Horitzons...

L'aigua es fon amb l'horitzó. I els núvols semblen voler ballar amb l'aigua. Una estranya calma m'envaeix. Hi ha paisatges captivadors i la seva tènue llum ens envaeix a poc a poc.

Noves Veus (I): Cesk Freixas

Existeixen noves veus? Més enllà de les radiofòrmules, a casa nostra hi hagut noves veus que estan aportant aire fresc. "Un brindis a les nostres vides" és una cançó d'en Cesk Freixas un jove i compromès cantautor del Penedès.No és la cançó més nova ni la més emblemàtica...però si una de les més canyeres. L'escena musical a casa nostra fa temps que s'ha renovat i lamentablement s'ha de recòrrer al youtube per veure que s'està coent més enllà dels àmbits radiofònics més oficials.

Un record per Xile

Hi ha molts 11 de Setembres.El nostre.Amb el qual es van perdre les llibertats de Catalunya.Hi ha un 11 S americà que va ser l'inici d'una època de terrible incertesa. I ara fa 35 anys, un 11de setembre va posar la fi de les esperances de molts xilens. Aquest video és un curiós i magnífic muntatge mesclant les paraules d'un discurs d'Allende amb la melodia de la cançó "Una vida, una història" del jove cantautor Cesk Freixas. Una autèntica troballa...

Che, el argentino

Volia escriure un apunt sobre el film:

"Che, el argentino" D'Steven Soderbergh.

Tal i com hem comentat en algún apunt sobre cinema que hem fet en aquest bloc, aquest 2008, està sent un any de remakes, seqüeles i pel·lícules sense gran substància. Suposo que per això que algú s'atreveixi a fer una peli sobre una de les gran icones de la segona meitat del S.XX si més no crida l'atenció. Formalment la pel·lícula sembla en alguns moments un documental. El director prefereix obviar qualsevol detall de l'aprenentatge del mite com a metge i el seu periple per diferents països llatinoamericans i directament el trobem preparat per fer la revolució. Aquest punt de partida és francamet discutible, però es por arribar a entendre que davant un personatge no precisament fàcil el director pren la decisió ferma de centrar-se en l'episodi clau de la revolució. La ficció se centra basicament en la línia succesiva de fets que marcaren la revolució cubana per destituir a Batista. Aquesta linialitat només està trencada amb alguns fragments amb blanc i negre mostrant els dies que Ernesto Guevara com a ministre del nou govern cubà va fer un discurs força punyent a les Nacions Unides de Nova York.

El film ha descol·locat molt als crítics. Surts del cine pensant que és un film molt correcte de formes i de guió. El director ja ha sigut prou hàbil per evitar qualsevol tic polític. Això d'una part pot ser positiu per evitar no caure en manipulacions fàcils però al mateix temps es troba a faltar un punt crític ja que tot plegat el que fa és resaltar encara més l'aureola del mite. Més enllà de la brillant interpretació de Benicio del Toro, la resta de personatges són força plans i es troba a faltar una mica de passió i conflicte entre tant guerriller.

Una cosa molt positiva és que s'ha respectat la dicció i l'accent cubà i no s'ha filmat la peli en anglès. Tot i que són molt plans la resta d'actors, cal dir que hi ha interpretacions com les de Fidel Castro que estan també molt ben aconseguides. Recomenable el film? Sí, però només per gaudir de la brillant interpretació d'un gran actor: Benicio del Toro.

Com sempre les raons comercials han fet que un llargmetratge de 4 hores, s'hagi hagut de distribuir en dos parts. Per aquest motiu quan s'arriba al final d'aquesta primera part amb la victòria de la revolució, un es queda amb ganes de veure realment l'evolució del personatge del Che ja que es prou conegut que un cop va arribar al poder, els seus ideals varen patir un cert trasbals i va ser quan va decidir anar-se'n entre altres llocs a Bolívia on va trobar la seva fi. Calen 4 hores per explicar tot plegat? S'haurà de veure la segona part per tenir una visió global de tot aquest treball i no com ara que la primera part sembla un treball de camp amb masses llacunes. Sort n'hi ha de la interpretació d'en Benicio que ens deixa la sensació d'haver vist una interesant pel·licula.

Estampes americanes (I)

Què es deu sentir al Grand Canyon? Silenci? Buidor? El vell oest ens ha fet mítiques certes estampes nordamericanes. Davant certs paisatges no cal dir res. Les velles roques del Canyon parlen per si soles. (Gràcies Laura per fer-me arribar algunes fotos de la vostra aventura americana)

De què em sona?

Aquesta setmana va començar una nova temporada del Cor de la ciutat. Bé...què dir d'aquest serial? Ha trencat tots el rècords en nombre de temporades en antena, actors, secundaris, figurants, extres, equips...fins i tot han utilitzat dos barris: Sant Andreu i Sants. I Ventdelplà...oh...una nova temporadeta...Si escric tot això no és per fer un dissecció d'aquestes produccions d'èxit de la Teva sinó per comentar un tema més aviat de casting.
Us explicaré el que em va passar...
L'última temporada vaig estar seguint més, suposo que per l'horari i per l'hora que arribava a casa podia veure més Ventdelplà que no el Cor...M'enrecordo molt bé d'un personatge que interpretava l'actriu Mercè Pons. És una bona actriu i el paper de dona traumatitzada alcoholitzada amb filla de nom Bruna i amb marit rancorós el feia molt bé...El principal morbo era que la filla no era del maridet sinó del David Estelrich, l'home de la Vilarasau, vull dir la Teresa. Fins aquí cap problema. La trama es va anar resolent durant la temporada i l'últim que hem vàrem saber del personatge de la Mercè Pons és que havia decidit desintoxicar-se i internar-se en un centre i així ser una bona mare i de tant en tant anar a veure la nena que ara no recordo bé si havia guanyat la custòdia el maridet. Què té a veure això amb el Cor? Un dia d'aquesta setmana vaig tornar a veure el Cor i sabeu qui vaig veure?? La mare de la Bruna inagurant una botiga i amb un altre marit i amb un fill. Vaig pensar...què fort ja s'ha desintoxicat i ara ha obert una botiga a Sant Andreu. Però aquesta no sortia a Ventdelplà???
Tota aquesta dissecció meravellosa m'ha fet recordar el comentari que l'autor de Ragacidad em va deixar com crítica en el post del Grec'08 i que feia una reflexió sobre l'endogamia dels actors a Catalunya. No tinc res contra la Mercè Pons és una actriu fantàstica però gairebé al mateix any encara amb una série en antena amb un personatge molt recent a la memòria...no hi ha altres actors i actrius a Catalunya què cal recòrrer a la mateixa actriu per fer un paper similar? Aquest no és el primer cop que passa...fa quinze anys en el fanzine "El Sellu" ja va sortir una crítica del mateix. Penso que cal diversificar els papers i els actors i trencar l'endogamia que hi ha. Parlo en aquest cas del món de la televisió i teatre però hi ha molts altres sectors que passa el mateix. A dia d'avui encara no sé si el personatge de la Mercè Pons ja s'ha desintoxicat del tot o vés a saber potser la de St.Andreu és la germana bessona que era més bona noia que l'altre...ah no,no...ara recordo que treballava en un zoo...Ara ho entenc: Aquesta pobre noia va començar treballant en un zoo i la van fer fora per enrotllar-se amb el dolent de torn; llavors va recòrrer a un amic advocat que vivia a Ventdelplà i de pas va pensar que fer-li saber que tenia una filla...traumatitzada perquè les coses no li sortien bé va tirar-se a la beguda i va perdre la custòdia de la filla. Després d'uns mesos s'ha desintoxicat i ha decidit començar una nova vida a St.Andreu....serà que en el món de la ficció tot és possible.

Últimes lectures: l'art d'escriure.

El meu ofici. Josep M.Espinàs.

Edicions La campana 2008.

http://www.edicionslacampana.cat/

Hi haurà gent que molt aviat s'apuntarà a començar algún curs d'escriptura. Aquells qui els agrada escriure o almenys intentar-ho els hi recomano aquest llibre. És tota una lliçó.

Una persona amb la trajectòria i producció com Espinàs podria semblar que gairebé podria escriure un llibre de memòries editorials, però no... Tot el contrari. Trenca qualsevol tòpic pre-establert i desprèn saviesa, ironia, humilitat, sinceritat i és amè i àgil. Molt recomenable.

Londoncards (I)

Londoncards (I)
Londres del 18 al 23 d'agost 08
Kensington gardens - Hyde Park
El millor d'una ciutat són els seus racons. Londres té moltes icones però volia fugir de la típica imatge del Big Ben. És molt bonic, sí, però la metròpoli amaga altres racons de recomfortable interès com són els seus parcs. Una hamaca. Per què? Em vaig preguntar...per prendre el sol? Quin sol? Potser simplement per fugir uns instants del brogit de la metròpoli i somiar amb un conte. Potser Peter Pan...Qui ho sap!

Postals del Senegal (I)

Una barca. Potser un nàufrag. Potser un pescador. Potser canta per fugir de les pors de la mar. Qui sap...potser canta una cançó tradicional dedicada a una noia...potser canta aquesta cançó:
"Fatu ye, siyalalalo, fatu ye, siyalalao
Fatu Fay, Fay Fatu, Fatu clementi ye
Fatu ye, siyalalalo....."
No em pregunteu que significa perquè no ho sé. Però la màgia de les paraules i la fotografia pot més que qualsevol cosa. (Gràcies Montse per aquest record del teu viatge a Senegal!!)

Rob Gonsalves, Surrealisme màgic

L'altre dia em van enviar un mail amb un powerpoint.Em vaig quedar fascinat de les seves imatges i vaig buscar qui era l'autor. Resulta que l'autor és en Rob Gonsalves, un pintor canadenc, nascut a Toronto l'any 1959. Realment crea il·lusions òptiques. Com és que hi ha pintors tan sorprenents i al mateix temps tan desconeguts per nosaltres?

Últims dies...

Últims dies per disfrutar de diverses propostes:
Música: Festivals que fan 20 anys!
Avui acaba el Festival Altaveu de St.Boi.
http://www.festivalaltaveu.cat/
I la setmana que ve...
http://www.mmvv.net/
Teatre:
Fira de Tàrrega. Francament espero algún dia poder-hi anar.
http://www.firatarrega.com/
Art:
Art japonès a la Pedrera...(fins demà 14/09)
Ukiyo-e.Imatges d'un món efímer.
Art sagrat al Caixaforum...(fins el 28/09)
Entre el sagrat i el profà. Renaixament a Prato.
Art Essencial al Museu Picasso...(fins el 28/09)
Oblidant Velazquez. Las Meninas.
Art Avanguardista S.XX al MNAC...(fins el 21/09)
Duchamp, Man Ray, Picabia.

Benvinguts a Stròmboli

Aquest video correspon a Benvinguts a Stròmboli de la cia Solfasirc d'en Biel Rosselló. Humor i circ són els elements que combina aquest muntatge. No controlo si encara l'estant representant.Sempre ens queda el video.Francament simpàtic i recomenable.

Malabars en clau midi

Si us plau per veure video, accediu a través de...http://www.youtube.com/watch?v=AYnbC1aXzQ8

Malabars en clau Midi.Vet aquí el nom d'una de les moltes propostes en les quals ha participat en Biel Rosselló. El món del circ ha viscut els últims anys un cert despertar gràcies a l'aire fresc de gent com en Biel que anys enrera varen decidir formar-se en aquest art i participar en múltiples propostes i companyies. En Biel es prou conegut allà on visc ja que no només hi va viure sinó que durant vàries Festes Majors va participar en els actes de cloendes de cada any amb diverses propostes. Enguany ha participat en les Nits d'estiu del Festival Grec de Barcelona i també el passat dia 10 en la Nit 25 de Tv3 als jardins del TNC. Vaig llegir que participava en Biel i els seus malabars en la nit que el TNC va oferir de l'aniversari de la teva. Immediatament vaig pensar que estaria bé escriure un post sobre el món del circ i que millor que escriure-ho sobre gent jove com en Biel que aporten noves idees. Vet aquí el meu primer post sobre el món del circ.

En Ximpa!

La Cia Sinilos Teatre de Titelles torna demà dia 14 a la càrrega amb l'espectacle "En Ximpa a la Selva" a les 12h a l'Olivera de St.Boi de Llobregat. És un espectacle pels més menuts. Amb aquest nou muntatge ja porten representades algunes funcions. Però encara els podrem veure força temps amb aquest simpàtic mico, gairebé fins a la primavera de l'any que ve que tornaran de nou al Teatre Tantarantana de Barcelona amb aquesta proposta. +info...

2 articles anteriors a Nàufragiobrer...(etiquetes:escena i imatges/ juny'08)

web: www.sinilos.com

blog: www.sinilos.com/blog

entrevista a Ràdio St.Boi: http://en-companyia.blogspot.com/2008/07/sinilos_20.html

al youtube: http://es.youtube.com/user/sinilosproduccions

Si tot fos com l'anunci...

Si tot funcionés igual d'eficient com el producte de l'anunci que ve a continuació, estic segur que ens oblidaríem d'un cert victimisme en el que vivim o ens fan creure que vivim. Més enllà de queixar-nos de com funciona el dia a dia del nostre país, valdria més tenir una actitud ferma i desacomplexada. Per què serà que hi ha anuncis tan genials? El que us adjunto a continuació em té el cor robat. No sé si és el seu exotisme o la seva fotografia...

Que la força t'acompanyi!

L'últim cap de setmana d'agost es va estrenar la pel·lícula d'animació "The Clone Wars". Una setmana més tard vaig anar a veure-la i us puc dir que la sala estava mig buida. Evidentment això no vol dir res. Però si que la peli ha passat sense pena ni glòria. Resumint-ho molt ràpid: Nova entrega de la saga Star Wars però en format d'animació. La trama se situa entre el capítol II i III i explica una de les moltes batalletes que els Jedi i l'exèrcit de clons tenen que superar per evitar la destrucció de la República.

La història no aporta cap detall important per complentar les dues grans sagues i dóna la sensació de ser un capítol pilot allargat de la série d'animació pensada per la televisió. Obi Wan Kenobi i Anakin Skywalker viuen noves aventures amb personatges nous i d'altres de ben coneguts. La millor: l'aprenenta de Jedi d'Anakin, Ashoka, aporta el contrapunt fresc a la trama. Només recomenable per seguidors de la saga.

Free Letters!

Diuen que torna el lettering manual...Com? Si, si tal com ho llegiu...Ho podríem traduir com tipografia manual o lletres manuals.

És a dir...els publicistes, dissenyadors, autors de comics acaben dissenyant les seves pròpies tipografies fugint dels clàssics estandards de l'Arial o la Times New Roman. Està molt bé obrir nous camps en la creativitat però personalment crec que els estandards no moriran mai. Com ho veieu?

Si sou d'aquells que us agrada baixar-vos noves tipografies a l'ordinador i provar noves formes us recomano una pàgina on hi ha una col·lecció amplissíma de tipografies de lletres. Val la pena entrar-hi i veure realment el que s'està fent...Us les podeu descarregar totalment gratis.

http://www.ddfont.com/

Hi ha qui diu que l'era digital ho embruta tot...No entraré en aquests debats però si que penso que s'han obert nous camps per la creativitat.

(la foto que he adjuntat correspon a Nike...com no, oi?)

Un fanzine destacat...

Malalletra és un fanzine de temàtiques diverses. Habitualment cada edició està dedicada a una temàtica diferent. Els propers números estaran dedicats al món dels viatges i més endavant un especial a Joan Brossa, coincidint amb el 10è aniversari de la seva mort. (Se m'ha convidat a participar-hi en els propers números, així que no us estranyi si us en segueixo parlant més endavant...) +info al bloc de la Laia Calvet, l'ànima d'aquest fanzine: www.laiacalvet.blogspot.com

Articles destacats...

El món de la catosfera catalana és realment ampli, divers. Hi ha qui diu que trobar un bloc on hi trobem quelcom d'interesant o que ens atrapi no és fàcil. Hi ha qui pensa que alguns blocs veuen massa dels mitjans importants i són simplement una reiteració d'aquelles notícies que ja pots trobar a molts altres llocs però amb una visió personal del blogger. Hi ha qui diu que hi ha blocs que es retroalimenten d'altres blocs. Avui he caigut en aquesta temptació.En fi, navegant per la xarxa he trobat algún que altre article interesant en algún blog i us en volia recomanar la seva lectura...
"La nostra gent" Roger Palà trenca una llança a favor d'aquelles persones que conformen la nostra societat i estan involucrats en mil lluites. Un article per deixar de creure en el "català perplex" que tan hem sentit últimament.
http://blocs.mesvilaweb.cat/rpala
"Uns altres segadors" de Jaume Subirana. Se'ns explica que en el seu dia Salvador Espriu va fer una petita incursió en l'himne nacional i l'autor ens presenta la seva particular versió que formarà part de l'espectacle "Romanços i estampes del 21". Curiós.
http://www.jaumesubirana.blogspot.com/
"Ni el príncep ni la Blanca" d'en Climent. Particular i lúcida reflexió sobre el fet que a Poblet hagin descobert que les restes d'una de les tombes no són del príncep de Viana.
http://blocs.tinet.cat/blog/el-bloc-den-climent
"Pseudocoses" Particular reflexió des del web-blog de Gumets.
http://www.gumets.net/
"Els Shan" de Jaume Mestres. Aquest català que viu a l'altre extrem d'Àsia ofereix en el blog de l'Altair interesantíssims articles sobre la realitat d'aquests països. En aquest cas sobre la brutal situació de la gent que viu a l'estat de Shan que pertany a l'actual Myanmar.
http://www.altairblog.com/usuario/jMestres/blog/15/Onze_de_Setembre_Els_shan
Vet aquí un petit tast d'articles que m'han sobtat...

No oblidar (o la lluita personal de Joan Pinyol)

"No vull l'avi enterrat amb el seu botxí"

El Diari d'Igualada va publicar dies enrere un reportatge sobre la lluita personal d'algunes famílies per treure del Valle de los Caídos les despulles d'alguns igualidins i anoiencs. Més concretament parlava de la lluita personal de la família de l'escriptor Joan Pinyol per treure les despulles del seu avi.

La Història em va sobtar i la vaig llegir amb interès. I molt més tractant-se d'en Joan Pinyol, professor de secundària i dinàmic escriptor de la comarca de l'Anoia. De fet en Pinyol el vaig conèixer, farà 11 anys, quan va organitzar a Capellades, el seu poble, el 17è congrès de l'AJELC. En Joan Pinyol és una persona d'esperit crític i la seva és la història de moltes famílies que lluiten perquè les despulles dels seus familiars puguin descansar on es mereixen.

Hi ha qui és molt crític amb les lleis de la memòria històrica...Tot país necessita tancar capítols i el nostre país fa temps que n'hauria d'haver tancat uns quants.

Bé, l'enllaç del bloc d'en Joan Pinyol està habitualment en el llistat de blogs però l'adjunto igualment perquè entreu i us pogueu llegir tot i cadascún dels articles que escriu. Realment molt interesants. Sobretot els que fan referència a aquest particular cas per portar les despulles del seu avi que des d´aquí vull transmetre tot el meu suport.

http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6542

Un riu...

"Els pensaments flueixen per la ment

com rius cabalosos

que es precipiten vora el mar

corren enfurismats

com cavalls desbocats

en un platja encisadora.

Ells són el riu.

Nosaltres només som la terra

on s'ha de bellugar serenament,

la terra on reposa calmat

en temps de verema

i s'excita enutjat en temps de tempesta. Busca l'equilibri en la balança!

Lloa'l com la maragda més preuada. Els pensaments ens han de fer lliures i són el contingut del riu de les nostres vides."

(Aquests versos els vaig escriure fa gairebé deu anys i formen part del poemari "Poemes del camí" que el podeu trobar penjat al portal Joescric.)

http://www.joescric.com/publica/comunidad/obra.aspx?cod=6982

(La foto correspon a la ciutat de Grenoble, al nord de França. És una foto que correspon a les vacances del meu cosí, en Xavi A. Gràcies Xavier!)

Els rius com a eixos bàsics de la vida de molts territoris i la cultura de l'aigua han sigut temes de l'Exposició Internacional de Saragossa que aquest cap de setmana tanca les portes. Aquesta Expo haurà servit de debò per prendre consciència de la necesitat de preservar els rius i fomentar una nova cultura de l'aigua? Vet aquí una pregunta que deixo a l'aire...Quanta vida hi ha en un riu i que poc que ens importa a vegades!!!

Elogi de la lentitud

Què passaria si ens prenguessim la vida amb un altre ritme? Què passaria si fugissim dels rellotges, despertadors, horaris, i per un instant poguessim apreciar com una gota d'aigua cau i mulla les plantes o mulla el terra sec. Hi ha una altre ritme potser...I des de fa un temps hi ha diverses corrents de pensament anomenades "slow", que lluiten per transmetre un nou ritme a les agitades vides occidentals. Un nou ritme en els menjars, la feina, en fi en el dia dia...La lentitud està malvista en els nous temps, però saber prendre's el temps necessari per apreciar determinats moments de la vida suposo que no està tan mal pensat. Per il·lustrar el tema un impactant video... (aviso: les imatges no són gaire poètiques!!)

La possibilité d'une île

"La possibilité d'une île" és un poema de Michel Houellebecq i també és el títol d'una de les cançons que Carla Bruni canta en el seu darrer treball.

Bruni posa música al poema de Houellebecq i ens demostra la seva habilitat per musicar textos aliens com ho va fer en el seu segon treball on posava música a textos de poetes anglosaxons. Què dir de la Bruni que no s'hagi dit? La seva és l'agitada vida d'una noia italiana, filla d'una família benestant, que va abandonar la carrera d'arquitectura per convertir-se en model, reciclant-se més tard en cantant i acabar sent la dona del president francès, amb un fill inclòs, però en aquest cas d'un filòsof.

Però hi ha una altre Bruni...que personalment és la que m'interesa més: una Bruni sensible que ha lluitat per tirar endavant un projecte musical, bebent directament del folc i de la chanson francesa. Segurament aquest tercer disc no és tant fresc com el primer, ni tant carregós com el segon però és un disc perfecte per escoltar al vespre quan busques la tranquil·litat i la serenor. Les cançons transmeten melangia, tendresa, tristesa, serenor també...Hi ha qui considera la seva música carrinclona. Personalment crec que és un disc perfecte per estirar-se al sofà i escoltar-lo sense presses.

10 anys sense la Maria-Mercè Marçal

Fa 9 anys des de la secretaria de l'AELC em van encarregar que elaborés la documentació de la pàgina de la Maria-Mercè Marçal. Feia un any que havia mort i la veritat no va ser fàcil elaborar la biografia d'una escriptora que 4 anys abans havia rebut molts reconeixements a través de la seva gran novel·la "La passió segons Renée Vivien" (Premi Carlemany 1994). Evidentment 10 anys després la seva obra ha format part de moltes antologies i se la considera una veu poètica imprescinble dels últims 30 anys. La seva és una poesia emotiva on les vivències de la pròpia poeta són bàsiques per entendre el seu món. La seva poesia va molt més enllà de les seves obres més recordades que són Cau de llunes i Bruixa de dol.
La seva poesia va molt més enllà de la recordada divisa:
"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".
No controlo si s'han fet gaires actes commemoratius. Des d'aquí el meu record.
+info a la pàgina que en el seu dia vaig elaborar i que anys després ha tingut una bona actualització de la seva filla Heura Marçal Serra.
http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm/pagina.php?id_sec=27
+info d'altres autors...
http://www.escriptors.cat/autors.php
Si voleu, també, a través d'aquesta pàgina, podeu consultar altres autors que en el seu dia vaig elaborar la documentació: Maria Àngels Anglada, Joan Salvat-Papasseit, Josep M de Sagarra, Josep Palau i Fabre, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jordi-Pere Cerdà, Vicenç Riera-Llorca, Frederic Soler "Serafí Pitarra", Miquel Llor, Miquel Costa Llobera, Ignasi Iglesias.

No oblidem

És important recordar que no només va ser bombardejada Barcelona. El setge de la guerra civil va afectar a moltes altres poblacions. L'11 de setembre d'enguany fa 70 anys que van bombardejar la fàbrica de la Colònia Güell. L'efemèride serà recordada a través d'uns seguit d'actes: pel·lícules, exposicions i l'acte principal...un col·loqui amb testimonis de l'època.
+info a...
http://www.santacolomadecervello.org/agenda.htm

Un poble existeix si té memòria.

Tornem-hi!

Tradicionalment el setembre és el mes de la verema on es recullen els fruits. Però també és el temps de sembrar-ne de nous.
És temps d'inicis i de retorns. O potser no. Potser és una maleïda rutina que no sabem com treure'ns de sobre. Per què serà que els mesos tenen una pauta tan marcada?
Amb el record encara de les vacances encetem el sant tornem-hi.
(Com a il·lustració un quadre del meu avi F.Boloix que sempre m'acompanya)