Sóc tots els escriptors que estimo... (2)(el retorn)

Ara que ja ha passat Sant Jordi i que "la cosa literària" ja s'ha mesclat amb tot tipus de llibres i novetats que poc temps després s'oblidaran tan fàcilment com les receptes de cuina dels programes de Tv3, deixeu-me fer de nou  un tribut a aquelles meravelloses cartolines que imprimia la Institució de les Lletres Catalanes. Durant un temps en van circular moltes amb moltes cites interessants.Jo en vaig poder caçar algunes. Són frases potents d'autors no menys potents. 

Vet aquí les meves noves cartolines de la I.LC. (Institució de les Lletres Catalanes) caçades aquest Sant Jordi 2017. Podríem dir que són les noves adquisicions 2017 a la meva col·lecció. 
                           
                                     [Vegeu també: sóc tots els escriptors que estimo...(1)]

Aquest és el meu apunt post Sant Jordi d'enguany, dedicat sobretot als autors (escriptors i escriptores,ja m'enteneu!) perquè com vaig comentar en un apunt anterior, sobretot pels autors jubilats, aquest a vegades sembla que no sigui país per escriptors. 

La noia del Club

La noia del club de Maria Carme Roca. Editat per Bromera - col·lecció Trànsit.

Parlar de Maria Carme Roca és parlar d'una escriptora que amb molt ofici, perseverança i il·lusió ha conseguit que enguany celebri 20 anys de trajectòria professional i més de 50 llibres publicats (entre infantil, juvenil i adults) que es diu aviat. Mantenir-se a la "Champions" dels escriptors catalans no és fàcil i any rere any seguir un bon ritme de publicacions sense decaure el bon ofici i la qualitat tampoc és fàcil.
Per tant des d'aquí...enhorabona!

Un servidor si  ha seguit aquesta autora ha sigut bàsicament per la bona nòmina de novel·les històriques o d'ambientació històrica. Cada nova entrega és un nou interrogant i repte...aquest any la Maria Carme Roca on ens farà viatjar? Després de passejar-se pel món antic, greco-romà, medieval, modern i l'any passat amb "Apunt d'estrena" al segle XX ha tornat enguany al segle XX.
Barcelona torna a ser l'epicentre de l'acció i els convulsos i trepidants anys 30 són la cortina de fons perfecte per retratar-nos les il·lusions i decepcions d'una noia del Poblesec que vol ser nedadora. Un retrat del món de l'esport femení d'aquells anys. És una novel·la que es devora ràpid i que té amb el ritme narratiu i els bons diàlegs uns bons aliats. El més fascinant són les cites i textos introductoris de diferents autors i autores, alguns prou coneguts de la nostra literatura, que són una presentació i inspiració de cada capítol. Reivindicar certes autores d'aquells anys és un altre atractiu...Una trama molt ben lligada on personatges reals com la periodista Irene Polo, Josep Maria Planes o Avel·lí Artís Gener són grans secundaris al costat de la protagonista i de tot una gamma variada de personatges de diferents estrats i classes socials interactuen entre ells i fan evolucionar la història. Com cada novel·la darrera de tot plegat hi ha un gran treball de recerca, lectures i referents per fer que tot plegat sigui versemblant i interessant.

A diferència d'altres novel·les molt més extenses com "L'enigma Colom", "Escollida pels Déus" o "Apunt d'estrena" o "Barcino" que són obres que tenen com mínim 300 o 400 pàgines, "La noia del Club" podríem considerar-la una novel·la curta, fins i tot més esquemàtica que d'altres. Les obres citades tenen en comú un estil propi que és un tècnica i complexitat narrativa que porten al lector a seguir la història del personatge per diferents punts de tensió com si fos una autèntica muntanya russa. "L'enigma Colom" té un misteri fascinant que no és resol fins el final i "Apunt d'estrena" té un final apoteòsic (que evidentment no explicarem) que et deixa atrapat a la cadira durant uns minuts.
"La noia del Club" és una novel·la que va de menys a més i que té un parell d'escenes potents que no explicaré, però que a diferència d'altres obres, personalment crec que li falta un punt més de tensió, de misteri o d'intriga.En aquest sentit el fenòmen del pistolerisme als anys 30 és un dels motors que dóna tensió a la novel·la i podria haver donat en algún moment una mica més de joc.Fins i tot per aquells que us hagueu llegit "Apunt d'estrena" entre les protagonistes femenines (salvant molt molt les distàncies) podríem trobar a nivell de plantejament psicològic de personatge semblances: noia d'extracció humil que lluita per un somni amb un entorn no sempre favorable i amb un antagonista masculí de malson. (perdoneu, no vull fer espòilers! Llegiu les dues novel·les!)
Un punt molt a favor d'aquesta història és que els personatges masculins i sobretot els antagonistes no són ni blanc ni negre, tenen una gamma de grisos important i sobretot hi ha una escena memorable, passats tres quartes parts de la novel·la que humanitza l'antagonista que explica que darrera de tot plegat hi ha un món, una família, unes relacions, un barri, un entorn que poden explicar moltes coses i aquests ambients la Maria Carme Roca ens els fa arribar molt bé.

El més fascinant és el retrat d'una època i d'uns personatges i les referències a escriptors i autors.
En qualsevol cas..."La noia del club" una nova novel·la de la Maria Carme Roca que val la pena devorar. 
I evidentment és una novel·la molt recomanable.

Argelagues

Argelagues de Gemma Ruiz. Editat per Proa 
Hi ha llibres que et criden l'atenció o per l'autor, o per la temàtica, o per la portada, o per tot allò que hi ha al darrera. Reconec que el principi no em va cridar massa l'atenció i vaig pensar: uff,  no! un altre llibre d'històries personals i familiars. El meu cosí li va regalar a ma mare quan estava convalescent a l'hospital. No se'l va llegir aquells dies i me'l vaig emportar a casa i me'l vaig llegir jo sense cap mena d'expectativa.
També he sentit algun comentari o prejudici d'algun persona envers l'autora per treballar on treballa com si li haguessin fet la promo gratis.
La pròpia autora ha confessat en alguna entrevista que alguns companys li havien dit..."com és que escrivint tan bones cròniques i articles encara no has escrit un llibre?"
És nota que el salt de periodista a escriptora la Gemma Ruiz se'l deuria pensar molt molt bé. Llegint el llibre es nota que no és una obra fruit d'una nit ni d'un dia, ni d'un rampell, és una història o històries que portava a dins feia molt de temps i que finalment va decidir volcar-la, vomitar-la a través d'una molt bona novel·la, tenint en compte que és la primera novel·la. És una novel·la feta amb ànima, emoció, amb sentiment i quan llegeixes una novel·la amb ànima el pòsit que et deixa després de llegir-la és molt important. El mèrit no és tan saber retratar amb encert la vida i trifulgues d'unes dones i d'una família que passen d'un vida més rural a Castellterçol a una vida més industrial com són el món tèxtil de Sabadell, sinó quelcom molt difícil de trobar com el to i ritme narratiu amb uns diàlegs i sobretot una cura del llenguatge que francament s'agraeix molt. Sí,ho confesso, em va atrapar, em va agradar i em va sorprendre.

El que més em va sorprendre fou un capítol que explica que feien les modistes el dia de Santa Llúcia a Barcelona. Ma mare (com les meves àvies també havien treballat en el tèxtil) i em va explicar fil  per randa abans de llegir la novel·la que feien per Santa Llúcia a Barcelona. Vaig tenir la sensació que Gemma Ruiz ens havia espiat o gravat la conversa. O més ben dit que l'èxit merescut d'aquesta primera novel·la ha sigut transmetre en paper moltes experiències de dones ànonimes del segle XX que com ma mare i les meves àvies i bèsàvies també van treballar en el tèxtil i també com a bones modistes van anar a passar el dia de Santa Llúcia a Barcelona.

Si heu de llegir aquest llibre oblideu-vos de la Gemma Ruiz - periodista i concentreu-vos bàsicament en les bones històries que porta el llibre. Independentment de la cosa mediàtica o del fet que al darrera hi ha una eiditorial potent que ha recolçat aquesta obra, independentment si ha venut més o menys llibres per Sant Jordi, que francament a mi m'importa poc, és una novel·la interessant. I ja fa més de mig any que es va publicar ( mireu aquest article i la seva data) i si ha tingut una bona acollida vull creure que és perqué molts lectors han vist que al darrera d'aquesta obra hi ha una novel·la que transpua molta ànima. I això en els temps que corren no és fàcil i s'agraeix.
I per tant no cal dir que és una novel·la molt recomenable.

1 frase d'Emilio Salgari

«El dia és per a dormir. La nit per a somniar. No hi ha res més, a la vida. La resta que us diran, són mentides». 

Emilio Salgari  

 (periodista i escriptor italià)

La Rosa, els llibres i la bombolla

Tot passa d'una forma tan ràpida que durant el capdesetmana tenia ganes d'escriure quatre impressions molt personals sobre l'evolució de la jornada festiva de Sant Jordi però amb el pas de les hores m'han anat passant les ganes.
Vivim en una època on tot es viu en directe i sovint les xarxes es comparteix i es viu d'una manera que les pròpies notícies el dia següent semblen com si ja no calgués explicar res més. Apa-siau, ahir a última hora ja vàrem publicar les super llistes dels més venuts i avui dia 24 ja no cal afegir res més.

Això passa amb moltes altres notícies i esdeveniments. No cal dir que el partit de fútbol de la jornada del Barça i les eleccions franceses per no dir tot els afers polítics de primer ordre del dia ocupen molts minuts de notícies que fan que la pobra cultura i la pobra literatura ja no cal esmentar-ne ni un mot més.

Potser el pas dels anys i el fet que he vist moltes coses que no m'agraden de com una festa inicialment editorial i literària s'ha anat omplint d'altres atractius fa que la meva percepció del Sant Jordi ja no sigui tan romàntica i apassionada com abans, tot i que és una festa que em segueix captivant i sempre amb molta curiositat per tot allò que any rera any genera.

La sensació de la jornada de Sant Jordi a Barcelona és de molta molta gent. Massificació i sobreoferta. I un gran oportunisme de molta gent que no sempre té res a veure amb el sector ni editorial ni literari ni molt  menys del gremi de les floristes. Actualment és un gran aparador, una gran festa cultural i cívica. Tot i té cabuda, sí és, clar...oh, benvinguts passeu passeu...però no sé, m'esgota des de fa molts anys veure una gran quantitat de coses i de gent que no tinc clar com encaixen amb Sant Jordi: tot tipus d'entitats, associacions, grups i grupets, partits polítics, referèndums i també vaig veure una taula petitòria a favor de la selecció espanyola a Barcelona. Vaig veure des de budistes i tartamuts fins a un grup que és diu "Prostíbulo poético" que per ser poético" suposo que per la cosa poètica deuria colar al demanar la llicència de la parada a l'Ajuntament.

En fi....me n'alegraré molt si "Sant Jordi" es declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat però ja fa temps que això de Sant Jordi és una gran bombolla que curiosament no ha petat. 

En fi...voldria escriure moltes més coses però la Julia Costa en el seu blog ho ha resumit molt bé en aquest apunt:

EL DIA DEL GRAN SUPERMERCAT CATALÀ DEL LLIBRE MEDIÀTIC I LA ROSA D'IMPORTACIÓ

i aquest apunt també és molt interessant: 

 SOBRE FRIVOLITATS LITERÀRIES I PEDAGÒGIQUES

La Corona d'Aragó dibuixada (descubreix-la fins el Maig 2017)

La Història explicada en format de vinyetes ha sigut un dels formats que en diferents èpoques s'ha utilitzat per fer-nos conèixer diferents etapes històriques i aproximar-nos a situacions ocorregudes en èpoques pretèrites.
L'Arxiu de la Corona d'Aragó ens proposa un interessant viatge  per conèixer la seva història a través de les imatges creades en diferents treballs per part de magnífics dibuixants: un llegat viu i dinàmic en la il·lustració, el còmic i l'humor gràfic del nostre país.

L'exposició "La Corona d'Aragó dibuixada" es pot visitar fins el 17 de maig del 2017.

Ikunde

Què en fem de la Memòria? 
L'ús i les diferents maneres com en determinats períodes s'ha treballat la memòria històrica donaria no només per un apunt sinó per diversos.
 
Aquests dies de tardor 2016 que el Born CCM ha omplert la xarxa de notícies i opinions diverses sobre la seva última exposició i que algú irònicament ha titulat "la tardor de les estàtues", m'ha vingut al cap una altre exposició "Ikunde" situada en part cronològicament també en període franquista.

És un retrat del passat colonial recent i de la influència que Barcelona va tenir en aquest passat. La història del goril·la blanc Floquet de neu n'és un dels exponents més curiosos, anècdotics i clars d'aquell passat recent que Barcelona va tenir amb el Colonialisme.

El Museu de les Cultures del Món ens dóna la oportunitat d'apropar-nos al període de la Guinea Colonial i ens fa un retrat que ens ajuda a entendre les seves llums i ombres. I francament és interessant aquesta primera aproximació.

On? Museu de les Cultures del Món - Barcelona
Fins el 5 de febrer de 2017
+info a: Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial

1 frase de Bob Dylan

Aquest apunt no es per discutir si el bo d'en Bob, vull dir d'en Bob Dylan es mereix o no el flamant nou premi Nobel de Literatura 2016.
La xarxa està plena de les seves frases i només que el bo d'en Bob ens faci pensar amb les seves lletres i frases ja es mereix aquest apunt.

Marmotisme

Vet aquí que hi ha una pel·lícula que té més de 20 anys que va crear escola a l'utilitzar l'expressió "vivim en el dia de la marmota". 
A que ens referim? Ens referim a "Atrapat en el temps" és una comèdia romàntica que evoca el mite de Sísif. Va ser dirigida per Harold Ramis i està protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell.

Per què el dia de la marmota pot arribar ser qualsevol moment o dia de les nostres vides i no cal que sigui el mes de febrer. 
Els anal·listes del futur si es fixen en aquest tros de món tindran feina a investigar el perquè durant un període llarg de mesos i temps es van repetir tantes vegades les mateixes notícies, mateixos partits, repeticions d'eleccions, corrupció, crisi, retallades...un bucle estrany com aquell hàmster que no pot parar de còrrer totes les nits dins la mateixa roda de la seva gàbia i no s'adona que per molt que corri sempre acaba en el mateix lloc.

Pels estudiosos del futur que vulguin estudiar que ha passat a casa nostra en els darrers temps podrien definir aquest període històric com a "marmotisme" ja que el dia de la marmota s'ha instal·lat fa temps en molts aspectes de la vida diària peninsular i europea on a vegades sembla que no passi res i que perfectament podríem combinar una notícia del 2015 de la crisi del refugiats i la tragèdia del seu pas per creuar el Mediterrani i podríem intercanviar-la per una del 2016 i potser no hi trobaríem gaires diferències. Proveu-ho, fins i tot espanta. No cal dir que si això ho apliquem a certs canals de televisió que des de fa anys fan el mateix tipus de programes (com Gran Hermano 17) encara espanta més. 

M'he adonat que a l'escriure això també he tingut un cert deja-vú ja que fa 4 anys vaig tractar el mateix tema en el blog "jardí digital d'en gb" en l'apunt següent: Dies i marmotes 
                 Transcric una part del que vaig escriure en el seu moment:

" Hi ha setmanes que són autèntics dies de la marmota. Aquell "deja-vú" constant, aquella vida ja viscuda, aquelles mateixes situacions, notícies, errors es repeteixen dia rera dia. Com la peli d'en Bill Murray on cada dia que s'aixeca a les 6.00 del matí sent una estrident melodia recordant-li que és el feliç dia de la marmota.

És un peix que es mossega la cua. Fa temps que vivim en aquest maleït dia. Les notícies són un despropòsit constant de pèrdua de drets, retallades, crisi, i d'una prepotència insultant per part dels nous poders econòmics (a l'ombra sempre) que ens estan portant cap a una nova etapa perillosa i insana.

Davant tals fets només ens queda el coratge."

 

El dia que la Marmota marxi podríem marcar-lo al calendari, fer-ne un dia Festiu, si cal fer-ne diada Nacional!

 

De tots els animalons, més que la marmota, em quedo amb el hàmster i no em el hàmster de la gàbia sinó amb de la cançó d'en Quimi Portet on explica que el seu hàmster va anar a Cuba...

 Aquí teniu un fragment de la lletra surreal i fantàstica d'en Quimi Portet:

Sóc llatí com ho era en Ciceró,
criat al món del canaló.
Moc els malucs amb gràcia i distinció
però de cert no sé els malucs què són.
Tu ja saps que jo t'estimaré
ben bé fins l'últim combregar
i si el meu hàmster va anar Cuba… què?
Doncs jo me'n vaig a Sabadell.

Ai, ai! Manta i carretera;
fer el tomàquet pel món sencer.
Ai, ai! Carretera i manta
el meu somni és que em diguin Josep.
Ai, ai! Tot un món per fer-hi el préssec;
carquinyolis, pets de monja i mel.
Ai, ai! Carretera i manta
i els teus llavis de pur caramel.

                                                

                                                (El meu hàmster va anar a Cuba de .Q.Portet)

Els dies sense glòria (de Sílvia Alcántara)

*No sóc de fer grans ressenyes i de llibres no en llegeixo ni molts ni pocs i amb les xarxes socials molts comentaris els deixo directament a twitter o facebook de l'autor, però m'ha semblat interessant fer un brevíssima ressenya del tercer llibre de l'autora de l'arxiconeguda "Olor de Colònia".
Els dies sense glòria
Sílvia Alcàntara
Mirmanda, 146
384 pàgines
20 euros

Argumentalment el podríem definir com els alts i baixos d'un parella marcada per un fet o secret (que no explicaré) i que decideix viatjar del món rural a la món urbà per començar una nova vida en una ciutat mitjana (m'he imaginat Terrassa) al període de les acaballes del règim franquista.
Al meu gust la primera part de la novel·la és la més potent de la manera que retrata el món rural d'on provenen els protagonistes. Excel·lent el domini del llenguatge i la tècnica quan ens ajuda a entrar el món rural que vol descriure. En el segon tram de la novel·la pel meu gust perd interès per tot un seguit de repeticions marcades per les històries dels fills de la parella. El millor també està amb un final potent i sense concesions. Una novel·la gens fàcil, dura, agredolça però molt ben escrita.
Fins i tot gosaria afirmar que l'autora podríem adscriure-la a una certa tendència que ha continuat en la narrativa catalana contemporània de certs autors a crear novel·les amb un cert regust de realisme-costumisme-tremendisme-dramatisme amb tocs de novel·la psicològica i d'època que va inaugurar en el seu dia la Victor Català i que la gran Mercè Rodoreda en fou un gran exponent.

2 frases de Joan Oliver (en l'Any Pere Quart 2016)

En l'Any Pere Quart 2016 recuperem dues de les seves frases més cèlebres...

La felicitat consisteix a somniar la felicitat. 

Pere Quart [Joan Oliver] Sabadell 1899 - Barcelona 1986

Any Pere Quart

CANÇÓ DE CARRER

Cançó de carrer
Quan jo tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare:
cansat i sense fe,
renec o riallada;
treball embrutidor,
futbol cada diumenge,
el tuti al cul d´un bar,
tabac de vuit pessetes.

La televisió
que ofega la paraula; i banys en un mar brut
quan vénen les vacances.

La mare un escarràs:
la plaça i la neteja;
i els meus germans petits,
escoles de mals mestres.

Quina buidor! Potser
només viuen de veres
els qui moren matant
al carrer o a la guerra.

Apostols i cabdills,
llanceu el crit d´alarma!

Savis, tècnics, obrers,
forceu les vostres màquines!

Genis de totes les arts,
embelliu la croada!

Homes, dones, infants,
de tota llengua i raça
i els misers i els vençuts,
ramada innumerable,
espereu i engrossiu
el clam que ens agermana.

Encara hi som a temps!

Encara, encara, encara!

Destruirem un món
estúpid i sense ànima!

Cavem els fonaments
d´una vida més alta!

 

Joan Oliver i Sallarès (que emprà com a poeta el pseudònim de Pere Quart)

(Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986)

 

Enguany fa 30 anys de la defunció de l'escriptor Joan Oliver. Únicament en un pla molt local Sabadell s'ha volcat a organitzar diversos actes per commemorar tal efemèride. Sempre m'ha semblat estrany el perquè alguns escriptors d'una forma molt institucionalitzada se'ls hi dediquen recursos, esforços i moltes iniciatives per commemorar determinades efemèrides i altres per estranyes raons amb igual pes poden passar sense pena ni glòria. Als darrers anys hi hagut una llarga llista d'escriptors que de forma molt merescuda se'ls hi ha dedicat per alguna efemèride justificada un any sencer d'actes i propostes. 

Joan Oliver, en l'any en qüestió que teòricament caldria commemorar, es mereix molta més atenció institucional i mediàtica. 

Així que per part meva amb aquests versos vull recordar la figura de Pere Quart que forma part de la llarga nòmina de grans poetes catalans del S.XX. I que evidentment forma part de la selecció de poetes que més m'aprecio per raons diverses.

 

Anteriorment a Nàufrag i Obrer en vàrem compartir uns versos...els de Vacances pagades. 

 

Un servidor n'ha compartit dos tuits de tal efemèride: 

Vilaweb notícies (1)

Vilaweb notícies (2)

La subtil corda que ens aguanta...

La subtil corda que ens aguanta
El precari somni d'una vida estable
Precariat és una nova classe?
Adormida i desmembrada
no sap on refugiar-se
no hi ha partits ni aliances
que lluitin per aquesta nova classe?
Fins i tot domesticada
ens sentim que alguna cosa falla
quan la vella classe política, dèspota i carca
que va imposar una reforma laboral que mata
els drets de més d'un empleat obedient i lleial
ara surt victoriosa en una nova comesa electoral.

La subtil corda que ens aguanta
és tan subtil que ningú la vol mostrar
fa massa angúnia pensar
amb un Estat del Benestar que s'han carregat
i un Futur que és un mot que ningú vol pronunciar.

La subtil corda que ens aguanta
és tan subtil que ningú la vol mirar
provoca vertigen descontrolat
i per molts
és l'única forma de sobreviure.

[Podria escriure tantes coses en aquests moments sobre la complexitat i la perplexitat com moltes persones viuen en els temps actuals i la difícil situació política-econòmica-social que l'únic que se m'ha ocorregut han sigut aquests mots o versos digueu-li com vulgueu. No cal dir que uns dels versos estan dedicats al que ha passat electoralment a Espanya: Spain is diferent!]

8!

                                                             [imatge extreta de joker.esy.es]

Confesso que el nº8 mai ha sigut un número que m'ha despertat ni fred ni calor.  
El temps és un concepte relatiu va dir algú.
I de sobte em trobo escrivint de nou un breu apunt per aquest blog i m'adono que ja té vuit anyets amb totes les seves anades i vingudes i desercions.
Les noves tecnologies ens fan viure a vegades la sensació que tot passa amb una gran voracitat. 
I pel camí, quan un servidor es mou per vàries pàgines, perfils, blogs i xarxes, retornar a Nàufragiobrer és com tornar a visitar aquell parent gran que viu en una residència i que no voldries haver abandonat però que forma part més d'un món quan els blogs eren quelcom molt més potent i molt abans que les xarxes fagocitessin la seva època d'esplendor (i molts blogs ja han passat a formar part de cementiris virtuals on ningú els visita.)
Escriure un apunt d'un blog pel pur plaer d'escriure sense tenir en compte la seva transcendència ni viralitat ni immadiatesa té quelcom de contracorrent...sobretot en un moment on la immediatesa de la resposta que donen les xarxes han convertit, per alguns, el món dels blogs en quelcom una mica anacrònic. 
Però com que m'agraden les coses anacròniques no he pogut evitar escriure un apunt anacrònic i intranscendent com alguns aniversaris que no en som conscients però que passen a la nostra vida d'una forma massa silenciosa, però no per això no deixen de ser aniversaris.