La memòria és fràgil i a casa nostre hem hagut de combatre contra l'oblit i contra tota la terra que fa més de trenta anys van voler tirar sobre en la tant gloriosa transició. Calia avançar. Hi havia moltes susceptibilitats obertes i els guardians de la sacrosanta causa de l'antic règim els hi costava reciclar-se en una nova Democràcia. Diuen que hi va haver un pacte per tirar endavant i no remenar assumptes del passat. Més de trenta anys després semblaria que el nostre hauria de ser un país coneixedor de la seva història i reconciliat amb les ferides del seu passat. Però diversos events i commemoracions han posat en evidència que la memòria fins a dia d'avui no s'ha tingut gaire en compte i que gràcies a diverses institucions, iniciatives, persones i entitats s'ha pogut tirar endavant l'anomenat "Memorial democràtic" per recuperar i dignificar la nostra memòria històrica.
Podría escriure una dotzena de post parlant de diverses històries i iniciatives que s'han viscut aquest any...però crec més oportú parlar de nou d'una història que ens pot portar a reflexionar sobre el tema.
En l'edició de setembre d'aquest bloc vaig dedicar un post a la història personal de l'escriptor anoienc Joan Pinyol per poder treure les despulles del seu avi matern del Valle de los Caídos i poder-li donar sepultura d'una forma digna en el cementir del seu poble. El que més em va sacsejar d'aquesta història es pensar que després de tants anys encara hi ha famílies al nostre país que esperen poder enterrar els seus familiars dignament.
Desconec molts dels detalls d'aquesta història, però després de llegir alguns dels apunts del bloc d'en Pinyol, vaig sentir la necessitat de parlar-ne i vaig creure que determinades històries s'haurien de fer sentir més en els mitjans. En Joan des de llavors ha rebut moltes adhesions i el suport més important va ser l'acte que el passat dimarts dia 7 d'Octubre es va celebrar al Museu d'Història de Catalunya on es parlava de tot plegat i tot gràcies al reportatge que en el seu dia va publicar la revista Sàpiens. No vaig tenir l'ocasió de poder-hi assistir però he pogut llegir la crònica de l'acte. Desprèn emoció i dignitat. Us recomano que la llegiu...
He il·lustrat aquest post amb una flama. La flama per aquells que esperen poder rebre una sepultura digna. La flama és fràgil com la memòria i cal que no s'apagui i caiguem tots de nou en l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada