dilluns, 30 de novembre del 2009

Tot recordant Vinyoli...


Enguany fa 25 anys de la mort d'aquest poeta i avui a Barcelona se l'ha recordat en un acte d'homenatge. A Nàufrag i Obrer havia parlat de diferents escriptors i poetes però fins ara no havia parlat d'en Vinyoli. Diuen que és un referent dels poetes joves i diuen que per això s'ha reeditat en diverses ocasions la seva obra. No hi crec massa amb això dels referents, però si que realment s'ha de reconèixer que fou un gran poeta. El que més m'agrada del que he llegit d'ell són els seus poemes breus, intensos, únics.



PLATJA

A Josep M.López-Picó

Però els homes, com fabuloses

estàtues, sense lluita,

sense força jeuen, com arbres

abatuts pel vent i pel foc.


Joan Vinyoli

(Barcelona 1914 - 1984)





diumenge, 22 de novembre del 2009

Que no et matin el somriure...

Quants cops t'han matat el somriure?
Aquesta setmana (18 nov) he pensat amb
els drets humans...
i he pensat amb la quantitat de somriures que es maten
cada cop que es vulneren aquests drets.
Aquesta setmana he vist com
els mitjans de comunicació han menystingut
la notícia de la cimera a Roma de la FAO
i he lamentat el menyspreu cap a determinades notícies
que haurien de ser de primer ordre.
He lamentat el poc consens de determinats Estats
per tenir una millor voluntat
per intentar posar fre a la fam i misèria mundial.
I he arribat a la conclusió que
com que no hi havia cap mandatari mediàtic,
la notícia i la cimera en qüestió
han donat la sensació que tot plegat importava un rave.
Aquesta setmana he vist
la indiferència i el menyspreu
de l'Estat Espanyol i el Marroquí davant la situació de l'activista saharaui Aminetu Haidar que s'ha vist atrapada a Lanzarote després de ser deportada pel Marroc i sense possibilitat de poder tornar, de moment, a El Aaiún.
Evidentment l'activista s'ha declarat en vaga de fam i ha perdut el somriure.
Aquesta setmana s'ha celebrat
el dia Internacional dels drets de la infància...
I he pensat: quants infants han perdut el somriure?
Que trist que un infant perdi un somriure
que siguem incapaços de crear un món millor...
La setmana que ve (25 nov) es celebrarà...
el dia contra la violència de gènere.
Quantes dones maltractades per la vida
han perdut el somriure?
La vida sovint ens mata el somriure...
Ens mata la capacitat per tornar a somriure com un nen
per un món que ens devora a poc a poc.
A mi ja fa dies que m'han matat el somriure
i espero tornar-lo a recuperar ben aviat.
Que seria una vida sense somriure?
Tan debò que res ni ningú
ens pogués matar la capacitat de tornar a somriure,
la capacitat de creure en un món millor.

40 anys de Sesame Street (Andrea Bocelli sings Elmo to sleep)

Dies enrere el mític programa infantil "Sesame Street" ha fet 40 anys. Realment un model de programa infantil de televisió. Sovint alguns personatge famosos s'han deixat caure pel programa i s'han generat escenes memorables i molt tendres.
En aquest cas el cantant italià Andrea Bocelli li canta una cançoneta per anar a dormir a l'Elmo. És un video que trobo molt entranyable.

Alícia al Lliure



Últimament proliferen les adaptacions de llibres, contes, novel·les i de tot se'n vol fer un muntatge.
El Lliure ha volgut apostar per un espectacle totalment de creació pròpia. Un espectacle arriscat, amb una escenografia potent, un bon planter d'actors i on la dansa, o el que podríem anomenar teatre-dansa, té un paper destacat. Carlota Subirós firma un espectacle arriscat. On és el problema? L'esplectacle té moments visualment molt potents però entre hi ha una primera part excessivament llarga i en alguns moments avorrida i una segona part amb un final massa naïf. Quan s'arrisca i es fa creació escènica té aquestes coses: els resultats no sempre són rodons tot i que la idea és bona.

Terra d'esperança/ Fotopres'09



Caixaforum Barcelona ens ofereix la possibilitat de veure dues mostres fotogràfiques de gran contingut humà i solidari.
D'una banda "Cambodja, terra d'esperança", és un mostra per conscienciar-nos de la cruel situació que viu aquest petit país del sud-est asiàtic. Les explicacions estan acompanyades per un audiovisual i sobretot per les magnífiques fotografies de Gervasio Sánchez (Premi de Periodisme Rei d'Espanya 2009).
Fotopres'09 és un petit recull fotogràfic d'alguns treballs presentats i entre ells, alguns premiats, en l'edició del certàmen de premsa espanyola. Hi ha fotos molt impactants que descriuen algunes de les situacions que passen en diferents llocs del nostre planeta. Són grans retrats on la sensibilitat del fotoreporter té un mèrit de més per fer-nos apropar realitats que sovint ignoren els mitjans de comunicació.
Com sempre les mirades fotogràfiques del Caixaforum són absolutament recomenables. La fotografia ens apropa a realitats que sovint ignorem.

dilluns, 16 de novembre del 2009

La Cosa Nostra (segons Redbanner)

Fa pocs dies vaig descobrir aquesta cançó que bé podria ser la banda sonora dels últims mesos. O fins i tot del dia ja que avui he escoltat que han detingut un capo sicilià. A casa nostra "la cosa nostra" és ben peculiar...
Aquesta és una de les cançons estrelles del disc "No ens aturaran" del grup de rock contundent de Molins de Rei Redbanner.
Escolteu la lletra no té pèrdua cap estrofa...
I la musiqueta val la pena escoltar-la ja que recorda els acords d'una famosa banda sonora d'una pel·lícula ("El Padrino").

dijous, 12 de novembre del 2009

Escriptors silenciats


Post a favor de...
"Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat"
Avui dia 12 de novembre s'ha celebrat el dia internacional de l'escriptor empresonat i des de fa 10 anys el Pen Club Català fa un acte simbòlic, en aquest cas a l'Ateneu Barcelonès, per recordar tots els escriptors i periodistes del món que encara estan censurats, silenciats, perseguits i engarjolats.
En les nostres tan venerades democràcies occidentals potser no en som tan conscients però crec que és significatiu i important que s'en parli ja que demostra que la llibertat d'expressió encara és un dret vulnerable i vulnerat a molts països.
El dia en qüestió està dedicat als escriptors però jo crec que es podria fer extensible a tots els creadors i creadors en general.
El de la foto és Harry Nicolaides, escriptor australià d'origen grec, va ser condemnat a principis d'any a estar-se tres anys a la garjola, en una presó tailandesa per un delicte d'ofensa a la monarquia, afortunadament poc després va ser amnistiat.
La història l'he extreta del magnífic bloc:
També el bloc Sobrellibres ens va parlar en el seu moment del cas de l'escriptor xinès Liu Xiabo:
Evidentment, el bloc Sobrellibres també es fa ressò d'aquest tema:
Aquí teniu la notícia que publica Vilaweb:
Tota la informació dels actes del dia en qüestió al portal del Pen Català:
Acabo el post amb la següent frase que obre el portal del Pen:
"L'esclavatge és això, no poder expressar les pròpies idees" (Eurípides)

dilluns, 9 de novembre del 2009

El Far de Berlín


L'ànima de Berlín no era el seu mur.
L'ànima de Berlín era un far
que es pot veure des de qualsevol
punt de la ciutat, i que de nit
mostra unes llums
que acompanyen els vells solitaris
cap a casa.


La Fernsehturm s'alça victoriosa
prop de l'Ajuntament Roig,
i on Neptú és el rei d'una font més
d'una metròpoli colpejada per la història
i que s'aixeca cada matí sota la seva empara.

L'ànima de Berlín no era un mur,
l'ànima de Berlín era una vella torre
de televisió,
un símbol més pels berlinesos de l'est,
unes llums curioses pels berlinesos de l'oest.


Tots anhelaven que algún dia pujarien junts
a dalt del far i contemplaríen lliures la ciutat.

I va arribar aquell dia i tots, de l'est i de l'oest
pogueren contemplar junts els 360 graus
de la seva metròpoli, del seu món sense murs
ni vergonyes, només una ciutat al seus peus.

Varen caure els murs i les vergonyes
però el vell far segueix contemplant
el pas de les grues que han obert nous camins.

El vell far de Berlín segueix il·luminant cada nit la ciutat.


*Un post escrit pensant en els 20 anys de la caiguda del mur, però sobretot pensant en el record d'una ciutat que vaig trepitjar fa més de 4 anys i m'agradaria algún dia tornar-la a trepitjar.









La torre de la televisió sembla omnipresent en molts punts de la ciutat.
En aquesta foto darrera el Dom (Catedral de Berlín) i darrera l'entrada d'un dels museus de l'Illa de Museus; tot plegat a l'antic Berlín Oriental.



diumenge, 8 de novembre del 2009

La fotografia del silenci i de la llum...

Post d'homenatge a un referent de la fotografia...

Mai saps quina ha de ser la intensitat de la llum en una bona fotografia.
Hi ha fotògrafs que són uns mestres de la llum i dels clarobscurs.
L'argentí Humberto Rivas (Buenos Aires,1937 -Barcelona 7-11-09), afincat feia ja uns anys a Barcelona, va conseguir que les seves fotografies fossin més que un simple retrat. Algunes, com la de la màscara transmeten una estranya placidesa, una sensació de placidesa com un bon silenci.
Durant els darrers anys havia rebut diversos reconeixements com el Premi Ciutat de Barcelona'96, el Premi Nacional de fotografia'97 i just ara li havien concedit la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona que malauradament no podrà recollir.
La seva obra havia estat exposada en diversos països, i alguns museus com l'IVAM, el MNAC o la Biblioteca Nacional de París inclouen part de la seva obra en les seves col·leccions.
Vet aquí un post a un referent que anomenaven fotògraf del silenci i de la llum.

diumenge, 1 de novembre del 2009

El somriure d'Estambul

Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Moren cada nit i potser també
s'aixequen amb les seves misèries
i amb les seves mancances.
Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Avui he somiat que em passejava pel vell basar.
La llum del capvespre cau sobre el Màrmara.
Diuen que Estambul sempre somriu,
potser a Orient, potser a Occident
potser a nosaltres mateixos
sense pressa per arribar a enlloc,
immòbils com la Torre de Leandre
voldríem viure una altre vida en un altre lloc,
en un altre espai, a un altre ritme...
Un fort fred et glaça la cara i penses que...
Hi ha ciutats que viuen només
en els nostres somnis.
Hi ha somriures que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha instants que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha cendres que reneixen cada nit
en els nostres somnis.

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails