Convidats d'honor

Convidats d'honor.

Exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC.

Fins l'11 d'abril de 2010.

Francament no entenc com està passant tan desapercebuda una grandíssima exposició retrospectiva i única. Dic única ja que difícilment es tornaran a veure algunes peces que formen part d'altres museus (alguns foranis) i col·leccions privades. Museus i entitats que han cedit les seves peces per aquesta efemèride.

Per què són convidats d'honor? Per què són peces de grans noms de l'art català que per diverses causes no figuren en el M.N.A.C. Un recorregut des del romànic, gòtic, renaixement i barroc fins a pintures del S.XX. Hi trobem noms com el Mestre de la coronació de Bellpuig i el Mestre de Cabestany passant per Antoni Viladomat (que apart de ser un carrer de Barcelona té un pes important en l'art català) fins arribar els grans noms dels S.XIX i XX com Marià Fortuny, Picasso, Miró, Dalí, Gargallo...

No només hi ha obra pictòrica a l'exposició també l'escultura hi té el seu pes amb obres d'autors com Arístides Maillol, escultor que fa quatre dies se li va dedicar una interesant retrospectiva a la sala d'exposicions de la Pedrera de l'Obra Social de la Caixa Catalunya.

En fi, la llista d'autors és llarga i tampoc cal omplir un simple post en un apèndix de grans noms. El millor és fer una visita al MNAC i comprovar-ho in situ. I a més a més és gratuïta.

No entenc com una exposició tan excepcional se li hagi donat tan poc ressò.

Una bona excusa per perdre un matí de diumenge o una bona tarda dins un museu.

Un pensament Marx-ista...

La televisión ha hecho maravillas por mi cultura. En cuanto alguien enciende la televisión, voy a la biblioteca y me leo un buen libro.

Groucho Marx

Actor còmic i escriptor

(New York 1890 - Los Angeles 1977)

Realment una frase molt vigent en els nostres temps.

Invictus

Invictus (basat en el llibre "El factor humano" del periodista John Carlin)
Dirigida per Clint Eastwood.
Morgan Freeman es posa a la pell del vell Mandela i francament és una gran interpretació.
És una pel·lícula sobre Mandela? No ben bé...
Invictus és l'abans, el durant i el després d'un gran partit de rugby. La final de la copa del món on el modest equip sudafricà (historicament l'equip dels blancs) s'ha d'enfrontar als temibles jugadors de l'equip novazelandès.
És un retrat de l'època dels primers anys del Mandela president i de com el propi Mandela va aprofitar un vell símbol blanc (un equip de rugby) per convertir-lo en un símbol de tots els sudafricans i al mateix temps emblema de l'orgull d'un país que buscava la reconciliació nacional. Matt Damon interpreta el capità de l'equip que va transmetre els valors d'en Mandela als seus jugadors.
Un film molt interesant on la petjada d'Eastwood simplement es nota en el fet que ha posat tot el seu mestratge per dirigir una pel·lícula equilibrada al servei d'un gran actor (Freeman) per una gran interpretació. Recomenable.

Us deixo amb el bonic poema que dona títol a la pel·lícula:

Autor: William Ernest Henley

INVICTUS
Out of the night that covers me,

Black as the Pit from pole to pole,

I thank whatever gods may be

For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance

I have not winced nor cried aloud.

Under the bludgeonings of chance

My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears

Looms but the horror of the shade,

And yet the menace of the years

Finds, and shall find me, unafraid.

It matters not how strait the gate,

How charged with punishments the scroll,

I am the master of my fate;

I am the captain of my soul.

INVICTUS

Más allá de la noche que me cubre negra

como un abismo insondable,

doy gracias a los dioses

que pudieran existirpor mi alma invicta.

En las azarosas garras de las circunstancias

nunca me he lamentado ni he pestañeado.

Sometido a los golpes del destino

mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.

Más allá de este lugar de cólera y lágrimas

donde yace el Horror de la Sombra,

la amenaza de los años

me encuentra, y me encontrará, sin miedo.

No importa cuán estrecho sea el portal,

cuán cargada de castigos la sentencia,

soy el dueño de mi destino:

soy el capitán de mi alma.

Argument versus tecnologia...

En aquestes primeres setmanes de l'any en les que hi ha un allau de premis Goyas, Gaudís, Globos d'Or i evidentment el març els Oscars, determinades pel·lícules prenen un relleu especial...
Una d'aquestes pel·lícules està sent "Avatar", l'última aventura de James Cameron, que després de 12 anys de la multipremiada "Titanic" ha tornat pitjant fort l'accelerador.
I després dels Globus d'Or té molts punts per emportar-se uns quants Oscars.
Un servidor de vostès va anar a veure en el seu dia Avatar. Podia optar entre veure-la en format anal·lògic, 3D o en V.O. Al final vaig optar per l'anal·lògic. Confesso que la peli no em va desagradar suposo perquè em vaig deixar captivar per la fascinant aposta visual. La gràcia del film és veure com s'entrellacen imatges gravades en format tradicional i en format d'animació i digital. Sí, confesso que em vaig deixar captivar perquè la pel·lícula té autèntics moments de prodigi visual, però a mesura que han anat passant les setmanes i discutint amb diversos companys i amics ha sorgit la petita polèmica de sí la peli està sobrevalorada i de sí els prodigis tècnis no poden fer-nos oblidar que "Avatar" peca d'un greu problema: un guió sorgit del refregit de molts altres arguments molt vistos i utilitzats.
La vella història de l'explotació dels colonitzadors versos els colonitzats: uns marines especials amb l'ajut d'uns científics desenvolupen una delicada missió en un planeta desconegut anomenat Pandora i han d'apropar-se a la població nadiua "els navys" per intentar minimitzar els danys del propi expoli energètic que els humans fan del seu planeta. Un marine transmutat en aborigen s'apropa als aborígens fins el punt de confraternitzar amb la seva causa i enamorar-se de la filla del cap de la tribu...No us sona a "Bailando con lobos"? A "Pocahontas"?, A la "La Misión"? i a un llarg i llarg etcètera...
Amb tota la meva admiració per la part visual d'Avatar, penso que el gran pecat de Cameron ha sigut menystenir la història i penso que en una pel·lícula és tan important la part tècnica o visual com la part argumental i artística ja que una bona peli és la suma de moltes coses que funcionen...però bàsicament un dels motors principals és una bona història.

Està clar que el tema dóna per filosofar i debatre una bona estona...
En el món de l'art i de la creació no tots els criteris són vàlids i voler ser dogmàtic no sempre és bo. Ja que a partir d'històries gairebé mínimes s'han fet grans pelis. Fins i tot amb molta imaginació i pocs recursos s'han fet prodigis. Fins i tot a vegades cal saber entrar en l'univers particular del director. El cas més particular que se m'acudeix ara és el del director britànic Terry Gilliam i el seu darrer film "L'imaginari del Doctor Parnassus", una faula fantàstica i al mateix temps un treball maleït pel suïcidi de l'actor principal Leth Hedger però molt ben resolt amb la imaginació, l'entrega i l'ajuda d'altres actors amics.
Però si hi ha un film que m'ha sorprès del 2009 i que hi ha una gran equilibri entre història i tecnologia és "Moon". L'òpera prima del jove director Duncan Jones (el fill de David Bowie) és un magnífic treball amb l'actor principal Sam Rockwell que justament interpreta a Sam Bell, un astronauta que treballa sol en una estació a la lluna d'una planta minera que extreu un material bàsic per la supervivència energètica de la Terra.
Un film que aparentment podria ser per la presentació de gènere fantàstic però que per la introspecció, el suspens i els girs argumentals estan carregats de crítica i reflexió de la pròpia espècie humana fan que en el fons sigui un drama.
Suposo que cada pel·lícula és un món...i els tres exemples que he posat són només tres exemples, davant moltíssims altres exemples que podríem posar, que demostren que hi ha formes molt diferents de fer cinema. Però potser tant en cinema, teatre, televisió i evidentment en la literatura i en la música m'agrada que m'emocionin i m'expliquin bones històries i suposo que per això "Avatar", tot i que m'he deixat fascinar per la proposta visual, i tot i que té elements per ser un film amb una història amb més profunditat i emoció, no m'ha arribat a emocionar ja que el guió és fluix i els personatges són massa plans.

Un poema de Walser...

En un post anterior he comentat que encara hi ha certes sales de Barcelona que aposten pel teatre de text. La Beckett és una d'aquelles sales que apostat per muntatges d'autors novells o autors europees poc coneguts, però a vegades sorprenents, almenys per nosaltres.

De la temporada d'enguany, tot i que no és la més recent, vaig veure el muntatge "Aquí s'aprèn poca cosa" dirigit per en Toni Casares. Una adaptació teatral de la novel·la "Jakob von Gunten" de l'autor suís Robert Walser. Un autor prou conegut a Alemanya i a Suïssa amb una vida tormentada que va acabar els darrers vint anys de la seva vida en un manicomi suís. I un dia com un altre d'hivern van trobar el seu cos mort enmig de la neu.

Cal dir que el muntatge de la Beckett, tot al contrari del que ens té acostumats, fou francament molt fluix, molt decebedor i molt convencional.

Tot i que el muntatge em va semblar francament decebedor, uns amics em van recomenar que llegís algún poema seu...

MIEDOS
He esperado saludos mucho tiempo,

frases suaves, al menos un sonido.

El miedo no es de voces o tañidos:

penetrar, sólo la niebla penetran.

Un secreto canto en acecho oscuro:

alíviame, pena, el arduo viaje.

ROBERT WALSER (Biel 1878 - Herisau 1956)

(Del libro ‘Poemas’, Icaria, 1997.Traducción y prólogo: Carlos Ortega)

Torna l'Auca...

He llegit bones crítiques de la re-lectura i la re-adaptació del clàssic català de Santiago Rusiñol "L'Auca del senyor Esteve".
Realment aplaudeixo la feina del Teatre Nacional per donar l'oportunitat que els clàssics catalans siguin de nou adaptats i se'n facin noves lectures.

Grans noms en petites sales...

Si algú de vosaltres ha decidit anar al teatre les darreres setmanes a Barcelona haurà observat que, tot i ser variada i eclèctica, hi ha una tendència cap al teatre més comercial, musical, comèdies més lleugeres...
Afortunadament encara hi ha sales que aposten per programar obres de text de noms que tenen un pes i una influència en la història del teatre més recent.
Al teatre Romea, al TNC o a la Biblioteca de Catalunya encara s'hi poden trobar obres d'un cert nivell.
Les darreres perles que he trobat i he pogut gaudir personalment han sigut:
"American Buffalo" de David Mament a l'Espai Lliure del Teatre Lliure.
Magnífica posada en escena. Una peça directe ben dirigida per Julio Manrique i ben interpretada per joves actors com Ivan Benet i Marc Rodríguez. Un clàssic de Mamet que retrata les misèries, ambicions i cobdícies de tres perdedors que tenen com a espai comú una botiga d'antiguitats en l'Amèrica més profunda.
Una llàstima que s'hagi pogut veure durant tan poc temps.

"Figuretes de vidre" (The Glass menagerie) de Tennesse Williams.
a la Sala Muntaner.
Traduïda a l'espanyol com "el zoo de cristal", aquesta peça dels inicis de Williams es va poder veure fins el 14 febrer. Una peça humil, gairebé autobiogràfica, un retrat dels records més colpidors i dolorosos de la joventut del propi autor que s'amaga rera l'àlies de Tom Whifield. Un muntatge autèntic que ha esta dirigit per en Jordi Pons-Ribot.
Una obra que ha estat programada poques setmanes.

La pregunta del milió és:

Per què cada dia la programació teatral té tendència a programar obres durant poques setmanes?

Una possible resposta és perquè les obres en qüestió ja tenen altres funcions contractades en altres teatres de Catalunya. I l'altre possible resposta pot ser perquè d'aquesta manera la sala que acull l'obra evita el mínim de riscos per si l'obra no funciona.

Algú ho sap?

La vida de Garbo...(resumida en 10 minuts)

Garbo, l'espia que va salvar el món,un gran documental d'Edmon Roch.
Documental premiat als darrers premis Gaudí amb dos premis i guanyadora del millor documental dels premis Goya.

El temps a la televisió és or i m'ha semblat molt amena i entretinguda la manera com aquests xiquets de la Tv local de Cambrils expliquen en un programa en tan sols 10 minuts la vida de l'espia Joan Pujol. Una vida increïble que el director Edmon Roch ha portat en format de documental al cinema i que des de fa gairebé dos mesos està a les cartelleres. Lamentablement la distribució d'aquests documentals sempre és penosa i és una llàstima ja que realment és molt bo. En el seu dia un servidor, a Barcelona, va tenir problemes per trobar una sala on s'exhibís aquesta pel·lícula. No vull ni pensar com deu ser la distribució d'aquestes pel·lícules a altres zones com Tarragona, Lleida i Girona.
El noi que fa la ressenya de la vida del famós espia a la TvCambrils fa un comentari de la poca distribució d'aquests films a les comarques de Tarragona.
En fi, una llàstima que determinats films, suposo que pel fet de ser considerats minoritaris, no poguin arribar a més gent.

El secret

En època de crisi i llibres d'autoajuda, l'altre dia vaig sentir una frase, potser tòpica, però que em va quedar gravada:
"El secret de la felicitat és tenir bona salud i mala memòria"
La frase correspon a la veu en off de la introducció d'un dels primers capítols de la sitcom de Dagoll Dagom "Sagrada Família".
Moltes sitcoms acaben sent repetitives i poc innovadores, carregades de clixés i riure allò que diríem riure no sempre ho aconsegueixen.
Si més no la "Sagrada Família" de Dagoll Dagom té com a punt a favor frases lapidàries com la que he anotat que et deixen clavat a la cadira entre rialla i rialla.

L'any del tigre (o com resumir-ho en una frase)

Segons l'horòscop xinès aquest cap de setmana hem entrat en l'any del tigre. Segons un antic proverbi xinès la frase més idònia per definir aquest any és:
"Si te caes siete veces, levántate ocho"
L'instint i la fortalesa del tigre destaca per damunt de les seves limitacions.
Com que no tinc cap savi xinès perquè m'interpreti correctament el proverbi, m'atreveixo a dir que aplicat als temps turbolents que vivint seria com dir:
"Ens seguirem fontent hòsties però caldrà aixecar-se uns quants cops per sortir de la maleïda crisi"
Si tingués el savi xinès al costat em diria que el tigre és un animal amb coratge. Conclusió:
Que l'any del tigre serà un any que li haurem de posar molt coratge per seguir endavant.

El lotus daurat

Hi ha músiques com les de Buddha bar que ens conviden a un univers oníric i llunyà. Avui diumenge us convido a viatjar al país de lotus daurat. Certament un viatge suggerent...

Recordant Salinger...

"La diferencia entre la alegría y la felicidad es que la alegría es un líquido y la felicidad un sólido.
Lo que distingue al hombre insensato del sensato es que el primero ansía morir orgullosamente por una causa, mientras que el segundo aspira a vivir humildemente por ella.
Ese es el gran problema. Nunca puedes encontrar un lugar que sea agradable y tranquilo, porque no existe. A veces puedes pensar que sí existe pero una vez estas allí alguien se acerca sigilosamente y escribe “Jódete” en tus propias narices.
Soy un paranoico al revés. Siempre sospecho que la gente está planeando algo para hacerme feliz."
J.D. Salinger (1919-2010)

La vida d'en Salinger sempre fou un misteri i segurament molta gent pensava que a l'estar retirat del món mundial, que potser ja era mort. Un escriptor turmentat? Bé com molts altres escriptors amb la petita diferència que potser d'aquí un temps ningú recordarà qui era Salinger però si que moltes generacions recordaran el seu gran llibre: "El vigilant en el camp de sègol".
Vet aquí un llibre que ha marcat a moltes generacions d'adolescents i un servidor que el va llegir ara fa molts i molts anys ara li ret homenatge al seu autor a través de les seves pròpies frases.

10 anys sense en Capri

Ahir va fer 10 anys de la mort de Joan Camprubí Alemany (BCN 1917 - 2000), actor, còmic, humorista, monologuista conegut com Joan Capri.
La foto reprodueix el típic single de l'època amb els famosos monòlegs. D'aquests singles n'havia vist a casa els meus avis i també n'havien tingut els meus pares.
Vilaweb també es fa ressò de la notícia, aquí teniu l'enllaç:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3686167/1.html
Fa un any vaig penjar un post amb tres monòlegs i realment tot i el pas del temps encara té la seva gràcia.
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/02/contra-la-crisi-el-metge-mha-recomenat_20.html
(En aquell post hi havia 3 monòlegs:l'enterramorts, el món és així i el pis i l'estalvi)
A continuació 3 monòlegs més...I un fragment de la coneguda sèrie "El Dr.Caparròs", la primera sitcom en català.

Crida - Miquel Abras (Noves Veus XVIII)

Miquel Abras forma part amb Mazoni i Sanjosex d'aquell nova fornada de músics i cantants sorgits de la Bisbal de l'Empordà. Amb bones lletres i amb un pop elegant i contundent, Abras ja forma part de la nova generació de cantants que a poc a poc intenten fer-se camí.
Aquesta cançó segurament és una de les més conegudes, però és un crit, mai millor dit a la lluita personal i a la supervivència, molt necessària en els temps que vivim.