La fi de la Primavera (I)

Voldria parlar-vos de la gent del carrer, de la gent que només li queda el crit i la paraula, de la gent que vol creure que un altre món és possible...De la gent que volem creure que un altre món és possible.

Com diu la cançó del cantautor valencià Pau Alabajos "Utòpics, idealistes, ingenus", voldria parlar-vos de tanta gent que sentim que alguna cosa ha de canviar...

Com si ens haguessim despertat d'un llarg hivern, la primavera ha fet obrir els ulls a molta gent, n'ha espantat d'altres, n'ha encuriosit a molts i també n'ha deixat indiferents a molts altres. Tot va esclatar com una manifestació més, com un crit d'alerta més davant una llarga llista de greuges que han provocat que el ciutadà d'aquest país, com el magnífic còmic d'Aleix Saló, s'hagi aixecat d'una llarga ressaca i ara visqui a Espanyistán. Més que un blau cel, el color blau fosc ha començat a impregnar els principals pobles, consells comarcals, Diputacions, Autonomies i demés administracions de totes les terres penínsulars i insulars i el nostre petit racó, els hereus del "això no toca" ha tornat gloriosos a molts Ajuntaments.

Són tants i tants elements socials, polítics, ecònomics, culturals que s'han juntat en tan poc temps, que caldria uns quants posts per anal·litzar-los un a un. Ja fa temps que l'Estat del Benestar tal i com el coneixen ha començat a canviar de vestit i molts joves de la meva generació que havien crescut amb ajudes, beques, estudis, vacances i tota la cobertura pròpia d'un Estat del Benestar que durant molts anys van haver de lluitar els seus pares, veuen com d'una forma dramàtica i tràgica han adaptar-se a unes noves circumstàncies, potser més pròximes a les dels seus avis, pels quals molts no van ser preparats.

Des d'aquest humil racó dels gairebé 3 anys de vida sempre m'he solidaritzat amb les causes més vulnerables i amb la precarització d'un món laboral que ha provocat que es tornin a evidenciar notables desigualtats a nivell social, que potser abans de la maleïda crisi, no s'evidenciava tant.

Com sempre paguen justos per pecadors i no calia ser un sociòleg per preveure que tard o d'hora si no es posaven mesures urgents, la societat narcotitzada despertaria i esclataria d'alguna manera. I ho ha fet d'una forma valenta a través d'uns moviments que han desconcertat a molts però que en les seves demandes clamen per un cert regeneracionisme polític i democràtic: una nova llei electoral, lluitar contra la corrupció, fi dels privilegis de la classe política, evitar la destrucció de l'Estat del Benestar i un llarg etcètera de coses tan elementals; que és normal que s'hagi despertat empatia envers aquest moviment del "15M" o una àmplia simpatia per molta gent desmotivada i cansada. Evidentment també cal dir que entre les propostes n'hi ha d'altres molt més utòpiques. I d'altres com el Dret de l'Autodeterminació del pobles (i en concret per Catalunya) que finalmentment després de moltes assamblees sembla que s'ha acceptat tímidament.

Evidentment també era de preveure que sent un moviment horitzontal i assambleari i molt heterogeni (aturats, treballadors, jubilats, funcionaris de la salut pública i molts, molts més perfils) intentar passar de la protesta a canalitzar-ho amb unes accions concretes més enllà de les places era un repte molt important i no sempre fàcil.

En tot plegat, crec que hi hagut tres punts d'inflexió:

1- 27M: la neteja dels mossos a la Plaça Catalunya

2- 15J: L'acció al Parlament per evitar l'aprovació de les retallades

3- 19J: Les multitudinàries manifestacions a moltes ciutats.

Del primer i del segon punt d'inflexió el meu absolut rebuig per l'ús de la violència. Lamentable. Trist. Vergonyós. Injustificable. I molt decebedor. En el cas del 15J és molt trist que una minoria reventi la feina de tot un mes. En un dels fullets gratuïts que per part d'acampadabcn es repartien posava: "serà una acció absolutament pacífica, no violenta, massiva i determinada." No sé a qui no li va quedar clar la part del text que posa: "no violenta." Què curiós que sempre que hi hagi una gran manifestació de gent sigui Celebració Barça o fins i tot amb el 29-S, tot hagi d'acabar amb batalles campals i furgons policials. Aquesta gent, francament, a mi no em representa. La violència sempre és l'últim recurs i molts cops es fruit de la impotència. Va ser un dia estrany i més estranya la imatge dels Molt Honorables arribant amb helicòpter al Parlament, imatge més pròpia d'una peli del Vietnam que d'una democràcia Occidental.

Afortunadament, més enllà de les opinions de molts mitjans, persones i personatges ben variats, la ciutadania és llesta i ha entès no s'han de perdre els valors positius que s'han generat durant aquesta primavera i per això ha sortit en massa avui al carrer. Davant determinades lleis Òmnibus amb una afectació directe en camps bàsics com la sanitat o l'educació, al ciutadà només li queda el dret a mostrar el seu rebuig.

He llegit aquests dies molts posts reflexionant sobre el tema, si puc, m'agradaria recopilar-los tots amb un sol post, perquè n'hi ha alguns de molts bons....

La primavera és un esclat que ha de madurar en l'estiu en forma de fruits.

L'esclat del moviment 15M hauria d'intentar reflexionar i buscar alternatives de com poder canalitzar totes i cadascuna de les propostes que s'han generat en moltes places i ciutats. Avui ja he llegit que no hi ha cap mena d'interés en convertir-se en partit polític. Penso que si tots els moviments generats al voltant del 15M no s'agrupen en una plataforma conjunta i si no es comença a pensar en propostes reals; penso que si el moviment no madura i evoluciona, tot plegat pot quedar com un intent fallit i utòpic per regenerar la nostra democràcia, fins a dia d'avui el millor sistema (millorable) que es coneix.

Calen propostes reals de recollida de firmes i d'iniciatives legislatives populars (ILC) per tirar endavant algunes propostes i més enllà de les acampades i les protestes puntuals, algunes plataformes ben cohesionades que les gestionin.

Si la cosa no tira per aquest camí...em temo que la cosa quedarà com un bonic somni de primavera. (espero equivocar-me i que de tot plegat en el futur en quedi alguna cosa!)