diumenge, 24 d’octubre del 2010

Uns versos de Ben Jonson

(imatge extreta de http://atravesdelarte.blogspot.com )

"Drink today, and drown all sorrow
You shall perhaps not do it tomorrow
Best, while you have it, use your breath
There is no drinking after death"
*****
(traducció lliure al català)

"Beure avui, i ofegar la tristesa
Potser no és bo fer-ho demà
Millor, mentre la tingueu, utilitzeu la respiració;
No hi haurà beure, després de la mort."
Ben Jonson
Benjamin Jonson (1572 - 1637) Dramaturg, poeta i actor anglès del Renaixament.
[Ara que s'apropa Tots Sants, vet aquí uns versos...la vida i la mort, dos angles aparentment oposats de la mateixa moneda. Sembla que ja en el llunyà Renaixament anglès aquest savi poeta ens convidi a allò tan fàcil aparentment però que tants cops oblidem que és gaudir de l'instant, un instant com la gerra de vi del poema de Jonson passa efímera i si no sabem beure, viure i aprendre del moment; només ens quedarà el descans etern que tard o d'hora arriba i ens fa tots i totes iguals. Vet aquí la grandesa d'uns versos d'un clàssic, amb el permís del Sr.Shakespeare de la literatura anglesa.]

Futur incert (de Sanjosex)


Una gran cançó de Sanjosex del seu darrer disc "al marge d'un camí".

Una frase de Jaume Vicens Vives


"No hi ha possibilitat de cultura o de vida política i econòmica sense l'existència d'un grup humà que comprengui els objectius a assolir per la societat que governa o dirigeix".

Jaume Vicens Vives (Girona, 1910 - Lyon, 1960)

Fou catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona, historiador i mestre d'historiadors, referent per algunes generacions de polítics i intel·lectuals sobretot als 60 i 70.
Enguany fa 100 anys del seu naixement i 50 de la seva mort. Personalment crec que per les generacions joves el pensament de Vicens Vives ens quedà molt llunyà i les seves tesis sovint ja han quedat superades però cal dir que en aquesta frase la va ben encertar.

La vida és un "cartoon"?

(L'increïble Home Normal ha anat aquest cap de setmana al programa de Tele-5 "La Noria" per demostrar que és molt "campetxano")
Cada dia sento més vergonya aliena veient certes campanyes. A vegades no tinc clar si els polítics que surten al programa "Polònia" són els reals o són la seva rèplica ja que darrerament sovintegen els "cameos" de polítics al programa.
Encara no sé com reaccionar quan vaig sentir que les Joventuts Socialistes havien convertit el Molt Honorable President Montilla en un heroi de còmic anomenat "l'increïble Home Normal".
També han engegat la super companya contra el seu "adversari" anomenada "Artur Mas de lo mismo".
No cal dir que la creativitat en aquests moments d'efervescència pre-electoral és altíssima i radiant!
És tanta la creativitat que fins i tot estan apunt de convertir el Molt Honorable en un Heroi bíblic i ja circula per youtube la promo del que s'ha anomenat "La vida de Monti". No ho hauria dit mai que els Monty Phyton poguessin ser un referent per crear una campanya publicitària i política.
Els pobres guionistes del Polònia no ser com deuen veure això que els surtin tants competidors!
La veritat fa temps que he arribat a la conclusió que a vegades el circ polític és un gran "Cartoon" on els ciutadans hem de patir que ens tractin com a pobres espectadors, com si fossim menors d'edat; i on el pobre ciutadà contempla estupefacte tals campanyes i pensa: aquests són els polítics i les campanyes que ens mereixem?
(I que consti que no tinc res en contra amb el Sr.Montilla com tampoc contra altres polítics. El Molt Honorable és una persona molt respectable i no entenc com accepta determinades campanyes. Després s'estranyaran que la gent no vagi a votar...)
Us deixo amb l'apassionant promo del que serà "La vida de Monti".


Misteri de dolor d'Adrià Gual


El TNC obre temporada recuperant una obra d'un autor clàssic català com Adrià Gual. Just aquest cap de setmana acabo de veure aquest muntatge i considero que la posada en escena i la interpretació dels actors principals és molt remarcable. Des d'aquí considero que el TNC cada any fa un gran tasca per recuperar autors clàssics nostrats i per no oblidar que tenim un patrimoni teatral que de tan en tan està bé que es posi de nou en escena.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

La pell de la revolta

Jordi Sierra i Fabra
Columna edicions, 1ª edició 2004
Premi Nèstor Luján 2004
(foto portada obreres fàbrica Colònia Güell inicis S.XX)
La pell de la revolta és un fresc d'un temps crucial, escrit amb els trets característics de Jordi Sierra: minuciós en el detall, àgil en la narrativa i vigorós en l'estil. (opinió del portal QL, que llegeixes?)

Aquest cap de setmana se celebra a la meva localitat la Xª Festa del Modernisme on es recrea com era la vida de la gent de la Colònia ara fa 100 anys. Cercava algún text que il·lustrés els neguits d'aquella època i de sobte he recordat el llibre d'en Sierra i Fabra que comença la novel·la amb uns fets històrics ocurreguts a la Colònia Güell i acaba el protagonista enmig dels fets de la setmana tràgica a Barcelona.
Confesso que el llibre em va despertar l'interès no sols pel fet d'utilitzar com a punt de partida un fet històric del meu poble sinó per l'ambient i els personatges. La història em va atrapar en el seu moment i gairebé me'l vaig llegir d'una tirada però també em va decebre una mica en la primera part ja que l'autor no va esforçar-se gaire en descriure edificis, ambients i carrers de com era la Colònia Güell de l'època i saps que passa a la Colònia pels fets no per les descripcions. Podríem dir que les descripcions no és un dels punts forts d'aquest autor però sí els diàlegs que estan escrits amb versemblança i agilitat
Alguns fragments...
Vet ací com comença tot...
"El nen es movia de pressa vora les tines de tint.
Ningú hi va parar gens d'atenció. Era la seva feina. Cadascú es preocupava de la seva. Una jornada com qualsevol altra a la fàbrica , la immensa Güell i Companyia, Fàbrica de Pana i Vellutet, tal com es llegia als rètols que la presidien. Un altre dia d'un hivern que es trobava en el punt més cru.
El nen es deia Josep Campderrós, tenia onze anys i era de Vilafranca del Penedès, com els seus pares, que també eren treballadors de la fàbrica. Era el més petit de la secció de tintoreria.
Tothom li deia Pepet.
No jugava; es guanyava la vida: un bon jornal. Era ràpid, intuïtiu, menut i prim.
Llavors, la distracció; l'error."
----

"En el moment d'aparèixer dalt de l'escenari, el teatre Fontova era ple com un ou.
En Gaspar Vilarrubias va fer lliscar una primera mirada pels rostres dels quatre-cents obrers, tots homes, que omplien fins a l'últim racó de l'ateneu.Els coneixia de sobres, un per un, i ells també el coneixien: formaven una família, gairebé un model social, a l'empara de la fàbrica i de la colònia que en depenia. De mica en mica, el silenci s'anà ensenyorint del lloc fins a convertir-se en una catifa per on es podia transitar; un silenci prenyat d'incertesa..."
----
- Els amos s'haurien de preguntar per què tants nois treballen a la fàbrica, encara que diguin que fan feines menys arriscades o dures que els homes- el tallà en Ventura.
- Aquests són diferents, ja ho saps- el va travessar amb una mirada molt directa-: els Güell no tenen res a veure amb d'altres que jo, per desgràcia, he conegut. Els hauries d'estar agraït...
- Agraït per què, pare?
-----
Que consti que els episodis de la Colònia només són una petita part del llibre i que la major part passa a Barcelona i explica les aventures d'un jove Ventura i dels seus germans per sobreviure.
Tot i que és un llibre que vaig llegir fa més de 5 anys confesso que em va deixar una sensació agredolça, però que des d'aquí recomano.
(I si aquest cap de setmana us voleu submergir en la Festa del Modernisme us deixo un enllaç amb tots els detalls:
http://www.santacolomadecervello.org/agenda/festamodernisme/festamodernisme2010.htm)

Walter Benjamin

Enguany fa 70 anys de la misteriosa mort d'aquest filòsof alemany.
Walter Benjamin (Berlín 15-07-1892 / Portbou 27 - 09 -1940)
Filòsof i crític literari marxista d'orígen jueu - alemany.
Les frases lapidàries del Sr.Benjamin estan la majoria extretes dels seus escrits. La seva és la història d'un brillant assagista com d'altres intel·lectuals d'orígen jueu que van haver d'exiliar-se amb l'arribada del règim de terror del nazisme. Va exiliar-se a Portbou però la seva mort sempre ha estat carregada de misteri.
Potser alguns dels seus escrits sonen avui en dia una mica anacrònics però té alguna frase lapidària que encara podria ser vigent:
“Ser feliz significa poder percibirse a sí mismo sin temor”
Benjamin va defensar un cert idealisme, una certa utopia vital enfront la deshumanització, la pèrdua de valors, l'enfonsament del pes de la Cultura com a valor per trobar una taula de salvació per l'home...
“Nos hemos vuelto pobres. Hemos ido perdiendo uno tras otro pedazos de la herencia de la humanidad; a menudo hemos tenido que empeñarlos en la casa de préstamos por la centésima parte de su valor, a cambio de la calderilla de lo «actual». Nos espera a la puerta la crisis económica, y tras ella una sombra, la próxima guerra."
En alguns dels seus escrits si pot intuir clarament el que deuria representar l'imminent desastre de la segona guerra mundial i una crisi de valors total que posa en perill la pròpia fortalesa de la cultura:
"En sus edificios, sus cuadros y sus historias, la humanidad se prepara para sobrevivir a la cultura, si es que esto le fuera necesario. Y lo más importante es que lo hace riendo. Y tal vez esa risa pueda sonar bárbara en uno y otro sitio. Bueno. El individuo puede ceder a veces un poco de humanidad a esa masa que, un día, se la devolverá con intereses.”
-----------------------
REFLEXIONS ENTORN UNA FRASE DE BENJAMIN
(de Monica Vargas Aguirre)
Sovint una frase lapidària de Benjamin serveix com a excusa per concloure o iniciar un text. Navegant per la xarxa hem trobat un article firmat per una tal Mònica Vargas Aguirre que m'ha semblat interesar les reflexions que fa entorn una frase de Benjamin, en transcric alguns fragments:
"Solo aquellos que no tienen esperanzas nos dan esperanza", he querido iniciar este artículo con esta frase de Walter Benjamín citada por Herbert Marcuse para concluir su libro "El Hombre Unidimensional" ya que representa mi convicción de lo que hoy en día debiera regir la creación intelectual de aquellos pensadores que miran más allá de sus propios escritorios y de los patios de pastos bien cortados de las universidades, de aquellos que aun luchan por mantener la independencia creativa y son capaces de hablar de conciencia crítica sin venderse al sistema, desafiando incluso la posibilidad de carecer de presupuesto para financiar sus proyectos de investigación. Mantener la esperanza pensando en los que no la tienen, disminuiría en mucho las dudas de quienes se enredan en razonamientos desesperados ante la falta de alternativas y confiesan la derrota sin pensar siquiera que al mundo aun le queda mucha historia, y en nosotros está ser parte de su construcción."
Un altre paràgraf remarcable és:
"Hoy en día este discurso aparece anacrónico, casi sin sentido, se nos ha hecho creer que ya nada puede cambiar y que el mantener nuestros puestos de trabajo es lo central, pocos consideran hoy que las utopías sirven para avanzar. Los hombres y mujeres somos solo un insumo de la producción tan desechables y manejables como las máquinas y la materia prima."
Us convido a llegir l'article sencer:
No tinc clar si el seu pensament és anacrònic o no però si que tinc clar que el seu principal llegat, vist des del S.XXI, és que davant un món global, voraç, amb els ideals pervertits i de fast-food; no donar-ho tot per perdut i tenir una mica de fe en la condició humana, ens pujaria l'autoestima per creure en un futur més esperançador per l'èsser humà. Pels nihilistes, el món ja no el canvia ni Déu (si és que existeix Déu) i la utopia de Benjamin, segueix sent això, només una utopia de creure en un possible món millor.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Shi Tao

(imatge extreta de: http://aglapertu.blogspot.com/)
Per aquelles casualitats de la vida, buscant informació del Premi Nobel Xiaobo, m'he topat amb una bonica adaptació d'un poema d'un escriptor xinès maleït i condemnat pel règim del seu país. Fa un parell d'anys es va demanar que es difongués aquest poema i per allà on passés es pogués traduir o adaptar a la llengua de cada país. A través del blog "Els dies i les dones" de David Figueres he pogut recuperar la versió catalana del text.
Perfectament podria ser un homenatge a tots els escriptors dissidents empresonats i a tots aquells que no tenen llibertat d'expressió.
JUNY
Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.
Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.
Shi Tao
(Traducció del xinès de Manel Ollé)

dissabte, 9 d’octubre del 2010

A little mouse in prison (poem by Liu Xiaobo)


A Little Mouse in Prison

For Little Xia

A little mouse crawled through the iron bars
And paced nervously on my windowsill.
The worn walls watched him
The mosquitoes full of blood watched him.
He drew even heaven's silver light
And seemed to fly.
This kind of beauty is rare.
Tonight, the mouse is a dapper gentleman.
Not eating.Nor drinking.Nor aimlessly chattering.
His wide-eyed stare is that of a traitor as
He walks in the moonlight.

Liu Xiaobo
(Nobel peace prize 2010)

Poema extret del portal del Pen Internacional:
Adaptació al català...

Un ratolí a la presó
per la petita Xia

Un petit ratolí es va arrossegar a través dels barrots de ferro
I es va passejar nerviosament a la meva finestra.
Les parets desgastades ho observaven
Els mosquits plens de sang l'observaven.
Va assenyalar tan sols la llum de plata del cel
I semblava volar.
Aquest tipus de bellesa és poc freqüent.

Aquesta nit, el ratolí és un cavaller ben plantat.
No menja.Ni beu.
Sense rumb ni xerra.
La seva mirada amb els ulls oberts és el d'un traïdor com
Ell camina en la llum de la lluna.
Liu Xiaobo
(Premi Nobel de la Pau 2010)

divendres, 8 d’octubre del 2010

Xiaobo


A continuació vaig a posar algunes de les frases que al seu dia va escriure el dissident polític Liu Xiaobo en el seu manifest "La carta 08", manifest que va servir a les autoritats judicials i polítiques xineses per justificar el seu ingrés a presó i la seva condemna d'onze anys. (dels quals ja n'ha complert un; tot i que cal recordar que ja va estar pres pels fets de la revolta d'estudiants de Tianan men)

Vet aquí, segons les autoritats xineses, algunes obscenitats:
(directament de la traducció del xinès al castellà)

La Democracia. Los principios fundamentales esenciales de la democracia son que el pueblo es soberano y que este elige su gobierno. La democracia tiene las siguientes características:
1) El poder político dimana del pueblo y la legitimidad de un régimen proviene del pueblo.
2) El poder político es ejercido a través de las decisiones adoptadas por el pueblo.
3) Quien ostenta las principales funciones oficiales en el seno del gobierno será determinado en elecciones regulares y abiertas a la competencia.
4) Se respeta siempre la voluntad de la mayoría, la dignidad fundamental, la libertad y los derechos del hombre y de las minorías protegidas.En otras palabras, la democracia es el medio moderno de llegar al "poder del pueblo, por el pueblo y para el pueblo".

No sé si el Premi Nobel de la Pau 2010 que li acaben de donar avui servirà perquè la comunitat Internacional pressioni al gegant xinès perquè l'alliberi. Però ningú podrà negar el seu treball per defensar els Drets Humans (en un país on més aviat escassegen, per no dir que són inexistents) i per reivindicar els valors bàsics de la Democràcia.
A diferència de l'any passat, que fou un premi polèmic, otorgat al flamant nou president nordamericà Obama; enguany penso que és poc discutible aquest premi; tot el contrari: fins i tot serveix per despertar les nostres consciències occidentals que més enllà del melic europeu hi ha països (anomenats emergents, per l'economia) on la Democràcia encara és un somni.
Des d'aquí us convido a llegir el següent apunt:
¿Creieu que països com Espanya, temerosos del gegant asiàtic, s'atreviran a demanar l'excarceració d'un Premi Nobel de la Pau?
Us convido a llegir l'apunt que en Puigcarbó ha escrit en el seu blog:

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails