"Cada persona, en su existencia, puede tener dos actitudes: construir o plantar. Los constructores un día terminan aquéllo que estaban haciendo y entonces les invade el tedio. Los que plantan a veces sufren con las tempestades y las estaciones, pero el jardín jamás para de crecer."
Paulo Coelho
"somiar en construir pons llargs i majestuosos que no s'enfonsen i que ens ajuden a travessar un tèrbol riu. El tèrbol riu de cada dia"
(Piazza Sant Marco, Venezia) La nostra és l'era d'allò provisional (feina, pis, parella), on res sembla que pugui ser per sempre. Ens venen fum, tantes cortines de fum...que hem perdut la capacitat per movilitzar-nos, sorprendre'ns a nosaltres mateixos, la capacitat per un sol instant de fer volar coloms...com un infant enmig d'una plaça en un dia sense presses de diumenge.
Barcelona, ha tingut l'oportunitat aquest estiu, de conèixer una mica més l'obra d'un dels artistes mallorquins més internacionals en aquest moment.
Francament mai m'havia interesant gaire l'obra de Miquel Barceló però a través d'aquestes exposicions he descobert que amb els anys ha creat una obra singular que es capaç de la cupúla de colors per la Seu de l'ONU a Ginebra com crear les magnífiques il·lustracions de "la Divina Comèdia", passant per unes aquarel·les del país Dogon, que bé podrien ser un dietari visual d'un viatge fins a l'última obra presentada la Biennal de Venècia 2009.
2 exposicions:
Barceló Canalla (1973 - 1982)a l'ARts Santa Mònica fins el 26/09
Miquel Barceló - La solitude organisative (1983 - 2009)al Caixaforum BCN fins el 09/01/2011.
Tinc la sensació aquest blog com molts altres, acaben sent un abocador (en el millor sentit de la paraula) on acabem recollint tot tipus de notes, pensaments, impressions, comentaris de tot tipus...en el meu intento que siguin de cultura, literatura, art, viatges...Reciclo videos, youtubes, imatges, mails...però avui faré una cosa que no havia fet mai: convertir un comentari d'un post en un post.
El que transcric a continuació és el comentari que li vaig deixar al sempre interesant blog d'en Lluís Bosch, titulat "Mil dimonis" i en concret al següent post:
Un moment anecdòtic que vaig viure en el darrer viatge.
Lloc: "galeria della Academia di Venezia"
On: davant d'un quadre.
Situació: contemplant un quadre bucòlico-pastoril del S.XVII-S.XVIII
Títol:(en català)"La festa de Pan"
Dos turistes catalanets contemplen el quadre i arriben a la conclusió que el significat del quadre és la figura del dimoni amb cara i peus de boc que intenta seduir les nobles i càndides nimfes i criatures del bosc. Fins i tot arriben a la conclusió que el rerafons del quadre era una llegenda popular on el diable (que simbolitza el mal) intenta portar pel mal camí als pastorets i dolces criatures (que simbolitzen els valors cristians i moral de l'època).Llegeixen el títol del quadre: "la festa de Pan". Durant una bona estona (per molta ajuda de l'audioguia que portessin) intenten cercar el pa (l'aliment) i el vi(la sang) en el quadre en qüestió.Em quedo perplex i intento no riure i els dic: "senyors però no veuen que aquí no hi ha cap pa ni cap diable, que el títol del quadre fa referència al Déu Pan de l'antiguitat!!"; però els guiris catalans ja no m'escolten ja que ja han passat a una altre sala convençuts d'haver vist el diable en un quadre.Intento entendre el perquè de tal raonament dels catalanets i arribo a la següent conclusió:El cristianisme va fer-se seu molts ritus, mites i festes que provenien dels grecs, dels romans i dels ritus pagans. L'imaginari cristià popular de la nostra cultura ha patit aquest fet i per tant en certa manera era normal que els catalanets la figura del quadre els recordés més el dimoni dels Pastorets que no a una divinitat grega...i evidentment ni idea de qui era el tal Pan. Si fins i tot el van buscar en el quadre i no el van trobar.El quadre era simplement una evocació a un ritu-festa hedonista sexual ancestral on els pastors/ les pastores i altres criatures lloaven al Déu Pan perquè els protegís dels perills del bosc.Pan s'ha representat molts cops com un faune jovial, juvenil, juganer i capritxós, hedonista però també era una divinitat que se la relacionava amb el bosc i la natura.
En fi...no sé quina conclusió treure'n de tot plegat. Potser l'imaginari cristià està tan arrelat en els nostres referents que som incapaços de veure una altre lectura en un innocent quadre pastoril.Com molt bé dius el Déu Pan no té res de malvat i com a molt podia ser una mica trapella.
*********
Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions...
Diuen que St.Tecla és la patrona no només de Tarragona sinó també de tots els internautes i blocaires. Per tant serà qüestió de fer-li una oració virtual perquè vetlli pels nostres blogs i ens dongui un bon "share".
Feliç dia de Sta.Tecla! I pels de Barcelona, Bones Festes de la Mercè!
El ministre Blanco inaugurarà l’escultura més gran d’Europa. Situada entre els termes de Sant Andreu de la barca i Castellbisbal, l'escultura, obra dels enginyers del Ministeri de “Foment”, simbolitza un doble viaducte inacabat, que creua el Riu Llobregat, i que possiblement algun dia (sense data) connectarà la B-30 amb l’autovia del Llobregat, evitant els actuals col·lapses de trànsit, així com el peatge de Martorell.
Segons el Ministre Blanco, tot i que l’obra ja estava executada en un 65%, la interconnexió entre les dues autopistes, no és una prioritat pel govern del Regne d’Espanya.
PER TANT DONCS, l’obra es converteix en un monument inútil, absurd, insultant... que CADA DIA recorda a TOTS els ciutadans de Catalunya de quina forma tant prepotent els pot tractar l'Estat.
**********
El mail acaba amb el següent paràgraf:
Adjuntem la foto de l’insigne monument, present i futur objecte de contemplació de tots els que diàriament es desplacen pels entorns de Barcelona.
****
No cal dir que evidentment amb solidaritzo amb l'autor desconegut d'aquest text.
És molt desconcertant veure que a pocs dies de la Gran Vaga General que teoricament ha d'aturar el país sencer, en comptes de fermesa i convicció per anar a la vaga, el que hi ha des de fa molt temps és desencís i una sensació d'estafa generalitzada. Fa quatre dies es va aprovar una reforma laboral que perjudica greument el treballador. No hauria estat més lògic fer una aturada general abans d'aprovar la Reforma? Per què els sindicats no van pressionar més per evitar que s'aprovés tal Reforma? Estan tan adormits i subvencionats que són incapaços de mobilitzar un país per evitar el que ja no es pot evitar que és una Reforma aprovada i que es començarà a posar en marxa molt aviat... ******************** Just fa un any un servidor en aquest mateix blog ja en parlava del greu retrocés que en pocs anys ha patit la gran massa de la població que són els treballadors per compte aliè, abans anomenats obrers.... Si ho vols recordar: http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/09/mes-naufrags-que-maio-30-anys-de.html **************** Però sabem realment com ens pot afectar la Reforma Laboral? Cal dir que els sindicats no s'han matat gaire ha informar de la maleïda reforma (i ho diu un servidor que estic afiliat en un d'ells!). Però si voleu saber 4 coses, aquí teniu una notícia de la Malla: http://www.lamalla.cat/economia/article?id=402595 *************** Per tant, primeres conclusions: precarització del món laboral, acomiadaments més àgils i barats, privatització de la recerca de feina, es vol que les ETT també facin funcions d'intermediació laboral, convenis col·lectius convertits en paper mullat, retallada social i congelació de pensions. ***************** No entraré a discernir si el govern del ZP ha sigut un dels governs menys socialistes dels governs socialistes d'aquest país... El meu cor em diu que cal un cop de timó contra tot plegat però el meu cervell em diu que tot plegat és una gran farsa on es demana al pobre treballador que sacrifiqui un dia laboral per mostrar el rebuig cap a tot plegat sabent que tot plegat es quedarà en paper mullat i generarà més frustració. També és lamentable que caldria que hi hagués més unió en el món sindical, no només CC.OO. +UGT sinó també la resta de sindicats majoritaris que tot i estar reticents a la Vaga per massa tova si han acabat adherint. També és al·luscinant les punyalades que es donen entre ells llegint alguns pamflets pro-vaga; un exemple de la CGT posant a parir CC.OO. i UGT: " los sindicatos ccoo y ugt que pretenden encubrir su culpa con esta huelga en la que pondrán el mínimo esfuerzo posible; sindicatos que no morderán la mano de su amo, que los financia y les llena de beneficios y prebendas a cambio de desmovilizar a los trabajadores y firmar todo lo que les pongan por delante". Davant tals afirmacions poca cosa es pot dir. ************ El món blocaire també fa dies que ha sorgit el debat sobre el 29S i el paper dels sindicats. Recullo dos posts dels companys Puigcarbó i de Na Júlia sempre atents i crítics davant l'actualitat més demolidora: http://blocfpr.blogspot.com/2010/09/els-avis-els-nets-i-els-sindicats.html http://lapanxadelbou.blogspot.com/2010/09/humor-negre-sindical.html ************************** També m'ha sorprès que els mitjans en general (Ràdio, premsa, Tv, internet...) hi hagut molt poc seguiment, poques entrevistes, poca informació de que pot passar el dia 29 S. Com si en aquest país no hi hagués d'haver una vaga general. L'únic que he trobat és un ridícul video a internet... No dic que el missatge del video(desenmascarar les mentides que s'han dit de la Crisi) no sigui positiu, però em sembla que el to és més proper a "Camara Café" de Tele-5 que no ha un video crític i seriós demostra el patetisme de tot plegat.
Fa pocs dies em va arribar un video que em sembla interesant compartir. Quan ja ningú parla de la Grip A ni de les moltes pandèmies que un dia apareixen i altres desapareixen, una ciutadana austríaca que va tenir la valentia de denunciar la manipulació i la complicitat de determinats poders internacionals amb les empreses farmacèutiques, ha estat portada a judici... Com? Sí, sí...una formiga vol lluitar contra Goliat i Goliat buscarà tots els motius possibles per fer callar i si cal sancionar a un ciutadà per dir obertament una possible veritat. Tothom recorda les paraules de la Germana Forcada, paraules que es van repetir tants cops que es van tornar en parodiables. El cas de Jane Burgermeister, sembla més seriós i més greu. La globalització ens converteix a tots en molt més febles i la paraules de la ciutadana autríaca no crec que vagin mal encaminades.
Cuatro ha estrenat la magnífica sèrie "Los pilares de la tierra" basada en l'èxit del novel·lista Ken Follet. Un servidor no ha llegit la novel·la, tot i que és un dels grans best-sellers internacionals del últims 20 anys. Però el que si que puc dir és que la televisió actual (carregada de tele-escombraries) només es salva per les bones produccions d'algunes grans sèries, moltes produïdes als EE.UU. o al Regne Unit, que han dignificat la ficció televisiva més actual. "Los Pilares de la Tierra" entraria juntament amb Roma o Los Tudor en la llista de bones sèries de ficció històrica per televisió. Francament una bona sorpresa.
Comença una nova temporada teatral i alguns teatres com el Lliure, el Romea o el TNC ja han presentat quines seran les seves principals cartes per la nova temporada. Si voleu saber quines seran les del TNC aquí teniu un simpàtic video de la sessió de fotos. De tot el que he vist el que em genera més dubtes es veurà convertit en un muntatge teatral la novel·la "Pedra de tartera" de Maria Barbal. I el que sembla una aposta segura és el muntatge "Agost" amb grans actrius com la Vilarasau i l'Anna Lizaran. I a vosaltres que us ha sorprès?
"Aprendí que no se puede dar marcha atrás, que la esencia de la vida es ir hacia adelante. La vida, en realidad, es una calle de sentido único."
Agatha Christie
(1890 - 1976) - 120 anys del seu naixement
Escriptora anglesa, prolífica novel·lista del gènere policíac
Una frase que amaga una gran veritat que s'aprèn amb el temps.
*Hem sabut aquesta efemèride gràcies a un post que ens ha recordat el blog "L'illa dels llibres" que des d'aquí felicitem que hagi arribat finalista als Premis Blocs de Catalunya.
huellas sobre las yerbas de otros días. Luego crece
crece hasta sucumbir como un gigante
como una hormiga inútil
Tú y yo
y el celeste paisaje de las noches
habremos sido viento
palabras apresadas
miedo vencido
inútil NADA. José Antonio Labordeta
(Zaragoza 10 - 03 - 1935/ 18 - 09 - 2010)
Escriptor, poeta, professor, cantautor i polític.
1 frase: "La libertad produce monstruos, pero también seres conscientes." Vaig prometre'm que no faria cap més post de tipus necrològic però m'he trobat amb aquest poema i amb aquesta frase navegant per la xarxa i he pensat que era just recordar, en un dia com avui, que més enllà de la imatge del polític rural que va enviar "¡A la mierda!" a tota la tribuna del PP s'amagava un home inquiet i cultivat amb una notable trajectòria com poeta. I des d'aquí hem volgut recordar la seva vessant poètica.
M'agrada la veu d'aquesta noia, la Virgínia, la cantant del grup "La Puerto de los sueños". També és el grup que encapçala la promo de tardor de Tv3. Pop elegant i de qualitat. Una cançó amable i vital per aquest darrer cap de setmana d'estiu o potser el primer de tardor.
CANÇÓ DE BRESSOL VORA LA MAR La mar que romp és una blanca creació: Eva i Adam i un paradís d'arbres d'escuma, serps, l'àngel, l'abís i un infant que sorgeix de l'onada que es tanca. Non-non, bellesa, dorm, que et banya el meu esguard, el meu record, el dol de mirar com et fons, d'esperar-te el consol: la mar és una entranya.
Amb aquests versos vull deixar constància que la literatura catalana no només té una nòmina de bons poetes clàssics als quals, alguns, recordem sovint en homenatges, sinó que també valdria la pena destacar que la literatura catalana contemporània també disposa d'un llarga nòmina de bons poetes, joves (o no), alguns consolidats, que val la pena recordar.
El poema que ve a continuació el vaig sentir per primer cop fa molts i molts anys cantat per un tal Ramon Calduch a través d'una cassette que la meva àvia materna (e.p.d.) escoltava sovint. Vaig arribar a pensar que la lletra era del tal Calduch però no...avui remenant per internet he pogut redescobrir que la lletra era d'un gran lletrista de l'època que era Josep M.Andreu, i perquè no dir-ho també, tenia fusta debon poeta. He decidit penjar aquest poema en un dia tan senyalat com la Diada.
Si un dia sóc terra Si un dia sóc terra, si un dia sóc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. I l'ànima, l'aire que passa pels pins, que fa aquesta flaire, que avui porto a dins. Si un dia sóc terra, que ho sigui, en secret, d'aquesta que els segles han fet i han desfet. D'aquesta que és nostra, amb pluges i amb fang, amb sol que fa crostes i amb plor que fa sang. Que ningú no m'endevini, que només un gra de blat creixi fort i s'il·lumini del no-res que hauré donat. Si un dia sóc terra, si un dia sóc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. D'aquesta que encara puc prendre i besar. Si un dia m'empara més meva serà. Andreu, Josep Maria. Poemes i cançons (1957-1992) Columna. Barcelona 1993. Pàg. 106-107
Aquest poema fou en el seu dia musicat i posteriorment interpretat per diversos cantants durant la dècada dels 60-inicis dels 70: Ramon Calduch, Jordi Barre, Magda... Magda fou una de les diverses intèrprets femenines que sorgiren en aquell moment.Aquí us deixo en la seva versió:
Avui, Nàufrag i Obrer vol sumar-se a l'homenatge blocaire al periodista i poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Per fer-ho hem decidit recuperar els següents versos:
Cau el capvespre a la ciutat dels canals. I una estranya calma t'envaeix mentre observes com una renglera de gondoles reposen del seu intens dia a dia estiuenc. A poc a poc el brogit dels turistes de la Piazza Sant Marco ha anat disminuïnt i només algunes famílies juguen amb els coloms de la plaça.
A partir de mitjatarda la ciutat deixa de ser un Park Temàtic i els venecians reconquisten els seus "campos" on els nens van en bicicleta, les àvies surten de missa d'una de les moltes esglèsies perdudes entremig dels canals i un parell de joves, potser gondolieris, prenen un spritz al Campo Marguerita.
Veig l'últim vaporetto que arriba amb parelles i famílies que van a sopar. Potser venen del Lido on d'aquí quatre dies les estrelles celebraran la seva Mostra anual de Cinema. I mentre sento com el vaporetto se'n va, em quedo quiet mirant l'església de St.Giorgio Maggiore. I com si tot plegat fos una instàntania, sento la frase d'algú que també es deixa captivar pel moment i diu: "se potesse avere un attimo di più, un giorno in più nella città di canali. Sentirsi come crepuscolo scende lentamente, come un gusto grezzo Spritz, seduto tranquillamente, lasciando cadere i minuti, come se forse si stava anche godendo il paesaggio."
Lentament cau el capvespre d'estiu a Venècia i recordo una frase de l'escriptor Carlos Fuentes: "Poco importa que seamos sólidos o espectrales. Igual da. Venecia toda es un fantasma. No expide visas de entrada a favor de otros fantasmas. Nadie los reconocería por tales aquí. Y así, dejarían de serlo. Ningún fantasma se expone a tanto. " Aviat la foscor caurà i cal anar-se'n ja que sinó, la ciutat es torna un laberint. Només la fressa de les onades d'alguna embarcació que passeja pel Gran Canal trenca la quietud d'una ciutat que ha sobreviscut a la marea enmig de la llacunai que espera de nou, de bon matí, ser el decorat perfecte d'una nova massa de visitants que es deixaran fascinar per una ciutat que sobreviu des de fa segles.
"Un laberint és un camí tortuós i complex, i per resseguir-lo cal entrar-hi, arribar al centre i trobar la sortida. Al llarg de la història, els laberints han experimentat variacions de forma i dimensions, però han mantingut la seva essència: entrar en un laberint és una experiència física, a la vegada que un viatge mental i imaginari."(text del targetó de l'exposició Per laberints que fins el 09 de gener es podrà veure al C.C.C.B de Barcelona)
És una exposició original i curiosa que ens fa reflexionar sobre el valor històric, estètic i simbòlic que ha tingut l'estructura del laberint a través dels temps. Recomenable.
El director Crhistopher Nolan (autor de films com Memento o el Caballero Oscuro) juntament amb Leonardo di Caprio han protagonitzat una de les pel·lícules més sorprenents de l'estiu. Què passaria si es poguessin manipular els somnis? La fràgil línia entre allò oníric i allò real és un dels motors d'aquest film. Cal dir que durant els primers minuts del metratge costa entrar en el joc recargolat que ens planteja en Nolan. Però després resulta ser un film impactant, angoixant, que atrapa fins el final i que està ben interpretat per en Leonardo di Caprio. Molt bona.Recomenable.
DEDICADA ALS QUE JA HEU TORNAT DE LES VOSTRES VACANCES I ELS QUE AVIAT HO FAREM. FELIÇ SANT TORNEM-HI!! (Absolutament genial el videoclip. Que bons són els Mishima!!!)
"No puede ser, pero es. El número de páginas de este libro es exactamente infinito. Ninguna es la primera; ninguna, la última. No sé por qué están numeradas de ese modo arbitrario. Acaso para dar a entender que los términos de una serie infinita admiten cualquier número. Después, como si pensara en voz alta: -Si el espacio es infinito estamos en cualquier punto del espacio. Si el tiempo es infinito estamos en cualquier punto del tiempo." (Jorge Luis Borges, El libro de arena)
El temps, l'espai, l'infinit. Tot és relatiu. Tot canvia. Tot es repeteix. I tinc por de repetir-me. De sentir un "dejà-viu" de que allò que escric ja ho he escrit abans. Sé que alguna cosa ha canviat. Ja que tinc altres projectes pendents. Continuar? Potser sí ja que segueixo tenint el verí del blogaire que de la cosa més surreal que vist pel carrer en faria un post. Seré menys prolífic. (o potser no) Tornar o no tornar? Vet aquí la qüestió.
Aturar-se és necessari. Continuar també. No sé fins quan. Només sé que haig de construir noves carreteres.
+142.jpg)
+093.jpg)
