Hi ha llibres que et criden l'atenció o per l'autor, o per la temàtica, o per la portada, o per tot allò que hi ha al darrera. Reconec que el principi no em va cridar massa l'atenció i vaig pensar: uff, no! un altre llibre d'històries personals i familiars. El meu cosí li va regalar a ma mare quan estava convalescent a l'hospital. No se'l va llegir aquells dies i me'l vaig emportar a casa i me'l vaig llegir jo sense cap mena d'expectativa.
També he sentit algun comentari o prejudici d'algun persona envers l'autora per treballar on treballa com si li haguessin fet la promo gratis.
La pròpia autora ha confessat en alguna entrevista que alguns companys li havien dit..."com és que escrivint tan bones cròniques i articles encara no has escrit un llibre?"
És nota que el salt de periodista a escriptora la Gemma Ruiz se'l deuria pensar molt molt bé. Llegint el llibre es nota que no és una obra fruit d'una nit ni d'un dia, ni d'un rampell, és una història o històries que portava a dins feia molt de temps i que finalment va decidir volcar-la, vomitar-la a través d'una molt bona novel·la, tenint en compte que és la primera novel·la. És una novel·la feta amb ànima, emoció, amb sentiment i quan llegeixes una novel·la amb ànima el pòsit que et deixa després de llegir-la és molt important. El mèrit no és tan saber retratar amb encert la vida i trifulgues d'unes dones i d'una família que passen d'un vida més rural a Castellterçol a una vida més industrial com són el món tèxtil de Sabadell, sinó quelcom molt difícil de trobar com el to i ritme narratiu amb uns diàlegs i sobretot una cura del llenguatge que francament s'agraeix molt. Sí,ho confesso, em va atrapar, em va agradar i em va sorprendre.
El que més em va sorprendre fou un capítol que explica que feien les modistes el dia de Santa Llúcia a Barcelona. Ma mare (com les meves àvies també havien treballat en el tèxtil) i em va explicar fil per randa abans de llegir la novel·la que feien per Santa Llúcia a Barcelona. Vaig tenir la sensació que Gemma Ruiz ens havia espiat o gravat la conversa. O més ben dit que l'èxit merescut d'aquesta primera novel·la ha sigut transmetre en paper moltes experiències de dones ànonimes del segle XX que com ma mare i les meves àvies i bèsàvies també van treballar en el tèxtil i també com a bones modistes van anar a passar el dia de Santa Llúcia a Barcelona.
Si heu de llegir aquest llibre oblideu-vos de la Gemma Ruiz - periodista i concentreu-vos bàsicament en les bones històries que porta el llibre. Independentment de la cosa mediàtica o del fet que al darrera hi ha una eiditorial potent que ha recolçat aquesta obra, independentment si ha venut més o menys llibres per Sant Jordi, que francament a mi m'importa poc, és una novel·la interessant. I ja fa més de mig any que es va publicar ( mireu aquest article i la seva data) i si ha tingut una bona acollida vull creure que és perqué molts lectors han vist que al darrera d'aquesta obra hi ha una novel·la que transpua molta ànima. I això en els temps que corren no és fàcil i s'agraeix.
I per tant no cal dir que és una novel·la molt recomenable.
