+093.jpg)
Cau el capvespre a la ciutat dels canals. I una estranya calma t'envaeix mentre observes com una renglera de gondoles reposen del seu intens dia a dia estiuenc.
A poc a poc el brogit dels turistes de la
Piazza Sant Marco ha anat disminuïnt i només algunes famílies juguen amb els coloms de la plaça.
A partir de mitjatarda la ciutat deixa de ser un Park Temàtic i els venecians reconquisten els seus "campos" on els nens van en bicicleta, les àvies surten de missa d'una de les moltes esglèsies perdudes entremig dels canals i un parell de joves, potser gondolieris, prenen
un spritz al
Campo Marguerita.Veig l'últim
vaporetto que arriba amb parelles i famílies que van a sopar. Potser venen del
Lido on d'aquí quatre dies les estrelles celebraran la seva
Mostra anual de Cinema.
I mentre sento com el vaporetto se'n va, em quedo quiet mirant l'església de
St.Giorgio Maggiore. I com si tot plegat fos una instàntania, sento la frase d'algú que també es deixa captivar pel moment i diu:
"se potesse avere un attimo di più, un giorno in più nella città di canali. Sentirsi come crepuscolo scende lentamente, come un gusto grezzo Spritz, seduto tranquillamente, lasciando cadere i minuti, come se forse si stava anche godendo il paesaggio."
Lentament cau el capvespre d'estiu a Venècia i recordo una
frase de l'escriptor Carlos Fuentes:"Poco importa que seamos sólidos o espectrales. Igual da. Venecia toda es un fantasma. No expide visas de entrada a favor de otros fantasmas. Nadie los reconocería por tales aquí. Y así, dejarían de serlo. Ningún fantasma se expone a tanto. "Aviat la foscor caurà i cal anar-se'n ja que sinó, la ciutat es torna un laberint. Només la fressa de les onades d'alguna embarcació que passeja pel
Gran Canal trenca la quietud d'una ciutat que ha sobreviscut a la marea enmig de la
llacuna i que espera de nou, de bon matí,
ser el decorat perfecte d'una nova massa de visitants que es deixaran fascinar per una ciutat que sobreviu des de fa segles.
+093.jpg)
