Els paisatges de Thomas Krahn

Thomas Krahn l'hi agrada jugar amb les imatges digitals i fer-nos viatjar a paradisos de somni. Aquest fantàstic fotògraf i artista té una web que us convido a entrar:

http://www.thomaskrahn.com/

El 1r dia dels somnis? (Som-hi, blau-granes!)

Crisis? What Crisis?

Avui m'he trobat al tren un setmanari alternatiu força curiós i que m'ha cridat l'atenció les xifres que donava. El diari és "De verdad. Periódico Semanal de Unificación comunista de España".
Diu..."En plena crisis escandalosos beneficios":
1r trimestre 2009 (en millones de €)
Santander: 2096
Telefónica: 1922
BBVA: 1238
Iberdrola:875
I podríem seguir...
Bé, per segons qui...no hi ha tanta crisi, oi?

No se vayan todavía...¡aún hay más!

No vaig seguir amb gaire interès el debat de la Nació al congrés. Determinats frec a frec ZP Rajoy es repeteixen més que l'all. Han comparat el ZP amb un mag fantàstic que ha sorprès a la concurrència fent jocs de mans de propostes anti-crisi. Algú es creu el discurs de l'Apoyaré?

No m'agrada parlar de política per què m'avorreix bastant però volia fer aquest post perquè m'ha fet gràcia la comparació de ZP amb un mag que treu conills i trucs variats d'un magnífic barret de copa.

POTSER PER TIRAR ENDAVANT UN PAÍS CAL MOLT MÉS QUE 4 TRUCS IMAGINATIUS. I SOBRETOT CAL MOLTA MÉS CREDIBILITAT.

Ignorància Europea...

El passat 9 de maig va ser el dia d'Europa. Més enllà de les banderetes que porten els busos de Barcelona, la qüestió en sí, va passar força desapercebuda. D'aquí quatre dies (7J) hi ha unes eleccions. M'ho sembla només a mi o tinc la impressió que pels mitjans les eleccions europees sempre són de segon nivell? Trist error. Al Parlament europeu es decideixen qüestions fonamentals que després afecten al nostre dia a dia. Gràcies això es va poder parar el malèvol projecte de permetre jornades setmanals de 65 hores:Un pas enrera pels drets del treballadors ja prou trepitjats en el món on vivim. El món europeu queda molt lluny i tenim la impressió que sigui un parlament de segona on van polítics prejubilats a prejubilar-se de la seva vida política o joves promeses dels partits a formar-se.
Sabem quins partits, coal·lisions i al·liances es presenten? Sabem quines són les propostes dels partits? Realment som conscients de l'engranatge polític que hi ha darrera les nostres institucions europees? Per què hi ha països que se'ls hi enrefot Europa i a sobre formen part de la U.E.?
Quanta ignorància europea...Després s'estranyen que siguin les eleccions que menys participació tenen.

Unes vinyetes de Krahn

Krahn és un magnífic il·lustrador que des de fa anys La Vanguardia té el privilegi de comptar amb ell com a col·laborador de l'última fulla del seu Dominical. Les vinyetes d'aquest passat capdesetmana em varen cridar l'atenció. Uns turistes que van d'excursió al cel i St.Pere i els fa de guia?
Què curiós, oi?
La voracitat del món és tal que fins i tot un cop no tinguem més mercats per explotar en buscarem fora dels nostres límits terrestres. Un servidor de vostès ha treballat del sector turístic i pot afirmar que el turisme que més admira és aquell que manté un equilibri i un respecte amb el patrimoni i l'entorn. M'ha sortit la frase molt de manual però en uns temps on la crisi ha afectat de ple al sector turístic, potser no seria d'estranyar que s'inventin nous mercats. Avui he llegit que Espanya ja no és la segona destinació preferida pels turistes del món mundial sinó que ara és EE.UU i la tercera Xina. I la primera acostuma ser França o Itàlia. I apuntava que si el sector turístic més nostrat no es posa les piles (i posar-se les piles no significa fer una campanya de la Costa Brava amb imatges de les Bahames, o vés a saber on era! Quina ocorrència!) sinó significa crear un turisme de qualitat i respectuós que al mateix temps generi divises i sigui repetidor.
Turistes amb un forfait per anar al cel...Surreal, curiós! I potser d'aquí uns anys no serà tant increïble...o potser sí..

La vie, ce'st com une dent...

Fa 50 anys que va morir Boris Vian. Una de les plomes més afilades de la poesia contemporània francesa. Avui ho recordem amb aquest poema:




La vie, c'est comme une dent
La vie, c'est comme une dent
D'abord on y a pas pensé
On s'est contenté de mâcher
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu'on soit vraiment guéri
Il faut vous l'arracher, la vie.

La vida es como una muela...
La vida es como una muela:
Al principio ni se piensa en ella
Con masticar uno se contenta
La cosa pronto se pone fea
Te duele, y uno se aferra
Y uno la cuida y los malos días
Y para que uno sane del todo
Habrá que sacártela, la vida.


La vida és com un queixal
La vida és com un queixal
Al principi no penses en ell
Amb mastegar ja s'està content
De sobte la cosa es posa lletja
Fa mal i un s'aferra
I un el cuida en els mals dies
Perquè se'ns curi del tot
S'haurà de treure, com la vida.

BORIS VIAN (1920 - 1959)
*Traducció del francès al castellà extreta del blog: http://poemasenfrances.blogspot.com/
*Adaptació lliure d'un servidor al català.M'he pres aquesta llicència. Que em disculpin els entesos!

Temps moderns (II):Smile

Quan la crisi et cruspeix no vols deixar-ho tot i viure feliç?
El personatge de Chaplin, en Charlot, després de passar les penúries a la ciutat somriu i només somia amb un llar tranquil·la al costat de la seva estimada. El camí és llarg, pensen; però pas a pas s'obren camí per una carretera solitària. Sí, ho confesso, el millor d'aquell film era la postal final i el seu missatge: (un missatge que podríem aplicar als nostres temps)
Somriu!
Smile!

u_mä | Escarbats (Noves veus X/2)

Un clip més molt ben fet de la mitja dotzena de clips d'aquesta nova formació. Una de les cançons més surreals i suggerents del seu disc.

u_mä | Blanc (Noves veus X/1)

Pau Vallvé (conegut també com Estanislau Verdet) i la seva parella Maria Coma són el nucli principal del projecte artístic
conegut com U_Mä. La cançó més coneguda és la titulada "Efecte dòmino" utilitzada per alguns anuncis.
Fa poc van reeditar el seu primer disc de nom homònim.
És un disc minimalista que crea atmosferes i et submergeix a ambients íntims i al mateix temps quotidians.
El seu estil és força inclassificable però ho podriem anomenar pop minimalista amb detalls que semblen finesos o nòrdics. Molt recomenable!

Temps de flors (a Girona)

Des de fa més de 50 anys Girona per aquestes dates es guarneix de flors.
L'esclat de la primavera en estat pur. No tinc el plaer de coneixeu-ho però he vist vàries i fantàstiques fotografies que mostren aquest esclat en la ciutat. Fins el dia 17 de Maig.
Us recomano un blog amic que si que l'ha pogut visitar:
http://lamevaillaroja.blogspot.com/2009/05/temps-de-flors-la-festa-dels-sentits.html

Gerard Quintana: Caic

Una gran cançó i un bonic videoclip del seu segon treball en solitari: "les claus de la sal".Gerard Quintana va demostrar que hi havia vida més enllà de la mítica banda de Sopa de Cabra i que darrera la veu d'una de les gran bandes de Rock català s'amaga una veu carismàtica capaç d'escriure magnífiques cançons com està.
Gerard Quintana és gran!

Mazoni - No tinc temps (Dedicada a tots els que no tenen temps!)

Un altre gran cançó de Mazoni que la dedicaria a tots aquells que no tenen temps per pensar...

Temps moderns (I)

El món fa temps que sembla hagi perdut una peça. La cerca i no la troba i surten mil il·lustrats donant fórmules per salvar-nos de la pandèmia econòmica, anomenada crisi, no confondre amb la pandèmia griposa nova.
El món fa temps que ha perdut una peça. Jo també fa temps que l'he perdut i la cerco. Hi he anat vàrios cops a l'OTG més propera i he estat apunt d'apuntar-me a un curs de com fer-m'ho per no suïcidar-me en els organismes públics de treball.
Com és que un bloc que s'autodenomina obrer no va fer cap post el dia 1 de Maig? Jo també em faig la mateixa pregunta. Potser serà per la saturació que tinc al cap de la paraula crisi. Fins i tot ara fan una setmana dedicada al tema a la televisió pública catalana per donar-nos consells útils. Vaja, si no serà per moral...que n'hi ha molta! Però veure 500 obrers amb pancartes anti-crisi desfoga molt però si darrera no hi ha uns sindicats o uns organismes públics que pressionin perquè es trobi la llum per trobar els millors camins, doncs les manis no serveixen de gaire. Suposo que per això no vaig escriure cap post ja que el dia del Treballador està molt bé com dia festiu, que pels aturats ho és cada dia, però fa temps que he deixat de creure en el seu simbolisme.
*Fixeu-vos amb la il·lustració del post: Temps moderns de Chaplin, àlies Charlot era una gran faula dels temps que ens ja anticipava aquella gran pel·lícula. L'home descol·locat en una grisa societat industrial que només és una peça més de l'engranatge. Treieu-hi industrial, poseu-hi capitalista.
Treieu-hi capitalista i poseu-hi temps de crisi. Vaja, la maleïda crisi un altre cop i això que només volia parlar de temps moderns.