Benvinguts a l'illa d'en Gabriel Boloix *** Breus notes culturals i altres impressions* 2008 - 2022
dimarts, 31 de març del 2009
Bancs davant del mar...(Post nº300)
Només per un instant deixa't portar per la visió d'aquests dos bancs mirant el mar...
dilluns, 30 de març del 2009
diumenge, 29 de març del 2009
Hanami
3 Haikús per un Hanami
No sents com la pluja del cirerer desperta el teu alè?
dissabte, 28 de març del 2009
Aniversaris
Escull el que t'agradi més...estàs convidat!
Avui aquest blog compleix el mes número 9, aviat arribaré el post n#300 i coincideix que avui faig anys.
9 mesos enrere vaig obrir aquest blog per parlar entre altres coses d'un parell de llibres que m'havien d'editar. 9 mesos després he acabat parlant una miqueta de tot menys del que havia de parlar...bàsicament perquè l'editorial s'ha esfumat com l'aire, el seu editor ens ha deixat penjats i els llibres no s'arribaran a distribuir mai. Malauradament no he pogut parlar mai del que volia parlar. Afortunadament he aprofitat el temps per parlar d'allò que m'agrada: cultura, literatura, art, viatges i algunes pinzellades solidàries i socials. L'objectiu és aguantar aquest bloc com a mínim fins el juny, data en la qual aquest bloc farà un any i almenys poder tenir la consciència de dir: durant un any vaig escriure un blog. Pel camí la grata sorpresa de conèixer gent interesant, blocs interesants, intentar interactuar amb altres blocs, participar en jocs literaris, blocaires invisibles i moltes altres propostes que ofereix la catosfera que m'hauria agradat participar i que per diferents motius no he fet...Evidentment del post que em sento més orgullós és haver pogut participar en l'homenatge a Brossa.
Suposo que 9 mesos no són res...Hi ha gent que porta 4 o 5 anys en la història blocaire. Una vegada un d'aquests grans routiers blocaires que porta 5 em va dir que el més important és passar-s'ho bé. Quan un deixa de passar-s'ho bé s'ha de replantejar si val la pena l'esforç...
Davant la punyalada literària i editorial i a nivell personal d'un any totalment nefast, pensar en algún tema pel bloc de tant en tant m'ha ajudat a no perdre les ganes d'escriure, ni que sigui un miserable post.
Com algú va dir...el millor és viure cada post i cada moment...
Com a mínim l'objectiu és arribar a un any blocaire i després Déu dirà...
Casualitats de la vida coincideix que també és el meu aniversari i us ben juro que no ho vaig fer expressament de començar escriure el primer post un dia 28.
Mentrestant disfruteu de les menges i les begudes d'aquest post i salut!
divendres, 27 de març del 2009
Últimes lectures: Misteriosament feliç
Últimes lectures: En el cafè de la joventut perduda
dijous, 26 de març del 2009
Nou diccionari en català: Diccionari de català col·loquial
Descafeïnat
dimecres, 25 de març del 2009
Treballs d'hivern en el camp abans de la primavera
Vet aquí una perla trobada al Youtube...Una filmació de l'any 1967, filmada per una Camara Bolex Pallard 8mm per Karibu Films.
Són imatges històriques de quan el Baix Llobregat encara era una comarca força agrícola propera a Barcelona. S'hi pot veure diversos treballs de camp a St.Joan Despí, en els camps de la Societat d'Aigües de Barcelona i també imatges gravades a la Colònia Güell i a Sta.Coloma de Cervelló. S'hi veu com una excavador arranca una vella plantació de "Camueses", una varietat de poma de la zona, conegudes com a pomes camosines o pomes camoses. Lamentablement anys després moltes més excavadores, polígons industrials i autovies, carreteres i autopistes van acabar de fer desaperèixer els milors camps agrícoles del Baix Llobregat. L'agricultura al Baix Llobregat actualment és una activitat més testimonial que res més, tot i que encara es conreen diversos cultius.
Unes imatges curioses d'uns temps on la terra era un pilar important de la subsistència. I testimoni de la transformació devastadora d'una comarca, sovint confosa com la perifèria de Barcelona, però amb un ric patrimoni històric no sempre reconegut amb el pas del temps.
Dimecres de cine: The Reader (El Lector)
Dimecres de cine: Los abrazos rotos
Noves veus (IX): MAZONI - El riu (VIDEOCLIP)
Gran videoclip gravat a Marraqueix en super 8 per en Raúl Cuevas. Segon single del disc "Si els dits fossin xilòfons".
En un post anterior ja hem parlat del nou disc de Mazoni (Eufòria 5, Esperança 0), però ja us dic jo que el segon disc en català d'aquest grup amb temes com aquest també estava molt bé.
Mazoni, liderat per en Jaume Pla, una de les noves veus que des de fa uns anys escriu bons temes com aquest.
Deixeu-vos captivar per aquest riu...
Noves veus (VIII): Jesús Fusté
Preciós video promocional d'en Jesús Fusté. En Fusté és un nou cantautor nascut en les terres de l'Ebre. En el video ens explica la relació amb la seva terra i amb el seu nou espectacle: "Lletres d'aigua".
Vaig descobrir aquest cantautor a través del bloc d'en JM Tibau, justament un altre autor de l'Ebre. La veritat sona molt bé!!! Esperem algún dia veure'l per terres barcelonines!!
Noves Veus (VII): Abús (Agustí Blusom) - L'univers
Sota el nom d'Abús s'amaga el nom del jove cantant Agustí Blusom. L'últim enregistrament s'anomena "Esthels" publicat el passat any. Aquesta bonica cançó pertany a una gravació d'estudi de fa un parell d'anys.
Deixeu-vos captivar uns segons per la versió acústica d'aquesta cançó...
Atrapats a l'ànima
Salvat, gran home de teatre
Vet aquí que ahir ens va deixar en Ricard Salvat, un gran home de teatre, nascut a Tortosa el 1934 i un pèl oblidat als darrers anys a casa nostra. Va ser l'introductor a Catalunya de nous autors que fins aquell moment eren desconeguts per la gran majoria. Autors que són peces claus del S.XX com Brecht, per posar un exemple. Va portar aire fresc a una escena catalana antiquada i necessitada de nous directors i autors. I va saber posar en escena grans noms com Salvador Espriu. D'ell és recorda la seva feina a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i una gran quantitat de muntatges entres els anys 60, 70 i principis dels 80. Va ser un director reconegut arreu i als darrers anys va tornar a Catalunya per posar en marxa alguns projectes. Vaig tenir la sort, l'any 2002, de veure al Teatre Lliure la 5ª versió de Ronda de Mort a Sinera.
Us puc dir que el vaig trobar un muntatge un pèl llarg i no precisament un teatre fàcil. Amb aquell muntatge tinc la sensació d'haver vist una gran direcció, però entrar en el món d'Espriu i de tots els seus mites no és tasca fàcil i us asseguro que la Ronda de mort no era un espectacle recomenable per tots els públics...però en Salvat va conseguir un gran muntatge.
El 96 li van donar una Creu de St.Jordi, el 2003 la medalla d'Or del mèrit artístic i aquell mateix any li van dedicar una exposició que un servidor va visitar i pot afirmar que era una bona aproximació a la bona feina feta per aquest bon home.
L'últim obra que vaig veure d'ell és:Un dia. Mirall trencat, que justament en vaig parlar en aquest blog, ara fa pocs mesos.
http://naufragiobrer.blogspot.com/2008/10/mirall-trencat-ltims-dies.html
Sempre ens quedarà el record que en Ricard Salvat va ser un gran home de teatre.
Bolonia, la ciutat, no el pla!
Bolonia, capital de la regió italiana de l'Emília -Romagna.
Bolonia o Bolonya perquè mai he sabut com s'escriu és molt més que un pla! És una ciutat poc turística, universitària, de fires, d'interior, de boira, de carrers porxats...recorda una mica algunes ciutats del pla de Lleida o fins i tot la capital del Segrià. El centre de la ciutat està carregat d'esglésies d'un cert interès, de dues grans torres medievals i d'una plaça amb el Palau Re Enzo i la font de Neptú. La gent desconeix que hi ha una gran pinacoteca ple de pintures dels grans mestres italians, que no té res d'envejar a la d'altres grans ciutats. És cert, és una ciutat un pèl grisa i trista, però Bolonia com tota l'Emilia-Romagna són molt més que un polèmic pla universitari. Què trist posar noms de polèmics plans universitaris a partir del nom de la ciutat, la ciutat ja us dic ja que no s'ho mereix.
dimarts, 24 de març del 2009
Dies al sol
Per què no fem un programa de televisió on els nostres polítics, empresaris, banquers, especuladors immobiliaris i un llarg etc se'ls vegi una setmana al sol, un mes al sol, una temporada llarga al sol...potser entendran el neguit de molta gent que ha perdut la batalla en els darrers mesos quan encara es parlava de rescessió i ningú gosava dir crisi...
Només per un moment que entenguin el buit diari de saber que és aixecar-se de bon matí i sentir un buit terrible: joves que no poden emancipar-se, d'altres que ens hem quedat sense la feina que fa tants anys que feiem, parelles que no saben si podran pagar la hipoteca, aturats fen cursos d'ocupació que no ocupen per res i un llarg i lamentable etcètera...
Avui he llegit un article en un post que parla d'un model a la deriva...Està firmat per un tal Enric Duran. És el Robin Hood dels bancs que l'altre dia van arrestar a la Universitat quan anava a fer una xerrada i que havia desaperagut després de demanar un munt de prestecs i desaperèixer?
No ho sé...
Us deixo amb l'enllaç de l'article al bloc del cigró:
"capitalisme, vaixell tocat i a la deriva"
http://torracollons.bloc.cat/post/16275/252493
Adjunto una gran cançó de la Gossa Sorda...
De títols nobiliaris i glòries franquistes...
EROSIÓ
El trist glossari de paraules econòmiques que ens han amenaçat en els últims mesos sembla que no ha parat de créixer...
Tot plegat ho resumiria així:
Un huracà sembla que s'hagi cruspit els fonaments que tot ho aguantaven. De sobte vivim enmig d'una muntaya de sorra. Una muntanya de sorra feta per sediments que cada dia s'erosionen més...
The Story of the Weeping Camel - Sound
El passat 27 de febrer es va cloure el cicle de "La Ruta de la Seda" al centre Espai 210 del carrer Padilla de BCN organitzat per l'Associació Amu Daria. Magnífiques les fotografies de l'exposició i del cicle de xerrades i pel·lícules només vaig poder assistir a la pel·lícula que tancava el cicle: "La historia del camello que llora". És un magnífic film documental entorn la història d'una família del desert del Gobi que cria camells. A través de la mirada d'un nen i la seva família veiem els conflictes diaris d'una cultura, d'una música, d'unes llegendes i d'un món nòmada totalment desconeguts per nosaltres. El nen petit del clan és entranyable i el dia que va a ciutat s'enamora d'un aparell totalment quotidià per nosaltres com la televisió. Enmig del desert aquell nen somia una televisió mentre la seva família intenta que la camella accepti la cria de camell que ha parit i posteriorment ha rebutjat.
És un film increïble, que desprèn humanitat i ens apropa a la realitat d'uns pobles com els de la Ruta de la seda.
dilluns, 23 de març del 2009
Països d'aigua /Oasis sense aigua
Ja és història!
Aquest és un post d'homenatge a la lluita de tots els joves que varen formar part del Moviment d'Objectors de Consciència (M.O.C.) i de Mili KK. que pronunciaven aforismes com: "Els joves d'un món sense guerres són els joves que refusen fer el servei militar" o "L'obediència no és cap virtut sinó la pitjor de les temptacions". Gràcies a la feina i a la lluita dels joves dels 80, els joves dels 90 poguerem acollir-nos a la prestació Social Substitutòria. I d'altres optaren per la via de la Insubmissió. Evidentment els nostres avis no arribaren a entendre mai el perquè el nen no fa la mili...
Què en queda de l'antimilitarisme d'aquella època? Sempre hi ha joves compromesos i per això molts joves sortíren al carrer l'any 2003 per dir "No a la Guerra!". Afortunadament això de la Mili va passar a millor vida i els joves d'ara tenen altres preocupacions importants com enfrontar-se a l'accés a la vivenda, l'atur, la precarietat laboral, el pla bolonya, i un món en constant evolució i crisi que fa que molts joves visquin sempre en un estat permanent de provisionalitat.
+info a l'article de l'Avui:
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia//52007/marcats/la/mili.html
Amb aquesta notícia també he recordat algunes cançons de fa 20 anys que en parlaven...
Tràiler de L'inspector, de Nikolai Gógol al TNC
Un bon muntatge del TNC. Vaig anar-lo a veure fa pocs dies i realment tracta temes d'una vigència brutal: corrupció política, mentides i un auntèntic vodevil entre la filla i la dona de l'alcalde amb l'inspector. Gógol més vigent que mai! Els actors fantàstics!
Vaig passar una bona estona. Molt recomenable! Fins el 12 d'abril.
Una vinyeta molt indígena d'en Kap
Mascletà!
En Ximpa al Tantarantana! (Últims dies!)
El Montbaig no és Collserola! (I el Montpedrós tampoc!)
La Hora del Planeta
El proper dia 28 de març hi ha una nova campanya internacional per fer una apagada global. L'objectiu: prendre consciència de l'escalfament global i de la necessitat d'estalviar energia. Realment un espot molt simple però molt visual al mateix temps.
Eufòria 5 - Esperança 0
Però no puc negar que el nou disc té lletres absolutament bones, només el títol del disc ja és tot una declaració d'intencions.
Només un exemple: "Hi ha més ionquis en un camp de fútbol que en qualsevol discoteca/ vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca"
diumenge, 22 de març del 2009
M'agrada mirar al que hi ha al darrera la nevera...
Goytisolo
El amante de medianoche,
José Agustín Goytisolo (Barcelona 1928 - 1999)
3 grans retrospectives (III): Mompou
3 grans retrospectives (II): Mir
Joaquim Mir
(Antològica 1873 - 1940)
Caixaforum - BCN - fins el 26 d'abril
És un autèntic plaer redescobrir la vida i l'obra d'un pintor com Mir. Sí, ho sé, torno a ser poc original i segurament en diferents mitjans se n'ha parlat d'aquesta retrospectiva però penso que no sempre és té l'ocasió de poder veure en una sol espai algunes de les millors obres d'un nom destacable de la pintura catalana de la primera meitat de segle XX. A través de diferents seccions podem veure l'evolució pictòrica i la seva radicalitat al marge de les escoles artístiques de cada moment. Potser un dels quadres més coneguts és "La catedral dels pobres" on retrata els marginats i proletaris de la societat del seu temps en ple període de naixement d'un nou temple i símbol de la ciutat. La pintura de Mir està carregada de jocs de tonalitats de colors i de llums que transmeten molta vitalitat. Hi ha autèntiques meravelles i quadres que mostren diferents paisatges i indrets com Montserrat, Alforja, Miravet o la Costa Brava. Francament recomenable!
3 grans retrospectives (I): Sorolla
Il·luminacions
Retrospectiva absolutament recomenable!
L'art és necessari?
dimecres, 18 de març del 2009
Col·laboració amb el Joc literari nº100 de Cal Tibau!
Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat!!!
El somriure d'un clown (Proposta pel 99è Joc Literari del Cal Tibau)
Enllaços relacionats amb aquest joc...
http://jmtibau.blogspot.com/2009/02/felicitats-petites85-amb-nas-de.html
http://jmtibau.blogspot.com/2009/03/propostes-creatives-al-99e-joc-literari.html
un somriure apaga el dolor
de mil hores de tortures i dissorts.
Entre bombes i entre morts,
el somriure d'un 'clown'
ajuda a oblidar el dolor
de tantes hores
d'insomni i malson.
De la voracitat del món...
Antílops, de Henning Mankell al TNC
Fins el 29 de Març el TNC ens sorprèn amb una obra que ens fa reflexionar sobre el paper dels europeus a l'Àfrica.
Dues observacions: l'excel·lent programació del TNC i el poc temps que algunes obres estan en cartellera.
dimarts, 17 de març del 2009
T'introudire dans mon histoire (el poema)
La seva és una veu destacada de la poesia de postguerra i els seus poemes ens porten a la Barcelona dels anys 50 que intentava sobreviure.
La notícia m'ha fet recordar els seus grans poemes i com a mostra...
T'introudire dans mon histoire
La vida a veces es tan breve
y tan completa que un minuto
-cuando me dejo y tú te dejas-
va más aprisa y dura mucho.
La vida a veces es más rica
y nos convida a los dos juntos
a su palacio, entre semana,
o los domingos a dar tumbos.
La vida entonces, ya se cuenta
por unidades de amor tuyo,
tan diminutas que se olvidan
en lo feliz, en lo confuso.
La vida a veces es muy poco
y tan Intensa -si es tu gusto...
Hasta el dolor que tú me haces
da otro sentido a ser del mundo.
La vida, luego, ya es nosotros
hasta el extremo más inmundo.
Porque quererse es un castigo
y es un abismo vivir juntos.
Jaime Gil de Biedma
Aquest poema fa pocs anys va ser cantat a duo i musicat per la Sílvia Comes i la Lídia Pujol...Una bonica adaptació musical.
dilluns, 2 de març del 2009
El somriure etiòp
Sentir l'impacte que algú que ens ha fet somriure ja no hi és commou, però si aquest algú ha sigut un esperit lliure, irònic, que ha sabut posar-se a la butxaca molta gent commou més...i ho demostra la quantitat de blogs que entre ahir i avui, només al sentir la notícia li han dedicat un post...
Crec que el millor homenatge, que em provoca encara un somriure, és escoltar de nou algún fragment com el d'aquest post que desprèn molta humanitat i ironia, molt necessària en els temps que vivim. La mateixa humanitat i ironia que ens va voler transmetre en el seu últim espectacle...
Podria afegir ara algún enllaç d'algún mitjà però crec que el millor homenatge és afegir només algún enllaç d'algún dels blogs que sovintejo i que no han dubtat ni un moment en escriure un post a aquella persona que més d'un cop els ha fet somriure...(i francament m'emocionen molt més que segons quins mitjans!)
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6129
http://joanpinyol.net/
http://malerudeveuret.blogspot.com/2009/03/pepe-rubianes-in-memoriam.html
http://lamevaillaroja.blogspot.com/2009/03/adeu-pepe.html
http://blocfpr.blogspot.com/2009/03/pepe-rubianes.html