divendres, 5 de juny de 2015

10 anys sense Jesús Moncada

                                          En record de Jesús Moncada (Mequinensa 1941 - Barcelona 2005)

El 13 de juny de farà 10 anys ens deixava un dels narradors catalans més personals i originals de la literatura catalana de finals del S.XX i principis de l'actual. Havia sabut crear el seu propi univers personal a partir d'aquella Mequinensa perduda que tant evocava en les seves novel·les i relats.

Fa 5 anys se'l va decidir homenatjar a través d'un convocatòria blogaire. 
D'aquella convocatòria un servidor en va publicar el següent apunt: 1 frase de Jesús Moncada.

El també editor i crític desaperagut Isidor Cònsul en un dels seus estudis va escriure:


"L’obra literària de Jesús Moncada no és gaire extensa en termes comptables i

queda reduïda, deixant a banda la novel·la en què estava treballant abans de la seva

mort, a mitja dotzena de títols i una torna.Tanmateix, és una sort que la literatura no

es mesuri mai en termes quantitatius i que allò que compti sigui la intensitat

i l’ànima original dels dos reculls de contes (Històries de la mà esquerra, 1981 i

El Cafè de la Granota,1985), la sobirana grandesa de les tres novel·les (Camí de Sirga,1988;

La galeria de les estàtues,1992, i Estremida memòri, 1997), l’experiènciade narrativa

mixta que penja de Calaveres atònites(1999), i la torna de textos miscel·lànics aplegats a Cabòries estivals(2003). La meva intenció, en el paper que segueix, és acostar-me a la cuina de la seva narrativa curta,posar una lent d’augment en la rebotiga de l’escriptura i prémer 
el zoom davant d’alguns contes per analitzar-hi un dels mecanismes narratius en els quals va excel·lir l’escriptor de Mequinensa.

En un estudi d’anys enrere dedicat a lanarrativa breu de Jesús Moncada,Emili Bayo i Mercè Biosca van acotar tres camps de treball en allò que en diríem les seves estratègies de contista:

de primer i pel que fa als recursos emprats, assenyalaven que n’utilitzava pocs per bé que n’aconseguia un notable grau d’eficàcia. Pel que fa l’estil, apuntaven que es distingia per la brevetat i la rapidesa en la resolució de les històries, per l’habilitat en la creació de la metàfora narrativa, per la freqüent utilització del diàleg i per l’ús ocasional de la tècnica del “flash-back".Finalment, quant a les tècniques constructives, remarcaven que el soliloqui era una dels més emprades i, alhora, la que li donava uns resultats més brillants."
  
Extret de "Veus que parlen" (Estratègies narratives de Jesús Moncada") d'Isidor Cònsul.

 Comparteixo amb Cònsul que el més important no és tant la quantitat sinó la intensitat i l'originalitat i la petjada que ens ha deixat en els seus escrits. Motiu que ens porta a recordar-lo i a recomenar de nou els seus relats i les seves novel·les.

 Just fa 3 anys el Teatre Nacional de Catalunya en va realitzar un magnífic muntatge que recordava el món que havia evocat en els seus llibres.

 

1 comentari:

F. Puigcarbó ha dit...

OSTRES GABRIEL, COM PASSA EL TEMPS, gràcies per recordar-ho.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails