dimarts, 12 de maig de 2009

Temps moderns (I)


El món fa temps que sembla hagi perdut una peça. La cerca i no la troba i surten mil il·lustrats donant fórmules per salvar-nos de la pandèmia econòmica, anomenada crisi, no confondre amb la pandèmia griposa nova.
El món fa temps que ha perdut una peça. Jo també fa temps que l'he perdut i la cerco. Hi he anat vàrios cops a l'OTG més propera i he estat apunt d'apuntar-me a un curs de com fer-m'ho per no suïcidar-me en els organismes públics de treball.
Com és que un bloc que s'autodenomina obrer no va fer cap post el dia 1 de Maig? Jo també em faig la mateixa pregunta. Potser serà per la saturació que tinc al cap de la paraula crisi. Fins i tot ara fan una setmana dedicada al tema a la televisió pública catalana per donar-nos consells útils. Vaja, si no serà per moral...que n'hi ha molta! Però veure 500 obrers amb pancartes anti-crisi desfoga molt però si darrera no hi ha uns sindicats o uns organismes públics que pressionin perquè es trobi la llum per trobar els millors camins, doncs les manis no serveixen de gaire. Suposo que per això no vaig escriure cap post ja que el dia del Treballador està molt bé com dia festiu, que pels aturats ho és cada dia, però fa temps que he deixat de creure en el seu simbolisme.
*Fixeu-vos amb la il·lustració del post: Temps moderns de Chaplin, àlies Charlot era una gran faula dels temps que ens ja anticipava aquella gran pel·lícula. L'home descol·locat en una grisa societat industrial que només és una peça més de l'engranatge. Treieu-hi industrial, poseu-hi capitalista.
Treieu-hi capitalista i poseu-hi temps de crisi. Vaja, la maleïda crisi un altre cop i això que només volia parlar de temps moderns.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails