dimecres, 13 d’octubre del 2010

La pell de la revolta

Jordi Sierra i Fabra
Columna edicions, 1ª edició 2004
Premi Nèstor Luján 2004
(foto portada obreres fàbrica Colònia Güell inicis S.XX)
La pell de la revolta és un fresc d'un temps crucial, escrit amb els trets característics de Jordi Sierra: minuciós en el detall, àgil en la narrativa i vigorós en l'estil. (opinió del portal QL, que llegeixes?)

Aquest cap de setmana se celebra a la meva localitat la Xª Festa del Modernisme on es recrea com era la vida de la gent de la Colònia ara fa 100 anys. Cercava algún text que il·lustrés els neguits d'aquella època i de sobte he recordat el llibre d'en Sierra i Fabra que comença la novel·la amb uns fets històrics ocurreguts a la Colònia Güell i acaba el protagonista enmig dels fets de la setmana tràgica a Barcelona.
Confesso que el llibre em va despertar l'interès no sols pel fet d'utilitzar com a punt de partida un fet històric del meu poble sinó per l'ambient i els personatges. La història em va atrapar en el seu moment i gairebé me'l vaig llegir d'una tirada però també em va decebre una mica en la primera part ja que l'autor no va esforçar-se gaire en descriure edificis, ambients i carrers de com era la Colònia Güell de l'època i saps que passa a la Colònia pels fets no per les descripcions. Podríem dir que les descripcions no és un dels punts forts d'aquest autor però sí els diàlegs que estan escrits amb versemblança i agilitat
Alguns fragments...
Vet ací com comença tot...
"El nen es movia de pressa vora les tines de tint.
Ningú hi va parar gens d'atenció. Era la seva feina. Cadascú es preocupava de la seva. Una jornada com qualsevol altra a la fàbrica , la immensa Güell i Companyia, Fàbrica de Pana i Vellutet, tal com es llegia als rètols que la presidien. Un altre dia d'un hivern que es trobava en el punt més cru.
El nen es deia Josep Campderrós, tenia onze anys i era de Vilafranca del Penedès, com els seus pares, que també eren treballadors de la fàbrica. Era el més petit de la secció de tintoreria.
Tothom li deia Pepet.
No jugava; es guanyava la vida: un bon jornal. Era ràpid, intuïtiu, menut i prim.
Llavors, la distracció; l'error."
----

"En el moment d'aparèixer dalt de l'escenari, el teatre Fontova era ple com un ou.
En Gaspar Vilarrubias va fer lliscar una primera mirada pels rostres dels quatre-cents obrers, tots homes, que omplien fins a l'últim racó de l'ateneu.Els coneixia de sobres, un per un, i ells també el coneixien: formaven una família, gairebé un model social, a l'empara de la fàbrica i de la colònia que en depenia. De mica en mica, el silenci s'anà ensenyorint del lloc fins a convertir-se en una catifa per on es podia transitar; un silenci prenyat d'incertesa..."
----
- Els amos s'haurien de preguntar per què tants nois treballen a la fàbrica, encara que diguin que fan feines menys arriscades o dures que els homes- el tallà en Ventura.
- Aquests són diferents, ja ho saps- el va travessar amb una mirada molt directa-: els Güell no tenen res a veure amb d'altres que jo, per desgràcia, he conegut. Els hauries d'estar agraït...
- Agraït per què, pare?
-----
Que consti que els episodis de la Colònia només són una petita part del llibre i que la major part passa a Barcelona i explica les aventures d'un jove Ventura i dels seus germans per sobreviure.
Tot i que és un llibre que vaig llegir fa més de 5 anys confesso que em va deixar una sensació agredolça, però que des d'aquí recomano.
(I si aquest cap de setmana us voleu submergir en la Festa del Modernisme us deixo un enllaç amb tots els detalls:
http://www.santacolomadecervello.org/agenda/festamodernisme/festamodernisme2010.htm)

Walter Benjamin

Enguany fa 70 anys de la misteriosa mort d'aquest filòsof alemany.
Walter Benjamin (Berlín 15-07-1892 / Portbou 27 - 09 -1940)
Filòsof i crític literari marxista d'orígen jueu - alemany.
Les frases lapidàries del Sr.Benjamin estan la majoria extretes dels seus escrits. La seva és la història d'un brillant assagista com d'altres intel·lectuals d'orígen jueu que van haver d'exiliar-se amb l'arribada del règim de terror del nazisme. Va exiliar-se a Portbou però la seva mort sempre ha estat carregada de misteri.
Potser alguns dels seus escrits sonen avui en dia una mica anacrònics però té alguna frase lapidària que encara podria ser vigent:
“Ser feliz significa poder percibirse a sí mismo sin temor”
Benjamin va defensar un cert idealisme, una certa utopia vital enfront la deshumanització, la pèrdua de valors, l'enfonsament del pes de la Cultura com a valor per trobar una taula de salvació per l'home...
“Nos hemos vuelto pobres. Hemos ido perdiendo uno tras otro pedazos de la herencia de la humanidad; a menudo hemos tenido que empeñarlos en la casa de préstamos por la centésima parte de su valor, a cambio de la calderilla de lo «actual». Nos espera a la puerta la crisis económica, y tras ella una sombra, la próxima guerra."
En alguns dels seus escrits si pot intuir clarament el que deuria representar l'imminent desastre de la segona guerra mundial i una crisi de valors total que posa en perill la pròpia fortalesa de la cultura:
"En sus edificios, sus cuadros y sus historias, la humanidad se prepara para sobrevivir a la cultura, si es que esto le fuera necesario. Y lo más importante es que lo hace riendo. Y tal vez esa risa pueda sonar bárbara en uno y otro sitio. Bueno. El individuo puede ceder a veces un poco de humanidad a esa masa que, un día, se la devolverá con intereses.”
-----------------------
REFLEXIONS ENTORN UNA FRASE DE BENJAMIN
(de Monica Vargas Aguirre)
Sovint una frase lapidària de Benjamin serveix com a excusa per concloure o iniciar un text. Navegant per la xarxa hem trobat un article firmat per una tal Mònica Vargas Aguirre que m'ha semblat interesar les reflexions que fa entorn una frase de Benjamin, en transcric alguns fragments:
"Solo aquellos que no tienen esperanzas nos dan esperanza", he querido iniciar este artículo con esta frase de Walter Benjamín citada por Herbert Marcuse para concluir su libro "El Hombre Unidimensional" ya que representa mi convicción de lo que hoy en día debiera regir la creación intelectual de aquellos pensadores que miran más allá de sus propios escritorios y de los patios de pastos bien cortados de las universidades, de aquellos que aun luchan por mantener la independencia creativa y son capaces de hablar de conciencia crítica sin venderse al sistema, desafiando incluso la posibilidad de carecer de presupuesto para financiar sus proyectos de investigación. Mantener la esperanza pensando en los que no la tienen, disminuiría en mucho las dudas de quienes se enredan en razonamientos desesperados ante la falta de alternativas y confiesan la derrota sin pensar siquiera que al mundo aun le queda mucha historia, y en nosotros está ser parte de su construcción."
Un altre paràgraf remarcable és:
"Hoy en día este discurso aparece anacrónico, casi sin sentido, se nos ha hecho creer que ya nada puede cambiar y que el mantener nuestros puestos de trabajo es lo central, pocos consideran hoy que las utopías sirven para avanzar. Los hombres y mujeres somos solo un insumo de la producción tan desechables y manejables como las máquinas y la materia prima."
Us convido a llegir l'article sencer:
No tinc clar si el seu pensament és anacrònic o no però si que tinc clar que el seu principal llegat, vist des del S.XXI, és que davant un món global, voraç, amb els ideals pervertits i de fast-food; no donar-ho tot per perdut i tenir una mica de fe en la condició humana, ens pujaria l'autoestima per creure en un futur més esperançador per l'èsser humà. Pels nihilistes, el món ja no el canvia ni Déu (si és que existeix Déu) i la utopia de Benjamin, segueix sent això, només una utopia de creure en un possible món millor.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails