dijous, 15 d’octubre de 2009

L'última carta, un llibre desmitificador?


Confesso que volia escriure un post sobre Companys, però no n'he sigut capaç. 15 d'Oct, 69 anys després de la seva mort i cada any torna el seu record. És un símbol, és un mite, és el president màrtir. Si busqueu pel google en espanyol, hi ha webs i blogs de caràcter espanyolista que en donen una visió bastant diferent...El tracten de traïdor per voler instaurar l'Estat català dins la IIª República. Està clar que la trajectòria de Companys està marcat per alts i baixos i clarobscurs. Però també està molt clar que en el moment que el varen executar era el president legítimament escollit d'una institució legítima com la Generalitat. Han hagut de passar gairebé més de 60 anys perquè es comencés a reclamar l'anulitat del judici i el govern de la Generalitat ha fet tímids gestos i passos per intentar dignificar la memòria del president executat. Per què un país com l'Estat espanyol ha sigut incapaç durant tants anys de fer un gest per condemnar el que va significar el Franquisme? Per què s'han viscut tants anys d'esquena a determinats temes històrics? No tenim la maduresa democràtica per girar full, tancar amb dignitat un capítol de la Història i no haver de sentir cada any la mateixa cantarella? Entre el misticisme d'uns i el descrèdit de segons quines veus de les Espanyes que realment fan autèntica basarda llegir segons que escriuen...s'hauria de buscar un punt mig que intentés posar les coses al seu lloc i poguessim valorar l'autèntic llegat de qui fou President de Catalunya en un període convuls. Companys no hauria de ser patrimoni de cap partit polític. És i hauria de ser simplement patrimoni de la història d'un país, el nostre.
Per això davant tant misticisme en la figura del President-màrtir em trec el barret que algú com Toni Soler s'hagi atrevit a fer un llibre de ficció amb grans dosis d'ironia, on la figura del President Companys, que torna del més enllà i es troba al 2015 una dona al capdavant de la Generalitat és absolutament un llibre desmitificador i necessari. Em trec el barret per documentar-se, però sobretot per intentar fer un llibre on prevalgui la ficció i la ironia, molt necessària la ironia en els temps que vivim.
Sé que "L'última carta de Companys" té vocació de ser un llibre comercial. No me l'he llegit, només l'he fullejat a la llibreria. Tinc la impressió que aquells que busquin un retrat mesurat de l'antic President, buscant un cert to acadèmic i històric, potser els decebrà. Si algú l'ha llegit agraïria que m'en fes cinc cèntims...
*"L´última carta de Companys" de Toni Soler és un llibre editat per Columna.

Petits passos per la memòria...



Sembla alguna cosa s'està movent en el camp de la recuperació de la memòria històrica perquè el Congreso de los Diputados el passat dia 30 de setembre s'aprovés una proposicio NO de Llei en que es demana al govern espanyol que elabori en el termini màxim de sis mesos un cens de les persones que es troben enterrades al Valle de los Caídos. Això facilitaria a les famílies interesades les dades disponibles per poder més endavant poder solicitar la identificació dels cossos, exhumació i trasllat als cementiris d'origen.

Fa just un any vàrem començar a parlar del cas de l'avi de l'escriptor capelladí Joan Pinyol. Avui us recomano la lectura dels últims posts del seu bloc on fa esment, entre altres temes d'interès, al seu cas particular: http://www.joanpinyol.net/

Aquest fet com per exemple el concert d'ahir dia 14 al Palau Sant Jordi per homenatjar als repressaliats del Franquisme, amb Serrat i Quico Pi de la Serra són petits passos per dignificar la memòria històrica.

HOLLYWOOD CONTRA FRANCO - Trailer

S'acaba d'estrenar el documental "Hollywood contra Franco". Encara no he llegit gran cosa d'aquest documental però s'ha comentat que té un plantejament innovador i un guió molt ben estructurat. La història de la guerra civil espanyola i les seves conseqüències vistes de la indústria de Hollywood però sobretot des d'un brigadista internacional guionista.
M'han comentat que és un documental recomenable.

Homenatge a Francesc Ferrer i Guardia

El nostre és un país d'oblits i desmemòries. Tot i així, aquesta setmana, coincidint amb el centenari de la mort de Ferrer i Guardia, la seva fundació i diverses entitats han recordat la seva figura. Fou una ànima lliure que entre moltes altres aportacions va crear l'Escola moderna, que més tard seria un referent de l'educació de molts països, fins i tot Estats Units.
A Bèlgica és un personatge reconegut i fins i tot hi ha ciutats amb carrers que porten el seu nom.

Vaya Valla! (Últims dies)


Vaya Valla!
Gràfica revolucionària cubana

On: Museu Marítim de Barcelona
Exposició produïda per Casa Amèrica Catalunya
Exposició temporal
Fins 18 d'Octubre

Aquesta mostra recull un centenar d'imatges de la col·lecció de l'arxiu documental d'Alfons González, professor de Ciències de la Comunicació de l'U.A.B. És un curiós viatge a través dels lemes, símbols i missatges a través de les seves tanques publicitàries cubanes, únic mitjà permès de publicitat en aquell país. La mostra recorda el 50è aniversari de la revolució cubana.
És una mostra molt i molt petita però curiosa pels seus continguts.

Blanc Festival

No és un festival literari, ni de música, ni d'art (bé, potser una mica sí)...és un festival de Diseny Gràfic. Blanc, festival de Diseny gràfic de Catalunya és publicita com una trobada del sector gràfic a casa nostra amb conferències i diverses activitats.
Vet aquí un curiós encontre que es durà a terme el mes que ve a Vilanova i la Geltrú.
Aquí teniu l'enllaç:
http://blancfestival.com/website/

Kees van Dongen

Kees van Dongen fou el protagonista d'una de les mostres retrospectives d'aquest passat estiu al Museu Picasso.
Confesso que desconeixia molts quadres d'aquest pintor d'origen neerlandès. Influït per les avanguardes va cercar el seu estil propi. I va conseguir certament un estil molt personal retratant tot tipus de personatges de la bohemia del seu temps. I al final de la seva vida retratant autèntiques madames de la crème de la crème del seu temps.
Vet aquí una descoberta d'un pintor que no m'entusiasma però que ha tingut la seva influència en la història de la pintura del darrer segle.

La Barcelona Secreta

Aquesta fotografia correspon als vitralls d'un dels espais interiors del Palauet Albéniz de Barcelona, ubicat als Jardins Joan Maragall, a la muntanya de Montjuïc, que per la Mercè foren oberts de forma extraordinària. Apart de comentar que la Mercè és la festa de les cues per ontonomàsia i que per veure el tal palauet has de fer dues hores de cua, la fotografia l'he penjat per comentar només que a Barcelona hi ha petits racons d'un cert encant i gairebé desconeguts per la gran majoria. El cas del Palauet Albéniz és una petita joia tancada al públic durant tot l'any.
És trist que un parc i un palau tan curiós només estigui obert al gran públic un cop a l'any. Això el converteix en un lloc exclusiu. I penso que estaria bé que aquests llocs exclusius fossin oberts regularment al públic com un espai -museu més de la ciutat i no com un espai privat de l'Ajuntament de Barcelona.

Park Güell...(o els dubtes per gestionar un parc públic)

El fenòmen turístic té virtuts però també té les seves lamentables conseqüències. El consistori barceloní ja fa setmanes que rumia com gestionar el Park Güell que els hi puja un dineral el manteniment. El fenòmen dels "lowcostis", tal i com els ben definir un post anterior, ha portat a Barcelona a una certa degradació de certs espais públics i els parcs en són un bon exemple. L'emblemàtic Park Güell és terra de guiris i carteristes, i els barcelonins han anat perdent terreny.
L'Ajuntament de Barcelona fa dies va tenir la brillant idea de plantejar una possible entrada per entrar al Park. Com? Sí, sí...pagar per entrar al Park Güell, ja seria massa! Seria com privatitzar els espais públics!
Afortunadament he llegit avui que s'han fet enrera i que gestionaran l'entrada al parc amb un sistema de torns. Menys mal!
enllaç de la notícia:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/marxa_enrere_del_pla_per_fer_pagar_al_parc_guell_74793.php

De Nefertitis i Tutankhamons

"Nefertiti tornarà a brillar en el remodelat Neues Museu de Berlín"
Fa cinc anys vaig tenir el goig de visitar l'Illa de Museus de Berlín i poder admirar una joia com el bust de la gran Nefertiti, descobert justament per un arqueòleg alemany. Durant anys va anar de museu en museu
posant en perill la pròpia conservació del bust.
La gran notícia cultural de Berlín és la re-estrena de l'edifici del Neues Museum, edifici gairebé destruït en període de guerra.
Per què ens fascina tant Egipte?
La gran atracció museística de l'estiu a Barcelona ha sigut l'exposició entorn la tomba del jove faraó Tutankhamon. Una exposició (de pagament, 16euros) on tot era de cartró pedra, tot eren rèpliques i no hi havia res autèntic. Tot i així, cues i cues de gent...
Hi ha fenòmens que no els acabo d'entendre...Havent treballat aquest estiu al Marítim he vist les cues per entrar a tal exposició i m'en feia creus.
Per què la gent, i us ho puc ben afirmar de primera mà, ha arribat a fer hores i hores de cua per veure una mostra (això sí ben feta i organitzada) cara i on tot és una impostura i un negoci.
Al Caixaforum tot és de franc, autèntic, sense cues i amb grans exposicions.
El fenòmen Tutankhamon dóna per anal·litzar molts aspectes; no em vull allargar perquè el tema dóna per massa però diré el següent: és interesant que determinats muntatges poden apropar la cultura a la gent però és trist que sigui tot de cartró pedra. La gent en massa va acudir a l 'exposició com si fos un petit parc temàtic i acaben convertint els museus en petits parcs temàtics dominicals on les famílies amb nens es passejaven alegres després d'haver contemplat la gran impostura de Tutankhamon.
Oci, negoci...cultura?
La gran diferència entre el fenòmen que es despertarà a Berlín i el de Barcelona, és que a Berlín Nefertiti és de veritat i Tutankhamon era pur cartró - pedra.
Ja sé que les comparacions són odioses i que els dos fenòmens no es poden comparar ja que són històries molt diferents. En el cas de Tutankhamon cal dir que l'aparell de marquèting de l'empresa organitzadora ho va fer molt i molt bé i van saber vendre la moto que el visitant veuria les mateixes grans meravelles que va veure per primer cop el descobridor de la mòmia, en Howard Carter.
Són dos models de cultura i d'oci diferents. Qui va fer la campanya de marquèting de Tutankhamon li donc un 10. La mostra estava bé però no n'hi havia per tant!
Visca el màrqueting i el cartró-pedra!
Digueu-me clàssic...però quan pago per veure una exposició m'agrada deixar-me impressiona per coses que sé són reals, per antiguitats autèntiques i no per ficcions de cartró -pedra.

Deconstruïnt Colón o Colom...


Vet aquí que aquesta tarda he llegit un article sobre una professora nordamericana que ha investigat la llengua materna de Cristòfor Colom i ha afirmat que era el català...vaja que encara resultarà que els nordamericans acabaran afirmant que Colom era català.
L'eterna polèmica sobre l'origen de Colón sempre torna i m'ha fet gràcia aquest article que coincideix amb la setmana més hispana dels EE.UU. i el mes que ells dediquen a la Hispanitat.

Apaga Tele -5


Aquest post és la transcripció literal d'un correu electrònic que vaig rebre ara fa uns dies:

APAGA TELE - 5

La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals es troben Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pugui ser utilitzada pels seus ciutadans'. Telecinco és la primera televisió que s'ha adherit a aquest manifest. A més, Telecinco ha dit en l'informatiu del migdia, que posa a la disposició del col·lectiu que duu aquesta iniciativa,
el seu canal de televisió per a donar suport a aquest projecte.
Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres apaguem Telecinco.
Junts podem!

PASSA-HO, PASSA-HO, PASSA-HO, PASSA-HO, PASSA-HO, PASSA-HO...

Algú em pot dir on està l'Espanya pluri-nacional? I pluri -lingüística?
En quin Estat estem que tenim canals que donen suport a manifestos que discriminen la llengua materna (català, gallec, basc i altres variants lingüístiques i dialectals) d'alguns televidents.

El tema lingüístic ja cansa una mica, una mica molt.
Vosaltres mateixos podeu apagar aquest canal...Patètic, lamentable.

Cercant la veritat entre les ombres d'una guerra...

En la voràgine diària dels informatius, hi ha notícies que poden passar desapercebudes. Són notícies que de tan temps que fa que s'arrosseguen que ja han deixat de ser notícies. Mentre seguim sentir parlar d'Afganistan i el difícil paper de les tropes dels països aliats a l'OTAN, el vell conflicte d'Iraq segueix viu i passa factura. M'ha sorprès que des de fa temps al Regne Unit hi hagi una plataforma popular que sota el nom de "The Iraq inquiry" cerca treure l'entrellat del fosc paper del seu país en el tèrbol conflicte iraquià. I el que més m'ha sorprès ha sigut la voluntat de ferro dels pares dels soldats morts per treure'n l'entrellat i que han mantigunt diverses trobades amb alts mandataris britànics. Un tal Sir John Chilcot va publicar ahir una declaració sobre el resultat d'aquestes trobades...
En un món informatiu dominat per l'impacte, aquesta notícia m'ha semblat una gota crítica enmig del gran oceà de mentides (l'urani empobrit, algú s'enrecorda?) que hi hagut en els darrers conflictes bèl·lics d'abast internacional. Tant debò aquests familiars trobin respostes.
+info a...

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails