Benvinguts a l'illa d'en Gabriel Boloix *** Breus notes culturals i altres impressions* 2008 - 2022
divendres, 25 de desembre del 2009
El primer estel (Bones festes!!)
Dolce e chiara è la notte e senza vento (G.Leopardi)
Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d'esperances:
així, per l'entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m'estic ple de pressentiment
d'una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.
HORA QUIETA
Tot és quiet, només una destral
ressona lluny. Secs arbres a la vora
de l'espadat es miren al corrent.
Llisquen les aigües en silenci igual
que les edats, i brilla tristament
avui com fa molts segles aquesta hora.
Joan Vinyoli
(Barcelona 1914 - 1984)
El Nadal és l'hora quieta on tot reposa sota la mateixa llum i sota el primer estel.
Bon Nadal i bones festes!!
dijous, 24 de desembre del 2009
Cançons per una nit de Nadal (2) (de Pau Riba a Manel)
Cançons per una nit de Nadal (1) (Col·lectives)
Pessebre 2.0.
La foto del post és la figureta amb la que he participat. (Buscava alguna figura relacionada amb l'aigua perquè tingués relació amb el títol del bloc. Buscava un pescador però no l'he trobat i al final vaig trobar aquest vailet amb aquest càntir que va al pou.)
Amb aquesta figureta el missatge volia ser el següent:
http://lagarrofa.blogspot.com/2009/12/pessebre-blocaire-2009.html
Tradicions molt nostrades...
dijous, 10 de desembre del 2009
Drets imprescindibles...
A vegades la religió i certes ideologies han estat per damunt dels drets humans.
dimecres, 2 de desembre del 2009
Vespres de desembre
dilluns, 30 de novembre del 2009
Tot recordant Vinyoli...
diumenge, 22 de novembre del 2009
Que no et matin el somriure...
Aquesta setmana (18 nov) he pensat amb
els drets humans...
i he pensat amb la quantitat de somriures que es maten
cada cop que es vulneren aquests drets.
Aquesta setmana he vist com
els mitjans de comunicació han menystingut
la notícia de la cimera a Roma de la FAO
i he lamentat el menyspreu cap a determinades notícies
que haurien de ser de primer ordre.
He lamentat el poc consens de determinats Estats
per tenir una millor voluntat
per intentar posar fre a la fam i misèria mundial.
I he arribat a la conclusió que
com que no hi havia cap mandatari mediàtic,
la notícia i la cimera en qüestió
han donat la sensació que tot plegat importava un rave.
Aquesta setmana he vist
la indiferència i el menyspreu
de l'Estat Espanyol i el Marroquí davant la situació de l'activista saharaui Aminetu Haidar que s'ha vist atrapada a Lanzarote després de ser deportada pel Marroc i sense possibilitat de poder tornar, de moment, a El Aaiún.
Evidentment l'activista s'ha declarat en vaga de fam i ha perdut el somriure.
Aquesta setmana s'ha celebrat
el dia Internacional dels drets de la infància...
I he pensat: quants infants han perdut el somriure?
Que trist que un infant perdi un somriure
que siguem incapaços de crear un món millor...
La setmana que ve (25 nov) es celebrarà...
el dia contra la violència de gènere.
Quantes dones maltractades per la vida
han perdut el somriure?
La vida sovint ens mata el somriure...
Ens mata la capacitat per tornar a somriure com un nen
per un món que ens devora a poc a poc.
A mi ja fa dies que m'han matat el somriure
i espero tornar-lo a recuperar ben aviat.
Que seria una vida sense somriure?
Tan debò que res ni ningú
ens pogués matar la capacitat de tornar a somriure,
la capacitat de creure en un món millor.
40 anys de Sesame Street (Andrea Bocelli sings Elmo to sleep)
Dies enrere el mític programa infantil "Sesame Street" ha fet 40 anys. Realment un model de programa infantil de televisió. Sovint alguns personatge famosos s'han deixat caure pel programa i s'han generat escenes memorables i molt tendres.
En aquest cas el cantant italià Andrea Bocelli li canta una cançoneta per anar a dormir a l'Elmo. És un video que trobo molt entranyable.
Alícia al Lliure
Últimament proliferen les adaptacions de llibres, contes, novel·les i de tot se'n vol fer un muntatge.
Terra d'esperança/ Fotopres'09
Caixaforum Barcelona ens ofereix la possibilitat de veure dues mostres fotogràfiques de gran contingut humà i solidari.
dilluns, 16 de novembre del 2009
La Cosa Nostra (segons Redbanner)
Fa pocs dies vaig descobrir aquesta cançó que bé podria ser la banda sonora dels últims mesos. O fins i tot del dia ja que avui he escoltat que han detingut un capo sicilià. A casa nostra "la cosa nostra" és ben peculiar...
Aquesta és una de les cançons estrelles del disc "No ens aturaran" del grup de rock contundent de Molins de Rei Redbanner.
Escolteu la lletra no té pèrdua cap estrofa...
I la musiqueta val la pena escoltar-la ja que recorda els acords d'una famosa banda sonora d'una pel·lícula ("El Padrino").
dijous, 12 de novembre del 2009
Escriptors silenciats
dilluns, 9 de novembre del 2009
El Far de Berlín
La Fernsehturm s'alça victoriosa
diumenge, 8 de novembre del 2009
La fotografia del silenci i de la llum...
diumenge, 1 de novembre del 2009
El somriure d'Estambul
Moren cada nit i potser també
s'aixequen amb les seves misèries
i amb les seves mancances.
Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Avui he somiat que em passejava pel vell basar.
La llum del capvespre cau sobre el Màrmara.
Diuen que Estambul sempre somriu,
potser a Orient, potser a Occident
potser a nosaltres mateixos
sense pressa per arribar a enlloc,
immòbils com la Torre de Leandre
voldríem viure una altre vida en un altre lloc,
en un altre espai, a un altre ritme...
Un fort fred et glaça la cara i penses que...
Hi ha ciutats que viuen només
en els nostres somnis.
Hi ha somriures que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha instants que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha cendres que reneixen cada nit
en els nostres somnis.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
De bosc i de llum...
Vet aquí una selecció de versos d'en Miquel Martí Pol per tancar aquest octubre i coincidint amb un capdesetmana carregat de simbolisme i tradicions i on la tardor sembla que dóna un pas més.
(fragments del llibre "L'arrel i l'escorça")
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
(Calladament del llibre d'absències)
Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d'on tot és insòlitament digne.
No l'enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre'n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l'harmonia
que semblava trencada ja per sempre.
Deserta el fosc, surt a la llum i viu.
dijous, 29 d’octubre del 2009
Marcel Cranc - Naufragi (Noves veus XVII)
És una pena que la música de nous valors en català no s'escolti gaire en els mitjans. Avui he descobert aquesta cançó magnífica del mallorquí Marcel Cranc. Aquesta cançó em sembla evocadora, suggerent, poètica...
Les veus del Pamano - L'escola
Els propers dies 16 i 17 de novembre s'estrenarà, a Tv3, l'adaptació de la novel·la de Jaume Cabré, Les veus del Pamano. La veritat tinc moltes ganes de veure aquesta adaptació ja que, per mi, és una de les millors novel·les de casa nostra dels darrers anys. Esperem que la versió a la petita pantalla estigui a l'alçada de la novel·la. Per les primeres imatges que he vist la cosa promet.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Les vinyetes d'Aleix Saló
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Quan determinats jocs de taula semblen jocs d'infant...
No sé qui carai es va inventar el Monopoly ni tampoc sé si avui en dia seria considerat un joc gaire educatiu...potser hi ha qui comentaria que és un joc que fomenta l'individualisme, la competitivitat i el capitalisme.
El Monopoly forma part d'aquells jocs clàssics de taula per adults, però la veritat jo sempre hi vaig jugar quan era petit i adolescent. Recordo que tenia una certa mania a les caselles amb estacions de tren i companyia d'aigua i electricitat i també anhelava comprar els carrers més cars, si no recordo malament, el carrer Balmes era un dels cars. Si conseguia comprar la plaça Catalunya ja era tot un èxit. La veritat no recordo haver guanyat en aquest joc i recordo que per mi el gran èxit ja era poder edificar el carrer Ample, que era dels carrers baratets de color lila al costat de la casella de sortida. Edificar un hotel al carrer Ample era el meu gran èxit al Monopoly.
Sovint la realitat supera la ficció i en els darrers mesos hem pogut observar consternats com una àmplia galeria de personatges (des de Don Vito a Millet) han jugat amb els seus càrrecs i institucions com si fossin els reis del mambo del seu monopoly personal. Ciclicament, a l'Estat Espanyol, apareixen determinats casos que demostren que determinats tripijocs de determinats personatges comparats amb el Monopoly, deixen justament el Monopoly com un joc de nens.
Avui, no sé perquè, veient la notícia de la intervenció de la Guàrdia Civil en l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet m'ha vingut aquest joc al cap.
Encara intento trobar un sentit al perquè m'ha vingut la imatge d'aquest joc al cap mentre veia la notícia per televisió.
L'únic que se m'ha ocurregut pensar és que segurament alguns d'aquests personatges encara tindran la sort de tornar a la casella de sortida com si no els hi hagués passat res i fins i tot alguns, durant un temps, s'estalviaran de passar per la casella de la presó.
Disculpeu-me si la comparació amb el Monopoly sembla desafortunada, però a vegades la ment té aquestes coses...
Lamentablement el tema és molt més seriós que un joc de taula, molt més complex que un simple post.
És tan antic i clàssic el tema del post que podríem recòrrer a mil i una frases. N'he trobat una, molt utòpica, que m'ha semblat bonica per tancar aquest post...
"Yo creo que llegará un tiempo en que sobre las ruinas de la corrupción se levantará la esplendorosa mañana del mundo emancipado, libre de todas las maldades, de todos los monstruosos anacronismos de nuestra época y de nuestras caducas instituciones."
Samuel Fielden*
(Anglaterra, UK, 1844 - 1922)
[ breu nota del personatge:
Ministre metodista anglès, gran orador i pensador, un dels menbres més actius de l'Associació Internacional dels Treballadors.
Condemnat a mort pels disturbis i per la revolta de Haymarket, Chicago.
En aquella revolta, milers de treballadors demanaven millors condicions de treball i una vida més digne. Fielden va morir a la forca.
Actualment el dia 1 de maig és el dia del treballador en molts països.]
Curiosament hi ha fets que es repeteixen més que un joc de taula i frases que ens hauríem de repetir més com les de Fielden que demanen a crits una regeneració de la pròpia societat.
Últimes lectures: La Setmana tràgica explicada per David Martínez Fiol
La Beckett fa 20 anys
ha pogut conèixer diferents propostes i autors, molts d'ells contemporanis i amb propostes innovadores i arriscades.
Us deixo amb una entrevista al seu director, en Toni Casares al programa Extraradi de la Com.
http://blocs.lamalla.cat/bloc/extraradi/post/20_anys_de_la_sala_beckett
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Cerdà i la Barcelona del futur
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Pau Casals i l'exili
Propostes per un dissabte de cine...
- 1.Ágora d'Alejandro Amenábar. Rachel Weisz és l'ànima d'una pel·lícula esperada, comentada i mirada amb lupa pels crítics. La trama gira entorn a la vida de la filosòfa Hypatia i de la història i evolució d'una pròspera i tolerant Alexandria cap una grisa ciutat, província romana dominada pels fonemantalismes religiosos. Potser la peli no emociona del tot però el rerafons de la història és molt interesant, els detalls històrics estan molt ben cuidats i té escenes molt potents com l'escena de la destrucció de la biblioteca d'Alexandria. Em va agradar força i l'actriu Rachel Weisz ho fa molt bé.
- Malditos Bastardos de Quentin Tarantino. Brad Pitt és una estrella en un repartiment coral on destaquen actors austríacs com Christoph Waltz (genial!) o alemanys com Diane Kruger o Daniel Brühl. El combinat Tarantino, nazis i segona guerra mundial feia una mica de por...però el resultat és una entrentiguda cinta a mig camí del cine d'espies, los doce del patíbulo i amb elements tragicòmics. S'hi repeteixen algunes constants en el món Tarantino com uns diàlegs molt enginyosos i elaborats, el factor sorpresa d'algunes escenes, l'experimentació en diferents gèneres fílmics i argumentalment la revenja com a desencadenant de tota una història. Francament entretinguda.
- Gordos de Daniel Sánchez Arévalo. Si no fos espanyola per la seva cuidada producció i el seu guió molt ben trobat, podria passar com una comèdia agredolça britànica o americana. La dictadura dels cànons estètics, les teràpies, la recerca de la felicitat i la pròpia autoestima són temes de fons d'una pel·lícula recomenable.
- Si la cosa funciona (Whatever works) de Woody Allen. Ha tornat el gran Woody Allen en estat pur...políticament incorrecte, crític, irònic, tendre, amb un guió aparent tonto però amb grans cops d'efecte. La història d'un home madur que durant un any refà la seva vida amb una noia jove. Un film sobre el destí, l'amor i que cal aprendre a ser flexibles i realistes. Una pel·lícula absolutament recomenable.
URTAIN - CDN
Un retrat de l'Espanya dels 70 a través del retrat d'una icona com el boxejador Urtain. Una aposta arriscada de la Compañia Animalario. Un retrat emotiu i molt autèntic.
El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana al TNC
Un retrat de la Barcelona popular de començament del segle XX. Està molt bé que el TNC hagi decidit recuperar aquesta peça i sobretot recuperar cada temporada dramaturgs catalans que havien caigut a l'oblit; l'any passat l'Ambrosi Carrión, i aquesta temporada en Juli Vallmitjana.
divendres, 23 d’octubre del 2009
De festes, vacances i calendaris...
dijous, 22 d’octubre del 2009
Tots els blocaires dels teus dits...
La vida electrònica, més enllà de la tasca individual de cada blog, a vegades dóna alegries.
La triple presentació de llibres ahir a la llibreria Catalònia, fou una d'aquestes inesperades i petites alegries. Una vetllada entranyable i bonica entorn la presentació dels llibres d'en Jesús M.Tibau i del llibre col·lectiu de "Totes les baranes dels teus dits". El que no m'esperava era arribar a conèixer algunes de les cares que s'amaguen rera d'alguns blocs. La sorpresa, la curiositat i l'emoció de conèixer aquestes persones, algunes ja veteranes com el veí del dalt (que per fi li vaig poder posar cara!) convertíren la vetllada més que en una presentació, en una entrenyable trobada.
Val la pena que llegiu el post que ha escrit en J.M.Tibau:http://jmtibau.blogspot.com/2009/10/sensacions-duna-molt-mes-que-triple.html
Com molt bé diu l'Assumpta en els seus comentaris al voltant del que ha generat "Totes les baranes...":"Un petit miracle!"
És bonic pensar que els blocs, més enllà del tarannà individual de cadascú, serveixen per unir ponts i crear xarxa. I bona part de la culpa o el mèrit la tenen alguns blocaires, gairebé més d'un els anomena activistes, com en Jesús M.Tibau.
Per part meva, content, que el meu humil granet de sorra en tota aquesta història hagi servit per generar totes aquestes emocions.
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Triple presentació de llibres...
dimarts, 20 d’octubre del 2009
Últimes lectures: Una sortida digna de Jesús M.Tibau
Últimes lectures: els dos penúltims llibres d'en J.M.Tibau...
Els dos penúltims llibres d'en J.M.Tibau
El vertigen del trapezista
Cossetània Ed, notes de color, 11, 2008
(relats)
A la barana dels teus dits
Aeditors, El riu de lletres, 2009
(poesia)
Vet aquí un doble ressenya d'un autor, que en el meu cas, com suposo que li ha passat a d'altres persones, vaig conèixer primer la seva faceta de blocaire i la curiositat em va portar a conèixer algún dels llibres de la seva faceta d'escriptor. El principal dilema era saber quina era la millor opció per fer una immersió en el món literari d'en Tibau.
Vaig decidir finalment llegir-me els tres últims, i en aquest post intentaré dir alguna coseta dels dos penúltims llibres.
El vertigen del trapezista és un recull que inclou 34 relats. Són relats carregats de quotidianitat, ironia, reflexió, tendresa...retrats de personatges, alguns que intenten sobreviure i fer malabarisme entre el passat, el present i el futur. El que més m'ha sorprès és l'habilitat amb la que es mou en el gènere del relat i la gran fluïdesa que tenen. És un recull que es llegeix sense grans problemes i que convida a la relectura. Jo ho he fet. M'he llegit tres cops el primer conte, perquè...sí...ho confesso..."monedes o l'indecís rodar dels anys", per cert, un dels varis contes premiats que inclou el recull, m'ha atrapat la història i he pensat...ostres, això dóna per una novel·la!
La grandesa i feblesa al mateix temps d'un recull de relats és que ens ofereixen un ampli ventall d'històries i fragments que no sempre ens poden atrapar de la mateixa manera tots. No tots els contes m'agraden ni m'atrapen de la mateixa manera. Realment és un llibre que amb prou feines 120 fulls aporta molts elements per anal·litzar moltes coses...és fresc, dinàmic, innovador l'epíleg participatiu...M'agrada el Tibau que converteix la seva Cornudella natal en un espai literari més i que fa dels carrers de Tortosa una ciutat literària...M'agradaria pensar que he descobert un autor amb prou fusta per sorprendre'm d'aquí un temps, no amb petites acrobàcies literàries sinó amb una gran acrobàcia: una novel·la o un recull de tres o quatre històries llargues. Temps al temps.
A la barana dels teus dits és un recull de petits fragments poètics. Està escrit amb humil·litat i senzillesa. És un homenatge a l'ànima enamorada que observa rera una barana cada matí el món. El Tibau poètic ha sigut un gran descobriment: versos propers i quotidians. Un plaer.
Últimes lectures: Arran de l'Ebre
Últimes lectures: La teoria dels núvols
divendres, 16 d’octubre del 2009
Diwali, festa de la llum
Els mons de l'Islam al Caixaforum...
Àrtic
Desert blanc convertit en aigua
un gran oceà...
La vella guineu, sàvia i astuta
ja no sap on anar...
No sents l'espatec de les glaceres?
Desert blanc convertit en vergonya
no han sabut entendre
la crida per salvar-te
no era una crida al no res
sinó una crida per salvar-nos
nosaltres mateixos
que poc a poc anem devorant
la nostra gàbia,
i que es van perdent vides,
espècies, ànimes, llars
deserts i oceans.
Gabriel Boloix
Aquest hauria sigut el text (llàstima que ho he vist tard!)que hauria volgut penjar ahir en la crida del blogactionday. Una dia perquè tots els blogs del món mundial parlessin com a temàtica les greus conseqüències del canvi climàtic.
L'únic que se m'ha acudit són aquests mots.
+info d'blogactionday:
http://www.blogactionday.org/
La lluita contra el canvi climàtic no ha de ser només evitant les bossetes de plàstic. Des de fa molt de temps hi ha veus que demanen una veu més global. El blogactionday era un gest per potenciar aquesta veu