L'ànima de Berlín no era el seu mur.
L'ànima de Berlín era un far
que es pot veure des de qualsevol
punt de la ciutat, i que de nit
mostra unes llums
que acompanyen els vells solitaris
cap a casa.
La Fernsehturm s'alça victoriosa
prop de l'Ajuntament Roig,
i on Neptú és el rei d'una font més
d'una metròpoli colpejada per la història
i que s'aixeca cada matí sota la seva empara.
L'ànima de Berlín no era un mur,
l'ànima de Berlín era una vella torre
de televisió,
un símbol més pels berlinesos de l'est,
unes llums curioses pels berlinesos de l'oest.
Tots anhelaven que algún dia pujarien junts
a dalt del far i contemplaríen lliures la ciutat.
I va arribar aquell dia i tots, de l'est i de l'oest
pogueren contemplar junts els 360 graus
de la seva metròpoli, del seu món sense murs
ni vergonyes, només una ciutat al seus peus.
Varen caure els murs i les vergonyes
però el vell far segueix contemplant
el pas de les grues que han obert nous camins.
El vell far de Berlín segueix il·luminant cada nit la ciutat.
*Un post escrit pensant en els
20 anys de la caiguda del mur, però sobretot pensant en el record d'una ciutat que vaig trepitjar fa més de 4 anys i m'agradaria algún dia tornar-la a trepitjar.
La torre de la televisió sembla omnipresent en molts punts de la ciutat.
En aquesta foto darrera el Dom (Catedral de Berlín) i darrera l'entrada d'un dels museus de l'Illa de Museus; tot plegat a l'antic Berlín Oriental.
