El temps de les cireres de Montserrat Roig

Sempre m'ha fet gràcia aquest títol, suposo perquè amaga tot una càrrega sentimental i pòetica, la mateixa càrrega sentimental que la gran escriptora Montserrat Roig (1946 - 1991) va voler donar a la novel·la que va escriure abans d'acabar el Franquisme i que va rebre el premi St.Jordi 1976. És la crònica d'una dona, Natàlia Miralpeix que torna a Catalunya, després d'haver estat a França i Anglaterra i es topa amb la realitat d'un temps i d'un país i d'uns personatges marcats pel Franquisme. L'obra forma part de la triologia que l'autora va escriure als anys setanta: Ramona, adéu, El temps de les cireres i L'hora violeta.

És un llibre que només n'he llegit fragments i que algún dia m'agradaria llegir-me'l sencer perquè la Montserrat Roig demostra el seu talent narratiu descrivint els personatges a partir del retrat de les mans...

"Les mans de la Patrícia eren melancòniques, de vegades una mica absents, "mans de frígida", deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, "hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria d'arrugades", deia l'Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l'horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d'aigua beneita, que s'estrenyien l'una a l'altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s'omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l'amoret de l'estany, una nit càlida que es pensava que es tornava boja..."

(fragment de la pàgina 61)

Però el més curiós del cas és que fins fa poc no sabia que el títol del llibre la Montserrat Roig l'havia extret d'un poema escrit el 1866 d'un poeta francès del S.XIX de la Comuna de París anomenat Jean Baptiste Clément.

La primera estrofa del poema diu així...

Quand nous chanterons le temps des cerises

Et gai rossignol et merle moqueur

Seront tous en fête

Les belles auront la folie en tête

Et les amoureux du soleil au cœur

Quand nous chanterons le temps des cerises

Sifflera bien mieux le merle moqueur.

Curiosa estrofa que va donar títol a una carismàtica novel·la.

+info de Montserrat Roig:

http://www.escriptors.com/autors/roigm/index.php

Àngels i dimonis

Angels & Demons

(Angeles y demonios/ Àngels i dimonis)

EE.UU., 2009 direcció: Ron Howard

Interpretada per Tom Hanks, Ewan McGregor, Ayelet Zurer, Stellan Skargard, entre altres.

2ª adaptació cinematogràfica d'una obra del novel·lista de Best-sellers americans Dan Brown.

Ens trobem davant d'una d'aquelles pel·lícules que previament abans de l'estrena ja se n'han fet vàries cròniques que la informació jo pugui donar en un simple post pot ser totalment vanal.

En els darrers temps la indústria del cinema s'ha entestat a portar a la gran pantalla grans fenomens editorials. El proper serà d'aquí pocs dies amb l'estrena en format cine de la primera part de la triologia Millenium basada en els llibres de l'autor suec Stieg Larsson.

Tal com va passar amb el Codigo Da Vinci, el fet d'anar a veure la peli no es tant per deixar-se impressionar per històries que han sigut llegides per milers de lectors o que aquests lectors s'han cansat en comentar-nos els arguments, sinó en deixar-se portar per les maneres com el director ens mareja en el cas del Codigo Da Vinci per París i Londres i en aquest cas per Roma.

Em va passar que abans que comencés la peli tres amigues s'explicaven entre elles amb pèls i senyals les intrigues i secrets de la novel·la. Vaig estar a punt d'aixecar-me i canviar-me de lloc, però afortunadament les tres cotorres van callar. Això sí, ja m'havien xafat algun dels secrets que havia oblidat de la novel·la.

Recomenable? Realment és una pel·lícula molt entretinguda, un tour de force per Roma. Tot comença amb el segrest de 4 cardenals que seran executats per una misteriosa secta anomenada els Iluminati. El Dr. Langdon es passa mitja peli intentant salvar els cardenals i desxifrant els secrets i sobretot intentant evitar que el Vaticà al final de la peli salti pels aires. Ah, me n'oblidava...tot transcorre a partir de la mort d'un Papa.

Per més inversemblants que siguin, és una pel·lícula que no dona treva a l'espectador per preguntar-se si allò que veu és creïble o no. El millor és disfrutar de l'aventura. Aventura recomenable per aquells que vulguin una tarda o vespre d'intrigues vaticanes.

Nous blocs!!!

Com molt bé diu l'encapçalment d'aquest bloc, Nàufrag i obrer gairebé durant un any ha volgut ser un espai d'impressions culturals i altres apunts mig improvitzats. Dues de les temàtiques que algún cop, tímidament havia publicat, són les temàtiques que fan referència a temes locals-comarcals i també aquells post de creació literària. Davant l'allau d'informacions han quedat molts cops diluïdes, sobretot la creació literària.

Per aquest motiu aquest mes de maig vaig decidir fer reformes al piset i vaig arribar a la conclusió que potser aquestes temàtiques es mereixien un espai propi.

Us convido a visitar els nous espais...

Lletres i Paisatges del Baix Llobregat

http://lletresipaisatgesdelbaix.blogspot.com/

Escrits del fum

http://escritsdelfum.blogspot.com/

Espero que siguin tant ben acollits com aquest espai...

Tots els paisatges

(Foto de JoGlo. Montserrat vist des del mirador de Queralt)

Tots tenim un paisatge que portem a dins. Basat en un format anglès, el passat dimarts es va estrenar "El paisatge favorit de Catalunya". Realment un programa interesant. Sota el prisma d'un personatge conegut ens presenta el seu paisatge favorit. La qualitat del programa és molt bona.

Potser el que no m'agrada tant és això dels rànquings. Cal aquesta competició entre diverses zones del país per saber quina és la millor?

Personalment no cal, penso que tots els paisatges escollits i que s'escolliran en el programa tenen el seu encant.

+info del programa:http://www.tv3.cat/elpaisatge/programa.htm

I per tu, quin és el teu paisatge favorit?

(El meu un dia mig boirós mig clar al Santuari de Queralt, Berga, des d'on és veu tota la comarca i al fons molt al fons Montserrat)

Cançons de bressol solidàries

L'allau diari de notícies és tan elevat que a vegades s'ens poden passar per alt petites accions per un món una mica millor. Diversos músics s'han apuntat a la iniciativa de gravar cançons de bressol per l'ONG "Aldeas infantiles", de fet és una federació internacional d'associacions d'ajuda la infància. (integra 132 països!)

Músics tant diversos com Sidonie, Love of Lesbian, Facto de la fe i las flores azules, Nena Daconte, Amaral i un llarg etcètera...

A partir del dia 22 de maig es podran descarregar d'un portal per un preu molt simbòlic. Preu que es converteix en una acció benèfica per aquesta Ong.

El portal és: http://www.supernanas.org/

Des d'aquí ens treiem el barret d'aquesta innovadora acció. I esperem que tingui èxit!

Nocturn per acordió i altres poemes seran llegits a la Catalònia

Marató poètica en homenatge a Joan Salvat-Papasseit

Llibreria Catalònia Barcelona - 23 de Maig (de les 10 a les 20h)

Joan Salvat-Papasseit serà el protagonista de la nova marató poètica que té una cita anual a la històrica llibreria Catalònia. La marató s'engloba dins els actes del Festival de Poesia de Barcelona 2009 i el poeta d'obrir la marató serà Josep Lluís Aguiló, poeta de la ciutat 2009.
Salvat-Papasseit és una figura imprescindible de la poesia catalana dels primers anys dels S.XX i sobretot, tot i morir prematurament, la seva influència posterior en poetes i cantautors ha sigut molt important.
Cantautors com Montllor, Serrat, Llach, Ribalta i molts més han musicat els seus poemes fins al punt de dedica'ls discos sencers. (És el cas de Ovidi Montllor i de Joan Manuel Serrat)
+info de l'autor: (documentació del següent enllaç a cura d'un servidor)http://www.escriptors.cat/autors/salvatpapasseitj/pagina.php?id_sec=2229

DÓNA'M LA MÀ
Dóna'm la mà
que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant, tindrem la mida
de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
(extret de L'irradiador del port i les gavines)

Dies de poesia

Festival de Poesia Barcelona 2009

A partir del dia 21 de Maig fins el 27 Barcelona celebra la seva cita anual amb la poesia. Enguany celebrant els 150 anys de la recuperació dels Jocs Florals i amb diversos tallers i recitals arreu de la ciutat.

Des d'aquí recomenen aquesta cita anual amb la poesia però també diem...

Tant debò els festivals poètics no fossin només al maig sinó tot l'any!

+info a: http://www.bcn.cat/cultura/barcelonapoesia/2009/index.htm

When you are smiling/Botella al mar...

Homenatge al poeta uruguaià
Mario Benedetti, un dels grans poetes llatinoamericans que just ahir ens va deixar després d'una llarga trajectòria carregada de bons poemes.

BOTELLA AL MAR
El mar es un azar

Vicente Huidobro
Pongo estos seis versos en mi botella al mar

con el secreto designio de que algún día

llegue a una playa casi desierta

y un niño la encuentre y la destape

y en lugar de versos extraiga piedritas

y socorros y alertas y caracoles.

WHEN YOU ARE SMILING...
When you are smiling

ocurre que tu sonrisa es la sobreviviente

la estela que en ti dejo el futuro

la memoria del horror y la esperanza

la huella de tus pasos en el mar

el sabor de la piel y su tristeza

When you are smiling

the whole world

que también vela por su amargura

smiles whith you.

MARIO BENEDETTI

(14/09 /1920 -- 17/05/2009)

Mersad Berber

Una retrospectiva que s'acaba el 24 de Maig

Les darreres propostes del Caixaforum són autèntics regals:Pa d'Àngels, Mir, Barceló, l'arquitectura de Rogers, Zabaleta...

De tot plegat la que més m'ha sorprès ha sigut...

Mersad Berber. Retrospectiva

Caixaforum Barcelona. Sala 2.

Mersad Berber és un pintor, il·lustrador, dibuixant, escenògraf, un artista d'origen bosni que domina diverses disciplines i que als darrers anys ha viscut a Zagreb allunyat de la voràgine artística mundial. La seva obra veu de la fascinació de mestres de la pintura com Velázquez, Goya, Ingres o Géricault. En el seus quadres també si reflecteix petits detalls que ens il·lustren que l'autor no defuig de l'herència culturals dels balcans ni tampoc de la influència bizantina. Berber juga amb el collage, les textures, els detalls, els gestos, els colors càlids...La seva obra retrata el pas del temps i l'efímer que són les coses. Però també hi ha icones que es repeteixen de forma volguda com el cavall: oprimit, caigut, desbocat són un símbol dels pobles dels balcans i de la seva transformació política a través de guerres i conflictes fins arribar al moment actual. Els mites també hi són present com el quadre dedicat a Dèdal.

El més interesant és veure l'evolució de les temàtiques i tècniques d'aquest autor ha través del temps. S'hi exhibeixen també algunes de les seves darreres obres. Són sèries d'impressions digitals a mig camí dels models clàssics i la tecnologia moderna.

Quan parlem d'art contemporani s'ha caigut molts cops amb l'error d'associaciar-lo en art abstracte o amb l'art que molts museus d'Art Contemporani han exhibit als darrers temps. Per això és un plaer que el Caixaforum aposti per diverses propostes i ens apropi un artista europeu absolutament interesant i desconegut i ens pregutem com és que artistes contemporanis com Berber s'hagin exposat tant pocs cops al nostre país.

Una interesant retrospectiva. Recomenable.

Que segueixin els somnis...(Som-hi blau-granes cap a la tercera!)

L'OT, el bruixot fa 40 anys

Fa gairebé 40 anys que el dibuixant Josep Lluís Picanyol va crear els primers esbossos d'un personatge que anys després es faria molt popular pels infants catalans. Estic parlant de l'Ot, el bruixot. Humor mut, irònic, visual, també amb missatge...

Les primeres tires de l'Ot aparegueren cap a l'any 71 a la revista infantil Cavall Fort. Diverses generacions d'infants i no tant infants catalans han crescut havent vist alguna vegada alguna tira còmica d'aquest bruixot tant peculiar. Avui les tires de l'Ot ja han traspassat l'univers de Cavall Fort i ja se n'han fet reculls, diverses publicacions, cd-roms, etc

+info al web de l'autor:

http://www.tallercreatiu.com/picanyol/

Literatura 2.0

Algú una vegada va dir que les webs 2.0 eren aquelles que buscaven la interacció amb l'usuari. En el món dels blocs, des del primer dia, s'ha buscat la interacció amb el navegant, convidant-lo a deixar comentaris.

Des de fa un temps, per aquells que els hi agrada escriure històries, el món dels blocs ofereix la possibilitat de fer-ho de forma col·lectiva.

Un dels blocs veterans és Històries veïnals. Es fa una crida a diversos blocaires per escriure un text. Es tanca la crida. Es fan grups de blocaires com si fossin veïns, i cada blocaire ha d'escriure, la setmana que li toqui un fragment de la història i finalment l'autor que ha començat un text pot llegir en el citat blog com un altre autor ha acabat la història. D'altres com Personatges itinerants, els autors crean personatges aparentment independents que acaben interactuant entre ells. Un altre cas veterà és Relats conjunts. Es fa una proposta a partir, per exemple d'un quadre o d'una imatge, i els blocaires que els hi suggereix alguna cosa n'escriuen un relat i el pengen al seu racó.

Vet aquí 3 exemples de literatura 2.0:

http://historiesveinals.blogspot.com/

http://personatgesitinerants.blogspot.com/

http://relatsconjunts.blogspot.com/

El retorn d'Star Trek

Star Trek (2009)

dirigida per JJ Abrams i protagonitzada entre altres per Zachary Quinto, Eric Bana, Chris Pine, entre altres.

No cal ser un "trekki" o seguidor d'aquesta saga de séries i films per anar veure aquesta trepidant pel·lícula. Fins i tot m'atreviria dir que és una de les millors estrenes comercials de la temporada.

El director de la série Lost, en JJ Abrams, ressuscita tot l'univers d'Star Trek. Ho fa amb respecte i molt ofici. El càsting és formidable, fins i tot físicament els joves actors s'assemblen als qui en el seu dia protagonitzaren alguns dels personatges com Spock o el capità Kirk que ja formen part de l'imaginari pop de tot una generació. L'inici de la pel·lícula és sorprenent i la pel·lícula segueix un ritme àgil i trepidant, tal com he dit, que fa que les dues hores del metratge hagin passat volant. El director aconsegueix crear uns efectes especials i una ambientació molt reals. La trama ens porta als orígens dels protagonistes i conseguim entendre els conflictes personals d'alguns personatges com Spock, mig humà, mig vulcà. Realment una ressurrecció molt digne per uns personatges, televisivament parlant, ja llegendaris.

Últimes lectures:Fi de curs a Bucarest

Fi de curs a Bucarest

Joan Pinyol

Baula, 2008.Col·lecció La llum del far, 69

Parlar de Joan Pinyol és parlar d'un actiu blocaire, d'una persona compromesa amb la memòria històrica (de fet en aquest blog ja l'hem citat per aquest aspecte), però sobretot des de fa com a mínim 15 anys és un escriptor i professor de llengua i literatura catalana que ha publicat una dotzena de llibres de relats i microcontes, génere pel qual té una especial predilecció.

Fi de curs a Bucarest és un apassionant relat juvenil(*) fruit d'un viatge de l'autor a Romania. L'autor situa l'acció dels fets abans de l'entrada de Romania a l'U.E. i això serveix de pretext per entendre unes determinades bandes organitzades que cometien actes premeditats per oposar-se a aquest fet. La trama principal ens mostra el fi de curs d'uns alumnes de secundària i la seva interacció amb alumnes locals. És un relat on la intriga està molt ben dosificada començant per la marxa del seu poble a ciutat d'un jove romanès de nom Radu Petrescu que per aquells misteris i destins de la vida acabarà topant-se amb en Raül Cabestany, un jove alumne més preocupat per la desaperició de la seva càmara fotogràfica que pels encants que visiten a la ciutat de Bucarest.

Una manera d'endinsar-nos, fugint dels tòpics, a un país europeu, molt desconegut per la gran majoria.

(*)Evidentment, no cal dir, que tot i que el llibre pot estar etiquetat com a novel·la per joves, és un llibre recomenable no només als joves.

Recollint els arbres caiguts abans de l'estiu...

Molt aviat, quan arribem al mes de juny, abans de St.Joan, haurà passat gairebé mig any des el fatídic temporal

de vent que va ser devastador per algunes comarques, com el Baix Llobregat i per moltes poblacions.

La foto correspon als arbres caiguts i tallats de la Colònia Güell.

Realment cal dir que a la comarca del Baix Llobregat s'ha fet molta feina.

El mateix Consorci de la Colònia Güell el mes passat va organitzar pels veïns una xerrada per comentar els aspectes de la millora del bosc i com es faria la replantació dels exemplars de pins caiguts.

Però...perquè escric aquest post? L'altre dia em van sobtar unes declaracions del Sr.Saura, conseller d'Interior assumint el "me culpa" que amb totes les setmanes i dies que han passat no s'ha pogut arribar a tot arreu. Hi hauran molts boscos que no s'hauran pogut desbrossar. Fins i tot alguns propietaris privats no hauran pogut fer tota la feina que esperaven, potser a l'espera de cobrar ajuts econòmics potser també per la manca de mitjans...

Per què no s'ha pogut arribar a tot arreu? Manca de mitjans? Diners? Efectius? Personal? Si fins i tot formaven aturats per anar a feines al bosc.

Esperem que l'aigua de la pluja, que ha sigut generosa aquest hivern-primavera i ha omplert els pantans, esperem que serveixi de bàlsam per aturar l'època més seca de l'any que és l'estiu. Esperem que això no perjudiqui a la temporada de risc d'incendis que comença molt aviat amb l'inici de la calor. Esperem que no haguem de lamentar cap més "mea culpa" per no haver fet la feina a temps.

Atapuerca a la Pedrera

"Tesoros de Atapuerca. Los fósiles originales"

Sala Gaudí. La Pedrera (Obra Social de Caixa Catalunya)

Fins el 28 de juny.

Ja fa anys que un prestigiós equip, entre els quals hi ha estudiosos de renom com Eudald Carbonell, han fet d'Atapuerca (província de Burgos) un indret bàsic per entendre l'evolució de la nostra espècie.

Atapuerca, que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat, compte amb un gran nombre de coves, a través de les quals s'han pogut trobar restes fòssils d'humans, autèntics tresors per comprendre millor l'evolució humana.

Vet aquí una interesant mostra d'aquests tresors. És una exposició molt didàctica i curiosa: amb un interesant video i acompanyat d'imatges però sobretot dins de les vitrines: cranis i restes fòssils d'una grandíssim valor.

Molt recomenable.

*Per cert, si algú encara no ha vist la retrospectiva de Josep Mompou, val la pena, i té temps fins el 14 de juny.

Berger segons Coixet

From I to J.

Un homenatge D'Isabel Coixet a John Berger

Arts Santa Mònica

Fins el 7 de juny 2009

El nou Arts Santa Mònica ha començat a rodar amb una instal·lació artística que al mateix temps és un homenatge a la literatura del gran escriptor John Berger i concretament del llibre epistolar "A from A to X": una dona escriu cartes a un home que està reclòs en una presó. Són cartes molt emotives on es parla de soledat, de dolor, d'absències però també de records plens de llums.

La primera sensació que té el visitant a l'entrar a l'instal·lació és d'un profund desconcert i d'una certa angoixa la passejar-se a les fosques entremig de barrots i de reixes. El visitant deambula com pot entremig de les reixes. Uns focus s'obren i s'apaguen i il·lumen diverses cel·les. Cada cop que s'il·lumina, una veu femenina llegeix una carta. La visitant s'apropa a la cel·la que toca i damunt del cobrellit hi ha imprès un altre missatge que és una reflexió que es desprèn de la pròpia carta i són punyents reflexions del món.

La responsable del disseny de les tanques metàl·liques és Benedetta Tagliabue. Les cartes en la seva versió anglesa són llegides per actrius molt conegudes.

Personalment no em va desagradar el muntatge de tot plegat però vaig pensar que davant l'autobombo de la inaguració del remodelat Centre d'Art Santa Mònica reconvertit en centre d'exposicions d'art multidisciplinar;

m'esperava de tot plegat molt més. L'obra de John Berger, autor força desconegut al nostre país, apart d'aquesta exposició, potser es mereixeria una retropectiva molt més potent. Apart del video a l'entrada del muntatge, costa copsar en un primer moment tot l'entremat.

No m'agrada fer comparacions, però estic segur que si el mateix muntatge s'hagués fet al CCCB, hauria anat acompanyat per una suculenta retrospectiva amb fotos, llibres, imatges, videos i un llarg etcètera...

Recomenable? Bé, si més no és un aposta diferent dins els centres culturals i museístics de Barcelona.

+info a: http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/artssantamonica/

23 de Maig - Tren de l'exili

Dins els actes en records dels catalans que fa 70 anys van traspassar la frontera i van iniciar l'exili, el Memorial Democràtic, amb el suport de diverses entitats i Ajuntaments, ha decidit amb una jornada cívico-festiva, homenatjar aquells homes i dones, que amb només un farcell o una maleta van iniciar un futur incert lluny de les seves arrels i de casa seva.

A les 8.00h del matí sortirà l'anomenat Tren de l'exili que portarà a tots aquells que s'hagin inscrit en aquesta jornada a Portbou on després reviuran aquells fets amb una caminada pel Coll de Belitres (GR-92) o Camí de Cervera. Hi ha previst també la inaguració d'un Espai commemoratiu de la retirada i exili republicà del 39.

Un dinar popular, una exposició fotogràfica i dues actuacions musicals amenitzaran la resta del dia.

Vet aquí que volia escriure aquest post per comentar que els actes que sovint es fan en favor de la recuperació de la memòria històrica no necessàriament han de ser actes seriosos o acadèmics i una jornada cívico-festiva també pot ser una bona aportació per rememorar la memòria històrica col·lectiva.

També s'en parla en l'espai blog sobre la memòria històrica del diari El País:

http://lacomunidad.elpais.com/memoria-historica/2009/5/8/tren-l-exili

Viatge en el temps (Fires i festes)

Un viatge en el temps...
Ja ha començat la temporada de Fires i Festes a Catalunya.

TERRASSA FIRA MODERNISTA MAIG 2009

**Un servidor va poder donar-se un tomb, la setmana passada, per la Fira del Modernisme de Terrassa, amb molts punts de contacte amb la Festa Modernista de la Colònia Güell. Múltiples activitats, parades de productes i l'ambientació idònia per fer-nos viatjar 100 anys enrera. Viatjar en món

d'obrers del textil, honorables doctors i enginyers, dames vestides de diumenge i elegants senyores amb barret i sense presses prenent-se el vermut, del dissabte o potser del diumenge.

Viatge en el temps...(Busca les 7 diferències!)

Busca les 7 diferències!

Diries que són els mateixos presentadors? Avui dissabte 16 de Maig una nova edició, la nº54 de l'històric concurs televisiu amb més audiència de tot Europa.

Foto esquerra, present edició 2009, Moscou, presentadors de la semifinal.

Foto dreta, edició 2002, Tallin,presentadors de la final.

Et plantejo un repte: busca les 7 diferències!

Els presentadors i alguns cantants tenen un toc retro que no saps si estàs als anys 70 o al 2009. Aquest concurs et permet riure una estona i fer un viatge en el temps. Uns mínims de qualitat musical han donat pas al xou, els balls, l'espectacularitat i l'exhibició. Espanya ja va donar la quota de friquisme l'any passat amb el famós muntatge del Chikilicuatre. El pitjor del cas és que recordo que no fa massa anys van guanyar uns finesos transvestits de trolls, es deien Lordi?, fent un heavy amb molta naftalina i extrets d'un capítol de série B imitant la pitjor de les criatures del Senyor dels Anells.

Tot té un toc d'impostura que no saps si riure o creure que estàs veient una gala de fa vint anys. El pitjor és que els jurats de les televisions s'ho prenen molt seriosament. Urribarri fa les quinieles anuals de quin país dona vots a Espanya i sempre espera que Andorra ens dongui algún vot, per miserable que sigui! Estadísticament de 54 edicions només una 12 de vegades la representació espanyola ha tret unes bones votacions. Per fer-ho més democràtic tot plegat fa uns anys es van inventar això de votar els espectadors des de casa via telèfon o sms. Evidentment no serveix de res ja que els alemanys (on hi ha molts ciutadans turcs) acaben donant algún vot a Turquia i entre els antics països Ioguslaus passa el mateix es voten entre ells. L'emoció cau en picat i tot té un toc de deja vú que necessites mirar al caledari per saber que estem al 2009.

El glamour dels vells temps ja ha passat a la història i el tal concurset televisiu ha seguit amb una certa energia ja que els països de l'Europa de l'Est, que mai havien pogut participar, l'hi han donat vida. L'esclat dels nous estats independents ha fet el possible un segon ressorgiment del concurs.

Les televisions nacionals d'aquests estats (les homòlogues de TvE) han fet mans i mànigues per enviar-hi representants i deixar de ser invisibles davant el món mundial. Fins i tot Andorra, ara, hi participa.

*Gran enigmes eurotelevisius:

1.Per què Andorra mai arriba a la Final?

2.Per què Itàlia va deixar de participar-hi?

3.Per què els països s'esforcen a cantar en anglès, n'hi que sigui unes frases?

4.Per què els nous estats de l'Europa de l'Est s'ho prenen tant seriosament?

5.Per què els vells estats de l'Europa de sempre envien un cantant com un pur tràmit, per exemple Regne Unit?

6.Per què TvE que havia d'emetre les semifinals en directe les va emetre en diferit?

7.Per què van eliminar les orquestres i el so directe a favor d'un so pre-gravat? Parlo de la música, no de la veu. Les veus són en directe.

8.Per què tens la sensació que la major part de cançons busquen un toc de grandiloqüència amanides amb coreografies impossibles que no s'aguanten per enlloc?

9.Qui dissenya els vestuaris?

10.Per què el dia següent tothom fa veure que no ha vist però tothom sap quin vestit portava la representant d'Ucraïna?

A continuació un exemple que el glamour ja ha passat a millors temps...

Aquesta noia de la foto, de nom Lill Lindfors va ser una de les millors presentadores d'Eurovisió als anys 80. La foto correspon als 60. Segons les cròniques eurotelevisives tenia elegància, glamour, era simpàtica i fins i tot introduïa tocs d'humor a les gales.

Ballava, cantava, feia riure i muntava autèntics números a l'escenari. Una autèntica show-women de l'època.

D'origen suec, havia participat a l'Euroconcurs i va tenir durant els anys 60 i 70, al seu país, una notòria carrera com a cantant fent duet amb altres companys.

Vaja, que ja us dic jo que això de l'Eurovisió dóna per molt i per fer vàrios viatges en el temps...

Llengües d'Europa

Per una Europa respectuosa amb les llengües i les seves nacions!

Ja ha començat la cursa pre-electoral pel 7J. Jaime Mayor Oreja, candidat del PP per les eleccions europees, amb la seva retòrica decimonònica ens va recordar que estava orgullós que el seu besavi, a casa seva, els hi prohibís parlar basc.

Va comentar que calia potenciar l'espanyol en detriment d'altres llengües, i explicitament va dir el català. Va comentar que trobava una barbaritat que en una Europa de tants estats hi haguessin tantes llengües en un mateix parlament i que va suggerir que caldrira reduir el nombre. Fins i tot 20 llengües va arribar a dir que li semblaven un excés. Fins i tot va gosar proposar que caldria que només n'hi haguessin dues de llengües decisives en l'U.E., l'anglès i l'espanyol. Vaja, llàstima que no ho ha sentit en Sarko i la Bruni! I el francès què! El parlen a França, Bèlgica i Luxemburg. I l'Alemany què! Si ho sap la Merkel no li agradaran gaire aquestes declaracions.

Com es pot ser tan ranci? A qui beneficien aquestes declaracions? Qui pretèn buscar? El votant espanyol anti-nacionalista?

L'utilització partidista i la politització de les llengües ha sigut una pràctica habitual en aquest país i és quelcom que no hauria de ser patrimoni de cap partit i de cap entitat. El castellà és tant important i necessari que tingui el seu pes a la U.E. com ho ha de ser, per respecte a més de 8 milions de parlants, el català...I com també ho haurien de ser el basc i el gallec o altres llengües europees.

Des d'aquest bloc ja us hem comentat més d'un cop les iniciatives per potenciar el català en l`àmbit europeu com la web de http://europarl.cat

PER AIXÒ EN AQUEST POST HEM INCLÒS LA FOTO QUE HI HA A LA PORTA D'ENTRADA DEL PARLAMENT EUROPEU, ON EL SR.MAYOR OREJA S'HA GUANYAT LES CASTANYES ELS DARRERS ANYS. LI RECORDEM QUE A L'ENTRADA DEL MATEIX PARLAMENT HI HA UN RÈTOL ESCRIT EN DIVERSES LLENGÜES. SUGGERIM AL SR.MAYOR OREJA QUE SE'L TORNI A MIRAR. POTSER APRENDRÀ QUE EUROPA ÉS UN MARC FORMAT PER MÚLTIPLES NACIONS I ESTATS ON LA DIVERSITAT I EL CONEIXEMENT D'AQUESTA DIVERSITAT HAURIA DE SER BÀSIC I FONAMENTAL COMENÇANT PELS MATEIXOS PARLAMENTARIS.

SI ANEU A BRUSSEL·LES US SUGGEREIXO QUE FEU UN PASSEIG PEL BARRI ON HI HA LES INSTITUCIONS EUROPEES. POTSER APRENDREU ALGUNA COSA. ALGUNA COSA QUE ALGUNS POLÍTICS NO HAN APRÈS.

Els grans musicals

Los grandes musicales

Paula Fayolle

Robin Book grupo (colección Show time)

Barcelona, 2008

Vet aquí una petita guia per tot aquell fervent lector que a més a més li agradi el teatre i sobretot, el teatre musical. L'autora és una periodista especialitzada en periodisme cultural i més concretament cròniques i crítiques de teatre i dansa.

És un viatge pels origens d'un génere que va revolucionar la manera d'entendre l'espectacle teatral i el va concebre, gairebé com l'òpera, com un tot format per músics, ballarins, actors i una bona història on sovint l'amor i les passions hi tenen un paper destacat.

Génere sorgit del món anglosaxó, fa un repàs pels musicals més influents de tots els temps des de Porgy and Bess fins a Oklahoma!, des de West Side Story a Evita...I en els temps més actuals des de Rent fins a Mamma Mia!

Una obra didàctica, ben escrita, entretinguda i bàsica per entendre un fenomen que ha revolucionat l'entertaiment. Ahh, també hi ha un capítol als musicals més nostrats i destaca per damunt de tot Mar i Cel de Dagoll Dagom. Històric musical català que va revolucionar fa 20 anys l'escena del nostre país i va convertir un text de Guimerà en un magistral musical.

Si us agrada el teatre, és un llibre recomenable.

(També el podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques públiques)

La casa dels cors trencats, de Bernard Shaw al TNC (tràiler)

Com ja comença a ser tradició en aquest blog, acabarem la temporada del TNC, penjant un dels tràilers del seus últims muntatges.
Per fi una obra de Bernard Shaw, l'autor del mític Pigmalió, obra que fa anys es va poder veure al Poliorama, per fi arriba amb un bon muntatge a la Sala Gran del TNC.
La buidor existencials i les passions burgeses de la mà d'un gran nom del teatre britànic de primers de Segle.

Fira de Circ Trapezi de Reus 2009

Les titelles, el teatre de carrer, el circ, el teatre familiar...sovint tenen cites anuals a Igualada, Lleida, Viladecans.
Aquests dies es celebra a Reus una nova cita pels amants de l'art circense. Fira de Circ Trapezi de Reus 2009.
Aquest video mostra imatges de la inaguració.

Terra Baixa

Terra Baixa d'Àngel Guimerà al Romea fins el dia 7 de Juny.

Des de fa uns dies al Romea, històric temple teatral de Barcelona, acull una nova versió del clàssic entre clàssics del teatre català: Terra Baixa d'Àngel Guimerà.

Si aneu amb temps a la funció us recomano visitar previament l'exposició homenatge al gran mite de la interpretació dels nostres teatres, que fou l'Enric Borràs: el primer Manelic de la història.

Des de fa uns temps, alguns clàssics han estat pervertits per nous suposats talents de la direcció escènica: Bietos, Rigolas, etc, etc...

La nova versió del clàssic català corre a càrrec d'un director alemanys Hasko Weber amb dramatúrgia de Kekke Schimdt. Si l'original ens mostra un món dominat per oprimits i opressors del món rural, en la nova versió aquest món es traslladat a un àmbit urbà i un antre de bar de mala mort.

Si en l'original Manelic és el rupestre pastor que viu sota l'esclavatge del terratinent Sebastià, en la versió actual el pastor és un immigrant i el terratinent és un especulador pijo burgès. Si en la versió original Marta és la pobre dona de camp que treballa en un molí, en la versió actual Marta és una dona maltractada per la vida i les circumstàncies, recollida del carrer i on l'ombra del maltractament plana constament en els fantasmes del personatge.

El punt de vista de l'obra és des dels records de Marta i l'actriu Roser Camí ho fa molt bé. El paper de Manelic a l'actor Babou Cham és una aposta transgressora i el de Sebastià a Joel Joan és una aposta per fer del personatge un personatge encara més cràpula.

El punt de partida és molt estripat i costa entrar en la història però a mesura que va avançant l'espectacle la bona dicció dels textos fa que la gent pugui arribar a reconciliar-se amb el muntatge i sentir la mítica frase final: "He mort el llop!"

He sentit opinions de tots gustos i sobretot a la gent de mitjana i avançada edat no ha agradat gens. Em pregunto: cal pervertir els clàssics?

És un debat obert. Penso que cal apropar-los a nous i vells públics, si cal amb nous muntatges, però sent sobretot respectuosos amb el text i l'essència original. Aquesta nova versió és una aposta arriscada i personalment m'esperava molt més.

Aung San Suu Kyi

El dolç somriure d'una dona i el seu missatge de llibertat pel poble de Birmània, altrament dit, Myanmar, país sotmès a una vergonyosa dictadura militar, passa per un dels pitjors moments.

Ens referim a la vida de la líder opositora Aung San Suu Kyi (Rangun, 1945), que a hores d'ara ja deu ser empresonada en un cel·la de Rangun i serà jutjada.

Suu Kyi és filla d'Aung San, heroi nacional, que abans que l'assassinessin, va firmar el tractat d'independència, al 1947, amb el govern Britànic. Amb un currículum brillant, diplomada a Oxford, va arribar a treballar com a secretària de les Nacions Unides i també va fer de professora a l'Índia. Fa gairebé més de vint anys, el 1988, va tornar al seu país per iniciar un combat pacífic per la segona indepèndencia nacional. Molt aviat al 1989 va patir el primer arrest domiciliari. El 1990 la Lliga Nacional per la Democràcia va guanyar de forma aclaparadora les eleccions. Però les autoritats militars no acataren aquest resultat i des de llavors Birmània, rebatejada com a Myanmar viu en una fèrrea dictadura. Els darrers temps el país ha estat tristament notícia pel cicló Nargys i l'any passat per les protestes del monjos vestits amb els típics colors de sofre. Durant els anys 90 i els primers 2000 la lluita de Suu Kyi ha traspassat fronteres i el seu clam ha posat en evidència la precarietat d'un país al límit de la misèria. La seva lluita li ha valgut diversos premis en pro dels drets humans i la llibertat de pensament.

El més conegut el Nobel de la Pau i el més nostrat, el Premi Internacional Catalunya.

El més lamentable del cas és la poca atenció mèdica que ha rebut aquesta líder que la portat a un perillós i precari estat de salut. Agreujat ara per tot un nou procès judicial.

El govern militar l'ha assejat psicològicament, fins i tot en els pitjors moments de la seva vida, quan el seu marit va morir de càncer. La seva família viu a l'exili.

Des del 2003 ha estat en arrest domiciliari. I ara sembla que la Tirania Birmana vol posar fi a l'assumpte.

ON SÓN LES PROTESTES INTERNACIONALS, LES ONUS I TOTS ELS DEMÒCRATES OCCIDENTALS QUE NO HAN POGUT EVITAR LA CLAUSURA I CENSURA D'UNA DONA QUE HA LLUITAT PER LA LLIBERTAT?

DES D'AQUÍ UN HUMIL RECORD A AQUESTA PREMI NOBEL. I SOBRETOT UN CLAM PER LA SEVA LLIBERTAT!

Projecte Coneguem el Món

"Coneguem el món" és un projecte d'un grup d'apassionats pels viatges, entre el quals hi ha l'Eduard Balsebre, ànima mater de coneguts blocs de viatges, com http://blocdeviatges.blogspot.com/

Des del passat dia 8 de maig han començat un cicle de xerrades entorn diversos destins i rutes. El passat dia 8 fou sobre "Descobreix el Kirguizistan". Un servidor no hi va poder asistir però no descarta asistir-hi en alguna nova xerrada ja que la intenció, segons han comentat és fer una xerrada cada primer divendres de mes al Centre Cultural Can Fabra del Districte Sant Andreu de Barcelona.

Des d'aquí els hi desitgem molta sort amb aquest projecte.

Una bona excusa per compartir una xerrada i tertúlia de forma regular sobre el món dels viatges, xerrades poc freqüents en la programació cultural de molts casals, biblioteques i ateneus.

Els paisatges de Thomas Krahn

Thomas Krahn l'hi agrada jugar amb les imatges digitals i fer-nos viatjar a paradisos de somni. Aquest fantàstic fotògraf i artista té una web que us convido a entrar:

http://www.thomaskrahn.com/

El 1r dia dels somnis? (Som-hi, blau-granes!)

Crisis? What Crisis?

Avui m'he trobat al tren un setmanari alternatiu força curiós i que m'ha cridat l'atenció les xifres que donava. El diari és "De verdad. Periódico Semanal de Unificación comunista de España".
Diu..."En plena crisis escandalosos beneficios":
1r trimestre 2009 (en millones de €)
Santander: 2096
Telefónica: 1922
BBVA: 1238
Iberdrola:875
I podríem seguir...
Bé, per segons qui...no hi ha tanta crisi, oi?

No se vayan todavía...¡aún hay más!

No vaig seguir amb gaire interès el debat de la Nació al congrés. Determinats frec a frec ZP Rajoy es repeteixen més que l'all. Han comparat el ZP amb un mag fantàstic que ha sorprès a la concurrència fent jocs de mans de propostes anti-crisi. Algú es creu el discurs de l'Apoyaré?

No m'agrada parlar de política per què m'avorreix bastant però volia fer aquest post perquè m'ha fet gràcia la comparació de ZP amb un mag que treu conills i trucs variats d'un magnífic barret de copa.

POTSER PER TIRAR ENDAVANT UN PAÍS CAL MOLT MÉS QUE 4 TRUCS IMAGINATIUS. I SOBRETOT CAL MOLTA MÉS CREDIBILITAT.

Ignorància Europea...

El passat 9 de maig va ser el dia d'Europa. Més enllà de les banderetes que porten els busos de Barcelona, la qüestió en sí, va passar força desapercebuda. D'aquí quatre dies (7J) hi ha unes eleccions. M'ho sembla només a mi o tinc la impressió que pels mitjans les eleccions europees sempre són de segon nivell? Trist error. Al Parlament europeu es decideixen qüestions fonamentals que després afecten al nostre dia a dia. Gràcies això es va poder parar el malèvol projecte de permetre jornades setmanals de 65 hores:Un pas enrera pels drets del treballadors ja prou trepitjats en el món on vivim. El món europeu queda molt lluny i tenim la impressió que sigui un parlament de segona on van polítics prejubilats a prejubilar-se de la seva vida política o joves promeses dels partits a formar-se.
Sabem quins partits, coal·lisions i al·liances es presenten? Sabem quines són les propostes dels partits? Realment som conscients de l'engranatge polític que hi ha darrera les nostres institucions europees? Per què hi ha països que se'ls hi enrefot Europa i a sobre formen part de la U.E.?
Quanta ignorància europea...Després s'estranyen que siguin les eleccions que menys participació tenen.

Unes vinyetes de Krahn

Krahn és un magnífic il·lustrador que des de fa anys La Vanguardia té el privilegi de comptar amb ell com a col·laborador de l'última fulla del seu Dominical. Les vinyetes d'aquest passat capdesetmana em varen cridar l'atenció. Uns turistes que van d'excursió al cel i St.Pere i els fa de guia?
Què curiós, oi?
La voracitat del món és tal que fins i tot un cop no tinguem més mercats per explotar en buscarem fora dels nostres límits terrestres. Un servidor de vostès ha treballat del sector turístic i pot afirmar que el turisme que més admira és aquell que manté un equilibri i un respecte amb el patrimoni i l'entorn. M'ha sortit la frase molt de manual però en uns temps on la crisi ha afectat de ple al sector turístic, potser no seria d'estranyar que s'inventin nous mercats. Avui he llegit que Espanya ja no és la segona destinació preferida pels turistes del món mundial sinó que ara és EE.UU i la tercera Xina. I la primera acostuma ser França o Itàlia. I apuntava que si el sector turístic més nostrat no es posa les piles (i posar-se les piles no significa fer una campanya de la Costa Brava amb imatges de les Bahames, o vés a saber on era! Quina ocorrència!) sinó significa crear un turisme de qualitat i respectuós que al mateix temps generi divises i sigui repetidor.
Turistes amb un forfait per anar al cel...Surreal, curiós! I potser d'aquí uns anys no serà tant increïble...o potser sí..

La vie, ce'st com une dent...

Fa 50 anys que va morir Boris Vian. Una de les plomes més afilades de la poesia contemporània francesa. Avui ho recordem amb aquest poema:




La vie, c'est comme une dent
La vie, c'est comme une dent
D'abord on y a pas pensé
On s'est contenté de mâcher
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu'on soit vraiment guéri
Il faut vous l'arracher, la vie.

La vida es como una muela...
La vida es como una muela:
Al principio ni se piensa en ella
Con masticar uno se contenta
La cosa pronto se pone fea
Te duele, y uno se aferra
Y uno la cuida y los malos días
Y para que uno sane del todo
Habrá que sacártela, la vida.


La vida és com un queixal
La vida és com un queixal
Al principi no penses en ell
Amb mastegar ja s'està content
De sobte la cosa es posa lletja
Fa mal i un s'aferra
I un el cuida en els mals dies
Perquè se'ns curi del tot
S'haurà de treure, com la vida.

BORIS VIAN (1920 - 1959)
*Traducció del francès al castellà extreta del blog: http://poemasenfrances.blogspot.com/
*Adaptació lliure d'un servidor al català.M'he pres aquesta llicència. Que em disculpin els entesos!

Temps moderns (II):Smile

Quan la crisi et cruspeix no vols deixar-ho tot i viure feliç?
El personatge de Chaplin, en Charlot, després de passar les penúries a la ciutat somriu i només somia amb un llar tranquil·la al costat de la seva estimada. El camí és llarg, pensen; però pas a pas s'obren camí per una carretera solitària. Sí, ho confesso, el millor d'aquell film era la postal final i el seu missatge: (un missatge que podríem aplicar als nostres temps)
Somriu!
Smile!

u_mä | Escarbats (Noves veus X/2)

Un clip més molt ben fet de la mitja dotzena de clips d'aquesta nova formació. Una de les cançons més surreals i suggerents del seu disc.

u_mä | Blanc (Noves veus X/1)

Pau Vallvé (conegut també com Estanislau Verdet) i la seva parella Maria Coma són el nucli principal del projecte artístic
conegut com U_Mä. La cançó més coneguda és la titulada "Efecte dòmino" utilitzada per alguns anuncis.
Fa poc van reeditar el seu primer disc de nom homònim.
És un disc minimalista que crea atmosferes i et submergeix a ambients íntims i al mateix temps quotidians.
El seu estil és força inclassificable però ho podriem anomenar pop minimalista amb detalls que semblen finesos o nòrdics. Molt recomenable!

Temps de flors (a Girona)

Des de fa més de 50 anys Girona per aquestes dates es guarneix de flors.
L'esclat de la primavera en estat pur. No tinc el plaer de coneixeu-ho però he vist vàries i fantàstiques fotografies que mostren aquest esclat en la ciutat. Fins el dia 17 de Maig.
Us recomano un blog amic que si que l'ha pogut visitar:
http://lamevaillaroja.blogspot.com/2009/05/temps-de-flors-la-festa-dels-sentits.html

Gerard Quintana: Caic

Una gran cançó i un bonic videoclip del seu segon treball en solitari: "les claus de la sal".Gerard Quintana va demostrar que hi havia vida més enllà de la mítica banda de Sopa de Cabra i que darrera la veu d'una de les gran bandes de Rock català s'amaga una veu carismàtica capaç d'escriure magnífiques cançons com està.
Gerard Quintana és gran!

Mazoni - No tinc temps (Dedicada a tots els que no tenen temps!)

Un altre gran cançó de Mazoni que la dedicaria a tots aquells que no tenen temps per pensar...

Temps moderns (I)

El món fa temps que sembla hagi perdut una peça. La cerca i no la troba i surten mil il·lustrats donant fórmules per salvar-nos de la pandèmia econòmica, anomenada crisi, no confondre amb la pandèmia griposa nova.
El món fa temps que ha perdut una peça. Jo també fa temps que l'he perdut i la cerco. Hi he anat vàrios cops a l'OTG més propera i he estat apunt d'apuntar-me a un curs de com fer-m'ho per no suïcidar-me en els organismes públics de treball.
Com és que un bloc que s'autodenomina obrer no va fer cap post el dia 1 de Maig? Jo també em faig la mateixa pregunta. Potser serà per la saturació que tinc al cap de la paraula crisi. Fins i tot ara fan una setmana dedicada al tema a la televisió pública catalana per donar-nos consells útils. Vaja, si no serà per moral...que n'hi ha molta! Però veure 500 obrers amb pancartes anti-crisi desfoga molt però si darrera no hi ha uns sindicats o uns organismes públics que pressionin perquè es trobi la llum per trobar els millors camins, doncs les manis no serveixen de gaire. Suposo que per això no vaig escriure cap post ja que el dia del Treballador està molt bé com dia festiu, que pels aturats ho és cada dia, però fa temps que he deixat de creure en el seu simbolisme.
*Fixeu-vos amb la il·lustració del post: Temps moderns de Chaplin, àlies Charlot era una gran faula dels temps que ens ja anticipava aquella gran pel·lícula. L'home descol·locat en una grisa societat industrial que només és una peça més de l'engranatge. Treieu-hi industrial, poseu-hi capitalista.
Treieu-hi capitalista i poseu-hi temps de crisi. Vaja, la maleïda crisi un altre cop i això que només volia parlar de temps moderns.

Tantes coses a fer...

Es cumpleixen 10 anys de la publicació de "Sol",un dels millors discos d'Els Pets en concret i en general del pop català recent.Aquest post també és un homenatge al seu productor, en Marc Grau. Gran productor i músic.Aquestes són algunes de les últimes cançons que va produir, mort ara farà 10 anys.

Dies que passen...

Els dies passen veloçment, gairebé 15 dies sense escriure res i són moltes les coses que a vegades voldria copsar en aquest blog. Però també t'adones que cal aturar-se per ordenar els pensaments i les idees.
Els dies passen veloçment i de sobte, a vegades, t'omples d'il·lusió, i a vegades de frustració, a vegades d'esperança, a vegades d'impaciència, a vegades d'un buit estrany que et va menjant per dins...Els minuts cauen per una estranya cascada i t'adones que cal seguir endavant i cal seguir lluitant ja que res té aturador.
El temps és un combat impossible de guanyar.

(A més d'un mes vista del 1r aniversari de Nàufragiobrer i després de tres dissenys diferents, és problable que abans que faci un any faci petits retocs, no tant de forma, sinó d'alguns contiguts que segurament tindran el seu espai propi. A vegades no és fàcil aprendre administrar el temps, però intentaré trobar el necessari per parir una nova idea que tinc el cap: crear un altre blog per donar cabuda a la meva vessant més poètica i literària que a través d'aquest blog sempre ha quedat molt diluïda entre altres continguts. Ara per ara només és una idea. Però tot arribarà...temps al temps.)