divendres, 21 de maig de 2010

On tornaries?

On tornaries?
El cap de Sunión o Sunio, també escrit com Sounion, en llatí conegut como Sunium (en grec Σούνιον) és un lloc que t'atrapa des del primer moment.
A 65 km d'Atenes, a dalt de tot d'un promontori s'alçava un antic temple dedicat a Poseidó. Tot i que molt aprop n'hi ha un altre dedicat a Atenea.
El temple de Poseidó, construït en el S.V A.C., sobre les ruïnes d'un temple construït en el període arcaic, estan encarades sobre al mar a una alçada de 60 m.
Passejar-se entre les ruïnes al capvespre, quan el sol que durant el dia ha il·luminat el blau serè del mar, i contemplar la vista de l'Egeu, és quelcom màgic. Quan el sol cau.. queden els darrers turistes i la darrera llum del dia impregna totes les columnes del temple.
Sunio com d'altres petites meravelles del món mundial, per molt turístiques que siguin, traspua autenticitat i bellesa.
Diuen que Lord Byron va gravar el seu nom en una de les columnes i que la primera menció de tal indret fou en l'Odissea d'Homer.
*******
Aquests darrers dies que han parlat de Grècia i del seu "crash" econòmic, a mi m'han vingut al cap unes altres ruïnes, les de Sunio. Vaig ser-hi a principis d'any i Atenes era una ciutat buida de turistes i de carteristes. En cap moment vaig ser conscient de la difícil situació que atravessava el país.
5 mesos després no tinc clar si tornaria a Grècia, però si hagués de tornar només ho faria per tornar a contemplar la màgia d'un indret únic, allà on el vell mar Egeu sembla acaronar les restes d'un temple que perviu amb els segles i s'omple de màgia cada capvespre.
Potser, a vegades, idealitzem alguns dels nostres viatges. I perviuen en la nostra memòria com un record únic de la nostra experiència. No acostumo a repetir llocs, ciutats ni viatges però no sé perquè aquests darrers dies m'he preguntat on voldria tornar. I tu...on voldries tornar?

Wilco

L'altre dia parlava amb uns amics que són molt fans del Festival Primavera Sound sobre quins grups venien aquest any. La veritat no hi he anat mai i desconec la major part de grups. Però, ves per on! de la llarga llista que em van recitar em sonava Wilco. Un dels grups de pop alternatiu de més qualitat que ha donat els EE.UU. en els darrers temps. (gràcies en part al carisma, el talent i la veu del cantant)
Us convido a escoltar una de les cançons del seu darrer disc a través de l'actuació que va fer l'any passat presentant el disc al xou d'en Letterman.

La guia secreta de la Rambla...

Aquest proper dilluns finalitza una de les mostres fotogràfiques més variades que ha donat el Palau de la Virreina de Barcelona: "La guia secreta de la Rambla".
Des fotografies de Miserachs passant per Ocaña a fotos antigues o fotomuntatges més moderns.
Variada i recomenable. Últim capdesetmana. Acaba aquest dilluns 24 de maig.

50 + (De la Nova Cançó a les cançons més noves)


Poques vegades es poden veure en directe i amb una bona proposta musical dues generacions de músics dalt de l'escenari. 7 parelles i un total de 14 intèrprets de diferents generacions van unir-se per escenificar el tour de tres concerts titulat "50+ De la Nova Cançó a les cançons més noves".
Si el 2009 va ser un prolífic any per commemorar amb tota mena d'actes musicals i institucionals fins i tot , els 50 anys de la Nova Cançó, el 2010 ha servit per tancar aquesta fita i la millor manera de fer-ho ha sigut amb una cloenda de concerts on dues generacions d'artistes intercanvien veus i lletres. A partir d'una idea del periodista Albert Puig amb el suport a la direcció musical de Raül Fernández "Refree" i també amb el suport d'altres entitats i grups, com el grup Enderrock es va tirar endavant aquesta proposta. Els tres concerts varen celebrar-se als Auditoris de St.Cugat, Granollers i a l'Auditori de Barcelona.
Un servidor hi va assistir i confessa que fou un autèntic goig sentir determinades propostes que a priori semblaven una mica estranyes i agosarades com Marina Rossell amb el cantant de Mishima? Doncs sí!
Les parelles foren: Joan Isaac amb Jaume Pla, Marina Rossell amb David Carabén, Jaume Arnella i Carles Belda, Núria Feliu i Sílvia Pérez Cruz, Quico Pi de la Serra amb Carles Sanjosé, Maria del Mar Bonet i Roger Mas i com a colofó final Jaume Sisa amb Joan Garriga.
Una hora i mitja de concert que va passar rapidíssima...
Us convido a llegir una crònica més completa al següent bloc:
http://desdebarcelona.lacoctelera.net/post/2010/05/15/50-larga-vida-la-canco-llarga-vida-la-canco
Al sortir de l'auditori vaig estar pensant que tot i que eren ben representatius els intèrprets seleccionats potser encara hagués estat bé que haguessin sigut uns quants més...De camí a casa vaig començar a fer travesses de quin músic/cantant del pop-cançó actual podria fer parella amb algún ja veterà. Se'm van ocòrrer les següents combinacions:
Raimon amb Pau Alabajos o amb els Verdcel
Pau Riba amb Cesk Freixas o amb els Manel
Guillermina Motta amb Anna Roig i l'ombra de ton chien
Serrat amb Dani Flaco
Pere Tàpies amb els Amics de les Arts
I llàstima que Lluís Llach estigui retirat del món mundial perquè sinó hagués pogut fer parella de nou amb Feliu Ventura o amb Manu Guix.
En fi, una proposta curiosa, atrevida, original i realment sonava bé. Això del joc de les parelles donaria per uns quants posts...I a tu quins músics t'agradaria que fessin un duet musical?
Cal dir, tal com explicaven al principi, que això de commemorar els 50 anys de la Nova Cançó ja porta setmanes que ho commemoren. El músic i productor Marc Parrot, més enllà de ser un mestre pacient de iaios rockers, és també un bon arranjador i dins les seves limitacions vocals (ja que no té una gran veu) és un bon intèrpret. Durant aquest hivern va fer una gira titulada "50 anys de la Nova Cançó. Lletra i música" on repassava grans clàssics. El van passar fa pocs dies pel 33 i em va semblar un concert força bo.

J.V.Foix i altres ingredients del Barcelona Poesia


Com cada any per aquestes dates del mes de maig la Poesia ha impregnat alguns actes de la Ciutat durant una setmana.Podeu llegir-ne les cròniques a: http://http://barcelonapoesia.blogspot.com/

Enmarcat dins els actes d'aquesta setmana un servidor va assistir a la xerrada: "30 anys de poesia a Quaderns Crema" el passat divendres 14 a Biblioteca Jaume Fuster. L'Editor Jaume Vallcorba acompanyat pels poetes Ponç Pons i Francesc Parcerisas i la traductora Elena Vidal van parlar de forma distesa sobre la seva experiència poètica i van recitar-ne alguns fragments. A la mateixa biblioteca fins el 22 de juny es pot visitar l'exposició "L'estil Quaderns Crema. Trenta anys d'edició independent, 1979 - 2009".

I el dissabte 15 es va celebrar una edició més de la Marató poètica a la Llibreria Catalònia dedicada a J.V.Foix. Un servidor no hi va poder assistir però si hi hagués hauria recitat els següents versos:

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà-.

És quan dormo que hi veig clar

foll d'una dolça metzina.

J.V. Foix (Barcelona 1893 - 1987)

Aquests festivals no només serveixen per rendir homenatges sinó també per descobrir noves veus. És el cas del grup La Batzuca que juntament amb Joan Miquel Oliver varen tancar el certàmen amb un concert a la plaça del Rei.


Viatge màgic a Àfrica

L'ex-periodista de Tv3 Jordi Llompart que en el seu dia ja es va estrenar en el món de la producció i direcció audiovisual amb "El misteri del Nil", la primera gran pel·lícula espanyola en format Imax, ha tornat amb un nou film: un conte d'aventures. És la història de Jana, una nena que després de conèixer un nen bosquimà que està hospitalitzat i perdre'l de vista, decideix anar a l'Àfrica a cercar-lo. Aquesta és l'excusa per explicar-nos el viatge iniciàtic de la Jana cap a un món on haurà d'interactuar amb altres nens, adults, animals i plantes que li mostraran el camí cap a la imaginació i el sentit de la vida.
De l'amarga experiència de perdre la seva filla en un accident de cotxe a Namíbia en Llompart fa un exercici de catàrsi personal i crea una pel·lícula entretinguda, amb boniques imatges, un bonic conte que veu de molts referents de la literatura infantil (la conversa de la Jana amb una flor del desert sembla extreta del "Petit príncep")
El film amaga una doble lectura, una pel públic infantil i una altre molt més "espiritual" pel públic adult. Tota la peli desprèn un to fantàstic, humà, solidari, fins i tot algú la podria criticar per massa ensucrada, però bé, no ens enganyem és una peli per un públic familiar. Recomenable per aquells que encara els hi agrada que els hi expliquin un bon conte. (Per cert, a diferència d'altres propostes més comercials amb 3D, els efectes d'aquest film estan ben treballats i està ben justificat el 3D)

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails