Els evangelis segons...

Ja fa temps que es varen descobrir els evangelis anomenats apòcrifs (Pere, Tomàs, Maria Magdalena, Judes, etc) però remenant pel youtube he trobat un munt de videos molt interesants. El segon video, la veu en off, podria ser ideal pel programa "cuarto milenio".
Realment em semblen un videos interesantíssims i que mostren visions diferents de la pròpia història/mite del Cristianisme.
Evidentment, des de cercles catòlics ja fa temps que han minimitzat el valor d'aquestes troballes. Segons paraules d'un article del portal "catolicos.com":Evangeli significa “bona nova”, i aquí ni és nova ni és bona. A continuació adjunto enllaç de l'article ja que no té desperdici:
http://www.catolicos.com/reflexion33.htm

Evidentment quan es parla d'uns textos de tal transcendència cal molta més informació i per això moltes edicions d'aquests evangelis apòcrifs com el de Judes són acompanyats per estudis i comentaris sobre el gnosticisme - la corrent filosòfica i herètica a la qual pertany l'evangeli- i amb extensos comentaris sobre les ensenyances gnòstiques del text.
M'ha semblat un apunt interesant...
Hi haurà qui pensarà que les polèmiques sorgides de tot plegat no aporten res.
Més enllà de que tot plegat ha alimenat una certa literatura en els darrers anys (Codi da Vinci, Angeles i demonios, etc) Penso que és interesant fer-se preguntes.
Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Dies de...

Hi ha dies que són "dies de..." Ningú sap qui carai es va inventar això dels dies de...Poden ser dies tòpics, típics, inútils, festius, institucionals, i fins i tot, tristament, moltes vegades, necessaris i reivindicatius.
En aquest espai un servidor ha recordat més d'una vegada algún dia de...
Suposo que el que hauria tocat avui seguint la voràgine informativa i blocaire i com a persona que estima la poesia, hauria estat fer referència a: EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA.
No ho faré directament però si que us deixaré l'enllaç del blog que s'ha creat on es parla dels bonics versos que el poeta Jordi Pàmias ha escrit per l'ocasió. Aquí teniu l'enllaç:
http://diamundialdelapoesia.wordpress.com/
Per tant, recordat el dia en qüestió, acabo de llegir que demà és EL DIA MUNDIAL DE L'AIGUA (tant important i necessària)i demà passat EL DIA MUNDIAL DE LA METEOROLOGIA...(que faríem sense bons meteoròlegs?)
Si ja us dic jo que qui no tingui idees pel seu blog serà perquè no vol perquè això dels "dies mundials de..." és un no parar.
Conclusió:
Vet aquí que us convido a mirar aquests dos videos...
Podria ser un bon homenatge al tres dies mundials previament citats.
Suposo que el que hauria tocat avui hauria sigut penjar un poema d'algú celèbre...Però penso que aquests videos tenen tanta poesia com qualsevol poema ja que la poesia, perdoneu l'obvietat i el tòpic, molts cops es troba molt més enllà de les paraules i es pot trobar en les coses més insignificants, petites i necessàries del dia a dia. (un altre tòpic però a vegades cert!)

Frases d'un mestre de la narrativa castellana (II): Miguel Delibes

En record de la figura de l'escriptor Miguel Delibes (1920 - 2010), algunes de les seves millors frases:

"Permitamos que el tiempo venga a buscarnos en vez de luchar contra él"

"El progreso comporta - inevitablemente, por lo que se ve - una minimización del hombre."

"La novela es un intento de exploración en el corazón humano a partir de una idea que es casi siempre la misma contada con diferente entorno."


"Mi patria es la infancia."

Frases d'un mestre de la narrativa castellana (I): Miguel Delibes

Miguel Delibes (Valladolid 1920 - 2010) el recordo com el típic escriptor de llengua castellana que s'estudiava a literatura espanyola de batxillerat com un autor bàsic de la novel·la del període de la postguerra. Aquest 12 de març ha mort després d'una llarga malaltia i que el va apartar del que més estimava que eren les lletres. Els darrers anys va viure un llarg període d'ostracisme. Multipremiat escriptor i acadèmic, en el seu moment fins i tot es va parlar que hauria pogut ser una autor amb punts per conseguir el Nobel.
Lamentablement la mort d'un autor és l'excusa perfecte per parlar-ne i homenatjar-lo. Obres com: El camino (1950), Las ratas (1962) o peces com Cinco horas con Mario (1966) o Los Santos inocentes (1982) aquestes dues últimes peces dutes al teatre i al cines respectivament el converteixen en un autor ja clàssic de la literatura castellana del darrer mig segle.
Personalment de totes elles em quedo amb "El hereje" (1998) gairebé una de les seves últimes novel·les: és una novel·la inquietant, d'època però que busca un lector que es deixi seduir per un llenguatge ric i cuidat i una bona història, densa, reflexiva i potent.
Com a colofó del post, algunes frases:

"Para el que no tiene nada, la política es una tentación comprensible, porque es una manera de vivir con bastante facilidad."

"Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales."

Esperant...(d'Obrint Pas)

Quan vaig escoltar aquest tema per primer cop, sempre vaig pensar que aquest tema seria un tema musical ideal per penjar al bloc en un dia tan senyalat com el dia de la Dona treballadora.
És un tema magnífic d'Obrint Pas i un dels meu preferits d'aquest grup que dedico a dia d'avui a totes les dones que lluiten per millorar les seves condicions en el món que vivim.

Els orfes d'Occident d'At Versaris (Noves Veus XIX)

El rap en català ja no és una raresa i en els darrers anys diversos grups han publicat bones propostes amb lletres potents i ben treballades. Del disc "A cada passa" publicat al darrer anys, la cançó que obre l'àlbum "Els orfes d'Occident" em sembla un bon tema que demostra el potencial d'aquest grup. La lletra val la pena escoltar-la.

El món segons Krahn

Qui no perdut uns minuts mirant l'última pàgina del Magazine dominical de La Vanguardia?

Aquest mes de febrer ens va deixar el magnífic il·lustrador xilè Fernando Krahn (1935 - 2010), que des de feia anys vivia a Sitges.

Des d'aquí el meu homenatge a aquest gran il·lustrador.

Les seves vinyetes captivaven i feien pensar gairebé sense paraules.

En el següent enllaç teniu una galeria de les seves il·lustracions:

http://www.terra.org/html/s/artista/ilustracion/krahn/galeriakrahn1.html

Us recomano la lectura del següent post sobre la figura d'aquest dibuixant:

http://www.colormagenta.cl/adios-fernando-krahn/2010/02/21/

Vet aquí un humil post per aquest gran il·lustrador.

El bulevard...

Aquest post està dedicat als companys del blog Riell bulevard.
Per si algú vol saber a que ve a cuento aquest post...recomano la següent lectura prèvia:
http://riellblvd.blogspot.com/2010/02/ens-casem.html
Com es fa un regal blocaire de noces?
Després de pensar-hi només se m'acut dedica'ls-hi aquesta cançó...
És una de les meves cançons predilectes de Joaquín Sabina...
Benvolguts Eulàlia i Lluís: espero que continueu sent igual d'autèntics i lliures...
Sort i endavant!

Una oració d'Espriu i altres camins

Nàufrag i Obrer s'adhereix a la crida feta pel bloc "Antaviana" per recordar els 25 anys de la mort del gran poeta Salvador Espriu (1913 - 1985)

De tots els poetes i escriptors que un servidor ha dedicat un post en aquest blog, reconec que el Sr.Espriu és un dels poetes que m'ha costat més decidir-me quin material escollir per penjar al bloc. Realment és d'aquells poetes que per la seva aureòla de mite nacional consagrat als altars em feia un cert respecte participar en l'homenatge blocaire. Però penso que és una bona iniciativa i que des d'aquí tota iniciativa que serveixi per recuperar la memòria dels grans poetes catalans, li donarem suport.

Recordo que un dels primers llibres que vaig llegir i que recordo més és "El caminant i el mur". Com a homenatge al mestre Espriu he decidit escollir dos poemes significatius, el primer del llibre "Les hores" i el segon del poemari citat.

ORACIÓ EN LA TEVA MORT
Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

***

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ
Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel.lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

Que serveixin aquest dos poemes com a homenatge al mestre Espriu.

A continuació un post d'Antaviana amb la "llista provisional" de blogs que participen en aquest homenatge (sobrepassa ja la vuitantena!!):

http://rcanovalls.blogspot.com/2010/02/25-sense-espriu-22-f-blocs-participants.html

Adjunto llista actualitzada dels blocs participants (150!!):

http://rcanovalls.blogspot.com/2010/02/25-sense-espriu-22-f-blogs-participants.html

Convidats d'honor

Convidats d'honor.

Exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC.

Fins l'11 d'abril de 2010.

Francament no entenc com està passant tan desapercebuda una grandíssima exposició retrospectiva i única. Dic única ja que difícilment es tornaran a veure algunes peces que formen part d'altres museus (alguns foranis) i col·leccions privades. Museus i entitats que han cedit les seves peces per aquesta efemèride.

Per què són convidats d'honor? Per què són peces de grans noms de l'art català que per diverses causes no figuren en el M.N.A.C. Un recorregut des del romànic, gòtic, renaixement i barroc fins a pintures del S.XX. Hi trobem noms com el Mestre de la coronació de Bellpuig i el Mestre de Cabestany passant per Antoni Viladomat (que apart de ser un carrer de Barcelona té un pes important en l'art català) fins arribar els grans noms dels S.XIX i XX com Marià Fortuny, Picasso, Miró, Dalí, Gargallo...

No només hi ha obra pictòrica a l'exposició també l'escultura hi té el seu pes amb obres d'autors com Arístides Maillol, escultor que fa quatre dies se li va dedicar una interesant retrospectiva a la sala d'exposicions de la Pedrera de l'Obra Social de la Caixa Catalunya.

En fi, la llista d'autors és llarga i tampoc cal omplir un simple post en un apèndix de grans noms. El millor és fer una visita al MNAC i comprovar-ho in situ. I a més a més és gratuïta.

No entenc com una exposició tan excepcional se li hagi donat tan poc ressò.

Una bona excusa per perdre un matí de diumenge o una bona tarda dins un museu.

Un pensament Marx-ista...

La televisión ha hecho maravillas por mi cultura. En cuanto alguien enciende la televisión, voy a la biblioteca y me leo un buen libro.

Groucho Marx

Actor còmic i escriptor

(New York 1890 - Los Angeles 1977)

Realment una frase molt vigent en els nostres temps.

Invictus

Invictus (basat en el llibre "El factor humano" del periodista John Carlin)
Dirigida per Clint Eastwood.
Morgan Freeman es posa a la pell del vell Mandela i francament és una gran interpretació.
És una pel·lícula sobre Mandela? No ben bé...
Invictus és l'abans, el durant i el després d'un gran partit de rugby. La final de la copa del món on el modest equip sudafricà (historicament l'equip dels blancs) s'ha d'enfrontar als temibles jugadors de l'equip novazelandès.
És un retrat de l'època dels primers anys del Mandela president i de com el propi Mandela va aprofitar un vell símbol blanc (un equip de rugby) per convertir-lo en un símbol de tots els sudafricans i al mateix temps emblema de l'orgull d'un país que buscava la reconciliació nacional. Matt Damon interpreta el capità de l'equip que va transmetre els valors d'en Mandela als seus jugadors.
Un film molt interesant on la petjada d'Eastwood simplement es nota en el fet que ha posat tot el seu mestratge per dirigir una pel·lícula equilibrada al servei d'un gran actor (Freeman) per una gran interpretació. Recomenable.

Us deixo amb el bonic poema que dona títol a la pel·lícula:

Autor: William Ernest Henley

INVICTUS
Out of the night that covers me,

Black as the Pit from pole to pole,

I thank whatever gods may be

For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance

I have not winced nor cried aloud.

Under the bludgeonings of chance

My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears

Looms but the horror of the shade,

And yet the menace of the years

Finds, and shall find me, unafraid.

It matters not how strait the gate,

How charged with punishments the scroll,

I am the master of my fate;

I am the captain of my soul.

INVICTUS

Más allá de la noche que me cubre negra

como un abismo insondable,

doy gracias a los dioses

que pudieran existirpor mi alma invicta.

En las azarosas garras de las circunstancias

nunca me he lamentado ni he pestañeado.

Sometido a los golpes del destino

mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.

Más allá de este lugar de cólera y lágrimas

donde yace el Horror de la Sombra,

la amenaza de los años

me encuentra, y me encontrará, sin miedo.

No importa cuán estrecho sea el portal,

cuán cargada de castigos la sentencia,

soy el dueño de mi destino:

soy el capitán de mi alma.

Argument versus tecnologia...

En aquestes primeres setmanes de l'any en les que hi ha un allau de premis Goyas, Gaudís, Globos d'Or i evidentment el març els Oscars, determinades pel·lícules prenen un relleu especial...
Una d'aquestes pel·lícules està sent "Avatar", l'última aventura de James Cameron, que després de 12 anys de la multipremiada "Titanic" ha tornat pitjant fort l'accelerador.
I després dels Globus d'Or té molts punts per emportar-se uns quants Oscars.
Un servidor de vostès va anar a veure en el seu dia Avatar. Podia optar entre veure-la en format anal·lògic, 3D o en V.O. Al final vaig optar per l'anal·lògic. Confesso que la peli no em va desagradar suposo perquè em vaig deixar captivar per la fascinant aposta visual. La gràcia del film és veure com s'entrellacen imatges gravades en format tradicional i en format d'animació i digital. Sí, confesso que em vaig deixar captivar perquè la pel·lícula té autèntics moments de prodigi visual, però a mesura que han anat passant les setmanes i discutint amb diversos companys i amics ha sorgit la petita polèmica de sí la peli està sobrevalorada i de sí els prodigis tècnis no poden fer-nos oblidar que "Avatar" peca d'un greu problema: un guió sorgit del refregit de molts altres arguments molt vistos i utilitzats.
La vella història de l'explotació dels colonitzadors versos els colonitzats: uns marines especials amb l'ajut d'uns científics desenvolupen una delicada missió en un planeta desconegut anomenat Pandora i han d'apropar-se a la població nadiua "els navys" per intentar minimitzar els danys del propi expoli energètic que els humans fan del seu planeta. Un marine transmutat en aborigen s'apropa als aborígens fins el punt de confraternitzar amb la seva causa i enamorar-se de la filla del cap de la tribu...No us sona a "Bailando con lobos"? A "Pocahontas"?, A la "La Misión"? i a un llarg i llarg etcètera...
Amb tota la meva admiració per la part visual d'Avatar, penso que el gran pecat de Cameron ha sigut menystenir la història i penso que en una pel·lícula és tan important la part tècnica o visual com la part argumental i artística ja que una bona peli és la suma de moltes coses que funcionen...però bàsicament un dels motors principals és una bona història.

Està clar que el tema dóna per filosofar i debatre una bona estona...
En el món de l'art i de la creació no tots els criteris són vàlids i voler ser dogmàtic no sempre és bo. Ja que a partir d'històries gairebé mínimes s'han fet grans pelis. Fins i tot amb molta imaginació i pocs recursos s'han fet prodigis. Fins i tot a vegades cal saber entrar en l'univers particular del director. El cas més particular que se m'acudeix ara és el del director britànic Terry Gilliam i el seu darrer film "L'imaginari del Doctor Parnassus", una faula fantàstica i al mateix temps un treball maleït pel suïcidi de l'actor principal Leth Hedger però molt ben resolt amb la imaginació, l'entrega i l'ajuda d'altres actors amics.
Però si hi ha un film que m'ha sorprès del 2009 i que hi ha una gran equilibri entre història i tecnologia és "Moon". L'òpera prima del jove director Duncan Jones (el fill de David Bowie) és un magnífic treball amb l'actor principal Sam Rockwell que justament interpreta a Sam Bell, un astronauta que treballa sol en una estació a la lluna d'una planta minera que extreu un material bàsic per la supervivència energètica de la Terra.
Un film que aparentment podria ser per la presentació de gènere fantàstic però que per la introspecció, el suspens i els girs argumentals estan carregats de crítica i reflexió de la pròpia espècie humana fan que en el fons sigui un drama.
Suposo que cada pel·lícula és un món...i els tres exemples que he posat són només tres exemples, davant moltíssims altres exemples que podríem posar, que demostren que hi ha formes molt diferents de fer cinema. Però potser tant en cinema, teatre, televisió i evidentment en la literatura i en la música m'agrada que m'emocionin i m'expliquin bones històries i suposo que per això "Avatar", tot i que m'he deixat fascinar per la proposta visual, i tot i que té elements per ser un film amb una història amb més profunditat i emoció, no m'ha arribat a emocionar ja que el guió és fluix i els personatges són massa plans.

Un poema de Walser...

En un post anterior he comentat que encara hi ha certes sales de Barcelona que aposten pel teatre de text. La Beckett és una d'aquelles sales que apostat per muntatges d'autors novells o autors europees poc coneguts, però a vegades sorprenents, almenys per nosaltres.

De la temporada d'enguany, tot i que no és la més recent, vaig veure el muntatge "Aquí s'aprèn poca cosa" dirigit per en Toni Casares. Una adaptació teatral de la novel·la "Jakob von Gunten" de l'autor suís Robert Walser. Un autor prou conegut a Alemanya i a Suïssa amb una vida tormentada que va acabar els darrers vint anys de la seva vida en un manicomi suís. I un dia com un altre d'hivern van trobar el seu cos mort enmig de la neu.

Cal dir que el muntatge de la Beckett, tot al contrari del que ens té acostumats, fou francament molt fluix, molt decebedor i molt convencional.

Tot i que el muntatge em va semblar francament decebedor, uns amics em van recomenar que llegís algún poema seu...

MIEDOS
He esperado saludos mucho tiempo,

frases suaves, al menos un sonido.

El miedo no es de voces o tañidos:

penetrar, sólo la niebla penetran.

Un secreto canto en acecho oscuro:

alíviame, pena, el arduo viaje.

ROBERT WALSER (Biel 1878 - Herisau 1956)

(Del libro ‘Poemas’, Icaria, 1997.Traducción y prólogo: Carlos Ortega)