Confesso que volia escriure un post sobre Companys, però no n'he sigut capaç. 15 d'Oct, 69 anys després de la seva mort i cada any torna el seu record. És un símbol, és un mite, és el president màrtir. Si busqueu pel google en espanyol, hi ha webs i blogs de caràcter espanyolista que en donen una visió bastant diferent...El tracten de traïdor per voler instaurar l'Estat català dins la IIª República. Està clar que la trajectòria de Companys està marcat per alts i baixos i clarobscurs. Però també està molt clar que en el moment que el varen executar era el president legítimament escollit d'una institució legítima com la Generalitat. Han hagut de passar gairebé més de 60 anys perquè es comencés a reclamar l'anulitat del judici i el govern de la Generalitat ha fet tímids gestos i passos per intentar dignificar la memòria del president executat. Per què un país com l'Estat espanyol ha sigut incapaç durant tants anys de fer un gest per condemnar el que va significar el Franquisme? Per què s'han viscut tants anys d'esquena a determinats temes històrics? No tenim la maduresa democràtica per girar full, tancar amb dignitat un capítol de la Història i no haver de sentir cada any la mateixa cantarella? Entre el misticisme d'uns i el descrèdit de segons quines veus de les Espanyes que realment fan autèntica basarda llegir segons que escriuen...s'hauria de buscar un punt mig que intentés posar les coses al seu lloc i poguessim valorar l'autèntic llegat de qui fou President de Catalunya en un període convuls. Companys no hauria de ser patrimoni de cap partit polític. És i hauria de ser simplement patrimoni de la història d'un país, el nostre.
Per això davant tant misticisme en la figura del President-màrtir em trec el barret que algú com Toni Soler s'hagi atrevit a fer un llibre de ficció amb grans dosis d'ironia, on la figura del President Companys, que torna del més enllà i es troba al 2015 una dona al capdavant de la Generalitat és absolutament un llibre desmitificador i necessari. Em trec el barret per documentar-se, però sobretot per intentar fer un llibre on prevalgui la ficció i la ironia, molt necessària la ironia en els temps que vivim.
Sé que "L'última carta de Companys" té vocació de ser un llibre comercial. No me l'he llegit, només l'he fullejat a la llibreria. Tinc la impressió que aquells que busquin un retrat mesurat de l'antic President, buscant un cert to acadèmic i històric, potser els decebrà. Si algú l'ha llegit agraïria que m'en fes cinc cèntims...
*"L´última carta de Companys" de Toni Soler és un llibre editat per Columna.
+009.JPG)
