Si algú de vosaltres ha decidit anar al teatre les darreres setmanes a Barcelona haurà observat que, tot i ser variada i eclèctica, hi ha una tendència cap al teatre més comercial, musical, comèdies més lleugeres...
Afortunadament encara hi ha sales que aposten per programar obres de text de noms que tenen un pes i una influència en la història del teatre més recent.
Al teatre Romea, al TNC o a la Biblioteca de Catalunya encara s'hi poden trobar obres d'un cert nivell.
Les darreres perles que he trobat i he pogut gaudir personalment han sigut:
"American Buffalo" de David Mament a l'Espai Lliure del Teatre Lliure.
Magnífica posada en escena. Una peça directe ben dirigida per Julio Manrique i ben interpretada per joves actors com Ivan Benet i Marc Rodríguez. Un clàssic de Mamet que retrata les misèries, ambicions i cobdícies de tres perdedors que tenen com a espai comú una botiga d'antiguitats en l'Amèrica més profunda.
Una llàstima que s'hagi pogut veure durant tan poc temps.
"Figuretes de vidre" (The Glass menagerie) de Tennesse Williams.
a la Sala Muntaner.
Traduïda a l'espanyol com "el zoo de cristal", aquesta peça dels inicis de Williams es va poder veure fins el 14 febrer. Una peça humil, gairebé autobiogràfica, un retrat dels records més colpidors i dolorosos de la joventut del propi autor que s'amaga rera l'àlies de Tom Whifield. Un muntatge autèntic que ha esta dirigit per en Jordi Pons-Ribot.
Una obra que ha estat programada poques setmanes.
Afortunadament encara hi ha sales que aposten per programar obres de text de noms que tenen un pes i una influència en la història del teatre més recent.
Al teatre Romea, al TNC o a la Biblioteca de Catalunya encara s'hi poden trobar obres d'un cert nivell.
Les darreres perles que he trobat i he pogut gaudir personalment han sigut:
"American Buffalo" de David Mament a l'Espai Lliure del Teatre Lliure.
Magnífica posada en escena. Una peça directe ben dirigida per Julio Manrique i ben interpretada per joves actors com Ivan Benet i Marc Rodríguez. Un clàssic de Mamet que retrata les misèries, ambicions i cobdícies de tres perdedors que tenen com a espai comú una botiga d'antiguitats en l'Amèrica més profunda.
Una llàstima que s'hagi pogut veure durant tan poc temps.
"Figuretes de vidre" (The Glass menagerie) de Tennesse Williams.
a la Sala Muntaner.
Traduïda a l'espanyol com "el zoo de cristal", aquesta peça dels inicis de Williams es va poder veure fins el 14 febrer. Una peça humil, gairebé autobiogràfica, un retrat dels records més colpidors i dolorosos de la joventut del propi autor que s'amaga rera l'àlies de Tom Whifield. Un muntatge autèntic que ha esta dirigit per en Jordi Pons-Ribot.
Una obra que ha estat programada poques setmanes.
La pregunta del milió és:
Per què cada dia la programació teatral té tendència a programar obres durant poques setmanes?
Una possible resposta és perquè les obres en qüestió ja tenen altres funcions contractades en altres teatres de Catalunya. I l'altre possible resposta pot ser perquè d'aquesta manera la sala que acull l'obra evita el mínim de riscos per si l'obra no funciona.
Algú ho sap?
2 comentaris:
no sé perquè, però em temo que té més a veure amb la qüestió econòmica que no pas amb cap altra cosa. Aquest costum m'ha privat de veure moltes obres, que als que no som de capital i no estem tot el dia enganxats a la programació, de moltes ens n'adonem quan ja no hi ha res a fer :(
ja veig que ets teatreru, jo t'haig de confessar que al teatre hi he anat tres vegades,
1.- el visón volador dels Vienesos de Franz Johan i Artur Kaps (vodevil)
2.- EVITA a Londres
3.- MAR I CEL de Dagoll Dagom.
i els Pastorets, clar.
quin desastre. Oi?
Publica un comentari a l'entrada