divendres, 5 de febrer del 2010

Recordant Salinger...



"La diferencia entre la alegría y la felicidad es que la alegría es un líquido y la felicidad un sólido.
Lo que distingue al hombre insensato del sensato es que el primero ansía morir orgullosamente por una causa, mientras que el segundo aspira a vivir humildemente por ella.
Ese es el gran problema. Nunca puedes encontrar un lugar que sea agradable y tranquilo, porque no existe. A veces puedes pensar que sí existe pero una vez estas allí alguien se acerca sigilosamente y escribe “Jódete” en tus propias narices.
Soy un paranoico al revés. Siempre sospecho que la gente está planeando algo para hacerme feliz."
J.D. Salinger (1919-2010)

La vida d'en Salinger sempre fou un misteri i segurament molta gent pensava que a l'estar retirat del món mundial, que potser ja era mort. Un escriptor turmentat? Bé com molts altres escriptors amb la petita diferència que potser d'aquí un temps ningú recordarà qui era Salinger però si que moltes generacions recordaran el seu gran llibre: "El vigilant en el camp de sègol".
Vet aquí un llibre que ha marcat a moltes generacions d'adolescents i un servidor que el va llegir ara fa molts i molts anys ara li ret homenatge al seu autor a través de les seves pròpies frases.

10 anys sense en Capri

Ahir va fer 10 anys de la mort de Joan Camprubí Alemany (BCN 1917 - 2000), actor, còmic, humorista, monologuista conegut com Joan Capri.
La foto reprodueix el típic single de l'època amb els famosos monòlegs. D'aquests singles n'havia vist a casa els meus avis i també n'havien tingut els meus pares.
Vilaweb també es fa ressò de la notícia, aquí teniu l'enllaç:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3686167/1.html
Fa un any vaig penjar un post amb tres monòlegs i realment tot i el pas del temps encara té la seva gràcia.
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/02/contra-la-crisi-el-metge-mha-recomenat_20.html
(En aquell post hi havia 3 monòlegs:l'enterramorts, el món és així i el pis i l'estalvi)
A continuació 3 monòlegs més...I un fragment de la coneguda sèrie "El Dr.Caparròs", la primera sitcom en català.



Crida - Miquel Abras (Noves Veus XVIII)


Miquel Abras forma part amb Mazoni i Sanjosex d'aquell nova fornada de músics i cantants sorgits de la Bisbal de l'Empordà. Amb bones lletres i amb un pop elegant i contundent, Abras ja forma part de la nova generació de cantants que a poc a poc intenten fer-se camí.
Aquesta cançó segurament és una de les més conegudes, però és un crit, mai millor dit a la lluita personal i a la supervivència, molt necessària en els temps que vivim.

Només ens queda el silenci? Crida!

NO ENS PODEM QUEDAR EN SILENCI...CRIDA!

Sovint davant determinades notícies, caldria sortir en massa al carrer per fer entendre a determinats polítics, administradors, dirigents, confederacions empresarials, anal·listes econòmics i un llarg etcètera que certes mesures, no són un mal menor, sinó un insult i una clara injustícia. Parlo de la proposta esbombada aquesta setmana de endarrerir l'edat de la jubilació als 67 anys. Simplement és la cirereta del pastís davant d'un panorama no gaire encoratjador (crisi, atur, recessió...) i d'una sèrie de mesures que des de fa anys en comptes d'afavorir el ciutadà, l'empobreixen i el perjudiquen.
Amb l'excusa de la crisi i els temps difícils ens podem trobar que el ciutadà de peu pot perdre molts drets. Barcelona ha acollit una cimera de Ministres europeus de Treball...En sabem els resultats? Imatge i poc més.
Com a contrapartida els líders sindicals europeus han fet una contracimera per parlar a fons de la greu situació que passa el món sindical, laboral.
També aquest cap de setmana usuaris del Transport Públic van convocar una protesta a través de facebook per queixar-se de la pujada de tarifes del transport. Com pot ser que en època de crisi cap partit polític, sindicat, associació d'usuaris i consumidors; ningú fins ara ha aixecat el crit al cel davant un fet que perjudica les butxaques dels passatgers i usuaris. Suposo que serà perquè determinats polítics van en cotxe oficial al Parlament i evidentment com que no utilitzen determinats serveis per anar a estudiar i treballar no crec que els preocupi gaire.
En el següent enllaç, el blocaire de L'hereu Riera parla de la desaparició dels conceptes de classe obrera/ classe treballadora:
Em pregunto el perquè la gent no es movilitza...vivim en una espècie d'estat catatònic que som incapaços de reaccionar davant la pèrdua constant de drets laborals. L'economia està fent estralls en moltes classes socials. Les classes més desafavorides en poden patir les conseqüències: pensionistes, viudes, gent amb ajudes socials...
Diuen que tot plegat és una qüestió demogràfica que se n'hauria d'haver parlat fa anys. Arribarà un dia que la meitat de la població seran pensionistes, viudes, aturats, jubilats, menors, població passiva, població a temps parcial, funcionaris...i l'altre meitat població activa. Està clar que si no es prenen mesures, l'invent de l'Estat del Benestar està tocat. I no pels que ara tenen 60 anys sinó pels que d'aquí 20 o trenta anys en tindrem 60.
En els diferents sectors en els que he treballat sempre hi hagut petites històries i desavinences sindicals provocades pels maleïts convenis.
Ahir al migdia a la Tv3 feien vaga...
I per què? Pel maleït conveni.
En el sector de l'atenció telefònica fa temps que hi ha pendent la negociació del nou conveni però no es tira endavant per la imcompentència i les lluites entre CC.OO, UGT i CGT, entre altres sindicats.
Un es pregunta què carai passa actualment amb els sindicats? On viuen? On dormen? Per què no desperten d'una maleïda vegada? Per què només es preocupen dels EROS mediàtics i no la negociació dels convenis que encara estan més penjats que penjats?
Davant tot plegat no sé si riure o plorar quan els dirigents de CC.OO. han anunciat per final de mes manifestacions contra la proposta d'ampliar l'edat de jubilació als 67 anys. Ara desperteu?
Que algú m'expliqui quin ha de ser el paper de la classe sindical en el S.XXI (i això que un servidor n'està afiliat a un) perquè no ho veig clar...
Què ens queda? Només ens queda el silenci?
Abans que arribi el cap de setmana...CRIDA!
Tan debò tot fos tan fàcil com sortir al carrer i cridar. Però està clar que davant determinades mesures no ens podem quedar en silenci.

Crash!

Diuen que l'alarmisme mai és bo però quan et fallen els frens i estàs apunt de l'estampida, alguna cosa s'ha de fer oi?
Cal ser realistes i no amagar les vergonyes. Ve a ser com un cubell de brossa que al final la tapa de les escombraries ja no pot amagar el que hi ha sota. L'any 2010 és l'any del realisme i la veritat, l'any en que als ciutadans no ens podran amagar les vergonyes i dir-nos recessió quan ja fa molt de temps que estem en una crisi, dir-nos que ens apretem el cinturó quan resulta que la crisi ha estat provocada pel sector financer i a sobre determinats bancs tenen beneficis...
El finalcial Times anglès parla que l'Estat Espanyol i Grècia estan apunt d'un Crash econòmic. Quan diuen això de Crash entenc que volen dir una espècie d'estampida sense aturador i "l'apoyaré del Sr.Zp" que acudeix a esmorzar pro-oració a Washington, mentre l'Obama passa de venir a la pròxima cimera europea; doncs francament "l'apoyaré" ja no cola massa...
Quan la situació econòmica ha provocat un daltabaix en la situació social i el FMI demana que ens baixem el sou...penses que alguna cosa no va bé.
Esperem que sigui certa la llei del pèndol i tot allò que ara s'ha perdut pugui recuperar-se amb el temps.

La revolta silenciosa continua...

Us preguntareu quin és el post que hauria escollit com a millor entrada per presentar al concurs que en els posts anteriors he citat...oi?
Doncs és un post que vaig dedicar a Vicente Ferrer....
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/06/la-revolta-silenciosa-potser-va-neixer.html
La seva saviesa, les seves paraules, la seva tenacitat, perseverança, la seva lluita per damunt de pressions polítiques i religioses per portar l'esperança a unes persones d'un poble on la misèria és diària i palpable, és francament un exemple. Per això, recolzo la iniciativa que es pugui reconèixer la seva tasca amb un premi Nobel a la seva Fundació. (Segurament tendrà molt més sentit que el controvertit Nobel que li van dona al Sr.Obama)
Us convido a llegir un article del País:
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Nobel/Vicente/Ferrer/elpepisoc/20100201elpepisoc_6/Tes

Ni que no els hi donguin mai el Nobel, sempre tindran la meva admiració.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails