El diàleg imaginari i altres best-sellers de l'estiu...

Hi ha clàssics que sempre tornen tard o d'hora. Els últims anys ens han fet creure que hem viscut en un "oasi" per la suposada entesa i pacte entre Govern de l'Estat, sindicats i confederacions empresarials.

Diuen que aquest "oasi" s'ha acabat i que la suposada bona entesa s'ha estroncat. L'empresariat (CEOE) ha decidit pujar els seus nivells d'autoestima i anar a la una per defensar que l'empresariat ho està passant molt malament i que potser cal ser més flexible i revisar certes mesures laborals.

El sindicats (CCOO, UGT, majoritàriament) tampoc volen afluixar ja que cada concessió és una pèrdua de drets pel treballador.

El Govern que vol demostrar molt "talante" sembla que ja fa temps que se li han esgotat les fòrmules del "apoyaré y apoyaré" i sembla que no ha sabut fomentar un diàleg necessari en temps de crisi.

Per posar un exemple: l'empresariat vol fomentar l'acomiadament lliure i fomentar certes mesures econòmiques, per resumir-ho, clar i català, estalviar-se un calerons i molt més ara amb tot el "tinglado" de la crisi.

Ja fa molts anys que els drets dels treballadors han anat a pitjor. Recordo tot el tema i l'abús en contractes escombraries per part de les ETTS.

En temps de crisi sembla que tot s'hi val.

Hi ha fantasmes que no desapereixen (l'atur, les hipoteques, la precarietat, l'accés a la vivenda, les beques per poder estudiar i un llarg etcètera...)

La generació dels nostres avis va viure la misèria de la postguerra, la dels nostres pares va poder portar als fills a la Universitat i comprar-se un pis, la meva, és la generació hiperpreparada on tot és provisional i precari i on la gent somia fer-se funcionari per poder accedir a uns horaris raonables i certa estabilitat. Les mares somien amb la conciliació laboral, els pares amb tenir temps per estar amb els seus fills que han hagut d'anar als casals d'estiu i els avis desitgen que els fills facin entre quinze dies i tres setmanes de vacances (perquè això de fer un mes ja ha passat a la història!) per deixar de ser explotats com a canguros i prendre la fresca tranquil·lament.

Mentrestant nous EROS (La Roca, Nissan) amenacen a moltes famílies que no podran anar de vacances i l'empresariat de la CEOE practica una actitud poc conciliadora. No ens enganyem, no tot és blanc ni negre i també hi hagut petits empresaris, sobretot autònoms i "free-lance" que les han passat magres.

Avui en dia han canviat moltes terminologies...els obrers ja no són obrers sinó empleats, les fàbriques són naus indústrials, els despatxos són oficines i els que fan feines cubrint el lloc d'un altre a l'estiu no són substituts sinó interins...

Ara tot és políticament molt correcte. Però determinats problemes ciclicament es repeteixen.

En temps de crisi no tot s'hi val.

I per això més que mai és més necessari el diàleg i consens i sobretot mesures reals per tirar endavant.

Sona a eslògan electoral amb naftalina...però sinó quina solució hi ha?

Ja us dic jo..."El diàleg imaginari i altres best sellers de l'estiu". Segur que en tornareu a sentir a parlar.