Enguany 2015 farà 25anys d la mort d @mdepedrolo 1r director d"Cuadepalla" Hagués estat bé recordar-ho a #BCNegra15
*Aquest article està inspirat en el següent tuit:
En aquest escrit no hi ha cap crim, ni cap assassinat, ni cap desaparició,
ni cap petjada que calgui investigar…o potser sí. En la setmana més negra de
totes les setmanes que es fan i es desfan a Barcelona potser volia escriure
quelcom sobre el BCNegra, potser
dels seus autors, presentacions, actes i del fet que és molt lloable que un
Festival d’un gènere literari tan concret arrossegui cada any més seguidors i
lectors i que hagi arribat a les deu edicions és tot un èxit!
Si això fos un relat de misteri
podria començar: “Era un divendres qualsevol de finals de gener i els
experts meteoròlegs havien augurat un cap de setmana fred i ventós.
El Comissari va decidir deixar-se caure per la biblioteca per esbrinar si
el lladre de les revistes de cuina tenia alguna relació amb el cas dels
carteristes del metro de la Línia 3.”
Casualitat o no, un servidor és trobava just fa una setmana a la Biblioteca Jaume Fuster i va arribar
tard a la tertúlia amb una convidada de pes com Anne Perry. Els que vàrem fer
salat al no poder entrar a l’acte iniciàrem una tertúlia paral·lela i més d’un
va acabar confessant que demanava dies de festa a la feina per assistir al
BCNegra. Davant la impossibilitat d’escoltar la Sra.Perry vaig decidir matar el
temps per altres àrees de la Biblioteca i a la sala de revistes i diaris em va
sobtar l’avís:
“Degut als constants robatoris de la revista Cocina Lecturas per consultar-la cal que la demaneu al taulell amb
el vostre carnet de biblioteca”
Llàstima de l’avís, m’hauria agradat enganxar com un bon comissari in fraganti a l’autor-autora dels fets
però com un bon detectiu vaig decidir seguir la pista per altres espais de la biblioteca per
esbrinar una possible pista que em permetés fer un retrat robot del lladre de
les revistes de cuina. Seguint alguna pista vaig acabar a la sala d’exposicions
on fins el 18 de març es pot veure
l’exposició “Cobertes de color en un temps gris” una interessant mostra
d’algunes portades com diu la pròpia mostra de la postguerra criminal;
tot
tipus de portades il·lustrades de forma magistral amb influència de diferents
estils de disseny (expressionisme, surrealisme, realisme). Són la majoria
portades de llibres dels anys 40, 50, 60 on s’hi poden veure la combinació de
pipes europees amb barrets americans i una clara influència del cinema i de les
seves formes narratives. No
cal dir que clàssics com Agatha Christie i Edgar Wallace són dels autors més
repetits i traduïts.
Aquelles cobertes de color foren un autèntic fenòmen en aquell moment
darrera del qual a casa nostra s’amagaven noms com J.P.Bocquet, Emili Freixas,
Carlos Freixas Balitó, Roc Riera Rojas o Antonio Bernal. La mostra fa un repàs
per grans cobertes com les de la sèrie “Amarilla” de “la Biblioteca Oro” de
l’Editorial Molino.
Si parlem de colors i portades el groc és un color que s’ha
associat en múltiples editorials i col·leccions a la novel·lística
negra-criminal. I casa nostra és imprescindible citar i reconèixer la gran
feina de la col·lecció “La cua de palla”
que fou pionera en publicar clàssics del gènere en català com “El falcó maltès”
de Dashiell Hammett.
L’exposició dedica un apartat als pioners del gènere negre-criminal a casa
nostra i en destaca autors com Rafael Tasis i el seu “Un crim al paralelo”.
Un
servidor va arribar a llegir-se fins a tres cops el següent paràgraf:
“Entre 1954 i 1961, Maurici Serrahima, Rafael Tasis (el millor aficionat
com era a l’exemple de Simenon), Maria
Aurèlia Capmany i Joan Vila Casas són els primers en conrear el gènere en
català, i de seguida s’hi tradueix també el classicisme d’Agatha Christie, els
James Bond de la col·lecció “Enjòlit” de l’editorial Aymà o la força de tants
autors francesos i nord-americans de la col·lecció “La cua de palla”.L’estilització
del disseny marca un procés de recerca formal que els textos també
experimentaven.”
Confesso que no sóc un devot 100% del gènere i per tant no domino a fons
la història i l’evolució de la narrativa
de gènere negre en català a Catalunya. No cal dir que a la Jaume Fuster cada
any fan molt bones exposicions que complementen el BCNegra com la que van
dedicar a Simenon. Però al llegir aquest paràgraf hi ha quelcom que m’ha
grinyolat. És evident que és una exposició amb un toc de nostalgia per mostrar i
reivindicar una vessant que és la part més gràfica del gènere que són les
portades i els seus il·lustradors però al llegir el paràgraf citat no he deixat
de pensar que m’hi faltava algún autor.
Vaig sortir capficat de la biblioteca i com un bon comissari vaig decidir
que calir investigar quin autor m’hi faltava. Pioners del gènere…només aquests?
Per un moment vaig tenir la temptació d’enviar un missatge a alguns dels autors
més “negrots” del moment i especialistes del tema com en Sebastià Bennasar o
l’Anna Maria Villalonga.
Vivim en autèntic auge del gènere a Catalunya. Les llibreries s’han omplert
de novetats on destaquen editorials com Crims.cat o els Llibres del Delicte i
festivals com el Tiana Negra o Collbató Negre demostren l’interés creixent per
aquest tipus de literatura. Però realment sempre fou així?
Hi ha qui diu que és només un
fenòmen o una moda i d’altres com
en Lluís Bosch, guanyador de segon premi memorial Agustí Vehí i autor de la
magnífica novel·la “Aire Brut” que afirma que: “La novel·la negra en català no
és una moda passatgera” (Ho podeu llegir aquí: http://www.nuvol.com/noticies/lluis-bosch-la-novel%C2%B7la-negra-en-catala-no-es-una-moda-passatgera/)
Segurament no sempre fou així i el primer director de la col·lecció “La Cua
de palla” a inicis dels anys 60 tingué penes i treballs per conseguir arrencar
una col·lecció que justament els primers volums editats no conseguí arrencar
del tot bé. I qui en fou el primer director? Com a bon comissari he seguit amb
atenció les xerrades del BCNegra per mirar si n’hi hagués alguna que em pogués
il·luminar. Curiosament per aquelles casualitats, el destí ha volgut que aquesta
setmana unes declaracions d’un dels grans novel·listes de la narrativa catalana
en Jaume Cabré hagi fet una confessió
prou clarivident. En motiu de la publicació del seu darrer llibre en unes
declaracions fetes a la periodista literària Montserrat Serra per Vilaweb s’ha
declarat Pedrolià.
(Ho podeu llegir aquí: http://www.vilaweb.cat/noticia/4230226/20150205/jaume-cabre-soc-pedrolia.html)
i en Sebastià Bennasar en el seu blog n’ha fet una menció a tot plegat sobre el
mot Pedrolià.(Ho podeu llegir aquí:http://blocs.mesvilaweb.cat/ballaruga/?p=267748)
Quina gràcia que en la setmana més negra de totes les setmanes que es fan i
es desfan a Barcelona hagi aparegut aquest adjectiu. Pocs autors consegueixen
ser adjectivats i quan ho són és perquè darrere amaguen un món, una obra que
els fa grans: Kafkià, Ballardià, Tolkienià i un llarg etcètera d’autors
adjectivats. Pedrolià! Mai un adjectiu havia sigut tan oportú per reivindicar
un nom i obra que no sempre ha estat del tot prou rellegida, reeditada,
investigada més enllà del cèlebre “Mecanoscrit del segon origen” que l’any
passat es varen complir 40 anys de la seva primera edició.
No cal dir que des del digital Núvol la iniciativa de celebrar l’efemèride
(veure: http://www.nuvol.com/noticies/mecanoscrit-mes-enlla-del-final/)
o l’excel·lent entrevista d’Aina Torres Rexach a la filla de l’autor (veure: http://www.nuvol.com/entrevistes/adelais-de-pedrolo-el-meu-pare-era-un-obses-de-la-llibertat-perque-no-se-sentia-lliure/)
demostren la importància i l’interès per l’escriptor.
Múltiples iniciatives en el darrer any com les jornades acadèmiques de la
Universitat Pompeu Fabra dedicades a
l’autor o com el Verkami de la seva Fundació pel documental “Manuel de Pedrolo,
trencant l’oblit” demostren un interès perquè un nom clau de la narrativa
catalana de la segona meitat de segle XX no caigui en l’oblit.
Com el lector haurà pogut comprovar en el meu paper de bon comissari, ja fa
estona que ha arribat a la conclusió que
en l’esmentada i també recomenada exposició potser no hagués estat de més
incloure també el nom de Manuel de Pedrolo. No només com a pioner de gènere
negre-criminal- políciac-detectivesc, sinó també com a traductor d’autors del
propi gènere i com a director de la col·lecció “La Cua de Palla” amb les seves
icòniques portades grogues que té un pes indiscutible en l’imaginari de molts
lectors que els va ajudar a iniciar-se en aquest gènere i en català i molt més
quan el propi autor va publicar alguna de les seves obres en l’esmentada
col·lecció.
Si el 2014 es complien 40 anys de la primera edició del popular
“Mecanoscrit de segon origen”, enguany es compliran 25 anys de la mort de
l’autor i 50 anys de la publicació de “Joc Brut”, per alguns la seva millor
novel·la negra. Com si fos un misteri Pedrolià per resoldre, el perquè sovint
cau en l’oblit fins i tot en festivals del propi gènere que ell tant va conrear
és un pregunta que ara per ara no sé respondre. Altres consideren que
“Mossegar-se la cua” és una altre dels seus grans llibres. Per cert amb una
bona edició d’Edicions 62 i un fantàstic estudi preliminar d’Àngels Gregori que
encara es pot trobar a les llibreries.
Desconec totalment si enguany des d’algun àmbit oficial (tot i que en la pàgina de Lletres Catalanes hi ha una referència, Universitats,
editorials, Clubs de Lectura, Llibreries o des de la seva pròpia Fundació tenen
previst fer algún acte en record del 25è aniversari de la seva mort i
reivindicar la seva obra més enllà del gènere negre ja que fou un autor molt
prolífic en molts altres gèneres fins el punt de també conrear poesia i Teatre.
El perquè no es reediten amb regularitat algunes de les seves obres és una
altre misteri Pedrolià. Si Tísner, Calders, Sales i molts altres autors i
poetes que ens estimem han tingut el seu any commemoratiu perquè Pedrolo no el
té?
Vull acabar amb la magnífica reflexió que en Sebastià Bennasar ha escrit en el seu blog Pedres, Mars, Oceans:
“Per
tant, és una magnifica notícia que Cabré reivindiqui Pedrolo. Potser això permetrà
un nou interès per la seva obra molt més enllà del Mecanoscrit del Segon
Orígen. D’entrada, seria interessant que els seus llibres es trobessin amb
regularitat a les llibreries, i això vol dir reeditar-lo i represtigiar-lo.
Però em sembla que ara per ara les coses estan complicades. N’hi ha que
s’estimen més continuar publicant obres del Federicco Moccia. D’altra banda,
que sigui Cabré, el nostre autor més internacional, qui el reivindiqui, potser
pot obrir també la porta a alguna edició internacional de l’obra de Pedrolo. Si
això passa, qui sap si d’aquí a uns anys vendran lectors d’Alemanya per dir-nos
que tenim un escriptor excepcional. Segur que en Jaume Cabré sap perfectament
que això és possible.”
Gabriel Boloix
*Aquest és un article inèdit que es va presentar com a proposta pel digital Núvol (**) però que finalment no va poder ser publicat. Hi ha articles que tenen data de caducitat. És cert que l'escrit està inicialment molt focalitzat en el certàment BCNegra i amb una exposició que acaba el 18 de març i potser la intensitat que tenia en la setmana que el vaig escriure ja no el té però he volgut igualment fer-lo públic perquè en el fons de tot plegat hi ha la reivindicació d'un autor que extranyament passa massa desapercebut i no hauria de ser així sent com és un referent en la literatura de gènere d'aquest país i un gran escriptor. Enguany farà 25 anys que va morir però lamentablement el seu llegat molt extens d'obres i títols molt diversos cauen lamentablement en l'oblit. El gran misteri pedrolià de tot plegat és el perquè un gran autor com Pedrolo cau massa sovint en l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada