saviesa de la vida molt necessària en els temps que vivim.

Com a exemple he escollit el poema...

OCEÀ

Ens vam trobar al passeig vora la platja:

vinc aquí a veure el mar, va dir-me.

Quan hi he tornat,

en el grallar de les gavines

sento una veu de dona

vinc aquí a veure el mar.

Davant de les ones torno a dir-ho.

Cap a dins, a ningú.