Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura i Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura i Llibres. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de gener del 2022

Any Joan Fuster 2022


 

En motiu del centenari del naixement de l'assagista i escriptor Joan Fuster aquest 2022 estarà dedicat a rememorar la seva figura i llegat.

La Generalitat Valenciana en coordinarà les activitats sota el lema: ‘CENT de FUSTER. País, paisatge, paisanatge 1922-2022’

+info notícia Vilaweb

No sabem que pensaria Fuster del fenòmen Twitter i el minimalisme dels tuits, però si més no Fuster se'l recorda també pels seus celebres aforismes. 

En compartim un que hem extret de la revista Saó---30 aforismes imprescindibles



divendres, 20 de desembre del 2019

2020 - Any Joan Perucho

El 2020 ens portarà la bonanova d'un any que tindrà entre les commemoracions oficials: la commemoració dels 100 anys del naixement de l'escriptor Joan Perucho (1920 - 2003)

Serà un bon any per recuperar tot el llegat literari d'un escriptor que potser valdrà la pena rellegir de nou.


diumenge, 14 d’octubre del 2018

1 frase en l'Any Maria Aurèlia Campmany






Transmetre l'univers d'un autor amb una frase pot semblar reduccionista però les frases dels targetons de l'ILC sempre tenen quelcom que atrapen.(i en aquest blog n'hem fet menció més d'un cop)

Enguany és l'Any de la Maria Aurèlia Capmany (1918 - 1991) que commemora l'efemèride del centenari del seu naixement.
Una dona amb una personalitat única i la frase del targetó és tant punyent com era la seva obra i persona.

Amb aquesta frase ens volem fer ressò de l'efemèride del seu centenari.

dilluns, 21 de maig del 2018

Una postal literària de Pere Rovira

Aquest mes de maig 2018, la ILC ha estrenat una nova sèrie de postals literàries amb autors veterans dels últims temps que encara no tenien la seva emblemàtica postal. De totes elles la que més m'ha cridat l'atenció i és la meva preferida de l'última sèrie és la dedica al poeta i escriptor Pere Rovira i Planas, tot una descoberta poètica.
 

dimarts, 9 de gener del 2018

El 2018 serà Pedrolià o no serà...


                                     Manuel de Pedrolo  -2018 centenari del naixement 
                                                    [imatge extreta de l'Illa de llibres]
El "Pedrolo power" s'escampa. 
No és cap profecia, és un fet.
He fet una breu cerca a internet i les notícies que es fan ressò de l'any Pedrolo són unes quantes. (per exemple...la Betevé)
Per què l'any 2018 serà Pedrolià o no sèra...perquè fa temps que el senyor Pedrolo es mereixia un any sencer que ens ajudés a descobrir la seva gran obra prolífica i variada (prosa, narrativa, contes, teatre, poesia, aforismes...) més enllà del "mecanoscrit de segon origen".

                                           [imatge extreta de tarrega.tv amb aquest text:"Coincidint amb el 25 l’aniversari de la seva mort, l’escriptor targarí Manuel de Pedrolo ja té el seu mural de 200 m2 fet en grafit ..."]
Aquest és un apunt d'emergència, poc profund, ho sé, la seva és una trajectòria i obra que mereix no un brevíssim apunt sinó uns quants i amb l'encapçalament amb majúscules. Reconec que només conec una mica la seva narrativa i el seu teatre però em desperta molta curiositat la seva poesia, per això us enllaço un apunt que el veterà i apreciat blogaire Francesc Puigcarbó ha dedicat a l'efemèride amb un poema preciós.

ANY PEDROLO, MÉS ENLLÀ DEL MECANOSCRIT

Per què si els grans escriptors tenen el seu adjectiu....Kafka, kafquià, Proust, proustià; podríem posar molts altres exemples, en un pla més nostrat...Pedrolo podria ser Pedrolià? 
Esperem que serveixi tot plegat per redescobrir un autor molt nostre més enllà del Mecanoscrit.

*Aquest és un blog amb gairebé 10 anys i per tant un servidor en el seu dia també va fer menció d'aquest autor en altres apunts com:
- Misteris Pedrolians (on faig menció al Pedrolo traductor i editor de Cua de Palla)

- P de Pedrolo (on es fa menció del Pedrolo dramaturg)

Aquest 2018 també es un any carregat de molts altres homenatges, efemèrides, commemoracions...
Què commemorem el 2018? article de Vilaweb
Els homenatges de l'any 2018 - article de l'AVUI
4 aniversaris emplenaran el 2018 - article de Núvol  
Commemoracions 2018
Commemoracions per l'any 2018
Commemoracions ILC 2018

diumenge, 15 d’octubre del 2017

A la recerca de la postal perduda...







Sí, ho confesso! Hi tinc debilitat. Cada cop que cau a les meves mans una postal de la Institució de les Lletres Catalanes és tenir l'immens goig de redescobrir un autor o autora a través d'una petita frase que amaga tot un món.
La Institució de les Lletres Catalanes ha complert 80 anys. I 30 anys des de la seva reactivació en temps democràtics. La situació que vivim entre Catalunya i l'Estat Espanyol posa en perill moltes de les seves activitats tal i com comenta Laura Borràs en una entrevista.
Vivim temps convulsos i els escriptors no en podem estar al marge. Som part d'un món que canvia ràpidament. I tard o d'hora en sortim esquitxats.Per tot això no podem caure ni en la desmemòria, ni en la indiferència ni en l'oblit.
Com diu una de les frases de Josep Maria Capdevila: "El veritable enemic és l'oblit".

Per això trobar una postal perduda de la ILC és una lluita contra l'oblit, contra la desmemòria, una alenada d'aire fresc que dignifica la nostra llengua i la nostra cultura. 

Sí ho confesso, m'agrada col·leccionar postals de la ILC i he descobert no fa gaire temps que no sóc l'únic, en som uns quants que practiquem aquest curiós col·leccionisme. 

Vet aquí que a Nàufrag i Obrer en altres ocasions també he fet menció de les postals de la ILC:
 Recordant Gabriel Ferrater
Sóc tots els escriptors que estimo (II)
Sóc tots els escriptors que estimo (I) 
2 frases de Joan Oliver - Pere Quart 

dilluns, 31 de juliol del 2017

El crepuscle dels pensaments d'Emil Cioran

Recentment l'editorial Viena ha publicat el llibre "El Crepuscle dels pensaments" d'Emil Cioran.
Cioran (1911 - 1995) tal i com molt bé ens indica la Viquipèdia "fou un escriptor i filòsof romanès radicat a França, on també era conegut com a Emil Michel Cioran. La major part de les seues obres es publicaren en francès."

 El Segle XX és un segle carregat de múltiples escriptors, pensadors i filòsofs que visqueren en les seves pròpies pells totes les contradiccions i alts i baixos d'un segle absolutament carregat de canvis.I molts d'aquests autors també visqueren les seves pròpies contradiccions i paradoxes. Emil Cioran no n'és una excepció i forma part dels grans pensadors del segle XX.

Va néixer a Romania en territori austrohongarès, va conèixer d'aprop els feixismes i totalitarismes del moment quan estigué a Berlín i gràcies a una beca va acabar a París on liquidà bona part del seu passat i es convertí en un ciutadà francès escrivint en aquesta llengua tota la seva obra que l'ha fet cèlebre.

El seu corrent de pensament podria englobar-se dins el nihilisme, pessimisme, anti-intel·lectualisme i existencialisme. 
L'obra de Cioran està carregada de pensaments i aforismes que no te'ls acabes. I és el típic autor, poc conegut, més citat que llegit. Pel poc que conec crec que s'ha traduït poc al català i l'edició de Viena edicions és una bona iniciativa al respecte.

                                  En destaquem el següent fragment:
Pots dir tranquil·lament que l’Univers no té cap sentit. Ningú
no s’enfadarà. Ara bé, si afirmes el mateix d’un individu qual-
sevol, aquest protestarà i fins i tot prendrà mesures per fer-t’ho
pagar.
Tots som així: quan es tracta d’un principi general, ens en
rentem les mans i no ens avergonyim d’isolar-nos en una ex-
cepció. Si l’Univers no té cap sentit, com hem d’alliberar ningú
de la maledicció d’aquesta condemna?
Tot el secret de la vida es redueix a això: no té cap sentit;
cadascú de nosaltres, però, n’hi troba un.

Fragment d’El crepuscle dels pensaments, d’Emil Cioran, traducció del romanès de
Joan Fontana, Virgil Ani, Gemma Cervera, Teresa Suñol i Federico Ferreres,
col·lecció Inquiets de Viena, Viena Edicions, juny del 2017.
 
No cal dir que la xarxa està plena de frases i aforismes de Cioran. N'hem recollit aquests tres...
 

 

divendres, 28 d’abril del 2017

Recordant Gabriel Ferrater


Avui fa 45 anys que el poeta Gabriel Ferrater va decidir desaperèixer. El recordem amb aquesta frase impressa en un targetó de l'ILC. A dia d'avui encara falta un bon estudi i antologia que li faci justícia.

dimecres, 26 d’abril del 2017

Sóc tots els escriptors que estimo... (2)(el retorn)

Ara que ja ha passat Sant Jordi i que "la cosa literària" ja s'ha mesclat amb tot tipus de llibres i novetats que poc temps després s'oblidaran tan fàcilment com les receptes de cuina dels programes de Tv3, deixeu-me fer de nou  un tribut a aquelles meravelloses cartolines que imprimia la Institució de les Lletres Catalanes. Durant un temps en van circular moltes amb moltes cites interessants.Jo en vaig poder caçar algunes. Són frases potents d'autors no menys potents. 

Vet aquí les meves noves cartolines de la I.LC. (Institució de les Lletres Catalanes) caçades aquest Sant Jordi 2017. Podríem dir que són les noves adquisicions 2017 a la meva col·lecció. 
                           
                                     [Vegeu també: sóc tots els escriptors que estimo...(1)]

Aquest és el meu apunt post Sant Jordi d'enguany, dedicat sobretot als autors (escriptors i escriptores,ja m'enteneu!) perquè com vaig comentar en un apunt anterior, sobretot pels autors jubilats, aquest a vegades sembla que no sigui país per escriptors. 




La noia del Club

La noia del club de Maria Carme Roca. Editat per Bromera - col·lecció Trànsit.

Parlar de Maria Carme Roca és parlar d'una escriptora que amb molt ofici, perseverança i il·lusió ha conseguit que enguany celebri 20 anys de trajectòria professional i més de 50 llibres publicats (entre infantil, juvenil i adults) que es diu aviat. Mantenir-se a la "Champions" dels escriptors catalans no és fàcil i any rere any seguir un bon ritme de publicacions sense decaure el bon ofici i la qualitat tampoc és fàcil.
Per tant des d'aquí...enhorabona!

Un servidor si  ha seguit aquesta autora ha sigut bàsicament per la bona nòmina de novel·les històriques o d'ambientació històrica. Cada nova entrega és un nou interrogant i repte...aquest any la Maria Carme Roca on ens farà viatjar? Després de passejar-se pel món antic, greco-romà, medieval, modern i l'any passat amb "Apunt d'estrena" al segle XX ha tornat enguany al segle XX.
Barcelona torna a ser l'epicentre de l'acció i els convulsos i trepidants anys 30 són la cortina de fons perfecte per retratar-nos les il·lusions i decepcions d'una noia del Poblesec que vol ser nedadora. Un retrat del món de l'esport femení d'aquells anys. És una novel·la que es devora ràpid i que té amb el ritme narratiu i els bons diàlegs uns bons aliats. El més fascinant són les cites i textos introductoris de diferents autors i autores, alguns prou coneguts de la nostra literatura, que són una presentació i inspiració de cada capítol. Reivindicar certes autores d'aquells anys és un altre atractiu...Una trama molt ben lligada on personatges reals com la periodista Irene Polo, Josep Maria Planes o Avel·lí Artís Gener són grans secundaris al costat de la protagonista i de tot una gamma variada de personatges de diferents estrats i classes socials interactuen entre ells i fan evolucionar la història. Com cada novel·la darrera de tot plegat hi ha un gran treball de recerca, lectures i referents per fer que tot plegat sigui versemblant i interessant.

A diferència d'altres novel·les molt més extenses com "L'enigma Colom", "Escollida pels Déus" o "Apunt d'estrena" o "Barcino" que són obres que tenen com mínim 300 o 400 pàgines, "La noia del Club" podríem considerar-la una novel·la curta, fins i tot més esquemàtica que d'altres. Les obres citades tenen en comú un estil propi que és un tècnica i complexitat narrativa que porten al lector a seguir la història del personatge per diferents punts de tensió com si fos una autèntica muntanya russa. "L'enigma Colom" té un misteri fascinant que no és resol fins el final i "Apunt d'estrena" té un final apoteòsic (que evidentment no explicarem) que et deixa atrapat a la cadira durant uns minuts.
"La noia del Club" és una novel·la que va de menys a més i que té un parell d'escenes potents que no explicaré, però que a diferència d'altres obres, personalment crec que li falta un punt més de tensió, de misteri o d'intriga.En aquest sentit el fenòmen del pistolerisme als anys 30 és un dels motors que dóna tensió a la novel·la i podria haver donat en algún moment una mica més de joc.Fins i tot per aquells que us hagueu llegit "Apunt d'estrena" entre les protagonistes femenines (salvant molt molt les distàncies) podríem trobar a nivell de plantejament psicològic de personatge semblances: noia d'extracció humil que lluita per un somni amb un entorn no sempre favorable i amb un antagonista masculí de malson. (perdoneu, no vull fer espòilers! Llegiu les dues novel·les!)
Un punt molt a favor d'aquesta història és que els personatges masculins i sobretot els antagonistes no són ni blanc ni negre, tenen una gamma de grisos important i sobretot hi ha una escena memorable, passats tres quartes parts de la novel·la que humanitza l'antagonista que explica que darrera de tot plegat hi ha un món, una família, unes relacions, un barri, un entorn que poden explicar moltes coses i aquests ambients la Maria Carme Roca ens els fa arribar molt bé.

El més fascinant és el retrat d'una època i d'uns personatges i les referències a escriptors i autors.
En qualsevol cas..."La noia del club" una nova novel·la de la Maria Carme Roca que val la pena devorar. 
I evidentment és una novel·la molt recomanable.

Argelagues

Argelagues de Gemma Ruiz. Editat per Proa 
Hi ha llibres que et criden l'atenció o per l'autor, o per la temàtica, o per la portada, o per tot allò que hi ha al darrera. Reconec que el principi no em va cridar massa l'atenció i vaig pensar: uff,  no! un altre llibre d'històries personals i familiars. El meu cosí li va regalar a ma mare quan estava convalescent a l'hospital. No se'l va llegir aquells dies i me'l vaig emportar a casa i me'l vaig llegir jo sense cap mena d'expectativa.
També he sentit algun comentari o prejudici d'algun persona envers l'autora per treballar on treballa com si li haguessin fet la promo gratis.
La pròpia autora ha confessat en alguna entrevista que alguns companys li havien dit..."com és que escrivint tan bones cròniques i articles encara no has escrit un llibre?"
És nota que el salt de periodista a escriptora la Gemma Ruiz se'l deuria pensar molt molt bé. Llegint el llibre es nota que no és una obra fruit d'una nit ni d'un dia, ni d'un rampell, és una història o històries que portava a dins feia molt de temps i que finalment va decidir volcar-la, vomitar-la a través d'una molt bona novel·la, tenint en compte que és la primera novel·la. És una novel·la feta amb ànima, emoció, amb sentiment i quan llegeixes una novel·la amb ànima el pòsit que et deixa després de llegir-la és molt important. El mèrit no és tan saber retratar amb encert la vida i trifulgues d'unes dones i d'una família que passen d'un vida més rural a Castellterçol a una vida més industrial com són el món tèxtil de Sabadell, sinó quelcom molt difícil de trobar com el to i ritme narratiu amb uns diàlegs i sobretot una cura del llenguatge que francament s'agraeix molt. Sí,ho confesso, em va atrapar, em va agradar i em va sorprendre.

El que més em va sorprendre fou un capítol que explica que feien les modistes el dia de Santa Llúcia a Barcelona. Ma mare (com les meves àvies també havien treballat en el tèxtil) i em va explicar fil  per randa abans de llegir la novel·la que feien per Santa Llúcia a Barcelona. Vaig tenir la sensació que Gemma Ruiz ens havia espiat o gravat la conversa. O més ben dit que l'èxit merescut d'aquesta primera novel·la ha sigut transmetre en paper moltes experiències de dones ànonimes del segle XX que com ma mare i les meves àvies i bèsàvies també van treballar en el tèxtil i també com a bones modistes van anar a passar el dia de Santa Llúcia a Barcelona.

Si heu de llegir aquest llibre oblideu-vos de la Gemma Ruiz - periodista i concentreu-vos bàsicament en les bones històries que porta el llibre. Independentment de la cosa mediàtica o del fet que al darrera hi ha una eiditorial potent que ha recolçat aquesta obra, independentment si ha venut més o menys llibres per Sant Jordi, que francament a mi m'importa poc, és una novel·la interessant. I ja fa més de mig any que es va publicar ( mireu aquest article i la seva data) i si ha tingut una bona acollida vull creure que és perqué molts lectors han vist que al darrera d'aquesta obra hi ha una novel·la que transpua molta ànima. I això en els temps que corren no és fàcil i s'agraeix.
I per tant no cal dir que és una novel·la molt recomenable.


diumenge, 1 de gener del 2017

La Corona d'Aragó dibuixada (descubreix-la fins el Maig 2017)


La Història explicada en format de vinyetes ha sigut un dels formats que en diferents èpoques s'ha utilitzat per fer-nos conèixer diferents etapes històriques i aproximar-nos a situacions ocorregudes en èpoques pretèrites.
L'Arxiu de la Corona d'Aragó ens proposa un interessant viatge  per conèixer la seva història a través de les imatges creades en diferents treballs per part de magnífics dibuixants: un llegat viu i dinàmic en la il·lustració, el còmic i l'humor gràfic del nostre país.

L'exposició "La Corona d'Aragó dibuixada" es pot visitar fins el 17 de maig del 2017.



dijous, 20 d’octubre del 2016

1 frase de Bob Dylan

Aquest apunt no es per discutir si el bo d'en Bob, vull dir d'en Bob Dylan es mereix o no el flamant nou premi Nobel de Literatura 2016.
La xarxa està plena de les seves frases i només que el bo d'en Bob ens faci pensar amb les seves lletres i frases ja es mereix aquest apunt.


Els dies sense glòria (de Sílvia Alcántara)

*No sóc de fer grans ressenyes i de llibres no en llegeixo ni molts ni pocs i amb les xarxes socials molts comentaris els deixo directament a twitter o facebook de l'autor, però m'ha semblat interessant fer un brevíssima ressenya del tercer llibre de l'autora de l'arxiconeguda "Olor de Colònia".
Els dies sense glòria
Sílvia Alcàntara
Mirmanda, 146
384 pàgines
20 euros

Argumentalment el podríem definir com els alts i baixos d'un parella marcada per un fet o secret (que no explicaré) i que decideix viatjar del món rural a la món urbà per començar una nova vida en una ciutat mitjana (m'he imaginat Terrassa) al període de les acaballes del règim franquista.
Al meu gust la primera part de la novel·la és la més potent de la manera que retrata el món rural d'on provenen els protagonistes. Excel·lent el domini del llenguatge i la tècnica quan ens ajuda a entrar el món rural que vol descriure. En el segon tram de la novel·la pel meu gust perd interès per tot un seguit de repeticions marcades per les històries dels fills de la parella. El millor també està amb un final potent i sense concesions. Una novel·la gens fàcil, dura, agredolça però molt ben escrita.
Fins i tot gosaria afirmar que l'autora podríem adscriure-la a una certa tendència que ha continuat en la narrativa catalana contemporània de certs autors a crear novel·les amb un cert regust de realisme-costumisme-tremendisme-dramatisme amb tocs de novel·la psicològica i d'època que va inaugurar en el seu dia la Victor Català i que la gran Mercè Rodoreda en fou un gran exponent.

diumenge, 10 de juliol del 2016

2 frases de Joan Oliver (en l'Any Pere Quart 2016)

En l'Any Pere Quart 2016 recuperem dues de les seves frases més cèlebres...










diumenge, 3 de juliol del 2016

Any Pere Quart




CANÇÓ DE CARRER
Cançó de carrer
Quan jo tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare:
cansat i sense fe,
renec o riallada;
treball embrutidor,
futbol cada diumenge,
el tuti al cul d´un bar,
tabac de vuit pessetes.
La televisió
que ofega la paraula; i banys en un mar brut
quan vénen les vacances.
La mare un escarràs:
la plaça i la neteja;
i els meus germans petits,
escoles de mals mestres.
Quina buidor! Potser
només viuen de veres
els qui moren matant
al carrer o a la guerra.
Apostols i cabdills,
llanceu el crit d´alarma!
Savis, tècnics, obrers,
forceu les vostres màquines!
Genis de totes les arts,
embelliu la croada!
Homes, dones, infants,
de tota llengua i raça
i els misers i els vençuts,
ramada innumerable,
espereu i engrossiu
el clam que ens agermana.
Encara hi som a temps!
Encara, encara, encara!
Destruirem un món
estúpid i sense ànima!
Cavem els fonaments
d´una vida més alta!
 
Joan Oliver i Sallarès (que emprà com a poeta el pseudònim de Pere Quart)
 
Enguany fa 30 anys de la defunció de l'escriptor Joan Oliver. Únicament en un pla molt local Sabadell s'ha volcat a organitzar diversos actes per commemorar tal efemèride. Sempre m'ha semblat estrany el perquè alguns escriptors d'una forma molt institucionalitzada se'ls hi dediquen recursos, esforços i moltes iniciatives per commemorar determinades efemèrides i altres per estranyes raons amb igual pes poden passar sense pena ni glòria. Als darrers anys hi hagut una llarga llista d'escriptors que de forma molt merescuda se'ls hi ha dedicat per alguna efemèride justificada un any sencer d'actes i propostes. 
Joan Oliver, en l'any en qüestió que teòricament caldria commemorar, es mereix molta més atenció institucional i mediàtica. 
Així que per part meva amb aquests versos vull recordar la figura de Pere Quart que forma part de la llarga nòmina de grans poetes catalans del S.XX. I que evidentment forma part de la selecció de poetes que més m'aprecio per raons diverses.
 
Un servidor n'ha compartit dos tuits de tal efemèride: 

dilluns, 11 d’abril del 2016

Sóc tots els escriptors que estimo...

Potser no en som conscients però al llarg de la vida les persones som com esponges que anem absorvint idees, històries, lectures i autors. Potser alguns d'aquests autors ens han influenciat o ens han acompanyat en algún moment de la nostra vida. Potser és una mica exagerat, potser sí...però m'agrada la frase: "sóc tots els escriptors que estimo..."

Ara que vindrà Sant Jordi i que "la cosa literària" es mesclarà amb tot tipus de llibres i novetats que poc temps després s'oblidaran tan fàcilment com les receptes de cuina dels programes de Tv3, deixeu-me fer un tribut a aquelles meravelloses cartolines que imprimia la Institució de les Lletres Catalanes. Durant un temps en van circular moltes amb moltes cites interessants.Jo en vaig poder caçar algunes. Són frases potents d'autors no menys potents. 
Aquest és el meu apunt de Sant Jordi d'enguany, dedicat sobretot als autors (escriptors i escriptores,ja m'enteneu!) perquè com vaig comentar en un apunt anterior, sobretot pels autors jubilats, aquest a vegades sembla que no sigui país per escriptors. 






diumenge, 31 de gener del 2016

1 frase de Henning Mankell


"El paraíso tiene tantas puertas como el infierno, y nosotros tenemos que aprender a discernirlas; de lo contrario, estamos perdidos."

Henning Mankell

En motiu de la BCNegra 2016 he volgut recordar la frase d'un emblemàtic autor del gènere que ens va deixar l'any passat. 


 Henning Mankell (Estocolm, 3 de febrer de 1948 - Göteborg, 5 d'octubre de 2015) va ser un escriptor i dramaturg suec de fama internacional. Estava casat amb Eva Bergman, filla d'Ingmar Bergman. El seu personatge més conegut és l'inspector de policia Kurt Wallander. (viquipèdia dixit)

BCNegra 2016

Fins el 6 de febrer Barcelona s'omple de nou d'activitats relacionades amb un gènere, la novel·la negra que curiosament ha viscut un nou "boom" d'autors i novetats.
Tot el programa: BCNegra16

Enguany es farà un homenatge al periodista desaperagut Xavier Vinader

Podeu llegir algunes de les seves frases en l'article que li va dedicar Nació Digital com aquesta:

"Quan vaig començar en el món del periodisme vaig aprendre que una ploma pot ser tan eficaç com una arma. Pot servir per denunciar".
 

1 frase de Caterina Albert i Paradís







Aquest 27 de gener s'han complert 50 anys de la mort de l'escriptora Caterina Albert i Paradís que va firmar algunes obres amb el pseudònim de Víctor Català com la cèlebre "Solitud" o "Drames rurals".

Des d'aquí l'homenatgem amb aquesta frase.


Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails