divendres, 20 de febrer de 2009

No sé jugar amb màscares...





No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa.
D'uns pocs pensaments clars.
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l'espera de l'alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci.
Maria Àngels Anglada ( Vic, 1930 - Figueres 1999)
Un poema que recorda a les màscares d'aquests temps de carnaval i almateix temps un record per aquesta gran escriptora que fa deu anys que ens va deixar.

2 comentaris:

Rita ha dit...

Un poema bonic i molt escaient...

Jesús M. Tibau ha dit...

les màscares ajuden a mostrar-nos tal com som en realitat, sense hipocresies; però també ens tornen covards

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails