Horitzons...

L'aigua es fon amb l'horitzó. I els núvols semblen voler ballar amb l'aigua. Una estranya calma m'envaeix. Hi ha paisatges captivadors i la seva tènue llum ens envaeix a poc a poc.

Noves Veus (I): Cesk Freixas

Existeixen noves veus? Més enllà de les radiofòrmules, a casa nostra hi hagut noves veus que estan aportant aire fresc. "Un brindis a les nostres vides" és una cançó d'en Cesk Freixas un jove i compromès cantautor del Penedès.No és la cançó més nova ni la més emblemàtica...però si una de les més canyeres. L'escena musical a casa nostra fa temps que s'ha renovat i lamentablement s'ha de recòrrer al youtube per veure que s'està coent més enllà dels àmbits radiofònics més oficials.

Un record per Xile

Hi ha molts 11 de Setembres.El nostre.Amb el qual es van perdre les llibertats de Catalunya.Hi ha un 11 S americà que va ser l'inici d'una època de terrible incertesa. I ara fa 35 anys, un 11de setembre va posar la fi de les esperances de molts xilens. Aquest video és un curiós i magnífic muntatge mesclant les paraules d'un discurs d'Allende amb la melodia de la cançó "Una vida, una història" del jove cantautor Cesk Freixas. Una autèntica troballa...

Che, el argentino

Volia escriure un apunt sobre el film:

"Che, el argentino" D'Steven Soderbergh.

Tal i com hem comentat en algún apunt sobre cinema que hem fet en aquest bloc, aquest 2008, està sent un any de remakes, seqüeles i pel·lícules sense gran substància. Suposo que per això que algú s'atreveixi a fer una peli sobre una de les gran icones de la segona meitat del S.XX si més no crida l'atenció. Formalment la pel·lícula sembla en alguns moments un documental. El director prefereix obviar qualsevol detall de l'aprenentatge del mite com a metge i el seu periple per diferents països llatinoamericans i directament el trobem preparat per fer la revolució. Aquest punt de partida és francamet discutible, però es por arribar a entendre que davant un personatge no precisament fàcil el director pren la decisió ferma de centrar-se en l'episodi clau de la revolució. La ficció se centra basicament en la línia succesiva de fets que marcaren la revolució cubana per destituir a Batista. Aquesta linialitat només està trencada amb alguns fragments amb blanc i negre mostrant els dies que Ernesto Guevara com a ministre del nou govern cubà va fer un discurs força punyent a les Nacions Unides de Nova York.

El film ha descol·locat molt als crítics. Surts del cine pensant que és un film molt correcte de formes i de guió. El director ja ha sigut prou hàbil per evitar qualsevol tic polític. Això d'una part pot ser positiu per evitar no caure en manipulacions fàcils però al mateix temps es troba a faltar un punt crític ja que tot plegat el que fa és resaltar encara més l'aureola del mite. Més enllà de la brillant interpretació de Benicio del Toro, la resta de personatges són força plans i es troba a faltar una mica de passió i conflicte entre tant guerriller.

Una cosa molt positiva és que s'ha respectat la dicció i l'accent cubà i no s'ha filmat la peli en anglès. Tot i que són molt plans la resta d'actors, cal dir que hi ha interpretacions com les de Fidel Castro que estan també molt ben aconseguides. Recomenable el film? Sí, però només per gaudir de la brillant interpretació d'un gran actor: Benicio del Toro.

Com sempre les raons comercials han fet que un llargmetratge de 4 hores, s'hagi hagut de distribuir en dos parts. Per aquest motiu quan s'arriba al final d'aquesta primera part amb la victòria de la revolució, un es queda amb ganes de veure realment l'evolució del personatge del Che ja que es prou conegut que un cop va arribar al poder, els seus ideals varen patir un cert trasbals i va ser quan va decidir anar-se'n entre altres llocs a Bolívia on va trobar la seva fi. Calen 4 hores per explicar tot plegat? S'haurà de veure la segona part per tenir una visió global de tot aquest treball i no com ara que la primera part sembla un treball de camp amb masses llacunes. Sort n'hi ha de la interpretació d'en Benicio que ens deixa la sensació d'haver vist una interesant pel·licula.

Estampes americanes (I)

Què es deu sentir al Grand Canyon? Silenci? Buidor? El vell oest ens ha fet mítiques certes estampes nordamericanes. Davant certs paisatges no cal dir res. Les velles roques del Canyon parlen per si soles. (Gràcies Laura per fer-me arribar algunes fotos de la vostra aventura americana)