dijous, 2 d’abril del 2009

Paraules d'un savi


Raimon Panikkar ha rebut aquesta setmana la medalla d'or al mèrit cultural de l'Ajuntament de Barcelona. Nascut al 1918, nonegenari, ple d'una saviesa i una lucidesa, que ens fan redescobrir que a casa nostre encara sobreviuen grans savis. Recordo un bon programa d'entrevistes de l'any passat al 33 on cada setmana s'entrevistava a un personatge rellevant, alguns dels quals havien caigut en l'oblit.

(Recupero dos fragments de l'entrevista del 13-10-00 que el gran Antoni Bassas va fer-li aquest teòleg, pensador i filòsof nostrat de pare hindú i mare catalana, que actualment ha trobat la pau i la tranquil·litat a Tavertet:)
-Sobre l'estrès i el ritme de vida actual
"Tenim tot el temps del món per pensar, tot el que decidim tenir. Això de no tenir temps ho diuen els esclaus, els que han perdut la disciplina, els que no són lliures ni es coneixen. El problema més profund de la cultura actual és aquest, la falta de temps. L’arrel de tot està en la antropologia. Ens hem cregut que l’home és una màquina. Les màquines es poden accelerar, però l’home no. L’home accelerat no té temps, es posa nerviós, perquè ha perdut el sentit de la contemplació. Com diu la inscripció de l’oracle de Delfos, “t’has de conèixer a tu mateix”, però perquè això passi es necessita temps."
-Sobre maneres de viure i el món actual...
"En els moments de transició (entre una cosa i una altra) intenta recuperar-te a tu mateix i ser tu mateix. Jo no dic res de nou! Tot això ho deien els antics, jo només intento descongestionar la cultura de prejudicis que ens volen fer creure que els homes de l’Edat Mitjana eren unes bèsties o que a l’Africa són uns rucs. Estem sota una desinformació brutal, i això que pensem que vivim en el món de la informació!"
"Vostè sap que hi ha un moviment, que prové del G7, que diu que s’han de suprimir les classes de religió i filosofia. Si la gent pensa, es torna independent. Ens bombardeigen amb informació i ens sembla que anem endavant, però en realitat ens sentim impotents."

Cançons per recorda la nit més freda...




Ahir es va commemorar la nit més freda (dos poemes)


La nit més freda és el nom que rep un espectacle poètic que commemora els 70 anys de la caiguda republicana i el seu posterior exili. A partir del 16 d'abril es podrà veure al TNC. +info a:

Ahir dia 1 d'abril d'ara fa 70 anys es donava oficialment acabada la guerra civil.Evidentment l'efecte terrible més immediat va ser l'exili de moltes famílies que des del mes de gener, algunes ja havien creuat la frontera. Si parlem de literatura molts autors visqueren aquella amarga experiència i ho convertíren en material literari. D'aquells autors alguns no tornarien mai més. Alguns d'aquests autors formen part de l'inventari i premiat estudi "El dia revolt" que el reconegut crític literari Julià Guillamon ha dut a terme.
En aquest post a mode d'homenatge he escollit dos fragments prou coneguts de dos grans poetes:

LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres (1910 - 1942)

CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

Joan Oliver [Pere Quart] (1899 - 1986)

La Mort i la Primavera


La Mort i la Primavera
Rodoreda per Villaronga
Espai Xavier Miserachs
La Virreina
Centre de la Imatge
Fins el 3 de Maig.
Aquesta és una exposició fotogràfica i d'altres molts materials d'un projecte fallit. El director Agustí Villaronga va voler portar a la gran pantalla la novel·la poètica de Mercè Rodoreda. El petit espai Miserachs de la Virreina recull material divers d'aquell fracàs:fotos, esborranys, dibuixos, guions, permisos per la filmació, articles de premsa, i cròniques diverses...
Havent vist l'exposició un arriba a la conclusió que si s'hagués executat el projecte hauria sigut un film peculiar i molt original. Llàstima, que a vegades, les bones idees, desafortunadament s'en van a l'aigua.
Agustí Villaronga va dir en un article l'any passat: "No me'n penedeixo.
Sempre he pensat que és el projecte més bonic que he tingut a les mans."
Rodoreda va escriure una carta a Joan Sales que li deia: "Estic lluitant amb La Mort i la Primavera com si m'hi anés la vida".
Un arriba a la conclusió que tant la novel·la inacabada com la pel·lícula mai realitzada els va perseguir una certa maledicció.
Simplement una exposició curiosa i recomenable.

Poesia en acció convoca el Xè Premi



1r de Tot: Moltes felicitats per 10 anys de Poesia en acció!


Poesia en acció és una entitat sense ànim de lucre creada pels volts de l'any 2000. Sorgeix a partir de l'iniciativa de diversos professors de fer arribar a les seves aules un missatge solidari a través de la literatura i més concretament a través de la poesia. Cada mes de juny celebren una marató poètica que té com a objectiu recaptar diners per una causa solidària. Els diners d'aquesta marató, en part, es recapten per la venda d'un llibre de poemes. Des de l'any 2000 conec aquesta iniciativa i he tingut l'oportunitat de poder-hi col·laborar un parell de cops en la marató poètica i en els llibres.
El concurs és una crida a poetes i escriptors per presentar-hi algún text poètic i solidari. Hi ha dues vessants: d'una banda es potencia el concurs en escoles i instituts i d'altre banda entre poetes. Els textos seleccionats entren a formar part del llibre solidari i si el poeta ho vol a tenir el goig de recitar-los el dia en qüestió al jardí romàtic de l'Ateneu Barcelonès durant la marató que cada es celebra abans de St.Joan.
Termini per presentar els poemes: abans del 27 d'abril.
Molt important: 1.poemes originals i inèdits 2.Temàtica:han de versar sobre la pau i la convivència, igualtat i solidaritat entre pobles, l'ecologisme, la llibertat, el respecte i la tolerància per tal de fomentar la convivència i la creació d'un món millor.3.Com a màxim 20 versos.
Enviar a poesiaenaccio@gmail.com
Premi: formar part de l'antologia poètica. (10ª antologia!!)
Recitar amb les patums literàries i amb alumnes del Principat i fora del Principat els poemes.
Data de la Marató: 13 de juny de 2009
+informació d'activitats: http://poesiaenaccio.blogspot.com/
+informació genèrica de l'entitat: http://www.poesiaenaccio.org/
+informació del Xè Premi:http://poesiaenaccio.blogspot.com/2009/03/x-premi-de-poesia-en-accio.html
Alguns poemes de l'edició VII, entre els quals hi ha el meu poema "Roses i espines": http://poesiaenaccio.blogspot.com/2008/06/antologia-vii-edici-premi-poemes-per-un.html

dimecres, 1 d’abril del 2009

Cinc històries del mar (Solució del text del joc literari nº100)



El passat 18 de març vaig penjar un post col·laborant amb el joc literari nº100 del blog "Tens un racó dalt del món".
http://jmtibau.blogspot.com
La col·laboració consistia en penjar un fragment sense títol ni autor. Una 60 de blogs van col·laborar en l'edició nº100 d'aquests jocs literaris que cada dimecres ens planteja l'escriptor Jesús M.Tibau. Confesso que no m'hi vaig entretenir gaire en intentar desxifrar la identitat dels textos però sé que hi ha blocaires que varen passar-s'ho molt bé. Com apunt final a aquesta col·laboració calia desvetllar el misteri de l'autoria del text i deixar de marejar la perdiu...
Podeu tornar a llegir el text...
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/03/collaboracio-amb-el-joc-literari-n100.html
El text correspon a l'inici del relat "Viatge frustrat" de Josep Pla inclós dins el llibre "Cinc històries del mar", editat per Destino, vaig utilitzar l'edició de l'any 91. Enhorabona als qui ho varen encertar!

dimarts, 31 de març del 2009

Bancs davant del mar...(Post nº300)

Hi ha imatges que transmeten tanta energia que a vegades les paraules sobren. Arribo al post número 300. Acostumat a esplaiar-me, sempre intentant trobar les millors paraules... avui vull ser breu. Durant tot aquest temps he intentat penjar fotos que transmetin força energia. Felicito a l'autor d'aquesta foto que desconec.
Només per un instant deixa't portar per la visió d'aquests dos bancs mirant el mar...

diumenge, 29 de març del 2009

Hanami


HANAMI
L'Ebresfera (http://www.ebresfera.cat/) convida a la resta de blocaires de la Catosfera a afegir-nos a la festa del Hanami a Catalunya. A les terres de l'Ebre es celebra avui a Paüls, Baix Ebre, amb diversos actes (recitals de poemes i músiques) aquesta efemèride.

Què és el Hanami i perquè el 29 de Març?
El Hanami és una bonica tradició i festa japonesa que a través de diversos actes celebra el moment culminant de la floració del cirerer. Gairebé podríem dir que es una festa de benvinguda al nou cicle primaveral i el cirerer és el símbol que resumeix tot l'esclat que significa la primavera.
*En el meu cas, el cirerer també és un símbol d'alguns pobles de la Vall Baixa del Llobregat on visc (Sta.Coloma, Torrelles de Llobregat, St.Climent de Llobregat, El Papiol, etc) tot i que floreix un poc més tard.
Com a homenatge al dia en qüestió...
3 Haikús per un Hanami
I
Vent suau
Ballen les flors
Cirerers florits
Bones olors.
II
Seran bons fruits
i també bones llavors.
Festeja el Hanami
ara que el cel és menys fosc.
III
No sents com la pluja del cirerer desperta el teu alè?
Horitzons de pètals blancs.
Aquarel·les rosades.
Versos naïfs per a noves albades.






dissabte, 28 de març del 2009

Aniversaris



Escull el que t'agradi més...estàs convidat!


Avui aquest blog compleix el mes número 9, aviat arribaré el post n#300 i coincideix que avui faig anys.


9 mesos enrere vaig obrir aquest blog per parlar entre altres coses d'un parell de llibres que m'havien d'editar. 9 mesos després he acabat parlant una miqueta de tot menys del que havia de parlar...bàsicament perquè l'editorial s'ha esfumat com l'aire, el seu editor ens ha deixat penjats i els llibres no s'arribaran a distribuir mai. Malauradament no he pogut parlar mai del que volia parlar. Afortunadament he aprofitat el temps per parlar d'allò que m'agrada: cultura, literatura, art, viatges i algunes pinzellades solidàries i socials. L'objectiu és aguantar aquest bloc com a mínim fins el juny, data en la qual aquest bloc farà un any i almenys poder tenir la consciència de dir: durant un any vaig escriure un blog. Pel camí la grata sorpresa de conèixer gent interesant, blocs interesants, intentar interactuar amb altres blocs, participar en jocs literaris, blocaires invisibles i moltes altres propostes que ofereix la catosfera que m'hauria agradat participar i que per diferents motius no he fet...Evidentment del post que em sento més orgullós és haver pogut participar en l'homenatge a Brossa.


Suposo que 9 mesos no són res...Hi ha gent que porta 4 o 5 anys en la història blocaire. Una vegada un d'aquests grans routiers blocaires que porta 5 em va dir que el més important és passar-s'ho bé. Quan un deixa de passar-s'ho bé s'ha de replantejar si val la pena l'esforç...
Davant la punyalada literària i editorial i a nivell personal d'un any totalment nefast, pensar en algún tema pel bloc de tant en tant m'ha ajudat a no perdre les ganes d'escriure, ni que sigui un miserable post.


Com algú va dir...el millor és viure cada post i cada moment...


Com a mínim l'objectiu és arribar a un any blocaire i després Déu dirà...
Casualitats de la vida coincideix que també és el meu aniversari i us ben juro que no ho vaig fer expressament de començar escriure el primer post un dia 28.

Mentrestant disfruteu de les menges i les begudes d'aquest post i salut!








divendres, 27 de març del 2009

Últimes lectures: Misteriosament feliç


Misteriosament feliç
de Joan Margarit
Edicions Proa, col·lecció "Els llibres de l'Óssa menor", nº302, any 2008

La poesia de Margarit és neta, directa, sense embuts ni grans artificis, entra suament, tan suament que és fàcil llegir-se i rellegir-se els poemes més d'un cop. Aquest do d'arribar al lector no ho aconsegueixen tots els poetes, el do d'una poesia assequible i commovedora, és només un do a l'abast dels grans poetes, potser em ve ara el cap Martí i Pol o Maria Mercè Marçal...
Els poemes de misteriosament feliç ens transmeten un món de tornada de tot, ple clarobscurs i ombres. Són poemes que parlen de consol, dolor, memòria i la necessitat intensa de viure i cercar una felicitat que molt sovint és més quotidiana del que ens pensem. Són poemes que transmeten saviesa, una saviesa de la vida molt necessària en els temps que vivim.

Com a exemple he escollit el poema...

OCEÀ

Ens vam trobar al passeig vora la platja:

vinc aquí a veure el mar, va dir-me.

Quan hi he tornat,

en el grallar de les gavines

sento una veu de dona

vinc aquí a veure el mar.

Davant de les ones torno a dir-ho.

Cap a dins, a ningú.

Últimes lectures: En el cafè de la joventut perduda


En el cafè de la joventut perduda
de Patrick Modiano
Traducció de Joan Casas
Edicions Proa, col·lecció A Tot vent 493, any 2008.
Desconeixa totalment aquest autor. Vaig sentir que mesos enrera n'havien parlat a "L'hora del Lector" i per curiositat vaig decidir llegir-me'l. (Com passar sovint amb molts llibres!)
Patrick Modiano es considerat un dels grans novel·listes del París de la segona meitat del S.XX. El llibre el podríem considerar una novel·la curta, una novel·la d'ambients molt ben descrits: els cafès bohemis del París de principis dels seixanta on s'hi reunien tota la fauna d'intel·lectuals, estudiants i personatges de dubtosa reputació. La trama és absolutament mínima, fins i tot podríem considerar-la molt simple: noi que va al cafè Condé, atret per una noia anomenada Louki, decideix seguir el rastre d'aquesta noia desconeguda i misteriosa.
Quina és la gràcia d'aquest llibre? La gràcia es submergir-se en els ambients que descriu Modiano. Un llibre de lectura ràpida i que té algún que altre fragment interesant: (recomenable per nostàlgics de París)
"A la nit, quan sortia de la llibreria, estava sorpresa de trobar-me al bulevard de Clichy. No tenia gaires ganes de baixar fins al Canter. Les passes em menaven amunt. Ara em venia de gust puja les costes o les escales. Comptava cada graó. En arribar a 30, sabia que estava salvada. Molt més tard, en Guy de Vere em va llegir horitzons perduts, la història d'unes persones que pugen les muntanyes del Tibet cap al monestir de Shangri-la per aprendre els secrets de la vida i de la saviesa. Però no cal anar tan lluny. Jo recordava les meves passejades nocturnes. Per mi, Montmartre, era el Tibet. Només em calia la pujada del carrer de la Vlaincourt. Allà a dalt, davant el Château des Brouillard, respirava per primera vegada en ma vida."

dijous, 26 de març del 2009

Nou diccionari en català: Diccionari de català col·loquial


M'ha semblat curiós l'edició d'un "Diccionari de català col·loquial". L'iniciativa corre a càrrec de l'Enciclopèdia Catalana i el grup radiofònic Flaix. Una eina que inclou més de 2400 paraules. El volum ha estat redactat pel lingüista Jaume Salvanyà.

Trobo que és una iniciativa curiosa que pot omplir un buit per aquells que vulguin utilitzar el registre col·loquial en algún dels seus escrits. (que un servidor confessa que ho fa molts cops!) Però al mateix temps penso que intentar formalitzar un registre com el col·loquial, crec que es pot còrrer el perill d'intentar ser massa políticament correctes justament en un registre que sovint agafa expressions del carrer que ho són tot menys correctes.
Uns exemples d'un bon ús del català col·loquial:
agafar pràctica en comptes "d'agafar el tranquillo"
història en comptes de "qüento xino"
nen consentit en comptes de "ninyato"
En canvi dóna per correctes formes com "què tal?", neu (cocaïna), sobrat (per cregut) o en el camp futbolístic pitxixi.
Curiós tot plegat, oi?


Descafeïnat

Hi ha dies que determinats titulars d'una entrevista en un diari em criden l'atenció i m'inciten a seguir llegint:
"Els sindicats avui no defensen el treballador"

Aquesta és un contundent resposta que ha donat en Francesc Sanuy, advocat i exconseller de la Generalitat. En una entrevista pel diari Avui, en Sanuy diu en veu alta el que molta gent alguna vegada ha pensat dels sindicats en els darrers anys. Hi ha qui pensarà que aquesta frase potser és un pèl demagògica però us convido a llegir l'entrevista d'ahir del Diari Avui perquè s'atreveix a criticar un cert desencís en el món sindical, sovint condicionats a seguir les corrents ideològiques dels qui manen i incapaços de fer front d'una manera més valenta a la crisi.
Si escric aquest post no és que tingui res contra els sindicats, tot el contrari, m'han assesorat correctament més d'una vegada, i crec fermament que són molt necessaris però en determinats moments semblen més una empresa de serveis, semblen una entitat desbordada per la gran quantitat de problemes laborals i socials que han sorgit en els darrers anys i sobretot darrers mesos.
Potser els sindicats com molts altres estaments i organismes de la societat són un cafè que ha perdut tota la seva cafeïna...Un d'aquells cafès descafeïnats de màquina amb sacarina i o bé un tallat curt de cafè, això sí amb llet descremada per no fer mal al colesterol!

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails