Descafeïnat

Hi ha dies que determinats titulars d'una entrevista en un diari em criden l'atenció i m'inciten a seguir llegint:

"Els sindicats avui no defensen el treballador"

Aquesta és un contundent resposta que ha donat en Francesc Sanuy, advocat i exconseller de la Generalitat. En una entrevista pel diari Avui, en Sanuy diu en veu alta el que molta gent alguna vegada ha pensat dels sindicats en els darrers anys. Hi ha qui pensarà que aquesta frase potser és un pèl demagògica però us convido a llegir l'entrevista d'ahir del Diari Avui perquè s'atreveix a criticar un cert desencís en el món sindical, sovint condicionats a seguir les corrents ideològiques dels qui manen i incapaços de fer front d'una manera més valenta a la crisi.

http://www.avui.cat/article/mon_politica/56922/francesc/sanuy/sindicats/avui/no/defensen/treballador.html

Si escric aquest post no és que tingui res contra els sindicats, tot el contrari, m'han assesorat correctament més d'una vegada, i crec fermament que són molt necessaris però en determinats moments semblen més una empresa de serveis, semblen una entitat desbordada per la gran quantitat de problemes laborals i socials que han sorgit en els darrers anys i sobretot darrers mesos.

Potser els sindicats com molts altres estaments i organismes de la societat són un cafè que ha perdut tota la seva cafeïna...Un d'aquells cafès descafeïnats de màquina amb sacarina i o bé un tallat curt de cafè, això sí amb llet descremada per no fer mal al colesterol!

Treballs d'hivern en el camp abans de la primavera

Vet aquí una perla trobada al Youtube...Una filmació de l'any 1967, filmada per una Camara Bolex Pallard 8mm per Karibu Films.
Són imatges històriques de quan el Baix Llobregat encara era una comarca força agrícola propera a Barcelona. S'hi pot veure diversos treballs de camp a St.Joan Despí, en els camps de la Societat d'Aigües de Barcelona i també imatges gravades a la Colònia Güell i a Sta.Coloma de Cervelló. S'hi veu com una excavador arranca una vella plantació de "Camueses", una varietat de poma de la zona, conegudes com a pomes camosines o pomes camoses. Lamentablement anys després moltes més excavadores, polígons industrials i autovies, carreteres i autopistes van acabar de fer desaperèixer els milors camps agrícoles del Baix Llobregat. L'agricultura al Baix Llobregat actualment és una activitat més testimonial que res més, tot i que encara es conreen diversos cultius.
Unes imatges curioses d'uns temps on la terra era un pilar important de la subsistència. I testimoni de la transformació devastadora d'una comarca, sovint confosa com la perifèria de Barcelona, però amb un ric patrimoni històric no sempre reconegut amb el pas del temps.

Dimecres de cine: The Reader (El Lector)

The Reader (El Lector) (2008)

Dirigida per en Stephen Baldry amb Kate Winslet i Ralph Fiennes.

Basat amb el llibre de Bernhard Schlink, el lector es converteix en una commovedora trama, d'aquelles històries que quan surts del cine tens la sensació d'haver vist una gran i commovedora història, una gran història entre dues persones on desig, passió, responsabilitat, condemna, redempció, perdó, memòria, oblit, amistat, literatura, llibres són ingredients que traspuen per les vides dels dos personatges.

Kate Winslet fa un memorable paper. Un film que per aquells que no l'hagin vist, i abans que la treguin de cartellera és absolutament recomenable!

Dimecres de cine: Los abrazos rotos

"Los abrazos rotos" Producció: El Deseo (2009)

Guió i direcció: Pedro Almodóvar amb Penélope Cruz, Lluís Homar, Blanca Portillo, José Luís Gómez, Tamar Novas, Rubén Ochandiano, Lola Dueñas, Carmen Machi, entre altres.

Qui escriu aquest post és poc almodovarià, però reconec que en la filmografia del Sr.Almodóvar hi ha tres o quatre films que em van agradar força: com Todo sobre mi madre o Volver.

Los abrazos rotos no és una pel·lícula fàcil. És una pel·lícula amb vàries lectures, plena d'homenatges i autohomenatges, de referències a un determinat cine europeu, francès, italià...Penélope Cruz es deixa transformar constantment per les mans del director i consegueix un bona interpretació. El film és un drama amb tocs tràgics, tocs realistes, tocs comics...És la història de Mateo Blanco, un cineasta que es queda cec i a partir d'unes circumstàncies concretes rememora tota la història del seu últim film "Chicas i maletas" (un pur homenatge al cine Almodovarià dels 80 amb un Carmen Machi molt divertida!) i sobretot recorda la seva tèrbola història amb l'actriu Lena (Penélope Cruz) que va interpretar aquell film.

Es crea un tèrbol triangle productor-director-actriu que tot i que podria semblar tòpic, és un dels desencadenants per entendre tota la història.

La pel·lícula demana concentració per part de l'espectador i val la pena ja que és una bona pel·lícula. (I ja us dic jo que no sóc gaire almodovarià)

El pitjor: tot i la maduresa que demostra el director en aquest film, de tant en tant li surt la vena petarda vuitantera...(sobretot en el film "Chicas i maletas" i en el algunes col·laboracions fugaces d'algunes actrius)

El personatge interpretat per Rubén Ochandiano és un personatge absolutament insuportable i repelent!

El millor: la interpretació de Blanca Portillo i de Lluís Homar. Una interpretació de cec molt creïble!

Podria haver anat millor: la química sexual entre Penélope i Homar.

Un detall que pot passar desapercebut: bon treball de fotografia i banda sonora amb un cançó final "A ciegas" cantada per en Miguel Poveda. Dic que pot passar desapercebut ja que la gent té la mania que quan s'acaba la història no s'espera els crèdits i es perd una bonica cançó.

Noves veus (IX): MAZONI - El riu (VIDEOCLIP)

Gran videoclip gravat a Marraqueix en super 8 per en Raúl Cuevas. Segon single del disc "Si els dits fossin xilòfons".
En un post anterior ja hem parlat del nou disc de Mazoni (Eufòria 5, Esperança 0), però ja us dic jo que el segon disc en català d'aquest grup amb temes com aquest també estava molt bé.
Mazoni, liderat per en Jaume Pla, una de les noves veus que des de fa uns anys escriu bons temes com aquest.
Deixeu-vos captivar per aquest riu...

Noves veus (VIII): Jesús Fusté

Preciós video promocional d'en Jesús Fusté. En Fusté és un nou cantautor nascut en les terres de l'Ebre. En el video ens explica la relació amb la seva terra i amb el seu nou espectacle: "Lletres d'aigua".
Vaig descobrir aquest cantautor a través del bloc d'en JM Tibau, justament un altre autor de l'Ebre. La veritat sona molt bé!!! Esperem algún dia veure'l per terres barcelonines!!

Noves Veus (VII): Abús (Agustí Blusom) - L'univers

Sota el nom d'Abús s'amaga el nom del jove cantant Agustí Blusom. L'últim enregistrament s'anomena "Esthels" publicat el passat any. Aquesta bonica cançó pertany a una gravació d'estudi de fa un parell d'anys.
Deixeu-vos captivar uns segons per la versió acústica d'aquesta cançó...

Atrapats a l'ànima

Des de fa tres setmanes, al 33, l'Ànima és el nou espai d'informació, entrevistes, recomenacions, actuacions musicals i reportatges de tot l'àmbit cultural. El programa és àgil i fresc i els seus presentadors estan molt compenetrats i transmeten autenticitat, vull dir, que es nota que els hi agrada el que fan i que al mateix temps són consumidors culturals.

És un plaer tornar a veure la Bibiana Ballbè (després del trauma de la fi del programa Silenci) perfectament combinada amb l'experiència del periodista Toni Puntí. El programa és variat, amè i intenta no només centrar-se en l'actualitat Barcelonina, que sempre pesa molt, sinó alguna vegada fan apunts culturals d'altres punts de Catalunya, que ja toca.

Com hem dit més d'un cop, el 33 és un oasi dins la teleporqueria nacional i poder gaudir una estona diària d'informació cultural i de qualitat, sense les presses dels telenotícies, on tota informació cultural sempre és forçada i al final dels TNs, doncs, francament s'agraeix.

Únic inconvient del programa: això de dues parts...no ho entenc! Tant difícil és fer el programa d'una tirada? Primera part: 21.45. Dura un quart d'hora! Segona part: 23.h, dura 30 minuts.

Juntament amb L'hora del Lector pot arribar a ser un dels grans programes del 33. Des d'aquí podem dir que ja estem atrapats a l'ànima.

+info a...

web:http://www.tv3.cat/anima/programa.html

blog:http://blogs.ccrtvi.com/anima.php

Salvat, gran home de teatre

Vet aquí que ahir ens va deixar en Ricard Salvat, un gran home de teatre, nascut a Tortosa el 1934 i un pèl oblidat als darrers anys a casa nostra. Va ser l'introductor a Catalunya de nous autors que fins aquell moment eren desconeguts per la gran majoria. Autors que són peces claus del S.XX com Brecht, per posar un exemple. Va portar aire fresc a una escena catalana antiquada i necessitada de nous directors i autors. I va saber posar en escena grans noms com Salvador Espriu. D'ell és recorda la seva feina a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i una gran quantitat de muntatges entres els anys 60, 70 i principis dels 80. Va ser un director reconegut arreu i als darrers anys va tornar a Catalunya per posar en marxa alguns projectes. Vaig tenir la sort, l'any 2002, de veure al Teatre Lliure la 5ª versió de Ronda de Mort a Sinera.
Us puc dir que el vaig trobar un muntatge un pèl llarg i no precisament un teatre fàcil. Amb aquell muntatge tinc la sensació d'haver vist una gran direcció, però entrar en el món d'Espriu i de tots els seus mites no és tasca fàcil i us asseguro que la Ronda de mort no era un espectacle recomenable per tots els públics...però en Salvat va conseguir un gran muntatge.
El 96 li van donar una Creu de St.Jordi, el 2003 la medalla d'Or del mèrit artístic i aquell mateix any li van dedicar una exposició que un servidor va visitar i pot afirmar que era una bona aproximació a la bona feina feta per aquest bon home.
L'últim obra que vaig veure d'ell és:Un dia. Mirall trencat, que justament en vaig parlar en aquest blog, ara fa pocs mesos.
http://naufragiobrer.blogspot.com/2008/10/mirall-trencat-ltims-dies.html

Sempre ens quedarà el record que en Ricard Salvat va ser un gran home de teatre.

Bolonia, la ciutat, no el pla!

Bolonia, capital de la regió italiana de l'Emília -Romagna.

Bolonia o Bolonya perquè mai he sabut com s'escriu és molt més que un pla! És una ciutat poc turística, universitària, de fires, d'interior, de boira, de carrers porxats...recorda una mica algunes ciutats del pla de Lleida o fins i tot la capital del Segrià. El centre de la ciutat està carregat d'esglésies d'un cert interès, de dues grans torres medievals i d'una plaça amb el Palau Re Enzo i la font de Neptú. La gent desconeix que hi ha una gran pinacoteca ple de pintures dels grans mestres italians, que no té res d'envejar a la d'altres grans ciutats. És cert, és una ciutat un pèl grisa i trista, però Bolonia com tota l'Emilia-Romagna són molt més que un polèmic pla universitari. Què trist posar noms de polèmics plans universitaris a partir del nom de la ciutat, la ciutat ja us dic ja que no s'ho mereix.

Dies al sol

Dilluns al sol, dimarts al sol, dimecres al sol, dijous al sol, divendres al sol...
Per què no fem un programa de televisió on els nostres polítics, empresaris, banquers, especuladors immobiliaris i un llarg etc se'ls vegi una setmana al sol, un mes al sol, una temporada llarga al sol...potser entendran el neguit de molta gent que ha perdut la batalla en els darrers mesos quan encara es parlava de rescessió i ningú gosava dir crisi...
Només per un moment que entenguin el buit diari de saber que és aixecar-se de bon matí i sentir un buit terrible: joves que no poden emancipar-se, d'altres que ens hem quedat sense la feina que fa tants anys que feiem, parelles que no saben si podran pagar la hipoteca, aturats fen cursos d'ocupació que no ocupen per res i un llarg i lamentable etcètera...
Avui he llegit un article en un post que parla d'un model a la deriva...Està firmat per un tal Enric Duran. És el Robin Hood dels bancs que l'altre dia van arrestar a la Universitat quan anava a fer una xerrada i que havia desaperagut després de demanar un munt de prestecs i desaperèixer?
No ho sé...
Us deixo amb l'enllaç de l'article al bloc del cigró:
"capitalisme, vaixell tocat i a la deriva"
http://torracollons.bloc.cat/post/16275/252493
Adjunto una gran cançó de la Gossa Sorda...

De títols nobiliaris i glòries franquistes...

Avui he llegit un article que m'ha sobtat. Després de més de trenta anys d'instaurar-se la Democràcia, encara surten a la llum les polèmiques entorn a personatges i llinatges familiars que en el seu dia van rebre títols nobiliaris en l'època del Generalísimo. Potser és un símptome de bona salut democràtica que hi hagi gent que vulgui que se'ls hi retirin a determinats llinatges familiars uns títols donats com a recompensa a uns serveis i favors al Dictador. L'article posa noms i cognoms a tota una noblesa amb personatges que tingueren curriculums molt sinistres. On ens portarà la memòria històrica? Que surtin a la llum aquests casos potser és símptome que alguna cosa s'està movent...

http://www.20minutos.es/noticia/458880/0/titulos/nobiliarios/franquismo

EROSIÓ

Hi ha vinyetes que ho expliquen tot...Lamentablement amb els últims mesos ens hem familiaritzat amb paraules que potser abans ignoràvem: Crisi, ERO, ERE, rescessió, pèrdua de valors, pèrdua de líquid...
El trist glossari de paraules econòmiques que ens han amenaçat en els últims mesos sembla que no ha parat de créixer...
Tot plegat ho resumiria així:
Un huracà sembla que s'hagi cruspit els fonaments que tot ho aguantaven. De sobte vivim enmig d'una muntaya de sorra. Una muntanya de sorra feta per sediments que cada dia s'erosionen més...

The Story of the Weeping Camel - Sound

El passat 27 de febrer es va cloure el cicle de "La Ruta de la Seda" al centre Espai 210 del carrer Padilla de BCN organitzat per l'Associació Amu Daria. Magnífiques les fotografies de l'exposició i del cicle de xerrades i pel·lícules només vaig poder assistir a la pel·lícula que tancava el cicle: "La historia del camello que llora". És un magnífic film documental entorn la història d'una família del desert del Gobi que cria camells. A través de la mirada d'un nen i la seva família veiem els conflictes diaris d'una cultura, d'una música, d'unes llegendes i d'un món nòmada totalment desconeguts per nosaltres. El nen petit del clan és entranyable i el dia que va a ciutat s'enamora d'un aparell totalment quotidià per nosaltres com la televisió. Enmig del desert aquell nen somia una televisió mentre la seva família intenta que la camella accepti la cria de camell que ha parit i posteriorment ha rebutjat.
És un film increïble, que desprèn humanitat i ens apropa a la realitat d'uns pobles com els de la Ruta de la seda.