dijous, 5 de març de 2015

2015: 25 anys sense Manuel de Pedrolo

                               Manuel de Pedrolo i Molina 
(l'Aranyó, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990) 

Nàufrag i Obrer com a blog-zombi que ressuscita de tant en tant deixarà durant unes setmanes, almenys fins a juny, de forma testimonial aquest apunt, per commemorar aquest 2015 els 25 anys sense en Manuel de Pedrolo.

Manuel de Pedrolo fou un escriptor català. Conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre —classificat dins del teatre de l'absurd—, narrativa i contes. La seva obra més coneguda és Mecanoscrit del segon origen.

A continuació transcrivim dos textos i una cita prou cèlebre extrets de la pàgina de la seva Fundació:

"La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres."


Manuel de Pedrolo fou un polemista amb un verb contundent, brillant en la defensa radical dels nostres drets nacionals. Un intel·lectual compromés al llarg de la seva vida i obra, fins el moll de l’ós, amb la nostra llengua i cultura com ho demostren els seus nombrosos escrits a revistes i diaris des dels anys 60, i sobre tot durant els anys 70 i 80. A través dels articles i columnes, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs i poques els catalans i catalanes que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.



Moriré com un estrany a casa meva, 1978
Article recollit en el volum A casa amb papers falsos, Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981
“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

Diuen que per alguns va ser un escriptor incòmode.Rellegint alguns dels seus textos potser encara ho segueix sent. Motiu de més perquè no caigui en l'oblit.

El lladre de les revistes de cuina i altres Misteris pedrolians



Enguany 2015 farà 25anys d la mort d 1r director d"Cuadepalla" Hagués estat bé recordar-ho a

*Aquest article està inspirat en el següent  tuit:

En aquest escrit no hi ha cap crim, ni cap assassinat, ni cap desaparició, ni cap petjada que calgui investigar…o potser sí. En la setmana més negra de totes les setmanes que es fan i es desfan a Barcelona potser volia escriure quelcom sobre el BCNegra, potser dels seus autors, presentacions, actes i del fet que és molt lloable que un Festival d’un gènere literari tan concret arrossegui cada any més seguidors i lectors i que hagi arribat a les deu edicions és tot un èxit!

Si això fos un relat de misteri  podria començar: “Era un divendres qualsevol de finals de gener i els experts meteoròlegs havien augurat un cap de setmana fred i ventós.
El Comissari va decidir deixar-se caure per la biblioteca per esbrinar si el lladre de les revistes de cuina tenia alguna relació amb el cas dels carteristes del metro de la Línia 3.”
Casualitat o no, un servidor és trobava just fa una setmana a la Biblioteca Jaume Fuster i va arribar tard a la tertúlia amb una convidada de pes com Anne Perry. Els que vàrem fer salat al no poder entrar a l’acte iniciàrem una tertúlia paral·lela i més d’un va acabar confessant que demanava dies de festa a la feina per assistir al BCNegra. Davant la impossibilitat d’escoltar la Sra.Perry vaig decidir matar el temps per altres àrees de la Biblioteca i a la sala de revistes i diaris em va sobtar l’avís:  

“Degut als constants robatoris de la revista Cocina Lecturas per consultar-la cal que la demaneu al taulell amb el vostre carnet de biblioteca”
Llàstima de l’avís, m’hauria agradat enganxar com un bon comissari in fraganti a l’autor-autora dels fets però com un bon detectiu vaig decidir seguir la pista  per altres espais de la biblioteca per esbrinar una possible pista que em permetés fer un retrat robot del lladre de les revistes de cuina. Seguint alguna pista vaig acabar a la sala d’exposicions on fins el 18 de març es pot veure l’exposició “Cobertes de color en un temps gris” una interessant mostra d’algunes portades com diu la pròpia mostra de la postguerra criminal;
 tot tipus de portades il·lustrades de forma magistral amb influència de diferents estils de disseny (expressionisme, surrealisme, realisme). Són la majoria portades de llibres dels anys 40, 50, 60 on s’hi poden veure la combinació de pipes europees amb barrets americans i una clara influència del cinema i de les seves formes narratives. No cal dir que clàssics com Agatha Christie i Edgar Wallace són dels autors més repetits i traduïts.
L’exposició dedica un apartat als pioners del gènere negre-criminal a casa nostra i en destaca autors com Rafael Tasis i el seu “Un crim al paralelo”. 
Un servidor va arribar a llegir-se fins a tres cops el següent paràgraf:

“Entre 1954 i 1961, Maurici Serrahima, Rafael Tasis (el millor aficionat com era a l’exemple de Simenon),  Maria Aurèlia Capmany i Joan Vila Casas són els primers en conrear el gènere en català, i de seguida s’hi tradueix també el classicisme d’Agatha Christie, els James Bond de la col·lecció “Enjòlit” de l’editorial Aymà o la força de tants autors francesos i nord-americans de la col·lecció “La cua de palla”.L’estilització del disseny marca un procés de recerca formal que els textos també experimentaven.”
Confesso que no sóc un devot 100% del gènere i per tant no domino a fons la  història i l’evolució de la narrativa de gènere negre en català a Catalunya. No cal dir que a la Jaume Fuster cada any fan molt bones exposicions que complementen el BCNegra com la que van dedicar a Simenon. Però al llegir aquest paràgraf hi ha quelcom que m’ha grinyolat. És evident que és una exposició amb un toc de nostalgia per mostrar i reivindicar una vessant que és la part més gràfica del gènere que són les portades i els seus il·lustradors però al llegir el paràgraf citat no he deixat de pensar que m’hi faltava algún autor.
Vaig sortir capficat de la biblioteca i com un bon comissari vaig decidir que calir investigar quin autor m’hi faltava. Pioners del gènere…només aquests? Per un moment vaig tenir la temptació d’enviar un missatge a alguns dels autors més “negrots” del moment i especialistes del tema com en Sebastià Bennasar o 
l’Anna Maria Villalonga.
Vivim en autèntic auge del gènere a Catalunya. Les llibreries s’han omplert de novetats on destaquen editorials com Crims.cat o els Llibres del Delicte i festivals com el Tiana Negra o Collbató Negre demostren l’interés creixent per aquest tipus de literatura. Però realment sempre fou així?

LLEGEIX L'ARTICLE INÈDIT SENCER AQUÍ: MISTERIS PEDROLIANS

Enxarxats (o llegir Nicholas Carr)

Hi haurà qui veient les portades i títols dels llibres de Nicholas Carr pensarà que aquest bon home té tecnofòbia. No crec que sigui el cas i darrera de tot plegat hi ha una voluntat de plantejar un pensament crític amb l'allau tecnològic. Carr és un usuari com un altre de la tecnologia, d'internet i les xarxes. Més enllà del títol apocalíptic hi ha una visió força interessant i també a contracorrent de la veneració tecnològica general que potser val la pena escoltar i ens pot portar a diferents reflexions.

Qui és Nicholas Carr?
Nicholas George Carr (1959) és un escriptor nord-americà que ha publicat llibres i articles sobre tecnologia, negocis i cultura. 

Destaquem un article i un apunt d'un blog:
¿Es nociva la tecnologia? (Babelia - El País)
¿Google nos vuelve estúpidos? (El blog insostenible)



Atrapats, enxarxats, hiperconnectats...De fet, l'entrada d'aquest apunt l'hagués pogut titular de diferents formes però totes en el fons serien vàlides. I vull destacar la frase de l'autor extreta de l'escrit del blog mencionat a dalt que dóna per reflexionar. Confesso que a mi m'ha passat. Algún cop he perdut la capacitat immediata de concentració que tenia abans. 

"Durante los últimos años  he tenido la sensación incómoda de que alguien, o algo, ha estado trasteando en mi cerebro, rediseñando el circuito neuronal, reprogramando la memoria. Mi mente no se está yendo —al menos, que yo sepa—, pero está cambiando. No pienso de la forma que solía pensar. Lo siento con mayor fuerza cuando leo. Solía ser muy fácil que me sumergiera en un libro o un artículo largo. Mi mente quedaba atrapada en los recursos de la narrativa o los giros del argumento, y estaría horas surcando vastas extensiones de prosa. Eso ocurre pocas veces hoy. Ahora mi concentración empieza a disiparse después de una página o dos. Pierdo el sosiego y el hilo, empiezo a pensar qué otra cosa hacer."

I afegeixo un altre fragment interessant de l'escrit del bloguer Miguel García Vela:
Carr nos habla de cómo él mismo, un usuario más, experimenta ese soma, cómo el uso continuado de Internet, el correo electrónico y las redes sociales, ha cambiado en él sus hábitos y capacidades de lectura, de concentración y comprensión de un texto. La red nos quita profundidad, nos hace superficiales. Con el uso continuado de la nueva tecnología llegó un momento en el que se dio cuenta que «era más importante lo que estaba perdiendo que lo que ganaba». Su propia experiencia le sirve como una especie de hilo conductor para el efecto que esas “tecnologías de la interrupción” están causando en la sociedad.

Apocalíptic o no el cert és que potser sí que hi ha quelcom de veritat que la nova Era de la Tecnologia ha canviat no només la forma de comportar-nos sinó també els nostres cervells.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails