diumenge, 24 de gener de 2010

Comptagotes... (instants del temps)

Foto: Eva Cardona
extreta de la fantàstica sèrie de fotografies "gotes transparents"...
podeu veure la sèrie sencera al següent enllaç: http://evacardona6.blogspot.com/2009/03/gotes-transparents.html


Com deia una cançó del Sopa de Cabra som instants del temps.
I en aquests instants ens poden passar moltes coses.

Recordo que un amic del meu pare em va dir un cop que a partir d'una edat la vida et comença a passar d'una forma molt ràpida.
No recordo massa bé quina edat em va dir.

Si ara hagués de fer un resum de la meva vida, em costaria però el faria, si l'hagués de fer dels darrers deu anys, també em costaria però el faria...però si l'hagués de fer del darrer any i mig (que casualment, més o menys, coincideix, amb la vida d'aquest blog) em costaria encara molt més.

En aquest darrer any i mig la meva vida ha sigut com un petit Dragon Khan de sentiments, sorpreses, il·lusions, algunes falses, decepcions i també algunes frustracions.

Una cançó d'en Serrat amb la Noa d'ella allò de..."es caprichoso el azar"
Gairebé m'atreviria dir que a vegades la pròpia vida i el temps és capritxós ja que hi ha moments que sembla que no passi res de res i d'altres que un cúmul de circumstàncies fan la vida canviï per moments.En poc menys d'un mes he viscut de tot: naixements, morts, viatges, canvis laborals, econòmics...en fi.


Preguntareu a què ve a cuento aquesta reflexió del temps ara, oi?
No és la primera ni l'última reflexió que faig sobre això...
Suposo perquè com més gran em faig més m'obsessiona saber gestionar bé el temps.
Això no vol dir que el temps sempre s'hagi de tenir ocupat, tot el contrari; sóc d'aquells que pensen que hi ha d'haver temps per tot.
Cada dia valoro més tenir temps personal. Simpatitzo amb la cultura "slow" i per això em va fer gràcia el post que l'Eulàlia del blog Riell Bulevard va escriure en el seu moment fent un elogi a l'avorriment.
Lamentablement la vida personal-laboral ens porta per tot tipus de camins i a vegades per camins que no sempre voldríem passar. A vegades aquesta vida laboral ens fa la sensació que ens roba temps. I per això fa gràcia quan algú s'atreveix a parlar
de conciliació vida laboral amb personal o familiar.
Admiro la gent que sap gestionar el temps i que sap trobar temps per tot. Sobretot la gent que té càrregues familiars.
El temps és la justa/ injusta mesura de moltes coses...
Suposo que per això algú els fa gràcia quan tímidament confesso que tinc tres blocs i mig meravellats, mig sorpresos, mig al·luscinats, mig compassius pensant "d'on treu el temps aquest friqui?"
I et pregunten: ja tens temps?
Una companya em va confessar un cop que s'havia cansat de la vida electrònica i que mirar i gestionar els correus, blogs, facebooks, twitter i demés històries li suposaven cada dia més una inversió més gran
de temps inútil.
Un company de l'Associació va decidir, després de dos anys,abandonar el seu blog perquè li robava massa temps per escriure coses de debò i em deia que el temps invertit en el blog era un temps preciós que podia dedicar a escriure contes o una novel·la.
La veritat sigui dita en el darrer any i mig he tingut períodes blocaires de tot, he anat penjant material i me n'he anat sortint...
Segurament aquest 2010 potser no serà tan prolífic com altres anys però intenteré seguir escrivint entrades ni que sigui a comptagotes.
Tot plegat m'ha vingut al cap mentre llegia l'últim post d'en Quim Roig i el seu efecte Jaus 2.0:
Ironitza sobre el seu record de No-post, sobre tots aquells posts que hauria pogut escriure però que per circumstàncies determinades no va escriure i el còmput anual acaba amb 48 entrades.
A mi també m'ha passat més d'un cop, la necessitat de voler explicar moltes coses i a l'hora de la veritat intentes ser molt més sel·lectiu i crític.
En fi, el món blocaire és un un món i sempre és un plaer saber que hi ha gent que això que acabo d'escriure ho haurà llegit i haurà invertit un minut d'or de la seva vida en llegir-ho.
A aquests lectors/lectores moltes gràcies.
D'altres els hi semblarà molt llarg.
I els bons amics/amigues em diran que aprengui a fer post més curts perquè sinó no se'ls llegeixen.
Fins i tot la vida blocaire demana temps i per això recupero un post del nostre enyorat Veí de Dalt, ara a l'exili, on es queixava que l'allau d'iniciatives blocaires eren tantes que no li donava temps a seguir-les totes...
Bé, en paraules del Veí de Dalt:"és que no donem a l'abast, collons!"
En fi, el temps.
Aquesta obsessió tan pròpia del S.XX o més ben dit, del S.XXI.
Espero aquest 2010 trobar el temps necessari per dedicar-me a les meves devocions.
Som instants del temps.
Passa com comptagotes.
A voltes més a poc a poc.
Sovint ràpid.
Voraç.
(Us deixo amb la cançó del Sopa de Cabra)

5 comentaris:

Clidice ha dit...

l'apreciació sobre guanyar o perdre el temps és ben subjectiva. Jo que mai he pretès escriure ni novel·les, ni contes, ni poemes considero el blog com el meu canal d'expressió. La vida la visc i el blog, ara mateix l'escric. Quan deixi de fer-ho serà perquè he trobat un altre camí, res més. Ara és útil i després potser ja no ho serà. Res és per sempre :) Potser no només t'han passat moltes coses sinó que, com que moltes les has compartit, te n'has adonat :)

Rita ha dit...

Cadascú "perd" el temps com més li plau, suposo, tret del que emprem amb les obligacions...

Personalment, per exemple, m'encanta badar, em permet pensar i això és bo fer-ho de tant en tant.

F.Puigcarbó ha dit...

els temps es molt relatiu, tant que de fet no existeix, ens hon hem inventat nosaltres per controlar el no res. Ara, si que és cert que en aquesta mesura diuen passa més depressa a mida que et fas gran. De fet, el temps mai s'adapte a les nostres necessitats o exigències, o va massa poc a poc o massa ràpid, mai aconsegueix trobar el punt just.

Gràcies per lo de Sopa de Cabra i l'enllaç de les gotes que ara em miraré.

apasiau

Eulàlia Mesalles ha dit...

Gràcies de nou per l'enllaç, Gabriel.
El temps és certament relatiu i molt subjectiu (la manera com el sentim).
Em pregunto què hi ha del cert que escriure a un blog "treu temps" per escriure altres coses. Per mi és un estímul, una manera d'estar alerta i expressar-me. Més aviat m'ha donat ales a pensar que puc algun dia fer altres projectes. Em dona l'hàbit d'escriure i no deixar-ho.
I sí, cal reivindicar la cultura slow. Passejar pel carrer i embadocar-se en veure els movimetns que fa la fulla d'un arbre que cau giravoltant, per exemple. O fer el mandrós estirat al sofà...

- assumpta - ha dit...

Sigui com sigui estic segura que seguiràs venint al bloc a dir-hi la teva i nosltres a escoltar-te.
Saps, fa aprox. un any mig també la meva vida és com un Dragon Khan i així ho vaig indicar en un apunt meu fa ja bastant temps.
Hem de fer les coses que realment ens omplin. Si ha algú el bloc no l'omple suficient o ben al contrari li resta temps millor serà que s'ho planteji o ho deixi en stand by per un temps.
A mi m'agrada, en la mesura de les meves posibil·litats, però no deixo mai de fer les coses que tenen prioritat i que en són moltes.
Ara en disposo una mica més, però quan torni a treballar serà diferent i no podré omplir-me tant de tots vosaltres. Ho hauré d'acceptar i faré pelque trobaré i podré.
Cuida't.
Petonets.
;)


pd. la paraula de verifiació és:
brams
No en volem de brams, cap ni un!!!
hihihi.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails