dijous, 20 d’octubre de 2016

Ikunde



Què en fem de la Memòria? 
L'ús i les diferents maneres com en determinats períodes s'ha treballat la memòria històrica donaria no només per un apunt sinó per diversos.
 
Aquests dies de tardor 2016 que el Born CCM ha omplert la xarxa de notícies i opinions diverses sobre la seva última exposició i que algú irònicament ha titulat "la tardor de les estàtues", m'ha vingut al cap una altre exposició "Ikunde" situada en part cronològicament també en període franquista.

És un retrat del passat colonial recent i de la influència que Barcelona va tenir en aquest passat. La història del goril·la blanc Floquet de neu n'és un dels exponents més curiosos, anècdotics i clars d'aquell passat recent que Barcelona va tenir amb el Colonialisme.

El Museu de les Cultures del Món ens dóna la oportunitat d'apropar-nos al període de la Guinea Colonial i ens fa un retrat que ens ajuda a entendre les seves llums i ombres. I francament és interessant aquesta primera aproximació.

On? Museu de les Cultures del Món - Barcelona
Fins el 5 de febrer de 2017
+info a: Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial


1 frase de Bob Dylan

Aquest apunt no es per discutir si el bo d'en Bob, vull dir d'en Bob Dylan es mereix o no el flamant nou premi Nobel de Literatura 2016.
La xarxa està plena de les seves frases i només que el bo d'en Bob ens faci pensar amb les seves lletres i frases ja es mereix aquest apunt.


Marmotisme


Vet aquí que hi ha una pel·lícula que té més de 20 anys que va crear escola a l'utilitzar l'expressió "vivim en el dia de la marmota". 
A que ens referim? Ens referim a "Atrapat en el temps" és una comèdia romàntica que evoca el mite de Sísif. Va ser dirigida per Harold Ramis i està protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell.

Per què el dia de la marmota pot arribar ser qualsevol moment o dia de les nostres vides i no cal que sigui el mes de febrer. 
Els anal·listes del futur si es fixen en aquest tros de món tindran feina a investigar el perquè durant un període llarg de mesos i temps es van repetir tantes vegades les mateixes notícies, mateixos partits, repeticions d'eleccions, corrupció, crisi, retallades...un bucle estrany com aquell hàmster que no pot parar de còrrer totes les nits dins la mateixa roda de la seva gàbia i no s'adona que per molt que corri sempre acaba en el mateix lloc.

Pels estudiosos del futur que vulguin estudiar que ha passat a casa nostra en els darrers temps podrien definir aquest període històric com a "marmotisme" ja que el dia de la marmota s'ha instal·lat fa temps en molts aspectes de la vida diària peninsular i europea on a vegades sembla que no passi res i que perfectament podríem combinar una notícia del 2015 de la crisi del refugiats i la tragèdia del seu pas per creuar el Mediterrani i podríem intercanviar-la per una del 2016 i potser no hi trobaríem gaires diferències. Proveu-ho, fins i tot espanta. No cal dir que si això ho apliquem a certs canals de televisió que des de fa anys fan el mateix tipus de programes (com Gran Hermano 17) encara espanta més. 

M'he adonat que a l'escriure això també he tingut un cert deja-vú ja que fa 4 anys vaig tractar el mateix tema en el blog "jardí digital d'en gb" en l'apunt següent: Dies i marmotes 
                 Transcric una part del que vaig escriure en el seu moment:

" Hi ha setmanes que són autèntics dies de la marmota. Aquell "deja-vú" constant, aquella vida ja viscuda, aquelles mateixes situacions, notícies, errors es repeteixen dia rera dia. Com la peli d'en Bill Murray on cada dia que s'aixeca a les 6.00 del matí sent una estrident melodia recordant-li que és el feliç dia de la marmota.


És un peix que es mossega la cua. Fa temps que vivim en aquest maleït dia. Les notícies són un despropòsit constant de pèrdua de drets, retallades, crisi, i d'una prepotència insultant per part dels nous poders econòmics (a l'ombra sempre) que ens estan portant cap a una nova etapa perillosa i insana.
Davant tals fets només ens queda el coratge."
 
El dia que la Marmota marxi podríem marcar-lo al calendari, fer-ne un dia Festiu, si cal fer-ne diada Nacional!
 
De tots els animalons, més que la marmota, em quedo amb el hàmster i no em el hàmster de la gàbia sinó amb de la cançó d'en Quimi Portet on explica que el seu hàmster va anar a Cuba...
 Aquí teniu un fragment de la lletra surreal i fantàstica d'en Quimi Portet:

Sóc llatí com ho era en Ciceró,
criat al món del canaló.
Moc els malucs amb gràcia i distinció
però de cert no sé els malucs què són.
Tu ja saps que jo t'estimaré
ben bé fins l'últim combregar
i si el meu hàmster va anar Cuba… què?
Doncs jo me'n vaig a Sabadell.

Ai, ai! Manta i carretera;
fer el tomàquet pel món sencer.
Ai, ai! Carretera i manta
el meu somni és que em diguin Josep.
Ai, ai! Tot un món per fer-hi el préssec;
carquinyolis, pets de monja i mel.
Ai, ai! Carretera i manta
i els teus llavis de pur caramel.
                                                
                                                (El meu hàmster va anar a Cuba de .Q.Portet)

Els dies sense glòria (de Sílvia Alcántara)

*No sóc de fer grans ressenyes i de llibres no en llegeixo ni molts ni pocs i amb les xarxes socials molts comentaris els deixo directament a twitter o facebook de l'autor, però m'ha semblat interessant fer un brevíssima ressenya del tercer llibre de l'autora de l'arxiconeguda "Olor de Colònia".
Els dies sense glòria
Sílvia Alcàntara
Mirmanda, 146
384 pàgines
20 euros

Argumentalment el podríem definir com els alts i baixos d'un parella marcada per un fet o secret (que no explicaré) i que decideix viatjar del món rural a la món urbà per començar una nova vida en una ciutat mitjana (m'he imaginat Terrassa) al període de les acaballes del règim franquista.
Al meu gust la primera part de la novel·la és la més potent de la manera que retrata el món rural d'on provenen els protagonistes. Excel·lent el domini del llenguatge i la tècnica quan ens ajuda a entrar el món rural que vol descriure. En el segon tram de la novel·la pel meu gust perd interès per tot un seguit de repeticions marcades per les històries dels fills de la parella. El millor també està amb un final potent i sense concesions. Una novel·la gens fàcil, dura, agredolça però molt ben escrita.
Fins i tot gosaria afirmar que l'autora podríem adscriure-la a una certa tendència que ha continuat en la narrativa catalana contemporània de certs autors a crear novel·les amb un cert regust de realisme-costumisme-tremendisme-dramatisme amb tocs de novel·la psicològica i d'època que va inaugurar en el seu dia la Victor Català i que la gran Mercè Rodoreda en fou un gran exponent.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails