divendres, 25 de desembre del 2009

El primer estel (Bones festes!!)

EL PRIMER ESTEL
Dolce e chiara è la notte e senza vento (G.Leopardi)

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d'esperances:
així, per l'entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m'estic ple de pressentiment
d'una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

HORA QUIETA
Tot és quiet, només una destral
ressona lluny. Secs arbres a la vora
de l'espadat es miren al corrent.
Llisquen les aigües en silenci igual
que les edats, i brilla tristament
avui com fa molts segles aquesta hora.

Joan Vinyoli
(Barcelona 1914 - 1984)
El Nadal és l'hora quieta on tot reposa sota la mateixa llum i sota el primer estel.
Bon Nadal i bones festes!!

dijous, 24 de desembre del 2009

Cançons per una nit de Nadal (2) (de Pau Riba a Manel)



Cançons per una nit de Nadal (1) (Col·lectives)



Pessebre 2.0.

En Mon, l'autor de la Garrofa de Mont-Roig, ha sigut el promotor d'una curiosa iniciativa: un pessebre 2.0. Els blocaires que volien havien d'enviar-li la foto d'una figureta i entre tots els blocs participants s'ha muntat un pessebre virtual molt curiós.
La foto del post és la figureta amb la que he participat. (Buscava alguna figura relacionada amb l'aigua perquè tingués relació amb el títol del bloc. Buscava un pescador però no l'he trobat i al final vaig trobar aquest vailet amb aquest càntir que va al pou.)
Amb aquesta figureta el missatge volia ser el següent:
Recull la millor aigua,
cuida-la com un oasi,
porta-la on neix la llum de Betlém.
Per tot aquella gent
que vol sortir del pou (de la crisi)
Bon Nadal i Bones festes!
Aquí teniu l'enllaç de la iniciativa i del resultat. Felicitats a tots/ totes els que han participat.
http://lagarrofa.blogspot.com/2009/12/pessebre-blocaire-2009.html



Tradicions molt nostrades...

Una altre vinyeta genial d'Aleix Saló.
Vaja aneu amb compte amb les felicitacions amb caganer segons on les envieu...i a veure com els hi expliqueu aquesta tradició tan nostrada!

dijous, 10 de desembre del 2009

Drets imprescindibles...



Hi ha dies imprescindibles per recordar drets imprescindibles.
Lamentablement, cada any, acabem recordant, que molts cops, en molts països s'han convertit en paper mullat.
A vegades l'economia i certs feudalismes s'imposen per damunt dels drets humans.
A vegades la religió i certes ideologies han estat per damunt dels drets humans.
A vegades molts països han demostrat una doble moral i l'ONU i d'altres organismes internacionals han estat incapaços d'evitar moltes aberracions. Aberracions diàries. Moltes sense sentit.
La burocràcia i la incompetència diplomàtica a vegades provoquen situacions aberrants i els telenotícies sovint en van plens, l'últim, el cas de l'Amintu Haidar, que esperem que pogui tornar al desert saharaui i pugui seguir lluitant per la llibertat del seu poble.
En aquest moment penso amb molts pobles i penso amb Txetxènia, Palestina, el Kurdistán, Birmània i molts d'altres...
Penso amb Bòsnia que no fa gaires anys va viure un dels pitjors conflictes ètnics, bèl·lics, civils al bell mig del cor d'Europa i precisament Europa, com moltes altres vegades no va estar a l'alçada. Han passat més de 15 anys i potser ja ningú no se'n recorda de Bòsnia però va ser un exemple més de com es van vulnerar els drets més bàsics al bell mig d'Europa...
I és que la història del S.XX hauria de servir d'alguna cosa...La memòria hauria de servir d'alguna cosa...
Suposo que per això es van inventar els dies en commemoració de...els drets humans, els drets dels infants, els dia de la no-violència i tants altres dies encara bàsics i imprescindibles.
L'efemèride que avui comentem coincideix amb el mateix dia que el Sr.Obama rep el Nobel de la Pau i previment ja havia anunciat que enviaria més tropes a Afganistán. Diuen que un dels mèrits de l'Obama va ser començar a desmantellar la presó de Guantánamo, una altre vergonya internacional on els drets humans són totalment inexistents.
I també coincideix amb la setmana que a Copenhaguen líders internacionals s'han reunit per parlar del Canvi climàtic. Una cimera, pel que he vist i llegit en els mitjans, molt d'aparador i poc de compromís.
Per tant, mentre la Humanitat no canviï, els drets humans, tot i que molts cops es quedin en paper mullat, i el dia que els commemoren hauran de seguir sent totalment imprescindibles.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Vespres de desembre

Hi ha una cançó que sempre recordo els primers dies de l'últim mes de l'any. Són els "Vespres de desembre" de Sau. Potser no és la més coneguda ni la més recordada però a mi sempre m'ha transmès una serenor especial com la serenor que em transmet aquesta imatge on el rogent tímid del cel preludia la immediata foscor de la nit.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Tot recordant Vinyoli...


Enguany fa 25 anys de la mort d'aquest poeta i avui a Barcelona se l'ha recordat en un acte d'homenatge. A Nàufrag i Obrer havia parlat de diferents escriptors i poetes però fins ara no havia parlat d'en Vinyoli. Diuen que és un referent dels poetes joves i diuen que per això s'ha reeditat en diverses ocasions la seva obra. No hi crec massa amb això dels referents, però si que realment s'ha de reconèixer que fou un gran poeta. El que més m'agrada del que he llegit d'ell són els seus poemes breus, intensos, únics.



PLATJA

A Josep M.López-Picó

Però els homes, com fabuloses

estàtues, sense lluita,

sense força jeuen, com arbres

abatuts pel vent i pel foc.


Joan Vinyoli

(Barcelona 1914 - 1984)





diumenge, 22 de novembre del 2009

Que no et matin el somriure...

Quants cops t'han matat el somriure?
Aquesta setmana (18 nov) he pensat amb
els drets humans...
i he pensat amb la quantitat de somriures que es maten
cada cop que es vulneren aquests drets.
Aquesta setmana he vist com
els mitjans de comunicació han menystingut
la notícia de la cimera a Roma de la FAO
i he lamentat el menyspreu cap a determinades notícies
que haurien de ser de primer ordre.
He lamentat el poc consens de determinats Estats
per tenir una millor voluntat
per intentar posar fre a la fam i misèria mundial.
I he arribat a la conclusió que
com que no hi havia cap mandatari mediàtic,
la notícia i la cimera en qüestió
han donat la sensació que tot plegat importava un rave.
Aquesta setmana he vist
la indiferència i el menyspreu
de l'Estat Espanyol i el Marroquí davant la situació de l'activista saharaui Aminetu Haidar que s'ha vist atrapada a Lanzarote després de ser deportada pel Marroc i sense possibilitat de poder tornar, de moment, a El Aaiún.
Evidentment l'activista s'ha declarat en vaga de fam i ha perdut el somriure.
Aquesta setmana s'ha celebrat
el dia Internacional dels drets de la infància...
I he pensat: quants infants han perdut el somriure?
Que trist que un infant perdi un somriure
que siguem incapaços de crear un món millor...
La setmana que ve (25 nov) es celebrarà...
el dia contra la violència de gènere.
Quantes dones maltractades per la vida
han perdut el somriure?
La vida sovint ens mata el somriure...
Ens mata la capacitat per tornar a somriure com un nen
per un món que ens devora a poc a poc.
A mi ja fa dies que m'han matat el somriure
i espero tornar-lo a recuperar ben aviat.
Que seria una vida sense somriure?
Tan debò que res ni ningú
ens pogués matar la capacitat de tornar a somriure,
la capacitat de creure en un món millor.

40 anys de Sesame Street (Andrea Bocelli sings Elmo to sleep)

Dies enrere el mític programa infantil "Sesame Street" ha fet 40 anys. Realment un model de programa infantil de televisió. Sovint alguns personatge famosos s'han deixat caure pel programa i s'han generat escenes memorables i molt tendres.
En aquest cas el cantant italià Andrea Bocelli li canta una cançoneta per anar a dormir a l'Elmo. És un video que trobo molt entranyable.

Alícia al Lliure



Últimament proliferen les adaptacions de llibres, contes, novel·les i de tot se'n vol fer un muntatge.
El Lliure ha volgut apostar per un espectacle totalment de creació pròpia. Un espectacle arriscat, amb una escenografia potent, un bon planter d'actors i on la dansa, o el que podríem anomenar teatre-dansa, té un paper destacat. Carlota Subirós firma un espectacle arriscat. On és el problema? L'esplectacle té moments visualment molt potents però entre hi ha una primera part excessivament llarga i en alguns moments avorrida i una segona part amb un final massa naïf. Quan s'arrisca i es fa creació escènica té aquestes coses: els resultats no sempre són rodons tot i que la idea és bona.

Terra d'esperança/ Fotopres'09



Caixaforum Barcelona ens ofereix la possibilitat de veure dues mostres fotogràfiques de gran contingut humà i solidari.
D'una banda "Cambodja, terra d'esperança", és un mostra per conscienciar-nos de la cruel situació que viu aquest petit país del sud-est asiàtic. Les explicacions estan acompanyades per un audiovisual i sobretot per les magnífiques fotografies de Gervasio Sánchez (Premi de Periodisme Rei d'Espanya 2009).
Fotopres'09 és un petit recull fotogràfic d'alguns treballs presentats i entre ells, alguns premiats, en l'edició del certàmen de premsa espanyola. Hi ha fotos molt impactants que descriuen algunes de les situacions que passen en diferents llocs del nostre planeta. Són grans retrats on la sensibilitat del fotoreporter té un mèrit de més per fer-nos apropar realitats que sovint ignoren els mitjans de comunicació.
Com sempre les mirades fotogràfiques del Caixaforum són absolutament recomenables. La fotografia ens apropa a realitats que sovint ignorem.

dilluns, 16 de novembre del 2009

La Cosa Nostra (segons Redbanner)

Fa pocs dies vaig descobrir aquesta cançó que bé podria ser la banda sonora dels últims mesos. O fins i tot del dia ja que avui he escoltat que han detingut un capo sicilià. A casa nostra "la cosa nostra" és ben peculiar...
Aquesta és una de les cançons estrelles del disc "No ens aturaran" del grup de rock contundent de Molins de Rei Redbanner.
Escolteu la lletra no té pèrdua cap estrofa...
I la musiqueta val la pena escoltar-la ja que recorda els acords d'una famosa banda sonora d'una pel·lícula ("El Padrino").

dijous, 12 de novembre del 2009

Escriptors silenciats


Post a favor de...
"Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat"
Avui dia 12 de novembre s'ha celebrat el dia internacional de l'escriptor empresonat i des de fa 10 anys el Pen Club Català fa un acte simbòlic, en aquest cas a l'Ateneu Barcelonès, per recordar tots els escriptors i periodistes del món que encara estan censurats, silenciats, perseguits i engarjolats.
En les nostres tan venerades democràcies occidentals potser no en som tan conscients però crec que és significatiu i important que s'en parli ja que demostra que la llibertat d'expressió encara és un dret vulnerable i vulnerat a molts països.
El dia en qüestió està dedicat als escriptors però jo crec que es podria fer extensible a tots els creadors i creadors en general.
El de la foto és Harry Nicolaides, escriptor australià d'origen grec, va ser condemnat a principis d'any a estar-se tres anys a la garjola, en una presó tailandesa per un delicte d'ofensa a la monarquia, afortunadament poc després va ser amnistiat.
La història l'he extreta del magnífic bloc:
També el bloc Sobrellibres ens va parlar en el seu moment del cas de l'escriptor xinès Liu Xiabo:
Evidentment, el bloc Sobrellibres també es fa ressò d'aquest tema:
Aquí teniu la notícia que publica Vilaweb:
Tota la informació dels actes del dia en qüestió al portal del Pen Català:
Acabo el post amb la següent frase que obre el portal del Pen:
"L'esclavatge és això, no poder expressar les pròpies idees" (Eurípides)

dilluns, 9 de novembre del 2009

El Far de Berlín


L'ànima de Berlín no era el seu mur.
L'ànima de Berlín era un far
que es pot veure des de qualsevol
punt de la ciutat, i que de nit
mostra unes llums
que acompanyen els vells solitaris
cap a casa.


La Fernsehturm s'alça victoriosa
prop de l'Ajuntament Roig,
i on Neptú és el rei d'una font més
d'una metròpoli colpejada per la història
i que s'aixeca cada matí sota la seva empara.

L'ànima de Berlín no era un mur,
l'ànima de Berlín era una vella torre
de televisió,
un símbol més pels berlinesos de l'est,
unes llums curioses pels berlinesos de l'oest.


Tots anhelaven que algún dia pujarien junts
a dalt del far i contemplaríen lliures la ciutat.

I va arribar aquell dia i tots, de l'est i de l'oest
pogueren contemplar junts els 360 graus
de la seva metròpoli, del seu món sense murs
ni vergonyes, només una ciutat al seus peus.

Varen caure els murs i les vergonyes
però el vell far segueix contemplant
el pas de les grues que han obert nous camins.

El vell far de Berlín segueix il·luminant cada nit la ciutat.


*Un post escrit pensant en els 20 anys de la caiguda del mur, però sobretot pensant en el record d'una ciutat que vaig trepitjar fa més de 4 anys i m'agradaria algún dia tornar-la a trepitjar.









La torre de la televisió sembla omnipresent en molts punts de la ciutat.
En aquesta foto darrera el Dom (Catedral de Berlín) i darrera l'entrada d'un dels museus de l'Illa de Museus; tot plegat a l'antic Berlín Oriental.



diumenge, 8 de novembre del 2009

La fotografia del silenci i de la llum...

Post d'homenatge a un referent de la fotografia...

Mai saps quina ha de ser la intensitat de la llum en una bona fotografia.
Hi ha fotògrafs que són uns mestres de la llum i dels clarobscurs.
L'argentí Humberto Rivas (Buenos Aires,1937 -Barcelona 7-11-09), afincat feia ja uns anys a Barcelona, va conseguir que les seves fotografies fossin més que un simple retrat. Algunes, com la de la màscara transmeten una estranya placidesa, una sensació de placidesa com un bon silenci.
Durant els darrers anys havia rebut diversos reconeixements com el Premi Ciutat de Barcelona'96, el Premi Nacional de fotografia'97 i just ara li havien concedit la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona que malauradament no podrà recollir.
La seva obra havia estat exposada en diversos països, i alguns museus com l'IVAM, el MNAC o la Biblioteca Nacional de París inclouen part de la seva obra en les seves col·leccions.
Vet aquí un post a un referent que anomenaven fotògraf del silenci i de la llum.

diumenge, 1 de novembre del 2009

El somriure d'Estambul

Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Moren cada nit i potser també
s'aixequen amb les seves misèries
i amb les seves mancances.
Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Avui he somiat que em passejava pel vell basar.
La llum del capvespre cau sobre el Màrmara.
Diuen que Estambul sempre somriu,
potser a Orient, potser a Occident
potser a nosaltres mateixos
sense pressa per arribar a enlloc,
immòbils com la Torre de Leandre
voldríem viure una altre vida en un altre lloc,
en un altre espai, a un altre ritme...
Un fort fred et glaça la cara i penses que...
Hi ha ciutats que viuen només
en els nostres somnis.
Hi ha somriures que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha instants que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha cendres que reneixen cada nit
en els nostres somnis.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

De bosc i de llum...

A vegades penso que cada estació té un poeta diferent i la tardor i l'hivern em fan pensar amb versos del gran Miquel Martí i Pol. La seva veu és serena i pausada, reflexiva, intíma i lúcida al mateix temps.
Vet aquí una selecció de versos d'en Miquel Martí Pol per tancar aquest octubre i coincidint amb un capdesetmana carregat de simbolisme i tradicions i on la tardor sembla que dóna un pas més.
(fragments del llibre "L'arrel i l'escorça")
Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
[...]
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.

(Calladament del llibre d'absències)
Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
(d'altres llibres...)
DESERTA EL FOSC
Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d'on tot és insòlitament digne.
No l'enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre'n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l'harmonia
que semblava trencada ja per sempre.
Deserta el fosc, surt a la llum i viu.
Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter (Osona) 1929 - 2003)

dijous, 29 d’octubre del 2009

Marcel Cranc - Naufragi (Noves veus XVII)

És una pena que la música de nous valors en català no s'escolti gaire en els mitjans. Avui he descobert aquesta cançó magnífica del mallorquí Marcel Cranc. Aquesta cançó em sembla evocadora, suggerent, poètica...

Les veus del Pamano - L'escola

Els propers dies 16 i 17 de novembre s'estrenarà, a Tv3, l'adaptació de la novel·la de Jaume Cabré, Les veus del Pamano. La veritat tinc moltes ganes de veure aquesta adaptació ja que, per mi, és una de les millors novel·les de casa nostra dels darrers anys. Esperem que la versió a la petita pantalla estigui a l'alçada de la novel·la. Per les primeres imatges que he vist la cosa promet.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Les vinyetes d'Aleix Saló


A través del portal de notícies "directe.cat" he descobert les vinyetes de l'Aleix Saló, absolutament recomenables. Les vinyetes dels humoristes gràfics sempre han sigut un punt de mira interesant. En un moment que l'oasi català s'ha convertit en un fangar, la feina dels humoristes gràfics és més imprescindible que mai, i apart de fer-nos reflexionar, si més no aconsegueixen arracar-te un somriure terapèutic.
Més vinyetes al blog de l'Aleix Saló: http://aleixsalo.wordpress.com/

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Quan determinats jocs de taula semblen jocs d'infant...



No sé qui carai es va inventar el Monopoly ni tampoc sé si avui en dia seria considerat un joc gaire educatiu...potser hi ha qui comentaria que és un joc que fomenta l'individualisme, la competitivitat i el capitalisme.


El Monopoly forma part d'aquells jocs clàssics de taula per adults, però la veritat jo sempre hi vaig jugar quan era petit i adolescent. Recordo que tenia una certa mania a les caselles amb estacions de tren i companyia d'aigua i electricitat i també anhelava comprar els carrers més cars, si no recordo malament, el carrer Balmes era un dels cars. Si conseguia comprar la plaça Catalunya ja era tot un èxit. La veritat no recordo haver guanyat en aquest joc i recordo que per mi el gran èxit ja era poder edificar el carrer Ample, que era dels carrers baratets de color lila al costat de la casella de sortida. Edificar un hotel al carrer Ample era el meu gran èxit al Monopoly.

Sovint la realitat supera la ficció i en els darrers mesos hem pogut observar consternats com una àmplia galeria de personatges (des de Don Vito a Millet) han jugat amb els seus càrrecs i institucions com si fossin els reis del mambo del seu monopoly personal. Ciclicament, a l'Estat Espanyol, apareixen determinats casos que demostren que determinats tripijocs de determinats personatges comparats amb el Monopoly, deixen justament el Monopoly com un joc de nens.


Avui, no sé perquè, veient la notícia de la intervenció de la Guàrdia Civil en l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet m'ha vingut aquest joc al cap.
Encara intento trobar un sentit al perquè m'ha vingut la imatge d'aquest joc al cap mentre veia la notícia per televisió.
L'únic que se m'ha ocurregut pensar és que segurament alguns d'aquests personatges encara tindran la sort de tornar a la casella de sortida com si no els hi hagués passat res i fins i tot alguns, durant un temps, s'estalviaran de passar per la casella de la presó.

Disculpeu-me si la comparació amb el Monopoly sembla desafortunada, però a vegades la ment té aquestes coses...
Lamentablement el tema és molt més seriós que un joc de taula, molt més complex que un simple post.
És tan antic i clàssic el tema del post que podríem recòrrer a mil i una frases. N'he trobat una, molt utòpica, que m'ha semblat bonica per tancar aquest post...

"Yo creo que llegará un tiempo en que sobre las ruinas de la corrupción se levantará la esplendorosa mañana del mundo emancipado, libre de todas las maldades, de todos los monstruosos anacronismos de nuestra época y de nuestras caducas instituciones."
Samuel Fielden*
(Anglaterra, UK, 1844 - 1922)
[ breu nota del personatge:
Ministre metodista anglès, gran orador i pensador, un dels menbres més actius de l'Associació Internacional dels Treballadors.

Condemnat a mort pels disturbis i per la revolta de Haymarket, Chicago.
En aquella revolta, milers de treballadors demanaven millors condicions de treball i una vida més digne. Fielden va morir a la forca.
Actualment el dia 1 de maig és el dia del treballador en molts països.]





Curiosament hi ha fets que es repeteixen més que un joc de taula i frases que ens hauríem de repetir més com les de Fielden que demanen a crits una regeneració de la pròpia societat.

Últimes lectures: La Setmana tràgica explicada per David Martínez Fiol


La setmana tràgica
explicada per...
David Martínez Fiol
Pòrtic, Barcelona, 2009
Enguany fa 100 anys dels fets coneguts com a Setmana tràgica que tingueren un dels focus principals de protagonisme als barris populars de Barcelona.
És un llibre molt pedagògic i amè, carregat d'il·lustracions i fotografies que ens ajuda a entendre un dels episodis cabdals de la nostra història. Gràcies aquest llibre he pogut entendre una mica millor, no només la varietat d'ideologies polítiques que havien sorgit en aquella època, sinó sobretot quina era la tensa situació social de la Barcelona que va desenvocà en la revolta popular als carrers l'estiu de l'any 09. Una revolta en part provocada per la crida dels reservistes, la majòria fills de les classes populars, que els enviaven a la guerra d'Àfrica. I també pel descontentament i frustració de les classes populars fruit de la manipulació i mentides del govern de l'època per amagar les misèries i greus conseqüències d'un conflicte bèl·lic destinat al fracàs, com després es va demostrar. Un estudi recomenable.

La Beckett fa 20 anys

Qui hagi trepitjat algún cop la Sala Beckett sabrà que és una sala emblemàtica per la seves propostes escèniques. En motiu dels 20 anys d'aquest teatre molts mitjans s'han fet ressò no tant de l'aniversari en sí, sinó de les problemàtiques immobiliàries que afecta l'immoble on s'ubica aquest espai. El futur d'aquesta sala és incert però des d'aquí esperem que allà on segueixi en el futur pugui seguir amb el mateix esperit. Un servidor ha trepitjat uns quants cops aquesta sala i gràcies a la seva programació
ha pogut conèixer diferents propostes i autors, molts d'ells contemporanis i amb propostes innovadores i arriscades.
Us deixo amb una entrevista al seu director, en Toni Casares al programa Extraradi de la Com.
http://blocs.lamalla.cat/bloc/extraradi/post/20_anys_de_la_sala_beckett

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Cerdà i la Barcelona del futur


Al CCCB s'acaba d'inagurar una exposició relacionada amb l'Any Cerdà, coincidint amb els 150 anys d'aprovació del pla urbanístic que va transformar la ciutat després d'enderrocar-se les muralles.
En els darrers anys la figura d'Ildefons Cerdà ha sigut font d'algunes exposicions retrospectives. Moltes han intentat anal·litzar el Pla Cerdà amb altres plans plantejats per altres enginyers i arquitectes. Són 150 anys d'història de canvis estructurals i urbanístics amb els seus alts i baixos. Molts cops aquests canvis han estat vinculats amb grans events mundials: Exposicions Universals, congressos eucarístics, JJ.OO, Forums...
Tot i que el CCCB ens té acostumats a exposicions molt ben plantejades, al sortir d'aquesta mostra vaig tenir un cert desconcert de no haver aprofundit prou en el tema. Vaig llegir una opinió en el llibre de visites de la sortida: "exposició caòtica, laberíntica, poca informació. Això sí, visualment molt potent!". La mostra intenta ser un recorregut per la incidència a Barcelona del pla Cerdà i la transformació de la ciutat, vist des d'un punt de vista actual i reivindicant la modernitat del mateix. Gràcies a diferents rehabilitacions fetes a l'Eixample, s'han recuperat alguns patis interns i s'ha reconfirmat la gran varietat d'usos que ha tingut el model Cerdà i la terminologia que ha generat: xamfrà, illes, façanes, passatges, patis...
El que em va semblar més interesant fou la part final de la mostra on hi ha una classificació de ciutats segons el seu model urbanístic (ciutat discreta, infinita, celular, a escala, sobreposada, etc) i de forma més o menys didàctica ens intenta explicar com els models urbanístics han transformat i condicionat les ciutats i quina incidència té això en el futur.
Visualment és una exposició amb elements interesants, informativament costa seguir-la. Recomenable? Bé això ho deixo a criteri de cadascú.
+info a:

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Pau Casals i l'exili


Pau Casals i l'exili
Palau Moja de Barcelona
Fins el 29/11/09
Magnífica retrospectiva entorn de la figura del gran músic català i universal Pau Casals. L'exposició ens mostra la vida del músic en relació a l'exili català de la postguerra. L'exili del propi músic, el seu compromís amb els refugiats, la seva denúncia contra les dictadures, i en concret contra la de Franco, la seva fermesa moral, les seves intervencions públiques, el seu compromís amb Catalunya des de l'exili (jocs florals, actes culturals), i sobretot es va convertir en un gran portaveu de la pau.
Una gran exposició. L'únic criticable és que no hi hagi sencer el seu discurs a l'ONU. quan feia una lloança als valors de la pau i constantment feia referències a Catalunya.
La mostra coincideix amb el trenté aniversari del retorn de les despulles del músic que foren enterrades al cementiri d'El Vendrell. Justament a la platja de Sant Salvador hi ha la Casa -Museu.
Una retrospectiva d'un personatge únic. Recomenable.

Propostes per un dissabte de cine...








  1. 1.Ágora d'Alejandro Amenábar. Rachel Weisz és l'ànima d'una pel·lícula esperada, comentada i mirada amb lupa pels crítics. La trama gira entorn a la vida de la filosòfa Hypatia i de la història i evolució d'una pròspera i tolerant Alexandria cap una grisa ciutat, província romana dominada pels fonemantalismes religiosos. Potser la peli no emociona del tot però el rerafons de la història és molt interesant, els detalls històrics estan molt ben cuidats i té escenes molt potents com l'escena de la destrucció de la biblioteca d'Alexandria. Em va agradar força i l'actriu Rachel Weisz ho fa molt bé.
  2. Malditos Bastardos de Quentin Tarantino. Brad Pitt és una estrella en un repartiment coral on destaquen actors austríacs com Christoph Waltz (genial!) o alemanys com Diane Kruger o Daniel Brühl. El combinat Tarantino, nazis i segona guerra mundial feia una mica de por...però el resultat és una entrentiguda cinta a mig camí del cine d'espies, los doce del patíbulo i amb elements tragicòmics. S'hi repeteixen algunes constants en el món Tarantino com uns diàlegs molt enginyosos i elaborats, el factor sorpresa d'algunes escenes, l'experimentació en diferents gèneres fílmics i argumentalment la revenja com a desencadenant de tota una història. Francament entretinguda.

  3. Gordos de Daniel Sánchez Arévalo. Si no fos espanyola per la seva cuidada producció i el seu guió molt ben trobat, podria passar com una comèdia agredolça britànica o americana. La dictadura dels cànons estètics, les teràpies, la recerca de la felicitat i la pròpia autoestima són temes de fons d'una pel·lícula recomenable.

  4. Si la cosa funciona (Whatever works) de Woody Allen. Ha tornat el gran Woody Allen en estat pur...políticament incorrecte, crític, irònic, tendre, amb un guió aparent tonto però amb grans cops d'efecte. La història d'un home madur que durant un any refà la seva vida amb una noia jove. Un film sobre el destí, l'amor i que cal aprendre a ser flexibles i realistes. Una pel·lícula absolutament recomenable.

URTAIN - CDN

Un retrat de l'Espanya dels 70 a través del retrat d'una icona com el boxejador Urtain. Una aposta arriscada de la Compañia Animalario. Un retrat emotiu i molt autèntic.

El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana al TNC

Un retrat de la Barcelona popular de començament del segle XX. Està molt bé que el TNC hagi decidit recuperar aquesta peça i sobretot recuperar cada temporada dramaturgs catalans que havien caigut a l'oblit; l'any passat l'Ambrosi Carrión, i aquesta temporada en Juli Vallmitjana.

divendres, 23 d’octubre del 2009

De festes, vacances i calendaris...


¿Per què ara en diran vacances d'hivern quan volen dir vacances de Nadal?
No segueixo massa l'actualitat educativa del país, però si que hi hagut una notícia els darrers dies que m'ha cridat molt l'atenció: l'acord del Consell Escolar de Catalunya sobre el nou calendari escolar. Acord que serà traslladat a la conselleria per la seva aprovació definitiva. D'aquest acord una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és el canvi de nomenclatura de les vacances. Es veu que a partir d'ara les vacances de Nadal s'anomenaran vacances d'hivern i les de Setmana Santa seran anomenades vacances de primavera.
No entenc massa bé el perquè d'aquest canvi de nomenclatures. Per no ferir les susceptibilitats de les noves famílies que s'han incorporat als darrers anys a les aules del nostre país? Francament no ho acabo d'entendre...
Penso que també és important que els nouvinguts entenguin i coneguin les tradicions del país que els ha acollit.
Ens agradi o no, ens molesti o no, vulguem o no, el llegat històric i cultural del nostre país té arrels en la tradició cristiana i la cultura occidental, per tant és normal que el calendari de festes que seguim durant l'any, més enllà de si ets creient o no, tingui referències religioses i s'anomenin d'una manera concreta...
El que també m'ha cridat l'atenció és l'afirmació de certes escoles que ja han decidit que no faran ni pastorets ni pessebres i per tant, són dues tradicions que en l'àmbit escolar, de l'escola pública, poden estar en perill de desaperèixer.
Aquest afany per ser tant hiper correctes ha portat ja fa anys que les Festes de la Ciutat de Barcelona, en comptes de Festes de Santa Eulàlia i Festes de la Mare de Déu de la Mercè...hagin passat a anomenar-se La Laieta i la Mercè. Algú podrà arribar a pensar que la tal Mercè no és una imatge religiosa que forma part de la història de la ciutat, sinó, qui ho sap, algún nouvingut pensarà que potser va ser una reina de no sabem massa bé quin segle i per això ara se li dediquen les festes en honor del seu nom.
La hipercorreció política crea casos d'extrema estupidesa.
Defensar un model de societat i escola pública i laica no hauria d'anar en detriment de que els alumnes coneguin el llegat cultural, històric, tradicional, religiós de la terra on vivim. La multiculturalitat comença perquè nosaltres arribem a comprendre les tradicions d'aquells nouvinguts que arriben al nostre país, però al mateix temps també és important
que aquests nouvinguts i les noves generacions coneguin el llegat i les tradicions del país que els acull.
Crec que el debat del fet religiós en les escoles públiques hauria de ser un debat ja superat i s'hauria d'evolucionar per fomentar més els coneixements ètics, humanístics, filosòfics, lingüístics i evidentment ensenyar una mica d'història de les cultures i les religions. No farien mal a ningú. Trobo que els alumnes puguin entendre la diferència entre una mesquita, una sinagoga i una catedral són coneixements culturals que ajudarien entendre la mateixa evolució de les civilitzacions i de la pròpia Humanitat.
Recordo anys enrere quan treballava de monitor-guia que feia una visita a l'església del meu poble i molts alumnes no entenien el perquè servia una pica baptismal, el perquè els bancs portaven reclinatoris (bàsicament per agenollar-se i resar!) o que s'hi guardava en el sagrari de l'Altar Major.
S'han de mantenir els referents religiosos en una societat cada dia més diversa?
Vaja, que ara estic de vacances i no tinc massa clar si les haig d'anomenar vacances de Tots Sants o potser millor vacances de tardor. Sempre de tota la vida havia sentit que ara era l'època de la castanyada...però, vaja, lamentablement les castanyeres també estan en perill d'extinció. Ahh, ara ho recordo...ara s'anomena aquesta època de l'any Halloween. Això això ja no m'enrecordava que a Port Aventura ja fa dies que anuncien que et cagaràs de por!!!
En fi, que la hipercorrecció política i la multiculturalitat no ben entesa m'han portat a escriure tot això.
Us animo a llegir l'encertada reflexió d'un pessebrista en el seu bloc:
Sort en tenim que sempre ens quedarà El Corte Inglés que dos mesos abans en recordaran que ja és Nadal.
També us convido a llegir el següent post del blog d'en Francesc Puigcarbó:

dijous, 22 d’octubre del 2009

Tots els blocaires dels teus dits...



La vida electrònica, més enllà de la tasca individual de cada blog, a vegades dóna alegries.

La triple presentació de llibres ahir a la llibreria Catalònia, fou una d'aquestes inesperades i petites alegries. Una vetllada entranyable i bonica entorn la presentació dels llibres d'en Jesús M.Tibau i del llibre col·lectiu de "Totes les baranes dels teus dits". El que no m'esperava era arribar a conèixer algunes de les cares que s'amaguen rera d'alguns blocs. La sorpresa, la curiositat i l'emoció de conèixer aquestes persones, algunes ja veteranes com el veí del dalt (que per fi li vaig poder posar cara!) convertíren la vetllada més que en una presentació, en una entrenyable trobada.

Val la pena que llegiu el post que ha escrit en J.M.Tibau:http://jmtibau.blogspot.com/2009/10/sensacions-duna-molt-mes-que-triple.html

Com molt bé diu l'Assumpta en els seus comentaris al voltant del que ha generat "Totes les baranes...":"Un petit miracle!"

És bonic pensar que els blocs, més enllà del tarannà individual de cadascú, serveixen per unir ponts i crear xarxa. I bona part de la culpa o el mèrit la tenen alguns blocaires, gairebé més d'un els anomena activistes, com en Jesús M.Tibau.

Per part meva, content, que el meu humil granet de sorra en tota aquesta història hagi servit per generar totes aquestes emocions.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Triple presentació de llibres...


Aquest és un post per comentar que l'humil recull de poemes "Totes les baranes dels teus dits" (editat per Petròpolis) sorgit d'una iniciativa del blog de Jesús M.Tibau, tindrà l'oportunitat de ser presentat a la llibreria Catalònia juntament amb les dues últimes propostes de Jesús M.Tibau: "Una sortida digna" (relats) i "A la barana dels teus dits" (poemes).

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Últimes lectures: Una sortida digna de Jesús M.Tibau


Últimes lectures:
Una sortida digna
Jesús M.Tibau
Cossetània Edicions
Notes de color, 25, 2009.
"La mort mai havia estat tan suggerent i atractiva en un recull de relats"
Aquest és el titular que posaria si hagués de ser notícia el darrer recull de relats de l'autor ebrenc Jesús M.Tibau. És un llibre de relats fresc, de lectura àgil, fluïda, dinàmica...
Si en el darrer llibre ja hi havia relats que desprenien dosis d'ironia i tendresa, en aquest recull, les dosis d'ironia i tendresa han estat augmentades i perfectament dosificades (mai millor dit) en una àmplia galeria de situacions i personatges.
Hi ha contes absolutament genials com el conte que obre el recull "La notícia de l'any", un conte absolutament brillant on l'autor demostra un gran domini del ritme que va creixent com les ganes de la gent de conèixer les primeres impressions d'un ressuscitat. Destins és un altre dels relats que m'han agradat...on uns pares s'angoixen constantment perquè veuen que el seu fill no serà un bon lladre i la mare li retreu "ets massa tou!".
En fi...una nova entrega augmentada i millorada de l'originalitat narrativa d'en Jesús Maria Tibau.

Últimes lectures: els dos penúltims llibres d'en J.M.Tibau...

Últimes lectures/ lectures del passat estiu
Els dos penúltims llibres d'en J.M.Tibau

El vertigen del trapezista
Cossetània Ed, notes de color, 11, 2008
(relats)


A la barana dels teus dits
Aeditors, El riu de lletres, 2009
(poesia)

Vet aquí un doble ressenya d'un autor, que en el meu cas, com suposo que li ha passat a d'altres persones, vaig conèixer primer la seva faceta de blocaire i la curiositat em va portar a conèixer algún dels llibres de la seva faceta d'escriptor. El principal dilema era saber quina era la millor opció per fer una immersió en el món literari d'en Tibau.
Vaig decidir finalment llegir-me els tres últims, i en aquest post intentaré dir alguna coseta dels dos penúltims llibres.

El vertigen del trapezista és un recull que inclou 34 relats. Són relats carregats de quotidianitat, ironia, reflexió, tendresa...retrats de personatges, alguns que intenten sobreviure i fer malabarisme entre el passat, el present i el futur. El que més m'ha sorprès és l'habilitat amb la que es mou en el gènere del relat i la gran fluïdesa que tenen. És un recull que es llegeix sense grans problemes i que convida a la relectura. Jo ho he fet. M'he llegit tres cops el primer conte, perquè...sí...ho confesso..."monedes o l'indecís rodar dels anys", per cert, un dels varis contes premiats que inclou el recull, m'ha atrapat la història i he pensat...ostres, això dóna per una novel·la!
La grandesa i feblesa al mateix temps d'un recull de relats és que ens ofereixen un ampli ventall d'històries i fragments que no sempre ens poden atrapar de la mateixa manera tots. No tots els contes m'agraden ni m'atrapen de la mateixa manera. Realment és un llibre que amb prou feines 120 fulls aporta molts elements per anal·litzar moltes coses...és fresc, dinàmic, innovador l'epíleg participatiu...M'agrada el Tibau que converteix la seva Cornudella natal en un espai literari més i que fa dels carrers de Tortosa una ciutat literària...M'agradaria pensar que he descobert un autor amb prou fusta per sorprendre'm d'aquí un temps, no amb petites acrobàcies literàries sinó amb una gran acrobàcia: una novel·la o un recull de tres o quatre històries llargues. Temps al temps.

A la barana dels teus dits és un recull de petits fragments poètics. Està escrit amb humil·litat i senzillesa. És un homenatge a l'ànima enamorada que observa rera una barana cada matí el món. El Tibau poètic ha sigut un gran descobriment: versos propers i quotidians. Un plaer.

Últimes lectures: Arran de l'Ebre

Últimes lectures/ les de l'estiu passat
Arran de l'Ebre
Cinta Arasa
Aeditors/ El riu de lletres, 2009
Aquest és un llibre que m'ha emocionat doblement: primer perquè prové d'una jove narradora natural de Tortosa, amb la qual vaig tenir el plaer de coincidir a l'AJELC i segon perquè és una història potent escrita amb sentiment, emoció i força.
Arran de l'Ebre és un viatge a través dels ulls de les dones d'una família d'exiliats catalans que visqueren a París durant la dictadura franquista i tornaren anys després a les Terres de l'Ebre. Històries de besavis, avis i fills, però sobretot d'àvies, mares i filles. I d'entre elles, la que més m'ha emocionat és la història de Lola, el retrat d'una dona supervivent que mai va perdre el somriure ni les ganes de tornar a la seva València natal.
Dolors i Gemma, dues de les veus protagonistes viuen la literatura d'una forma especial. I com molt bé diu la contraportada del llibre: l'Ebre, de fons, mira i escolta.
Després d'anys de treball i esforç amb aquesta novel·la, la Cinta ens ha ofert un debut brillant. Novel·la absolutament recomenable.

Últimes lectures: La teoria dels núvols


La teoria dels núvols
Stéphane Audeguy
Traducció de Ferran Ràfols i Malle Monnerie
Barcelona, Ed. Empúries, 2006, col·lecció narrativa, 325
Amb motiu de l'any Internacional de l'Astronomia 2009, La teoria dels núvols fou l'últim llibre que vàrem llegir en el club de lectura on vaig a Sta.Coloma. És l'opera prima d'Stéphane Audeguy, autor francès, que amb aquest títol va conseguir un notable èxit de públic i crítica.
La trama principal de llibre són els records de l'Akira Kumo, un estilista japonès, resident a París, que contracta una jove bibliotecària, de nom Virginie Latour perquè li catalogui la seva col·lecció de llibres sobre meteorologia i núvols. Aquest és el punt de partida i l'excusa principal que utilitza l'autor per explicar-nos vàries historietes dels darrers dos segles sobre l'evolució de la meterologia. L'autor mescla la història del vell Akira, supevivent d'uns dels pitjors núvols de la Humanitat, el provocat per la bomba d'Hiroshima amb les batalletes de la Història de la Meteorologia.
És un llibre ben escrit, pretenciós, amb fragment ben aconseguits, fins i tot poden resultar humorístics però que arriba a avorrir en alguns moments. L'afany de l'autor per colar-nos vàries reflexions i batalletes és el que dilueix l'autèntica gràcia del llibre que és mostrar-nos el retrat d'un home que ha viscut d'una forma molt particular l'amor, l'amistat i el sexe i el contrast d'una dona jove i grisa com la Virginie que a través de la feina de l'Akira consegueix l'ascens i la plenitud personal i laboral.
Un llibre curiós amb fragments interesants però perquè no dir-ho també, al mateix temps avorrit.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Diwali, festa de la llum

Diwali, la festa de la llum a l'Índia


Aquest cap de setmana es celebra a l'Índia una de les festes més entranyables del seu calendari: El Diwali o festa de la llum.
És una festa compartida per vàries religions a l'Índia: budisme, hinduïsme, musulmans, cristians, sijisme i jainisme. El Diwali seria com un Sant Joan nostrat on la gent tira petards, menja dolços, fa focs artificials i estrenen robes.
La festa commemora la mort del dimoni Narakasura per part de Krishná i la conseqüent alliberació de disset mil donzelles que tenia empresonades.
Un altre origen de la festa és que és commemora el retorn a la ciutat de Ayodhyia del príncep Ramâ que va vèncer a Râvana, déu dels dimonis. Les muralles i teulades de la ciutat s'ompliren de llums per fer-li més fàcil el camí de retorn cap a casa del príncep Ramâ. D'aquí ve l'orígen del nom de festa de la llum. També es fa homenatge a altres divinitats com Lakhsmí, Ganesha i Kali. (tot depèn de la zona del país)
És una festa que tot plegat té un punt de purificació o catàrsi: es fan ofrenes de flors i es canten mantres.
Per què he volgut parlar-ne de tot plegat?
Simplement perquè m'ha semblat de gran valor parlar d'una festa hindú compartida per tantes religions. En un país tant multi-religiós i carregat de clans i castes, aquesta festa és un exemple de convivència i germanor.
Aquest post ha estat inspirat per un post anterior que en recomano també la lectura:

Els mons de l'Islam al Caixaforum...


"Els mons de l'Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan."
Caixaforum Barcelona
Obra Social - Fundació "La Caixa"
(Inagurada el passat dia 09/10 fins el 17 de gener de 2010)
Magnífica retrospectiva d'unes peces que formaran d'aquí un temps el futur Museu Aga Khan al Canadà. És una gran oportunitat per poder fer una immersió en el llegat cultural i artístic que la civilització islàmica ha deixat a través dels segles i a través de diferents dinasties de diferents personatges que han regnat en diferents èpoques i regions (Nord d'Àfrica, Turquia, Pròxim Orient, Egipte, Pèrsia, Índia, etc). L'exposició és un viatge cronològic des de la Còrdoba de l'Al-Andalus fins Pròxim Orient on Damasc i Bagdad conseguíren fites en l'art islàmic i evidentment passant Anatòlia otomana, l'Egipte dels fatimites i com no l'emprenta de l'art com a representació de la peregrinació a la Meca.
Sempre havia sentit a dir que degut a múltiples circumstàncies, el llegat de l'art islàmic s'havia vist reduït i corria perill que es destruïssin col·leccions i peces de gran valor. L'Islam sempre l'hem vist com un element lligat a la política i a la religió. L'element cultural, patrimonial i no diguem artístic ha quedat sempre relegat a un segon nivell.
Amb aquesta singular mostra tenim l'oportunitat de contemplar amb una breu col·lecció de peces com n'és d'important el llegat que ha deixat l'art islàmic en l'evolució de les civilitzacions i de la Humanitat.

Àrtic

No sents el desglaç de l'àrtic?
Desert blanc convertit en aigua
un gran oceà...
La vella guineu, sàvia i astuta
ja no sap on anar...
No sents l'espatec de les glaceres?
Desert blanc convertit en vergonya
no han sabut entendre
la crida per salvar-te
no era una crida al no res
sinó una crida per salvar-nos
nosaltres mateixos
que poc a poc anem devorant
la nostra gàbia,
i que es van perdent vides,
espècies, ànimes, llars
deserts i oceans.
Gabriel Boloix
Aquest hauria sigut el text (llàstima que ho he vist tard!)que hauria volgut penjar ahir en la crida del blogactionday. Una dia perquè tots els blogs del món mundial parlessin com a temàtica les greus conseqüències del canvi climàtic.
L'únic que se m'ha acudit són aquests mots.
+info d'blogactionday:
http://www.blogactionday.org/

La lluita contra el canvi climàtic no ha de ser només evitant les bossetes de plàstic. Des de fa molt de temps hi ha veus que demanen una veu més global. El blogactionday era un gest per potenciar aquesta veu

Properament a Nàufrag i Obrer...


Properament a Nàufrag i Obrer...
Rescataré la secció Últimes lectures:
ressenyes de llibres d'en J.Cabré, J.M.Tibau, Cinta Arasa, entre altres autors...
També rescatarem la secció de crítiques de cine i farem una valoració dels següents films: Gordos, Malditos Bastardos, Àgora i l'última de Woody Allen...
I parlarem de l'obra Urtain al teatre Romea i del Casament d'en Tarregada al TNC.
Ahh, i de la ciutat on me'n vull anar de vacances...
(Vaja, crec he inagurat un nou gènere, les falques publicitàries enmig de dos posts...)

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails