dimarts, 14 de juliol del 2009
Ice Age 3: El Origen De Los Dinosaurios
Tercera (i fins ara) última entrega d'aquestes aventures d'animació. De les tres entregues, la primera fou trencadora, la segona va buscar un públic més familiar i la tercera és una pel·lícula absolutament familiar, però amb algunes aclucades d'ull pel públic adult. És entretinguda i té moments força bons.
A nivell argumental el millor és un personatge nou que és diu Buch i que els guiarà en l'aventura. Recomenable per passar tardes xafogoses d'estiu amb els més petits i no tant petits.
diumenge, 5 de juliol del 2009
Coraline
Los mundos de Coraline
Els móns de Coraline
Coraline
Director i guionista: Henry Selick. Basat en la novel·la de Neil Gaiman.
Animació. U.S.A., 2009
Magnífica pel·lícula d'animació del realitzador de "Pesadilla antes de Navidad". Henry Selick posa tot el seu talent per convertir en un film brillant el relat superventes de l'escriptor Neil Gaiman. Coraline ens presenta la història d'una nena que es trasllada a viure amb els seus pares en una casa antiga i atrotinada amb un veïns bohemis enmig d'una atmosfera tètrica. La intrèpida Coraline, sent que els seus pares li presten molt poca atenció abocats en les seves feines. Poc a poc descobreix a través d'una porteta misteriosa un món paral·lel fascinant. Un món que es convertirà en un petit malson. La protagonista haurà de decidir quin és el món que vol de debò.
En els darrers anys s'han creat grans pel·lícules d'animació. La peculiaritat d'aquest film és que té una estètica molt Timburtoniana, que agradarà a aquells que es deixaren sorprendre per "La núvia cadàver".
Un film captivador que ens transporta a l'univers dels grans clàssics infantils escrits per grans autors del gènere com Roald Dahl on tot té un punt d'agredolç, misteriós i intrèpid. Recomenable.
dijous, 2 de juliol del 2009
Cavalls cap a la fosca
Confesso que no he sigut mai gaire devot de l'obra de Baltasar Porcel. Potser per això no en puc parlar amb gaire exactitud. Sobretot havia llegit d'ell els seus articles de La Vanguardia i algunes obres del seus inicis.
Era un personatge sorprenentment polifacètic i havia conreat de forma molt notable diferents gèneres. Com molt bé s'ha comentat en algún altre mitjà un escriptor que exercia d'escriptor (com ho fan els grans escriptors anglosaxons i europeus) i que creia en l'ofici d'escriptor tot i saber les limitacions i peculiaritats lingüístiques i culturals dels Països Catalans. Per això va creure en la Mediterrànea i fou l'impulsor del seu Institut.
Hi ha qui diu que en Porcel -personatge es va menjar en Porcel-escriptor...
Us recomano la lectura del post d'en Francesc Puigcarbó ja que coincideixo plenament en el que diu en el seu post:
Confesso que mai vaig ser un devot d'aquest escriptor i que en Porcel-personatge molts cops em va allunyar la gran vàlua literària del Porcel escriptor i erudit. A mode d'homenatge, des de la meva ignorància en l'àmplia obra d'aquest autor, us deixo amb un fragment d'una de les obres que em sembla més conegudes i valorades:
Fragment de Cavalls cap a la fosca
Al voltant de la casa, els magnolis ja havien perdut gairebé tota la fulla. Obscurs davant la façana, s'alçaven mig pelats, amb una insòlita severitat. Hi quedava alguna magnòlia tardana, flonja, d'una blancor tumefacta i trista, com signe d'un dol exòtic. Ningú no es veia per enlloc. A la gran escalinata no hi havia ja cap planta: només els escalons i els murs, torrada la pedra, rònegues i gratalloses nueses. Vaig entrar: la casa en silenci, polsegosa, la sala aclaparada per l'abandó... No sé si va ésser el perfum, arribant-me embafador, el que em va fer adonar de la presència de tia Amàlia abans de veure-la. (De Cavalls cap a la fosca, 1975, p. 73-74)
Esperem que amb el temps la gent valori la vàlua literària d'aquest autor.
+info a...
dimecres, 1 de juliol del 2009
1 any, 396 gràcies!
L'altre dia mirava al 33 el documental del desaperagut cineasta Joaquim Jordà "Vint anys no és res...". Un retrat increïble del pas del temps d'aquells qui en el seu dia foren joves i lluitaren per salvar la seva empresa i com alguns van sobreviure el naufragi 20 anys després.
Un magnífic documental com molts dels que passen al 33.
Si vint anys no és res...1 any que és?
Diuen que el temps és un vell tiquet d'aquells trens antics. Un tiquet que a poc a poc o ràpidament es va consumint. Però el temps també pot ser un valor, un valor positiu.
1 any potser no és res. 1 any intentant parlar de cultura, literatura, art, viatges i d'altres impressions més o menys improvitzades que han anat sorgint pel camí.
1 any potser no és res. Però em venia de gust fer un petit recompte...
396 entrades...(aviat 400!)
112 comentaris...
gràcies a tots i totes els que heu volgut deixar algún pensament vostre en aquest blog. És quelcom que sempre s'agraeix.
+2400 visitants...
+4800 descàrregues d'aquesta pàgina.
No sé si serveixen de gran cosa les estadístiques però és quelcom que sempre m'ha fet gràcia...
Gràcies als que m'heu llegit algún cop a través del google lector.
Una salutació cordial als + de 14 nàufrags d'honor...
En fi...
Des d'aquí us donc 396 gràcies!
Us convido (virtualment) a un bon refresc a una terrassa o potser un bon vermut o pels més agosarats un bon còctel (La foto és un Dry Martini).
Que cadascú prengui el que més li vingui de gust.
Salut i endavant!
diumenge, 21 de juny del 2009
La revolta silenciosa potser va néixer al cor de l'Índia...
Hi ha vides que traspassen murs i fronteres. Vides que del no res creen una llavor tan gran que arriba a transformar pobles...Un llavor que crea hospitals, escoles, millora la vida diària de la gent, una llavor que canvia la vida de molta gent. Amb els anys d'aquesta llavor en neix una fundació darrera la qual hi ha l'ànima savia d'una gran persona, humil i senzilla però de m
ent activa i parlar reposat: Vicente Ferrer.
ent activa i parlar reposat: Vicente Ferrer. Diuen que hi ha països que transformen l'ànima de les persones. Diuen que qui torna de l'Índia torna trasbalsat, potser perquè sota la petitesa de les nostres misèries occidentals, l'Índia amaga uns altres valors que enmirallen la nostra pobresa espiritual.
Però també diuen que hi ha ànimes de persones que transformen països i en Vicenç Ferrer era una d'aquestes persones. El passat dia 19 va deixar de bategar el seu cor i des del mateix dia 19 les veus de condol des de diversos països han coincidit en la seva admiració pel que va significar tot el que va fer amb més de 50 anys.
Afortunadament la seva obra seguirà endavant gràcies a la seva fundació.
Aquí teniu l'enllaç de la seva fundació:
Aquest és un humil post d'homenatge d'un humil blog a qui volia ser i viure com una humil persona ajudant a transformar la vida dels més desafavorits, els intocables "els dàlits".
De la seva vida hi ha un episodi que em sembla realment destacable i que demostra el carisma que tenia. L'any 68 va escriure un article en un mitjà indi titulat "La revolución silenciosa". Poc després se l'obligaria a marxar del país amb un ordre d'expulsió.Fou llavors quan 30.000 persones (camperols amb el suport d'intel·lectuals, polítics i líders religiosos) es varen movilitatzar i varen recòrrer 250 km que separen Manmad amb Mumbai.
Amb el suport d'Indira Gandhi va poder tornar a l'Índia. Hi ha qui diu que la revolta silenciosa potser va néixer al cor de l'Índia.
Realment com molt bé el van definir en el programa d'entrevistes "Savis" que va emetre l'any 2008 el canal 33 i que aquest passat divendres es va reemetre com a homenatge en Vicente Ferrer potser havia arribat a la categoria de savi. Un homenatge i comiat que aquests darrers dies també ha congregat a milers i milers de persones a Anantapur. Són cristians, hinduïstes, budistes, musulmans i d'altres creences que s'acomiaden d'un savi.
Només per acabar aquest post dues de les seves frases:
"L'acció és una oració sense paraules"
"La bona acció conté totes les filosofies, totes les ideologies, totes les religions..."
Vicente Ferrer, home savi i cooperant
(Barcelona 1920 - Anantapur, 2009)
dilluns, 15 de juny del 2009
La veu de Khalil Gibrán
.jpg)
LOS DIOSES DE LA TIERRA
Al llegar la oscuridad de la duodécima era
El silencio absorbió, pleamar de la noche
Las montañas todas.
En ese momento hicieron
En ese momento hicieron
su aparición sobre las cimas,
Las tres deidades nacidas de la Tierra,
Amos y padres de la Vida.
Las corrientes de agua pasaron a sus pies
Y oleadas de niebla
Sobre sus pechos se agolparon
En tanto sus cabezas permanecieron erguidas
Majestuosamente sobre el Mundo.
Y después dialogaron.
Y después dialogaron.
Retorciéndose sus voces,
Con el retumbar distante del trueno
En el profundo valle.
Khalil Gibrán (1883 - 1931), poeta i escriptor libanès
Fa anys vaig llegir "El profeta" i em va semblar un llibre de màximes, poemes i pensaments molt profunds. És un autor que es va formar en el món occidental i que la seva obra va traspassar les fronteres del món oriental. A dia d'avui, al meu gust, és una literatura bonica però potser un pèl feixuga i arcaica.
Tot i així aquest poema té quelcom que m'agrada. Sobretot l'última estrofa quan apareix la paraula diàleg. Que bonic el vers..."Y después dialogaron"
Hi ha esperança per l'Àsia?
Sempre s'ha dit que el Mig Orient és un polvorí. Les recents eleccions a l'Iran, on la gent anhelava un canvi reformista, s'han convertit en un esclat de tensió al carrer al comprovar la sospita que hi hagut amb paraules planeres "tongo" electoral. No hi havia observadors internacionals?
La tradició teocràtica d'aquests països sembla com si volgués impedir un canvi d'aire fresc.
Dies enrera vàrem parlar de Birmània i de la seva líder ara reclosa en una presó de Rangun: Aung San Suu Kyi.
També hem recordat fa poc la repressió xinesa a Tiannanmen.
Palestina viu en un forat, contra un mur
i fa temps que busca sortir del seu pou.
Fa poc els tigres tàmils van claudicar i Sri Lanka va poder iniciar un nou període.
Per no parlar de la llarga història de líders opositors que volien portar aire fresc en un continent i van acabar deixant-hi la vida: l'últim cas del qual en vàrem parlar en aquest blog fou al Pakistan Benazhir Butto.
Realment, que passa a l'Àsia?
Evidentment el post està fet pensant amb Àsia i amb les notícies recents de l'Iran però està clar que es podria aplicar a altres continents i països.
No estic capacitat per respondre que passa a l'Àsia, però en aquests moments si que he volgut recuperar un autor de tradició oriental que explícitament parla de diàleg en el seus poemes.
Poseu-li diàleg, poseu-li respecte, poseu-li democràcia hi ha paraules tant utilitzades que les han pervertit i gastat. Potser és hora de recuperar-les i dona'ls-hi autèntic sentit, sobretot en aquests països on l'aire fresc és tant necessari com l'aigua d'un oasi.
Fotopèdia...
Acabo d'assabentar-me que apart de la wikipèdia, hi ha la fotopèdia...Un extens portal de fotografies organitzades per categories i on l'usuari que ho vulgui pot registrar-se i penjar les seves, les quals es publicaran amb llicència de Creatives commons...El portal permet interactuar de diverses maneres amb altres usuaris.Realment pels amants de la fotografia, després de Picasa i Flickr ja no tenen excusa per mostrar els seus millors treballs.
I realment hi ha fotos bones!
Billie the Vision and the Dancers - Summercat
Darrera de l'anunci d'Estrella Damm cada any s'amaga una bona cançó. Però la d'aquest any rotllo Formentera m'ha enganxat. Em passo el dia cantant-la. Darrera de la cançó hi ha un grup suec. La cançó té un no sé que revival que es fa escoltar i podria ser perfectament una cançó dels anys 60.
Un 10 pel creatiu que ha fet l'anunci i ha trobat aquesta cançó!!!
Noves veus (XIV): Anímic - Kent Forest
Els Anímic és un grup emergent de casa nostra que actuarà en el proper Sònar. Musicalment creen unes atmosferes increïbles i transmeten talent i qualitat.
I el clip és absolutament terrorífic i captivador.
Recomenable veure'l de nit.
Noves veus (XIII): El Petit de Cal Eril - Mandolines tralarí
El Petit de Cal Eril és una de les moltes propostes de molts grups emergents que últimament han sorgit a casa nostra.
L'allau de noves propostes de nous grups potser és símptoma que alguna cosa ha canviat en els darrers anys.
No sempre arriben a tothom i molts cops es mouen en petits circuits alternatius.
Musicalment molts d'aquests grups aposten per propostes més pop, sovint acústiques, amb tocs de folc, minimalistes a vegades...
El següent video és fresc, friqui, pop, amb estètica de còmic, és aparentment tonto i simple, però és atrevit i creatiu.
Mireu-lo...segur que no us deixarà indiferent.
Coco avant Chanel
Coco de la rebeldía a la leyenda de Chanel
(títol original: Coco avant Chanel)
Dirigida per Anne Fontaine.
Intepretada per Audrey Tautou, Benoît Poelvoorde i Alessandro Nivola.
França, 2009
Vet aquí un nou biopic en aquest cas basat en els primers anys de la jove Gabrielle Chanel, que va passar a la història com una de les més llegendàries modistes, símbol de la dona moderna que va rebutjar totes les convencions socials de l'època i que es vestia amb la roba dels seus amants.
El film ens narra la història d'una nena orfèna que més tard es guanya la vida com a cosidora en un taller i que somia en ser actriu o cantant que canta en un cabaret i acaba fugint de la misèria sent l'amant d'un aristòcrata...
És un retrat interesant, un peli excessivament acadèmica, poc transgressora (tot i que el personatge ho és molt), poc arriscada, molt ben ambientada i amb un interpretació de l'Audrey Tautou força convinscent. Però peca d'un gran defecte: el film és massa linial, li falta tensió i molta energia, i a mitja pel·lícula les escenes al Chateau Balsan són repetitives i avorrides.
El que sí transmet molt bé el film, a través d'un acurat vestuari, és l'estil transgressor d'una dona que volia treballar i fugir d'un món que l'oprimia.
La pel·lícula es deixa veure bé però al finalitzar el visionat de la mateixa un arriba a pensar que podria passar perfectament com un telefilm correcte de tarda de la Tv3. (De fet ara recordo que la TvE van passar fa poc un tele-sèrie de la Coco Chanel amb la Shirley Mclaine).
En fi, la Tautou ho fa força bé i fins i tot s'assembla físicament al personatge.
diumenge, 14 de juny del 2009
Palladio
Palladio, l'arquitecte
Caixaforum Barcelona
Retrospectiva fins el 06/09/2009
Andrea Palladio (1508 - 1580) és un referent per a molts arquitectes. Caixaforum Barcelona ens dóna la oportunitat de descobrir el perquè. És un contemporani dels grans artistes del Renaixament. La seva és una arquitectura que beu dels clàssics i la converteix en una cànon estètic que ha arribat fins els nostres dies.
Un audiovisual ens mostra diversos arquitectes que ens donen la seva visió d'aquest gran nom del món de l'Arquitectura. I que també fou un gran humanista.
Venècia no seria el mateix sense Palladio.
Una retrospectiva amb gairebé 200 obres: quadres, llibres, esbossos, dibuixos, maquetes...N'hi ha d'espectaculars com la maqueta de la Villa Barbaro o la de l'església del Redentore de Venècia.
El millor sense cap mena de dubte són les maquetes que ens apropen a uns edificis que ja formen part dels clàssics de l'Art. Recomenable.
dissabte, 13 de juny del 2009
Últimes lectures: Amb ulls americans
Amb ulls americans
[segons l'experiència barcelonina de George Mac Gregor]
Carme Riera
Editat per Proa, col·lecció A tot vent, 513, 2009
Hi ha qui diu que aquest darrer llibre de la Riera és una obra menor, una novel·leta menor amb molta ironia. Hi ha que diu que fins i tot per escriure aquest llibre va deixar uns dies de banda el que serà el seu proper llibre amb tocs políciacs.
Personalment amb aquest llibre m'ho he passat molt bé. Ho haig de dir, m'ha enganxat. No entenc aquesta mania dels crítics de valorar com a obres menors tots aquells llibres que surtin d'una pretesa seriositat. Per què? Perquè és un llibre que sembla políticament incorrecte? Per què la literatura humorística no pot tenir el mateix nivell que altres obres? És un relat divertit, actual, fresc i també carregat de tòpics pretesament buscats de la societat catalana vista des dels ulls d'un jove i ingenu periodista americà que li prometen una beca i també moltes més coses...
És un llibre de lectura fàcil, ràpida i amena. De mirada desacomplexada on una sòrdida trama policíaca i amb un rerafons de corrupció donen motius al lector per arribar fins el final. De tant en tant llibres així s'agraeixen.
Una bona lectura pre-estiuenca sense gaires pretensions. I una manera de riure'ns de nosaltres mateixos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Potser també t'agradarà...
