Goya 2011 (els meus pronòstics)

Això dels Goya...

Sempre m'ha fet gràcia perquè cada any, no sé com s'ho fan, tenen elements molt mediàtics i no estrictament cinematogràfics que envolten la gala.

No entraré a parlar dels elements no cinematogràfics (Ley Sinde) que han precedit la Gala que aquesta nit de seguida començarà. Em fa una mica de mandra parlar de totes les polèmiques que s'han generat abans d'aquests premis, em fa una mica de mandra perquè penso que hi ha molt de circ i poc de cinema.

Per tant en cenyeixo estrictament a indicar quin és el meu pronòstic: (potser m'equivoco)

1.Millor pel·lícula: Pa negre

2. Millor direcció: Agustí Villaronga "Pa negre"

3.Millor actor principal: Javier Bardem per "Biutiful"

4.Millor actriu principal: Nora Navas per "Pa negre"

5.Millor actor de repartiment: Karra Elejalde per "También la lluvia"

6.Millor actriu de repartiment: Laia Marull per "Pa negre"

7.Actor revelació: Francesc Colomer per "Pa negre"

8.Actriu revelació: Carolina Bang per "Balada triste de trompeta"

9.Direcció novell: Jonás Trueba per "Todas las canciones hablan de mí"

10.Millor guió original: Paul Laverty per "También la lluvia"

11.Millor guió adaptat: Agustí Villaronga per "Pa negre"

12. Millor documental: Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch

I segurament en l'apartat fotografia, tècnic, producció, vestuari, maquillatge i so..."Pa negre" una de les millors pel·lícules de l'any treurà algún que altre reconeixement.

Un servidor també ha vist "Balada triste de trompeta" i li sembla una peli a nivell d'imatges molt impactant, un guió justet, una història que la primera hora llarga està molt ben trobada però que la segona hora de metratge ja comença anar-se-li l'olla al director. Cal dir que l'inici de la peli, amb molts elements que fan referència a temes de memòria històrica, és molt bo i molt potent. Però la pel·lícula a mesura que va passant el metratge perd intensitat. També cal dir que és incomprensible com un dels pilars de la peli, l'actor Carlos Areces no ha estat nominat a millor actor. És injust. Bona part del pes del film recau en la seva responsabilitat i se'n surt prou bé.

Ahir un servidor va veure "También la lluvia" i em va agradar força. A través d'un equip que roda un film del descobriment d'Amèrica, apareix un altre conflicte de fons: la revolta de l'aigua a Bolívia. La primera escena és impactant: una creu portada per un helicòpter recorda una de les escenes mítiques dels films de Fellini. La pel·lícula té bons moments, bones interpretacions i fins i tot insinua algún apunt crític amb la revisió històrica del descobriment d'Amèrica però no va més enllà...És una pel·lícula valenta i recomenable.

Però evidentment de totes les candidates si hi ha una pel·lícula rodona és Pa negre i les nominacions li fan justícia. Esperem que també ho facin els premis. (També incomprensible que no estigui nominat a millor actor de repartiment Roger Casamajor en el paper de Farriol de Pa negre. Una gran interpretació que es mereixia una nominació. Incomprensible i injust.)

Des d'aquí també us animo a llegir el post que en Pere "Saragatona" ha escrit en el seu blog:

http://provisionals.blogspot.com/2011/02/el-pa-de-cada-dia.html

La muerte de la cultura

[imatge sense identificar extreta de la xarxa]

Vet aquí que fa uns mesos vaig rebre via e-mail,un escrit d'un vell company,

en Marc R., company que ha conegut d'aprop el món cultural i les seves empreses. L'escrit que no defuig la sàtira, podría ser perfectament un conte, una ficció, o vés a saber, potser no ho és tant...Una faula pessimista? No ho sé...

LA MUERTE DE LA CULTURA

La crisis azotaba el país entero. El paro crecía y crecía, los ciudadanos se evadían mirando fútbol y "Sálvame" por la televisión y en consecuencia, el museo cada vez estaba más vacío.
El nuevo administrador ya hacía tiempo que le daba vueltas a la cabeza. Era un hombre de mediana edad, bien parecido, risueño, elegante, siempre bronceado; pero también un iluminado, un visionario con ideas revolucionarias sobre la cultura.
La directora, por el contrario, quería mantenerse fiel a la política que se había marcado desde un principio: exposiciones temporales aunque fueran aburridas, adquisición de obras aunque fueran caras y sobre todo, evitar que el museo se convirtiera en un "Parque Temático".
Después de largas reuniones en las altas esferas, se decidió la reforma del museo. Se impusieron las tesis del administrador y se rechazaron las de la directora, que se consoló con su prejubilación astronómica. "Empieza una etapa ilusionante" y "Vamos a traer a un público amplio y variado", fueron las palabras del administrador.
Las salas del museo tuvieron varias modificaciones:
En la parte de Sant Joan de Boí, en Románico, se colocó una portería para organizar tandas de penalties. Así, el fútbol se acercaba más al arte.
En Gótico, se contrataron figurantes, para convertirlo en un pasaje del terror no apto para cardíacos.
En la reforma se pensó en la comodidad del visitante. Éste ya pudo descansar en la cama, las sillas y el sofá del Arte Moderno.
En la Sala Oval también hubo novedades. Debido a que los actos de empresa escaseaban cada vez más, se programaron ciclos de cine para los viernes. El primero estuvo dedicado a las célebres "españoladas", protagonizadas por Paco Martínez Soria, Alfredo Landa o Fernando Esteso, entre otros. Los domingos de verano se hicieron funciones de circo, con los payasos más reputados del mundo. Y los domingos de invierno, se celebraron conciertos , en los que volvió a escucharse el inmenso órgano. Algún osado, también propuso corridas de toros para traer a más turistas, pero la idea era políticamente incorrecta.
El primer año, el éxito de público fue espectacular. Nadie echó en cara al administrador, que la institución, según la última auditoría, fuera deficitaria. Alguien recordó el viejo tema pendiente de la librería, pero el administrador declaró: "Con semejante oferta cultural, ¿para qué queremos una librería?"

Pero la alegría duró poco. A los tres meses se anunció el fin del petróleo. La crisis ya era una Gran Depresión. Volvieron las salas vacías, frías y el Vilarato; el mantenimiento y la luz brillaban por su ausencia; la suciedad no se disimulaba; seguridad hacía rondas sin marcador y sin sentido; el restaurante era un comedor de beneficencia... Aprovechando el colapso urbano e industrial, subió al poder el Populismo Revolucionario. El nuevo gobierno tomó medidas de urgencia: "reconversión rural"; fomento del uso de la bicicleta y del monopatín, como alternativa a la desaparecida industria del automóvil; política de igualdad llevada al extremo, ya que se impuso el mismo peinado para hombres y mujeres; nueva política cultural, inspirada por el antiguo administrador, ahora comisario cultural del gobierno, consistente en la eliminación de los libros y las obras de arte, por ser contrarrevolucionarios.
Así pues, el museo tenía los días contados. El Ayuntamiento revolucionario decidió derribar el palacio donde se alojaba el museo, para convertirlo en zona verde.
Hubo dos grupos que tuvieron suerte: los Amigos del Museo, ahora Amigos del Pueblo, pasaron a controlar el negocio de las bicicletas y los monopatines, que invadían las calles. Por otra parte, los restauradores, se convirtieron en técnicos de Parques y Jardines.
La sociedad, empleada mayoritariamente en la agricultura, ya no valoraba la cultura tradicional de los libros y las obras de arte. La gente se entretenía mirando fútbol y programas de cotilleo, a todas horas por la televisión. La cultura había muerto.

Tot recordant Robert Graves...

Tot just fa 25 anys que va morir l'escriptor anglès Robert Graves. Conegut per la seva novel·la històrica de "Jo, Claudi", novel·la que fou portada a la televisió i es va convertir en un gran èxit. Més enllà de les novel·les històriques, en Graves fou un personatge molt versàtil que va conrear la crítica, la poesia, l'assaig, la narrativa; gran estudiós dels clàssics, els seus més de 120 llibres el converteixen en un escriptor rellevant.
Fou catedràtic de la Universitat d'Oxford i a casa nostra és conegut per haver passat llargues temporades a Mallorca on hi tenia una casa i es va sentir sempre molt ben acollit.
Des d'aquí recuperem un parell de poemes.Més enllà del seu èxit com a novel·lista, conreà també la poesia...

1915

I’ve watched the Seasons passing slow,so slow,

In the fields between La Bassée and Bethune;

Primroses and the first warm day of Spring,

Red poppy floods of June,

August, and yellowing Autumn, so

To Winter nights knee-deep in mud or snow,

And you’ve been everything.

Dear, you’ve been everything that I most lack

In these soul-deadening trenches—pictures, books,

Music, the quiet of an English wood,

Beautiful comrade-looks,

The narrow, bouldered mountain-track,

The broad, full-bosomed ocean, green and black,

And Peace, and all that’s good.

Robert Graves

(1895 - 1985)

****

Estuve observando el paso lento, tan lento de la Temporada

En los campos entre La Bassée y Bethune.

El amarillo verdoso y el primer día caliente de primavera.

Inundación de rojas amapolas en Junio.

Agosto, y el amarillo otoño. También

Las noches de invierno con sus rodillas en lo profundo de la nieve o barro.

Y vos estuviste en todas las cosas.

Querido, estuviste en todas estas cosas y yo casi necesitado

en estas apagadas almas de trincheras-pinturas, libros

Música: la quietud de un bosque ingles.

Hermosos camaradas- miren,

El angosto y rocoso paso en la montaña.

El ancho y amplio pecho del océano; verde y negro

Y tranquilo; y en todo esto es bueno.

Versión de Raúl Racedo

Cercant, cercant he trobat un magnífic blog amb poemes de Graves traduïts al català. Magnífiques traduccions a càrrec de Sadurní Vergés. El blog es diu: L'Illa de Graves. Aquí teniu l'enllaç: http://lilladegraves.blogspot.com/

A CIVIL SERVANT

While in this cavernous place employed

Not once was I aware

Of my officious other-self

Poised high above me there,

My self reversed, my rage-less part,

A slimy yellowish cone—

Drip, drip; drip, drip— so down the years

I stalagmized in stone.

Now pilgrims to the cave, who come

To chip off what they can,

Prod me with child-like merriment:

'Look, look! It's like a man!'

***

UN FUNCIONARI

Quan treballava a aquest lloc cavernós,

no vaig ser mai conscient

que tenia un altre jo oficiós

sotjant-me damunt meu:

el meu jo capgirat, la meva part tranquil•la

—un con groguenc i llefiscós

que, gota a gota, amb els anys a redós,

em convertí en estalagmita—.

I ara els visitants

quan peregrinen a la cova

n'arrenquen trossets de record, xisclant:

"mira, mira!, si sembla un home!"

traducció de Sadurní Vergés

*La fotografia està també extreta del blog i n'és l'autor Rab Shiell.

De què parlem quan no parlem del temps?

Reconec que últimament he tirat del recurs fàcil del video musical...però que seria un món sense música? I sense cultura? En el fantàstic món de les converses d'ascensor he descobert que hi ha nous temes que poden substituir al clàssic del temps. De què parlem quan no parlem del temps? Vet aquí el meu top ten:

1. El Barça (ni que no en tinguis ni puta idea de fútbol cal dir: oh que bé que juga! i quedaràs bé a totes les converses)
2. La crisi (2 opcions: l'optimista i dir "oh, encara sort que tinc un curro!" o la pessimista i despotricar una estona de com està el pati)
3. L'efemèride del moment: tot un clàssic d'ascensor. Si és època de vacances, cal dir bones vacances i quan era època nadalenca, bones festes! Si hi ha algún pont o festa escadussera es pot preguntar amb cara d'enveja: faràs pont? I en aquesta època al no tenir ni una maleïda festa fins abril es pot substituir pel típic: quin fred, oi?
4. Les rebaixes. Un altre clàssic de principis d'any. Ningú té un duro però tothom compra alguna cosa.
5. La série del moment. Especialment entre malalts de série on sempre surt l'espavilat que ja està veient la segona temporada ja que se l'ha baixat abans que ningú de serieyonkis.com. Evidentment ara tothom veu el rotllo dels zombis aquests de "walking dead". I els friquis que els hi va el rotllo més gore no tenen cap problema en sortir de l'armari i confessar-ho.
6. La novel·la del moment. Si trobes algún lector especialitzat en best sellers del moment ja tens conversa per una temporada. No cal dir que en el seu moment, la novel·la del moment va ser les tres del Millenium i també van triomfar en el seu dia el Zafón i el Falcones. Algú em pot dir quina és la novel·la del moment?
7. Hi ha un nou tema que està pujant esglaons molt ràpidament i s'està creant una nova tribu de friquis que són els que utilitzen les noves aplicacions del "iphone" o dels "smartsphone". Quan dos usuaris d'iphone es troben entre sí es crea una connexió molt ràpida en que s'ensenyen els "iphones" i s'expliquen quin són els últims jocs o aplicacions que s'han baixat. Evidentment sí no tens un "iphone" en aquestes converses estàs fora de combat.
8. El món televisiu de baix-cost. Sota aquest apartat podríem encabir-hi tota aquella gent que diu anar dormir d'hora però que misteriosament saben tot el que passa a GH12. Tenen un domini de la xafarderia d'un nivell molt avançat i et poden posar el dia de quin ha estat l'últim concursant expulsat del programa mediocre del moment. Evidentment ells mai confessaran que veuen aquests programes.
9. Els culturetes. Són una sel·lecta minoria que s'empassen qualsevol proposta cultural; això sí, sempre gràcies al seus fantàstics descomptes de subscriptors de qualsevol diari, carnet de biblioteca, tresc...Són els number one que han vist abans que ningú l'última estrena de l'última peli o l'última exposició del moment. I quan tu vas a veure la peli, ells va fa tres mesos que l'han vista i et diuen: ei, saps quina peli he vist aquest cap de setmana?
10. D'actualitat.Els que s'estudien cada dia el diari. Tot i que les notícies són del dia anterior, ells estan al dia de qualsevol xafarderia política, escàndol o fins i tot tenen criteri. Està clar que el tema polític va de baixa...però en època d'eleccions és tòpic i recurrent preguntar: i tu, aniràs a votar?

****************************************************************

A aquest meravellós "ranking" li podríem afegir grans moments del 2010 que varen ser tema de conversa. L'any 2010 el podríem definir com l'any de les febrades: temes que de cop i volta prenen molta embranzida i se'n parla nit i dia i després poca cosa, com una gran febrada.

Grans febrades del 2010:

1. Les retallades del Zp i la crisi econòmica (maig)
2. La sentència del Tribunal constitucional i la conseqüent mani del 10-J
3. El 29 - S ( o la vaga que no volia fer ningú o potser sí...)
4. El 6 - N (El Papa ens fa el goig de visitar-nos)*
5. El 28 - N (La fi del Tripartit i l'obertura de la nova Era Mas)

*Al punt número 4 he posat un asterisc ja que el fet de veure la Sagrada Família per la tele va fer venir ganes d'anar-la veure. Conseqüència de tot plegat: la nova febrada d'aquest gener han sigut les cues per anar a veure l'interior del temple gaudinià. 1r cap de setmana: +de 20.000 persones, 2n cap de setmana: + de 43.000 pax. 3r capdesetmana: + de 53 persones. Vaja, que potser estaria bé que els de la comissió que volen fer Beat i Sant al Gran Gaudí s'ho fessin mirar. Ara que no hi ha gaires miracles i tot són vaques magres trobo que tanta gent trepitjan un temple és un miracle. Visca el Beatus Gaudí!

Està clar que l'any 2011 que ja fa uns dies que hem encetat ens portarà noves febrades i de les bones. Però si alguna vegada us trobeu en algún ascensor i no sabeu de què parlar, cap problema, sempre es pot parlar del temps. Ui, quin fred que fa, no?

No és massa tard (2 cançons!)

És curiós trobar a vegades cançons tenen el mateix títol però que tenen plantejaments totalment diferents.
En aquest cas he trobat la coincidència amb dues bones cançons:
*No és massa tard...dels Lax'n'busto. Els gran Lax'n'busto han adaptat aquest tema pel seu darrer disc "Simfònic". Una altre de les grans cançons dels darrers temps dels Lax
*No és massa tard...del Bizarre.Aquesta banda gironina que treu discos amb temes en castellà/anglès també han adaptat les seves cançons al català i les hem pogut conèixer gràcies a algunes emissores com Ràdio flaix-bac.Un grup que sona fresc i que les seves adaptacions al català sonen molt bé.

La gent normal/ no t'enyoro (dels Manel)

En el seu dia en aquest blog vàrem penjar el clip "Dona estrangera" i no ens hauríem imaginat mai fins on han arribat amb el seu primer disc els Manel. Apunt de sortir el segon disc, es preveu que sigui el març, us deixem amb dos temes que no formen part del seu primer disc però que la gent ja coneix prou bé gràcies al munt de concerts que han dut ha terme en els darrers dos anys. Mentre esperem el segon disc, podem escoltar...
"La gent normal" gran versió del tema "common people" de Pulp i "No t'enyoro" versionant Els Pets per un programa especial de l'Sputnik.

Planetes marins/ Em vindràs a buscar

Avui he descobert que el grup dels germans Riba i la Dolo Beltran també tenen algunes cançons que són autèntiques rareses dins el seu repartori.
En aquest cas el tema en català "planetes marins" i també la versió de Black "wonderful life" enregistrada pel disc de la Marató de tv3. Dues cançons sorprenents dels Pastora.

El futur de l'art/El lament de Perceval

El grup La Brigada o el cantant Le petit Ramon formen part de la nova fornada de músics que han revitalitzat l'escena catalana musical dels darrers anys, potser no són prou coneguts ni reconeguts i s'han mogut sempre en ambients més alternatius. Reconec que tenen bones cançons, potser no són dels grups que més m'apassionen del panorama actual però també reconec, que com d'altres grups, els seus clips estan molt treballats i són molt bons i suggerents.

Oració/Dia Boig

Una vegada vaig sentir en una entrevista que el gran Pau Riba deia que els grups de música catalana actual els hi faltava un punt de "mala llet". No tinc clar que si es referia a un punt de transgressió, a les lletres, a l'actitut.
Evidentment caldria cercar el context de l'entrevista i evidentment entenc que no es pot generalitzar i entenc ho deuria dir en un context i pensant en un determinat tipus d'estils i grups.
El que sí que és cert que hi hagut un tipus de grups més "alternatius" o fins i tot amb una actitut més transgressora que van ser sempre infravalorats. Un dels grups de la història de la música catalana actual més infravalorats han estat els Kitsch.
He volgut recuperar dos temes dels seus primers treballs...Fins i tot van actuar a diferents festivals Europeus i van estar a Moscou. Poca broma!

Mentre dormies/ Somnis sense retorn

M'agrada de tant en tant topar-me amb velles cançons de grups catalans que avui ja ningú recorda però que considero que van escriure bones cançons. És una pena que moltes cançons d'aquella època caiguin en l'oblit.
Com per exemple...
Mentre dormies de Bars i Somnis sense retorn dels Tancat per defunció.

Inspira

Rera Inspira s'amaga una nova veu que ofereix un pop acústic intimista i vital que sorprèn per la seva qualitat. Una nova veu a tenir en compte...
El primer videoclip és del 1r disc "Cova placenta" i el segon clip és del segon disc "escapistes".

I el millor film català de l'any és...

Aquesta nit el cinema català es posarà de gala per celebrar la seva IIIª edició dels premis Gaudí. Més enllà de la "parafernàlia" que hi pugui haver al voltant de tot plegat, se n'extreu una lectura positiva que és la promoció d'un cinema fet per professionals de casa i haver superat el trauma que el cinema català durant molts anys era més aviat mediocre.
Cal dir que als darrers anys s'han fet algunes bones pel·lícules. I tinc molt clar que si hagués de premiar quin ha sigut el millor film català del 2010 li donaria a...

Pa negre és una bona pel·lícula que recrea el món que l'escriptor Emili Teixidor va descriure en les seves novel·les. Bona adaptació, bones interpretacions, bon guió...en definitiva tota una sorpresa que esperem que sigui recompensada amb bons premis.

La bombeta de Livermore

L'altre dia un company em va explicar que havia vist el documental "Comprar, llençar, comprar" on s'explicava que en una població de la costa Oest dels EE.UU. encara tenien una bombeta de fa 100 anys. La bombeta és tota una celebritat, una relíquia, una peça de museu única que a l'arribar al centenari, la població en qüestió, li varen fer una festa per celebrar que la tal bombeta havia fet 100 anys.
Avui en dia, poques coses podríem dir que durin 100 anys i el documental en qüestió, que per cert, m'han recomenat, i encara no he tingut temps de visionar-lo del tot, posa en evidència el fet que vivim en una societat abocada (tecnologicament parlant) a les coses efímeres. Això fomenta el consum, genera molts residus i demostra que les empreses creen expresament electrodomèstics o utensilis que durin menys temps perquè s'espatllin, s'arreglin, o simplement es canviïn i es llencin.
Tot una paràbola dels nous temps que demostra que potser haurem de confessar que potser sí que serà cert que certes coses ja no les fan com fa 100 anys. És a dir...fetes a consciència.
Quedeu-vos amb el concepte: obsolescència programada.
Al blog Té la mà...també se'n fa ressò:
http://telamamaria.blogspot.com/2011/01/comprar-llencar-comprar.html
A qui teniu el documental per si el voleu visionar:

Pirena (1 imatge!)

imatge extreta de http://turbinaweb.blogspot.com

Vet aquí una imatge de la Pirena. Des de fa més de 20 anys, cada any per aquestes dates s'inicia la popular cursa de gossos- trineus (mushing) als Pirineus.Aquesta cursa acostuma a deixar imatges espectaculars. Agermana esport, natura i gossos. Si en voleu tenir l'oportunitat de veure-ho en directe, aquest diumege al matí, a la platja de Nova Icària de Barcelona en fan la presentació d'enguany.