dimecres, 18 de març del 2009

Col·laboració amb el Joc literari nº100 de Cal Tibau!


En el post anterior heu pogut llegir la meva proposta pel 99è joc literari. Ara arriba la proposta pel joc literari nº100. De què es tracta? Gairebé una 60 de blocs han penjat petits fragments de textos de reconeguts llibres i autors. Es tracta d'endevinar el títol i l'autor del text.Difícil? Uff, doncs potser sí...però, senyors que això es el Joc número 100, que no és un número qualsevol i per tant la dificultat tampoc pot ser qualsevol...
Bé com deia...El blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:
"Quan per Palafrugell començà a circular la notícia que Hermós havia abandonat la vida que sol fer-se habitualment en aquest món i que se n'havia anat a viure sol, a les remotes llunyanies d'Aiguaxellida, una gran quantitat de persones ho trobaren absolutament plausible.
I és que, en aquella època, hi havia, en la meva vila natal, com en tot el litoral del meu país, molta gent que tenia la il·lusió de la vida lliure. Aquesta il·lusió, de joves, se'ls haviapogut, més o menys, esmorteir.
Quan s'arribava a una certa edat, però, el somni de la vida lliure tornava, indefectible. No era pas una pretensió massa immodesta. Era la il·lusió de viure sense rellotges, ni horaris, ni campanes, ni convencions, ni tòpics, ni sirenes de fàbrica, ni obligacions, sempre penibles. El dia més trist de la història de Palafrugell fou el dia que hi retrunyí, per primera vegada, el xiulet d'una sirena d'aquestes. Fou un dia fatídic."
Per ajudar-vos una miqueta diré que fou un gran Homenot que estimava la seva terra i el seu mar. I per això ens n'explicà més d'una d'història del mar.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/)
http://jmtibau.blogspot.com/2009/03/100e-joc-literari.html
Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat!!!

El somriure d'un clown (Proposta pel 99è Joc Literari del Cal Tibau)




Els jocs literaris són propostes (amb premi!) que l'escriptor Jesús M.Tibau proposa des del seu blog cada dimecres. Aquest mes, un servidor, des de Nàufragiobrer, ens afegim als seus jocs i ho fem fent "doblete", col·laborant amb el joc 99 i amb el 100.

Enllaços relacionats amb aquest joc...
http://jmtibau.blogspot.com/2009/02/felicitats-petites85-amb-nas-de.html
Pel 99è Joc en Jesús ens proposa escriure un text entorn una anècdota que ens va explicar..."Un dia quan anava a treballar va veure un senyor que portava un nas de pallasso al nas".
El somriure d'un clown
[dedicat a pallasos sense fronteres]
Hi ha somriures que maten, sobretot si són a primera hora del matí. De coi riu aquell home? Potser s'ho ha passat bomba tota la nit i encara porta el nas de pallasso posat d'alguna fantasia nocturna que ha viscut amb la seva amant. O potser era la seva dona i com que s'ho han passat tan bé se li han fet les set del matí i apa a treballar amb el nas posat. I que diran quan arribi a la feina? Fot ràbia aquesta gent que riu de bon matí. Amb la mala llet que porto jo! A veure, no siguem tan mal pensats, punyetes! Potser és d'una ONG i està la mar de feliç perquè se'n va a un país africà a fer gran tasca i vinga aquí criticant-lo rera el semàfor! I a sobre no té pressa, el molt bandarra quan es posa verd! Això, això vull pensar que és d'una ONG! Ahhh, és clar...de pallassos sense fronteres! Ara ho entenc no té pressa ja per arribar a l'aeroport ja que l'avió surt al migdia. On deu anar? Potser l'esperen més companys a l'aeroport i pensaran de pressa i correns algún número per quan arribin a aquell poblat on només hi ha nens mutilats i avis cecs. Per un moment vull pensar el següent:
Entre bombes i entre morts,
un somriure apaga el dolor
de mil hores de tortures i dissorts.
Entre bombes i entre morts,
el somriure d'un 'clown'
ajuda a oblidar el dolor
de tantes hores
d'insomni i malson.

De la voracitat del món...






Hi ha dies que el món se m'escapa com un salvatge animal.
L'intento atrapar però és més veloç que un huracà enfurismat.
Corro rera seu, fins que caic a terra cansat
i penso amb la quantitat de dies, hores i mesos que he perdut intentant atrapar aquell ritme...
El món ens imposa un ritme. I sovint sento que no l'atrapo.
El meu cap va més lent que qualsevol panell informatiu d'un aeroport,
on sembla que els horaris, sortides, arribades i cancel·lacions s'intercalen sense pausa a un ritme vertiginós.
Hi ha dies que m'acaparen un munt d'idees, somnis, neguits, problemes, records, frustracions, pors i veig com canvien ràpidament les notícies i com els posts dels blogs que vull sovintejar s'actualitzen i encara no he sigut capaç d'escriure'ls-hi un comentari.
Entro al llibre de les cares i veig com la vida dels meus parents, amics, coneguts, ex-companys de feina s'actualitzen d'una forma accelarada i de sobte una amiga es casa i una altre amiga espera un fill...
Vull sortir i vull caminar una estona i fugir per un moment d'aquest món voraç que hi ha dies que no entenc. Vull arribar vora el mar i mirar-me'l.
És hipnòtic. M'atrapa mirar-lo. Els pensaments i records corren caòticament pel meu cap. Penso amb tot allò que he fet, que he viscut i em ve el cap el que em va dir una companya d'un curs, una companya que es deia E, E d'Esperança. Em va explicar que durant molts anys havia vist passar pels seus nassos com la vida de parents i coneguts evolucionava i canviava i ella seguia estancada 8 hores tancada en una botiga sense que li passés res d'especial, sentint-se espectadora de la vida dels altres. Com si la vida fos una pel·lícula i ella no en participés. I llavors E va trobar una oportunitat per canviar i va voler canviar. Fa temps que cerco alguna oportunitat però el temps és tant ràpid que a vegades no sé trobar-la. Com va dir algú...el temps és efímer com les fruites de l'arbre.El temps és tan ràpid com el món voraç que cada dia se'm cruspeix. I només trobo refugi quan passejo pel bosc i quan miro sense pressa el mar.



Antílops, de Henning Mankell al TNC

Fins el 29 de Març el TNC ens sorprèn amb una obra que ens fa reflexionar sobre el paper dels europeus a l'Àfrica.
Dues observacions: l'excel·lent programació del TNC i el poc temps que algunes obres estan en cartellera.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails