En aquestes primeres setmanes de l'any en les que hi ha un allau de premis Goyas, Gaudís, Globos d'Or i evidentment el març els Oscars, determinades pel·lícules prenen un relleu especial...
Una d'aquestes pel·lícules està sent "Avatar", l'última aventura de James Cameron, que després de 12 anys de la multipremiada "Titanic" ha tornat pitjant fort l'accelerador.
I després dels Globus d'Or té molts punts per emportar-se uns quants Oscars.
Un servidor de vostès va anar a veure en el seu dia Avatar. Podia optar entre veure-la en format anal·lògic, 3D o en V.O. Al final vaig optar per l'anal·lògic. Confesso que la peli no em va desagradar suposo perquè em vaig deixar captivar per la fascinant aposta visual. La gràcia del film és veure com s'entrellacen imatges gravades en format tradicional i en format d'animació i digital. Sí, confesso que em vaig deixar captivar perquè la pel·lícula té autèntics moments de prodigi visual, però a mesura que han anat passant les setmanes i discutint amb diversos companys i amics ha sorgit la petita polèmica de sí la peli està sobrevalorada i de sí els prodigis tècnis no poden fer-nos oblidar que "Avatar" peca d'un greu problema: un guió sorgit del refregit de molts altres arguments molt vistos i utilitzats.
La vella història de l'explotació dels colonitzadors versos els colonitzats: uns marines especials amb l'ajut d'uns científics desenvolupen una delicada missió en un planeta desconegut anomenat Pandora i han d'apropar-se a la població nadiua "els navys" per intentar minimitzar els danys del propi expoli energètic que els humans fan del seu planeta. Un marine transmutat en aborigen s'apropa als aborígens fins el punt de confraternitzar amb la seva causa i enamorar-se de la filla del cap de la tribu...No us sona a "Bailando con lobos"? A "Pocahontas"?, A la "La Misión"? i a un llarg i llarg etcètera...
Amb tota la meva admiració per la part visual d'Avatar, penso que el gran pecat de Cameron ha sigut menystenir la història i penso que en una pel·lícula és tan important la part tècnica o visual com la part argumental i artística ja que una bona peli és la suma de moltes coses que funcionen...però bàsicament un dels motors principals és una bona història.
Està clar que el tema dóna per filosofar i debatre una bona estona...
En el món de l'art i de la creació no tots els criteris són vàlids i voler ser dogmàtic no sempre és bo. Ja que a partir d'històries gairebé mínimes s'han fet grans pelis. Fins i tot amb molta imaginació i pocs recursos s'han fet prodigis. Fins i tot a vegades cal saber entrar en l'univers particular del director. El cas més particular que se m'acudeix ara és el del director britànic Terry Gilliam i el seu darrer film "L'imaginari del Doctor Parnassus", una faula fantàstica i al mateix temps un treball maleït pel suïcidi de l'actor principal Leth Hedger però molt ben resolt amb la imaginació, l'entrega i l'ajuda d'altres actors amics.
Però si hi ha un film que m'ha sorprès del 2009 i que hi ha una gran equilibri entre història i tecnologia és "Moon". L'òpera prima del jove director Duncan Jones (el fill de David Bowie) és un magnífic treball amb l'actor principal Sam Rockwell que justament interpreta a Sam Bell, un astronauta que treballa sol en una estació a la lluna d'una planta minera que extreu un material bàsic per la supervivència energètica de la Terra.
Un film que aparentment podria ser per la presentació de gènere fantàstic però que per la introspecció, el suspens i els girs argumentals estan carregats de crítica i reflexió de la pròpia espècie humana fan que en el fons sigui un drama.
Suposo que cada pel·lícula és un món...i els tres exemples que he posat són només tres exemples, davant moltíssims altres exemples que podríem posar, que demostren que hi ha formes molt diferents de fer cinema. Però potser tant en cinema, teatre, televisió i evidentment en la literatura i en la música m'agrada que m'emocionin i m'expliquin bones històries i suposo que per això "Avatar", tot i que m'he deixat fascinar per la proposta visual, i tot i que té elements per ser un film amb una història amb més profunditat i emoció, no m'ha arribat a emocionar ja que el guió és fluix i els personatges són massa plans.
