diumenge, 21 de juny de 2009

La revolta silenciosa potser va néixer al cor de l'Índia...



Hi ha vides que traspassen murs i fronteres. Vides que del no res creen una llavor tan gran que arriba a transformar pobles...Un llavor que crea hospitals, escoles, millora la vida diària de la gent, una llavor que canvia la vida de molta gent. Amb els anys d'aquesta llavor en neix una fundació darrera la qual hi ha l'ànima savia d'una gran persona, humil i senzilla però de ment activa i parlar reposat: Vicente Ferrer.

Diuen que hi ha països que transformen l'ànima de les persones. Diuen que qui torna de l'Índia torna trasbalsat, potser perquè sota la petitesa de les nostres misèries occidentals, l'Índia amaga uns altres valors que enmirallen la nostra pobresa espiritual.
Però també diuen que hi ha ànimes de persones que transformen països i en Vicenç Ferrer era una d'aquestes persones. El passat dia 19 va deixar de bategar el seu cor i des del mateix dia 19 les veus de condol des de diversos països han coincidit en la seva admiració pel que va significar tot el que va fer amb més de 50 anys.
Afortunadament la seva obra seguirà endavant gràcies a la seva fundació.
Aquí teniu l'enllaç de la seva fundació:

Aquest és un humil post d'homenatge d'un humil blog a qui volia ser i viure com una humil persona ajudant a transformar la vida dels més desafavorits, els intocables "els dàlits".
De la seva vida hi ha un episodi que em sembla realment destacable i que demostra el carisma que tenia. L'any 68 va escriure un article en un mitjà indi titulat "La revolución silenciosa". Poc després se l'obligaria a marxar del país amb un ordre d'expulsió.Fou llavors quan 30.000 persones (camperols amb el suport d'intel·lectuals, polítics i líders religiosos) es varen movilitatzar i varen recòrrer 250 km que separen Manmad amb Mumbai.
Amb el suport d'Indira Gandhi va poder tornar a l'Índia. Hi ha qui diu que la revolta silenciosa potser va néixer al cor de l'Índia.

Realment com molt bé el van definir en el programa d'entrevistes "Savis" que va emetre l'any 2008 el canal 33 i que aquest passat divendres es va reemetre com a homenatge en Vicente Ferrer potser havia arribat a la categoria de savi. Un homenatge i comiat que aquests darrers dies també ha congregat a milers i milers de persones a Anantapur. Són cristians, hinduïstes, budistes, musulmans i d'altres creences que s'acomiaden d'un savi.
Només per acabar aquest post dues de les seves frases:
"L'acció és una oració sense paraules"
"La bona acció conté totes les filosofies, totes les ideologies, totes les religions..."
Vicente Ferrer, home savi i cooperant
(Barcelona 1920 - Anantapur, 2009)









dilluns, 15 de juny de 2009

La veu de Khalil Gibrán


LOS DIOSES DE LA TIERRA

Al llegar la oscuridad de la duodécima era
El silencio absorbió, pleamar de la noche
Las montañas todas.
En ese momento hicieron
su aparición sobre las cimas,
Las tres deidades nacidas de la Tierra,
Amos y padres de la Vida.
Las corrientes de agua pasaron a sus pies
Y oleadas de niebla
Sobre sus pechos se agolparon
En tanto sus cabezas permanecieron erguidas
Majestuosamente sobre el Mundo.
Y después dialogaron.
Retorciéndose sus voces,
Con el retumbar distante del trueno
En el profundo valle.

Khalil Gibrán (1883 - 1931), poeta i escriptor libanès

Fa anys vaig llegir "El profeta" i em va semblar un llibre de màximes, poemes i pensaments molt profunds. És un autor que es va formar en el món occidental i que la seva obra va traspassar les fronteres del món oriental. A dia d'avui, al meu gust, és una literatura bonica però potser un pèl feixuga i arcaica.

Tot i així aquest poema té quelcom que m'agrada. Sobretot l'última estrofa quan apareix la paraula diàleg. Que bonic el vers..."Y después dialogaron"

Hi ha esperança per l'Àsia?

Sempre s'ha dit que el Mig Orient és un polvorí. Les recents eleccions a l'Iran, on la gent anhelava un canvi reformista, s'han convertit en un esclat de tensió al carrer al comprovar la sospita que hi hagut amb paraules planeres "tongo" electoral. No hi havia observadors internacionals?
La tradició teocràtica d'aquests països sembla com si volgués impedir un canvi d'aire fresc.
Dies enrera vàrem parlar de Birmània i de la seva líder ara reclosa en una presó de Rangun: Aung San Suu Kyi.
També hem recordat fa poc la repressió xinesa a Tiannanmen.
Palestina viu en un forat, contra un mur
i fa temps que busca sortir del seu pou.
Fa poc els tigres tàmils van claudicar i Sri Lanka va poder iniciar un nou període.
Per no parlar de la llarga història de líders opositors que volien portar aire fresc en un continent i van acabar deixant-hi la vida: l'últim cas del qual en vàrem parlar en aquest blog fou al Pakistan Benazhir Butto.

Realment, que passa a l'Àsia?

Evidentment el post està fet pensant amb Àsia i amb les notícies recents de l'Iran però està clar que es podria aplicar a altres continents i països.
No estic capacitat per respondre que passa a l'Àsia, però en aquests moments si que he volgut recuperar un autor de tradició oriental que explícitament parla de diàleg en el seus poemes.
Poseu-li diàleg, poseu-li respecte, poseu-li democràcia hi ha paraules tant utilitzades que les han pervertit i gastat. Potser és hora de recuperar-les i dona'ls-hi autèntic sentit, sobretot en aquests països on l'aire fresc és tant necessari com l'aigua d'un oasi.

Fotopèdia...


Acabo d'assabentar-me que apart de la wikipèdia, hi ha la fotopèdia...Un extens portal de fotografies organitzades per categories i on l'usuari que ho vulgui pot registrar-se i penjar les seves, les quals es publicaran amb llicència de Creatives commons...El portal permet interactuar de diverses maneres amb altres usuaris.Realment pels amants de la fotografia, després de Picasa i Flickr ja no tenen excusa per mostrar els seus millors treballs.


I realment hi ha fotos bones!

Billie the Vision and the Dancers - Summercat

Darrera de l'anunci d'Estrella Damm cada any s'amaga una bona cançó. Però la d'aquest any rotllo Formentera m'ha enganxat. Em passo el dia cantant-la. Darrera de la cançó hi ha un grup suec. La cançó té un no sé que revival que es fa escoltar i podria ser perfectament una cançó dels anys 60.
Un 10 pel creatiu que ha fet l'anunci i ha trobat aquesta cançó!!!

Noves veus (XIV): Anímic - Kent Forest

Els Anímic és un grup emergent de casa nostra que actuarà en el proper Sònar. Musicalment creen unes atmosferes increïbles i transmeten talent i qualitat.
I el clip és absolutament terrorífic i captivador.
Recomenable veure'l de nit.

Noves veus (XIII): El Petit de Cal Eril - Mandolines tralarí

El Petit de Cal Eril és una de les moltes propostes de molts grups emergents que últimament han sorgit a casa nostra.
L'allau de noves propostes de nous grups potser és símptoma que alguna cosa ha canviat en els darrers anys.
No sempre arriben a tothom i molts cops es mouen en petits circuits alternatius.
Musicalment molts d'aquests grups aposten per propostes més pop, sovint acústiques, amb tocs de folc, minimalistes a vegades...
El següent video és fresc, friqui, pop, amb estètica de còmic, és aparentment tonto i simple, però és atrevit i creatiu.
Mireu-lo...segur que no us deixarà indiferent.

Coco avant Chanel


Coco de la rebeldía a la leyenda de Chanel
(títol original: Coco avant Chanel)
Dirigida per Anne Fontaine.
Intepretada per Audrey Tautou, Benoît Poelvoorde i Alessandro Nivola.
França, 2009
Vet aquí un nou biopic en aquest cas basat en els primers anys de la jove Gabrielle Chanel, que va passar a la història com una de les més llegendàries modistes, símbol de la dona moderna que va rebutjar totes les convencions socials de l'època i que es vestia amb la roba dels seus amants.
El film ens narra la història d'una nena orfèna que més tard es guanya la vida com a cosidora en un taller i que somia en ser actriu o cantant que canta en un cabaret i acaba fugint de la misèria sent l'amant d'un aristòcrata...
És un retrat interesant, un peli excessivament acadèmica, poc transgressora (tot i que el personatge ho és molt), poc arriscada, molt ben ambientada i amb un interpretació de l'Audrey Tautou força convinscent. Però peca d'un gran defecte: el film és massa linial, li falta tensió i molta energia, i a mitja pel·lícula les escenes al Chateau Balsan són repetitives i avorrides.
El que sí transmet molt bé el film, a través d'un acurat vestuari, és l'estil transgressor d'una dona que volia treballar i fugir d'un món que l'oprimia.
La pel·lícula es deixa veure bé però al finalitzar el visionat de la mateixa un arriba a pensar que podria passar perfectament com un telefilm correcte de tarda de la Tv3. (De fet ara recordo que la TvE van passar fa poc un tele-sèrie de la Coco Chanel amb la Shirley Mclaine).
En fi, la Tautou ho fa força bé i fins i tot s'assembla físicament al personatge.

diumenge, 14 de juny de 2009

Palladio


Palladio, l'arquitecte
Caixaforum Barcelona
Retrospectiva fins el 06/09/2009



Andrea Palladio (1508 - 1580) és un referent per a molts arquitectes. Caixaforum Barcelona ens dóna la oportunitat de descobrir el perquè. És un contemporani dels grans artistes del Renaixament. La seva és una arquitectura que beu dels clàssics i la converteix en una cànon estètic que ha arribat fins els nostres dies.

Un audiovisual ens mostra diversos arquitectes que ens donen la seva visió d'aquest gran nom del món de l'Arquitectura. I que també fou un gran humanista.

Venècia no seria el mateix sense Palladio.

Una retrospectiva amb gairebé 200 obres: quadres, llibres, esbossos, dibuixos, maquetes...N'hi ha d'espectaculars com la maqueta de la Villa Barbaro o la de l'església del Redentore de Venècia.
El millor sense cap mena de dubte són les maquetes que ens apropen a uns edificis que ja formen part dels clàssics de l'Art. Recomenable.

dissabte, 13 de juny de 2009

Últimes lectures: Amb ulls americans


Amb ulls americans
[segons l'experiència barcelonina de George Mac Gregor]
Carme Riera
Editat per Proa, col·lecció A tot vent, 513, 2009
Hi ha qui diu que aquest darrer llibre de la Riera és una obra menor, una novel·leta menor amb molta ironia. Hi ha que diu que fins i tot per escriure aquest llibre va deixar uns dies de banda el que serà el seu proper llibre amb tocs políciacs.
Personalment amb aquest llibre m'ho he passat molt bé. Ho haig de dir, m'ha enganxat. No entenc aquesta mania dels crítics de valorar com a obres menors tots aquells llibres que surtin d'una pretesa seriositat. Per què? Perquè és un llibre que sembla políticament incorrecte? Per què la literatura humorística no pot tenir el mateix nivell que altres obres? És un relat divertit, actual, fresc i també carregat de tòpics pretesament buscats de la societat catalana vista des dels ulls d'un jove i ingenu periodista americà que li prometen una beca i també moltes més coses...
És un llibre de lectura fàcil, ràpida i amena. De mirada desacomplexada on una sòrdida trama policíaca i amb un rerafons de corrupció donen motius al lector per arribar fins el final. De tant en tant llibres així s'agraeixen.
Una bona lectura pre-estiuenca sense gaires pretensions. I una manera de riure'ns de nosaltres mateixos.

L'Amèrica d'Edward Hopper


Últims dies a la Sala Beckett...fins 14/06
La América de Edward Hopper d'Eva Hibernia.
Amb Alicia González Laá i Joaquín Daniel.
Aquesta obra ha estat les últimes setmanes al TNC com a obra del projecte T6 i fins demà es pot veure a la Beckett. La crítica la valorat com a pretenciosa però amb una bona factura escenogràfica.
La jove dramaturga Eva Hibernia on ens vol portar amb aquesta peça? Hopper fou un pintor norteamericà que va deixar emprenta pels seus interesants retrats d'una determinada Amèrica. Hibernia ens mostra una parella, ell un noi educat en bones escoles, ella una noia somiadora i escriptora. A través d'un encadenament d'escenes entrem en el món dels contes de l'escriptora que són un reflex d'aquella América d'Edward Hopper. També entrem un submón d'històries i de personatges que s'acaben barrejant amb la parella real. L'espectacle dóna peu a diverses lectures i finals i és un muntatge molt suggerent i poètic.No crec pas que sigui pretenciosa però tampoc no és una obra de fàcil entrada. Cal deixar-se portar pel món que ens presenten. A mi personalment em va captivar i penso que és una llàstima que hagi estat tan pocs dies en cartellera. És una obra que hauria recomenat.

Patrimoni cultural immaterial

info Patum: http://www.lapatum.cat/



L'altre dia vaig llegir que s'havien fet públic els 10 tresors del Patrimoni cultural immaterial de Catalunya. L'Organització Capital de la Cultura Catalana ha sigut la responsable de gestionar aquesta iniciativa amb una àmplia participació ciutadana. La notícia cau justament en dies de Corpus i de Patum, i justament cal dir que la Patum de Berga ha entrat en aquest "rànquin". La veritat no sé qui té la mania persecutòria de passar-se el dia fent rànquings: que sí el paisatge favorit, que si el patrimoni cultural immaterial...Això de fer rànquings dóna per moltes idees: rànquing d'escriptors, de poetes, de futbolistes, de personatges cèlebres, de monuments, de plats típics, de fets històrics, etc, etc...Tal i com vaig comentar amb el post "Tots els paisatges" em sembla fantàstic que es duguin a terme iniciatives per potenciar la cultura i molt més el patrimoni tradicional i immaterial. Però el que no m'agrada tant és que tot acabi amb un cúmul de llistats on sembla que el nº4 pugui ser millor que el 5...

Tot patrimoni d'un cert interès es mereix ser conegut. Esperem que aquesta iniciativa hagi servit per valorar el que tenim. +info a la notícia de Cultura 21:http://www.cultura21.cat/textecomplet.asp?id_texte=4362

Fent dissabte...


He estat fent reformes al piset. Sí, ho sé, sóc un cul inquiet, un tastaolletes i amb un any he redissenyat aquest bloc 4 cops. Desafortunadament al fer alguns canvis m'he carregat alguns enllaços d'algunes persones que tenia agregades en l'apartat de blocs. Alguns de vosaltres us tinc enllaçats en algún dels altres dos blocs. Per tant, disculpeu-me si algú de vosaltres no hi és. Intentaré, si m'enrecordo, en la mesura del possible recuperar totes les adreces blocaires interesants que havia arribat a agregar en l'anterior versió.

Són coses que passen quan es fa dissabte...

dimecres, 10 de juny de 2009

Tot es compra?


Abans d'ahir vaig llegir una notícia que al Japó hi ha una empresa que lloga familiars i amics per les bodes i per altres events. De fet ja ho havia sentit fa temps. Per 143 € pots convidar familiars falsos i si pagues una quantitat extra un amic fals et fa un discurs. Diuen que entre altres utilitats serveix per si la família del nuvi són poca gent i la de la núvia molts així es pot equilibrar el nombre de persones. Curiós negoci, oi?

Tot es pot comprar? A quin món estem arribant que som capaços de comprar familiars falsos per fer més solemne de convidats la boda? Bé això passa al Japó, no us estranyi que també passi als EE.UU...

Ve a ser com un facebook nupcial...En un dia especial contractes i agregues molts amics falsos que no saps qui coi són i però això sí queden esplèndids!
La virtualitat i la estupidesa s'estan instal·lant en les nostres vides d'una manera brutal.
Ja sabem que això de les núpcies és un acte social però cal arribar aquests extrems?
La notícia fa gràcia, fins i tot és curiosa, però també és un símptoma més d'un món decadent.
Aquí hi ha l'enllaç de la notícia...no té pèrdua:

Temps de premis blocaires




Aquests dies des de la Xarxa s'ha obert el termini per votar pels millors blocs de la Xarxa en català.


*Premis blocs catalunya:
Fins el 30 de setembre es poden presentar i votar aquells blocs de la catosfera que creieu que es mereixen un guardó.

L'Eduard Balsebre ens convida a votar el seu "Bloc dels viatges" i també ens parla d'aquesta iniciativa. Jo també us convido a que el voteu. És un dels blocs temàtics més interesants i ja és hora que rebi algún reconeixement per la bona feina blocaire.
*Premis Cats:
Des del passat 1 de juny fins el 30 de juny ja es poden fer propostes de candidatures a les diferents categories blocaires.

Un humil servidor proposa que si no sabeu que carai proposar pel millor blog revelació 2009 mireu amb bons ulls aquest humil bloc.
(Ja sé que no és res de l'altre món aquest bloc però una mica d'autobombo i autoestima de tant en tant no fa mal, oi?)

N'hi ha tants i de tant bons que em costa decidir-me que puc proposar...encara m'ho estic pensant!
+info a:
Apa animeu-vos a participar i sobretot a votar!

dilluns, 8 de juny de 2009

Tots som Rubianes

Per una nit, tots som Rubianes. La seva manera de viure era lliure i desacomplexada. Els seus amics li han decidit fer un homenatge.
De fet l'homenatge en sí és la gala anual del Pare Manel, un altre gran personatge.Els guanys aniran per la Fundació Pare Manel.
Escoltar-lo de nou el fa inoblidable...

Aquesta remor que se sent...

Diuen que els Brams tornaran en una mini -gira a l'hivern del 2010 per celebrar els 20 anys. Aquesta és una bonica cançó basada en un poema de Miquel Martí i Pol. Un poema que em recorda els primers dies de juny quan tot comença a secar-se.

HOME (Tráiler)

Magnífic. Imprescindible. Caldria que el passessin a totes les escoles. Imatges espectaculars. Realista. Honest. I tantmateix esferereïdor.
El passar aquest cap de setmana dos cops al 33. L'han estrenat als cines i està penjat al youtube.
Un gran documental que fou estrenat el passat dia 5 de juny que era el dia mundial del Medi ambient. Val molt la pena.

Tiananmen'89

Sempre m'he preguntat qui deuria ser el valent que va tenir el coratge de plantar cara a aquells tancs? Qui va ser aquell petit heroi, aquell anònim personatge que va crear amb el seu gest una imatge que va donar la volta el món? Un gest que va desafiar un règim. Una imatge que ja forma, tristament, part de la memòria col·lectiva de la Història dels darrers anys.
Qui es recorda d'aquells estudiants que van desafiar un règim per reclamar més llibertats? Han passat vint anys, el gegant xinès s'ha obert al món. S'han celebrat uns jocs olímpics, però les mares d'aquells estudiants no han oblidat els seus fills que 20 anys després segueixen portant flors cada 3 de juny al seus cementiris. Des d'aquí tota la nostra solidaritat amb aquelles mares i amb tots aquells que encara segueixen patint la repressió d'uns règims, que per molt miracle econòmic, segueixen sent, democràticament parlant, règims molt tèrbols.

Si la gent no vota, Europa guanya?

No entraré a fer una anàlisi polític dels resultats electorals d'aquest capdesetmana. Tampoc sóc gaire original si començo a parlar de l'abstenció i de les seves conseqüències. Fa temps que hi ha un divorci evident entre classe política i ciutadania. Conec molta gent que aquest cop no ha votat. Gent que té els seus motius. I no m'estranya, la campanya ha sigut pèssima. Potser estaria bé que els nostres líders deixessin d'una banda per uns moments els seus interessos i reflexionessin sobre el perquè d'aquest divorci. La pregunta és molt senzilla: si la gent no vota (o cada dia ho fa menys) Europa guanya?

Èxits esportius amb poc ressò televisiu

Felicitats Hoquei Reus!
Copa d'Europa 2009
L'altre dia mirava el programa de tarda de l'Albert Om. És un programa espumós i entretingut que abans d'acomiadar-se de l'audiència ha fet una seguit de programes especials des de diverses capitals catalanes (Lleida, Girona, Reus...) L'últim parada d'aquest tour era Reus en el fantàstic teatre Fortuny. Què té d'especial tot plegat perquè li dediqui un post? I què té a veure amb el títol del post? Molt senzill...a mig programa el presentador va fer pujar la plantilla de l'equip d'hoquei patins de la ciutat a l'escenari. Li van dedicar un passadís d'honor amb els esticks i fins i tot portaven una copa! M'havia plantejat en aquest bloc no parlar d'esports...ja que no és un tema que m'apassioni gaire però just quan vaig veure l'equip d'hoquei patins gairebé m'aixeco de la cadira i em poso aplaudir. Com és que a casa meva que som uns abonats a Tv3, la teva, no ens n'haguessim assabentat?
Un equip català ha guanyat la copa d'Europa d'hoquei patins després de 37 anys i me n'assabento per un magazine de tarda. Què curiós!
Sóc simpatitzant blau-grana i pensava que l'única copa d'Europa conseguida el mes de maig per un equip català era la de fútbol. Què passa, que en l'esport hi ha categories informatives? Potser ja és hora que deixem la futbolitits a banda i dediquem uns quants minuts a parlar dels èxits esportius d'altres disciplines i equips del país. Després de 37 anys potser es mereixien molt més que sortir uns breus minuts en un magazine de tarda.
Tot plegat m'ha fet reflexionar de quina és la informació o desinformació que cada dia rebem.

Impressions d'un capdesetmana de còmics

27è Saló del Còmic de Barcelona - Fira de Montjuïc - 29 , 30 , 31 de Maig de 2009
Mai havia anat aquest saló potser perquè pensava que calia ser molt apassionat dels còmics per deixar-se perdre per les paradetes amb novetats del sector.
Un sector que mai he seguit amb gaire atenció. Vaig tenir curiositat de deixar-m'hi caure una estona i puc afirmar que és un saló absolutament curiós, divertit, amè... El món friqui i manga té la seva estampa anual amb joves i no tant joves que es transformen en els seus personatges i en fan bandera. Vaig veure un noi que portava una pancarta on posava "Sé friqui, sé libre!". Em vaig sentir una mica descol·locat per l'eufòria de la gent: gent corrent per intentar conseguir el primer autògraf del nou àlbum de Batman. Sí, cal dir-ho, Batman Barcelona ha sigut un èxit! Cues i cues de gent...Entre tanta cua vaig notar que on no hi havia absolutament ningú era en les exposicions retrospectives a diferents autors.. Entremig de tant friqui, francament el millor, aquestes retrospectives. En destaco dues de curioses: les dedicades a la nova generació de joves dibuixant gallecs i la mostra de dibuixos de Carlos Areces (Muchachada Nui, Nui!) absolutament delirants i divertits.
No puc negar que vaig passar una estona força entretinguda, que hi ha còmics de totes les èpoques i estils amb predomini del còmic d'herois americans i manga i que potser l'any que ve repeteixo.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails