Aquest 2015 ens ha deixat un gran escriptor i periodista que va demostrar ser una ment lliure, clara, lúcida, crítica i compromesa amb els més humils i vulnerables. Estic parlant de l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano.(Montevideo, 3 de setembre de 1940 - Montevideo, 13 d'abril de 2015) Eduardo Hughes Galeano va ser un periodista i escriptor uruguaià,
una de les personalitats més destacades de la literatura iberoamericana.
Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes.
Podríem citar un gran quantitat de frases i citacions de les seves obres que són per emmarcar:
Una
bona frase que un servidor va trobar a twitter durant aquest 2015. Que
cadascú en tregui la seva pròpia reflexió i conclusió sobretot aplicable
per determinats mitjans molt de consum massiu.
[imatge extreta de:www.apapachogallery.com] Vivim en l'Era del reciclatge visual, cinematogràfic, publicitari? Fa temps que en el 7è Art s'ha contaminat d'una nova tendència, bàsicament en alguns casos és lucrativa que artística, de recrear, refer, versionar o homenatjar o simplement copiar velles històries i clàssics que en altres temps foren autèntics fenònems culturals i fites artístiques.
La manca d'idees és per fotre un clatellot (perdoneu que parli malament) a determinats guionistes i nous gurús que et venen la moto d'una història fascinant i només cal cercar una mica per veure que hi ha alguna cosa que ens sona i ens ve un "deja-vú" estrany.
Evidentment que en ple 2015 gairebé 2016 segueixen havent-hi gent creativa i original que ens segueixen sorprenent, afortunadament, en el món artístic, plàstic, teatral, cinematogràfic, visual, literari, musical...
[imatge extreta de:www.fiuxy.net] L'últim cas absolutament esperat a nivell mundial però no per això desconcertant ha sigut l'episodi VII de la saga "Star Wars". "El despertar de la força" títol en català d'aquest esperat film és una seqüela de la triologia original però al mateix temps és un homenatge a la saga original i de forma molt molt descarada és un remake de l'Episodi IV que en el seu dia simplement es deia "La guerra de les galàxies". En fi, no faré aquí una crítica d'aquesta pel·lícula que hi ha moments que m'ha atrapat i fascinat i d'altres més aviat m'ha decebut molt. La xarxa està plena de comentaris, crítiques, videos al youtube i moltes crítiques d'il·lustres crítics. *(no faré cap altre més comentari perquè en veuria obligat a fer més d'un spòiler i crec que la gràcia d'aquestes pelis en el primer visionat és no saber gran cosa de la trama) Les adaptacions del món del còmic és un exemple claríssim i a vegades esgotador de com d'una manera absurda es fan i refan remakes, reboots, i seqüeles i preqüeles que omplen les sales dels cines més comercials cada cop més únicament a les grans superfícies comercials, mai millor dit, i els petits cines van desapareixent d'una forma alarmant.
La rentabilidad de la industia del cine depende de las cuantiosas
inversiones en Vengadores, X-Men, Batman vs. Superman, Star Wars, Ant
Man, Spider-Man y demás zoología fantástica.
Enguany fa 25 anys de la desaparició del poeta barceloní Jaime Gil de Biedma. L'Arts Santa Mònica de Barcelona per commemorar tal efemèride va programar una petita mostra amb poemes i àudios per redescobrir la veu i els versos d'aquest escriptor. Des de Nàufrag i Obrer també volem recordar-lo.
Jaime Gil de Biedma y Alba (Barcelona 1929 - 1990), poeta català en llengua castellana, és un dels autors més rellevants de la generació del 50.
"...los poetas son la gente menos poética del mundo porque no son nadie, son la pura disponibilidad. El poeta no tiene más sensibilidad que el resto de los mortales, sólo que la tienen organizada y disponible. Para mí, esta disponibilidad, ese no entregarse del todo a nada, es la esencia del ser poeta."
En record deJesús Moncada(Mequinensa 1941 - Barcelona 2005)
El 13 de juny de farà 10 anys ens deixava un dels narradors catalans més personals i originals de la literatura catalana de finals del S.XX i principis de l'actual. Havia sabut crear el seu propi univers personal a partir d'aquellaMequinensa perduda que tant evocava en les seves novel·les i relats. Fa 5 anys se'l va decidir homenatjar a través d'un convocatòria blogaire. D'aquella convocatòria un servidor en va publicar el següent apunt: 1 frase de Jesús Moncada.
El també editor i crític desaperagut Isidor Cònsul en un dels seus estudis va escriure:
"L’obra
literària de Jesús Moncada no és gaire extensa en termes
comptables i
queda
reduïda, deixant a banda la novel·la en què estava treballant
abans de la seva
mort, a
mitja dotzena de títols i una torna.Tanmateix, és una sort que la
literatura no
es
mesuri mai en termes quantitatius i que allò que compti sigui la
intensitat
i
l’ànima original dels dos reculls de contes (Històries de la mà
esquerra, 1981 i
El
Cafè de la Granota,1985), la sobirana grandesa de les tres novel·les
(Camí de Sirga,1988;
La
galeria de les estàtues,1992, i Estremida memòri,
1997), l’experiènciade narrativa
mixta
que penja de Calaveres atònites(1999), i la torna
de textos miscel·lànics aplegats a Cabòries estivals(2003). La meva
intenció, en el paper que segueix, és acostar-me a la cuina de la
seva narrativa curta,posar
una lent d’augment en la rebotiga de l’escriptura i prémer
el zoom davant
d’alguns contes per analitzar-hi
un dels mecanismes narratius en els quals va excel·lir l’escriptor
de Mequinensa.
En
un estudi d’anys enrere dedicat a lanarrativa breu de Jesús Moncada,Emili
Bayo i Mercè Biosca van acotar tres camps
de treball en allò que en diríem les seves estratègies de contista:
de
primer i pel que fa als recursos emprats, assenyalaven que
n’utilitzava pocs per bé que n’aconseguia un notable grau d’eficàcia. Pel
que fa l’estil, apuntaven que es
distingia per la brevetat i la rapidesa en
la resolució de les històries, per
l’habilitat en la creació de la metàfora narrativa, per
la freqüent utilització del diàleg i per l’ús ocasional de la
tècnica del “flash-back".Finalment,
quant a les tècniques constructives, remarcaven que el soliloqui
era una dels
més emprades i, alhora, la que li donava uns resultats més
brillants."
Extret de "Veus que parlen" (Estratègies narratives de Jesús Moncada") d'Isidor Cònsul.
Comparteixo amb Cònsul que el més important no és tant la quantitat sinó la intensitat i l'originalitat i la petjada que ens ha deixat en els seus escrits. Motiu que ens porta a recordar-lo i a recomenar de nou els seus relats i les seves novel·les.
Just fa 3 anys el Teatre Nacional de Catalunya en va realitzar un magnífic muntatge que recordava el món que havia evocat en els seus llibres.
Manuel de Pedrolo i Molina (l'Aranyó, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990) Nàufrag i Obrer com a blog-zombi que ressuscita de tant en tant deixarà durant unes setmanes, almenys fins a juny, de forma testimonial aquest apunt, per commemorar aquest 2015 els 25 anys sense en Manuel de Pedrolo. Manuel de Pedrolo fou un escriptor català. Conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre —classificat dins del teatre de l'absurd—, narrativa i contes. La seva obra més coneguda és Mecanoscrit del segon origen. A continuació transcrivim dos textos i una cita prou cèlebre extrets de la pàgina de la sevaFundació: "La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres." Manuel de Pedrolo fou un polemista amb un verb contundent, brillant en la defensa radical dels nostres drets nacionals. Un intel·lectual compromés al llarg de la seva vida i obra, fins el moll de l’ós, amb la nostra llengua i cultura com ho demostren els seus nombrosos escrits a revistes i diaris des dels anys 60, i sobre tot durant els anys 70 i 80. A través dels articles i columnes, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs i poques els catalans i catalanes que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.
Moriré com un estrany a casa meva, 1978
Article recollit en el volum A casa amb papers falsos, Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981
“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”
Diuen que per alguns va ser un escriptor incòmode.Rellegint alguns dels seus textos potser encara ho segueix sent. Motiu de més perquè no caigui en l'oblit.
En aquest escrit no hi ha cap crim, ni cap assassinat, ni cap desaparició,
ni cap petjada que calgui investigar…o potser sí. En la setmana més negra de
totes les setmanes que es fan i es desfan a Barcelona potser volia escriure
quelcom sobre el BCNegra, potser
dels seus autors, presentacions, actes i del fet que és molt lloable que un
Festival d’un gènere literari tan concret arrossegui cada any més seguidors i
lectors i que hagi arribat a les deu edicions és tot un èxit!
Si això fos un relat de misteri
podria començar: “Era un divendres qualsevol de finals de gener i els
experts meteoròlegs havien augurat un cap de setmana fred i ventós.
El Comissari va decidir deixar-se caure per la biblioteca per esbrinar si
el lladre de les revistes de cuina tenia alguna relació amb el cas dels
carteristes del metro de la Línia 3.”
Casualitat o no, un servidor és trobava just fa una setmana a la Biblioteca Jaume Fuster i va arribar
tard a la tertúlia amb una convidada de pes com Anne Perry. Els que vàrem fer
salat al no poder entrar a l’acte iniciàrem una tertúlia paral·lela i més d’un
va acabar confessant que demanava dies de festa a la feina per assistir al
BCNegra. Davant la impossibilitat d’escoltar la Sra.Perry vaig decidir matar el
temps per altres àrees de la Biblioteca i a la sala de revistes i diaris em va
sobtar l’avís:
“Degut als constants robatoris de la revista Cocina Lecturas per consultar-la cal que la demaneu al taulell amb
el vostre carnet de biblioteca”
Llàstima de l’avís, m’hauria agradat enganxar com un bon comissari in fraganti a l’autor-autora dels fets
però com un bon detectiu vaig decidir seguir la pista per altres espais de la biblioteca per
esbrinar una possible pista que em permetés fer un retrat robot del lladre de
les revistes de cuina. Seguint alguna pista vaig acabar a la sala d’exposicions
on fins el 18 de març es pot veure
l’exposició “Cobertes de color en un temps gris” una interessant mostra
d’algunes portades com diu la pròpia mostra de la postguerra criminal;
tot
tipus de portades il·lustrades de forma magistral amb influència de diferents
estils de disseny (expressionisme, surrealisme, realisme). Són la majoria
portades de llibres dels anys 40, 50, 60 on s’hi poden veure la combinació de
pipes europees amb barrets americans i una clara influència del cinema i de les
seves formes narratives.No
cal dir que clàssics com Agatha Christie i Edgar Wallace són dels autors més
repetits i traduïts.
L’exposició dedica un apartat als pioners del gènere negre-criminal a casa
nostra i en destaca autors com Rafael Tasis i el seu “Un crim al paralelo”.
Un
servidor va arribar a llegir-se fins a tres cops el següent paràgraf:
“Entre 1954 i 1961, Maurici Serrahima, Rafael Tasis (el millor aficionat
com era a l’exemple de Simenon), Maria
Aurèlia Capmany i Joan Vila Casas són els primers en conrear el gènere en
català, i de seguida s’hi tradueix també el classicisme d’Agatha Christie, els
James Bond de la col·lecció “Enjòlit” de l’editorial Aymà o la força de tants
autors francesos i nord-americans de la col·lecció “La cua de palla”.L’estilització
del disseny marca un procés de recerca formal que els textos també
experimentaven.”
Confesso que no sóc un devot 100% del gènere i per tant no domino a fons
la història i l’evolució de la narrativa
de gènere negre en català a Catalunya. No cal dir que a la Jaume Fuster cada
any fan molt bones exposicions que complementen el BCNegra com la que van
dedicar a Simenon. Però al llegir aquest paràgraf hi ha quelcom que m’ha
grinyolat. És evident que és una exposició amb un toc de nostalgia per mostrar i
reivindicar una vessant que és la part més gràfica del gènere que són les
portades i els seus il·lustradors però al llegir el paràgraf citat no he deixat
de pensar que m’hi faltava algún autor.
Vaig sortir capficat de la biblioteca i com un bon comissari vaig decidir
que calir investigar quin autor m’hi faltava. Pioners del gènere…només aquests?
Per un moment vaig tenir la temptació d’enviar un missatge a alguns dels autors
més “negrots” del moment i especialistes del tema com en Sebastià Bennasar o
l’Anna Maria Villalonga.
Vivim en autèntic auge del gènere a Catalunya. Les llibreries s’han omplert
de novetats on destaquen editorials com Crims.cat o els Llibres del Delicte i
festivals com el Tiana Negra o Collbató Negre demostren l’interés creixent per
aquest tipus de literatura. Però realment sempre fou així?
Hi haurà qui veient les portades i títols dels llibres de Nicholas Carr pensarà que aquest bon home té tecnofòbia. No crec que sigui el cas i darrera de tot plegat hi ha una voluntat de plantejar un pensament crític amb l'allau tecnològic. Carr és un usuari com un altre de la tecnologia, d'internet i les xarxes. Més enllà del títol apocalíptic hi ha una visió força interessant i també a contracorrent de la veneració tecnològica general que potser val la pena escoltar i ens pot portar a diferents reflexions.
Qui és Nicholas Carr? Nicholas George Carr (1959) és un escriptor nord-americà que ha publicat llibres i articles sobre tecnologia, negocis i cultura. Destaquem un article i un apunt d'un blog: ¿Es nociva la tecnologia? (Babelia - El País) ¿Google nos vuelve estúpidos? (El blog insostenible) Atrapats, enxarxats, hiperconnectats...De fet, l'entrada d'aquest apunt l'hagués pogut titular de diferents formes però totes en el fons serien vàlides. I vull destacar la frase de l'autor extreta de l'escrit del blog mencionat a dalt que dóna per reflexionar. Confesso que a mi m'ha passat. Algún cop he perdut la capacitat immediata de concentració que tenia abans. "Durante los últimos años he tenido la sensación incómoda de que alguien, o algo, ha estado trasteando en mi cerebro, rediseñando el circuito neuronal, reprogramando la memoria. Mi mente no se está yendo —al menos, que yo sepa—, pero está cambiando. No pienso de la forma que solía pensar. Lo siento con mayor fuerza cuando leo. Solía ser muy fácil que me sumergiera en un libro o un artículo largo. Mi mente quedaba atrapada en los recursos de la narrativa o los giros del argumento, y estaría horas surcando vastas extensiones de prosa. Eso ocurre pocas veces hoy. Ahora mi concentración empieza a disiparse después de una página o dos. Pierdo el sosiego y el hilo, empiezo a pensar qué otra cosa hacer." I afegeixo un altre fragment interessant de l'escrit del bloguer Miguel García Vela: Carr nos habla de cómo él mismo, un usuario más, experimenta ese soma, cómo el uso continuado de Internet, el correo electrónico y las redes sociales, ha cambiado en él sus hábitos y capacidades de lectura, de concentración y comprensión de un texto. La red nos quita profundidad, nos hace superficiales. Con el uso continuado de la nueva tecnología llegó un momento en el que se dio cuenta que «era más importante lo que estaba perdiendo que lo que ganaba». Su propia experiencia le sirve como una especie de hilo conductor para el efecto que esas “tecnologías de la interrupción” están causando en la sociedad. Apocalíptic o no el cert és que potser sí que hi ha quelcom de veritat que la nova Era de la Tecnologia ha canviat no només la forma de comportar-nos sinó també els nostres cervells.
