El 13 de juny de farà 10 anys ens deixava un dels narradors catalans més personals i originals de la literatura catalana de finals del S.XX i principis de l'actual. Havia sabut crear el seu propi univers personal a partir d'aquella Mequinensa perduda que tant evocava en les seves novel·les i relats.
Fa 5 anys se'l va decidir homenatjar a través d'un convocatòria blogaire.
D'aquella convocatòria un servidor en va publicar el següent apunt: 1 frase de Jesús Moncada.
El també editor i crític desaperagut Isidor Cònsul en un dels seus estudis va escriure:
"L’obra
literària de Jesús Moncada no és gaire extensa en termes
comptables i
queda
reduïda, deixant a banda la novel·la en què estava treballant
abans de la seva
mort, a
mitja dotzena de títols i una torna.Tanmateix, és una sort que la
literatura no
es
mesuri mai en termes quantitatius i que allò que compti sigui la
intensitat
i
l’ànima original dels dos reculls de contes (Històries de la mà
esquerra, 1981 i
El
Cafè de la Granota,1985), la sobirana grandesa de les tres novel·les
(Camí de Sirga,1988;
La
galeria de les estàtues,1992, i Estremida memòri,
1997), l’experiènciade narrativa
mixta
que penja de Calaveres atònites(1999), i la torna
de textos miscel·lànics aplegats a Cabòries estivals(2003). La meva
intenció, en el paper que segueix, és acostar-me a la cuina de la
seva narrativa curta,posar
una lent d’augment en la rebotiga de l’escriptura i prémer
el zoom
davant
d’alguns contes per analitzar-hi
un dels mecanismes narratius en els quals va excel·lir l’escriptor
de Mequinensa.
En
un estudi d’anys enrere dedicat a lanarrativa breu de Jesús Moncada,Emili
Bayo i Mercè Biosca van acotar tres camps
de treball en allò que en diríem les seves estratègies de contista:
de
primer i pel que fa als recursos emprats, assenyalaven que
n’utilitzava pocs per bé que n’aconseguia un notable grau
d’eficàcia. Pel
que fa l’estil, apuntaven que es
distingia per la brevetat i la rapidesa en
la resolució de les històries, per
l’habilitat en la creació de la metàfora narrativa, per
la freqüent utilització del diàleg i per l’ús ocasional de la
tècnica del “flash-back".Finalment,
quant a les tècniques constructives, remarcaven que el soliloqui
era una dels
més emprades i, alhora, la que li donava uns resultats més
brillants."
Extret de "Veus que parlen" (Estratègies narratives de Jesús Moncada") d'Isidor Cònsul.
Comparteixo amb Cònsul que el més important no és tant la quantitat sinó la intensitat i l'originalitat i la petjada que ens ha deixat en els seus escrits. Motiu que ens porta a recordar-lo i a recomenar de nou els seus relats i les seves novel·les.
Just fa 3 anys el Teatre Nacional de Catalunya en va realitzar un magnífic muntatge que recordava el món que havia evocat en els seus llibres.
.jpg)
+073.JPG)
