Les vinyetes d'Aleix Saló

A través del portal de notícies "directe.cat" he descobert les vinyetes de l'Aleix Saló, absolutament recomenables. Les vinyetes dels humoristes gràfics sempre han sigut un punt de mira interesant. En un moment que l'oasi català s'ha convertit en un fangar, la feina dels humoristes gràfics és més imprescindible que mai, i apart de fer-nos reflexionar, si més no aconsegueixen arracar-te un somriure terapèutic.

Més vinyetes al blog de l'Aleix Saló: http://aleixsalo.wordpress.com/

Quan determinats jocs de taula semblen jocs d'infant...

No sé qui carai es va inventar el Monopoly ni tampoc sé si avui en dia seria considerat un joc gaire educatiu...potser hi ha qui comentaria que és un joc que fomenta l'individualisme, la competitivitat i el capitalisme.


El Monopoly forma part d'aquells jocs clàssics de taula per adults, però la veritat jo sempre hi vaig jugar quan era petit i adolescent. Recordo que tenia una certa mania a les caselles amb estacions de tren i companyia d'aigua i electricitat i també anhelava comprar els carrers més cars, si no recordo malament, el carrer Balmes era un dels cars. Si conseguia comprar la plaça Catalunya ja era tot un èxit. La veritat no recordo haver guanyat en aquest joc i recordo que per mi el gran èxit ja era poder edificar el carrer Ample, que era dels carrers baratets de color lila al costat de la casella de sortida. Edificar un hotel al carrer Ample era el meu gran èxit al Monopoly.

Sovint la realitat supera la ficció i en els darrers mesos hem pogut observar consternats com una àmplia galeria de personatges (des de Don Vito a Millet) han jugat amb els seus càrrecs i institucions com si fossin els reis del mambo del seu monopoly personal. Ciclicament, a l'Estat Espanyol, apareixen determinats casos que demostren que determinats tripijocs de determinats personatges comparats amb el Monopoly, deixen justament el Monopoly com un joc de nens.


Avui, no sé perquè, veient la notícia de la intervenció de la Guàrdia Civil en l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet m'ha vingut aquest joc al cap.
Encara intento trobar un sentit al perquè m'ha vingut la imatge d'aquest joc al cap mentre veia la notícia per televisió.
L'únic que se m'ha ocurregut pensar és que segurament alguns d'aquests personatges encara tindran la sort de tornar a la casella de sortida com si no els hi hagués passat res i fins i tot alguns, durant un temps, s'estalviaran de passar per la casella de la presó.

Disculpeu-me si la comparació amb el Monopoly sembla desafortunada, però a vegades la ment té aquestes coses...
Lamentablement el tema és molt més seriós que un joc de taula, molt més complex que un simple post.
És tan antic i clàssic el tema del post que podríem recòrrer a mil i una frases. N'he trobat una, molt utòpica, que m'ha semblat bonica per tancar aquest post...

"Yo creo que llegará un tiempo en que sobre las ruinas de la corrupción se levantará la esplendorosa mañana del mundo emancipado, libre de todas las maldades, de todos los monstruosos anacronismos de nuestra época y de nuestras caducas instituciones."
Samuel Fielden*
(Anglaterra, UK, 1844 - 1922)
[ breu nota del personatge:
Ministre metodista anglès, gran orador i pensador, un dels menbres més actius de l'Associació Internacional dels Treballadors.

Condemnat a mort pels disturbis i per la revolta de Haymarket, Chicago.
En aquella revolta, milers de treballadors demanaven millors condicions de treball i una vida més digne. Fielden va morir a la forca.
Actualment el dia 1 de maig és el dia del treballador en molts països.]





Curiosament hi ha fets que es repeteixen més que un joc de taula i frases que ens hauríem de repetir més com les de Fielden que demanen a crits una regeneració de la pròpia societat.

Últimes lectures: La Setmana tràgica explicada per David Martínez Fiol

La setmana tràgica

explicada per...

David Martínez Fiol

Pòrtic, Barcelona, 2009

Enguany fa 100 anys dels fets coneguts com a Setmana tràgica que tingueren un dels focus principals de protagonisme als barris populars de Barcelona.

És un llibre molt pedagògic i amè, carregat d'il·lustracions i fotografies que ens ajuda a entendre un dels episodis cabdals de la nostra història. Gràcies aquest llibre he pogut entendre una mica millor, no només la varietat d'ideologies polítiques que havien sorgit en aquella època, sinó sobretot quina era la tensa situació social de la Barcelona que va desenvocà en la revolta popular als carrers l'estiu de l'any 09. Una revolta en part provocada per la crida dels reservistes, la majòria fills de les classes populars, que els enviaven a la guerra d'Àfrica. I també pel descontentament i frustració de les classes populars fruit de la manipulació i mentides del govern de l'època per amagar les misèries i greus conseqüències d'un conflicte bèl·lic destinat al fracàs, com després es va demostrar. Un estudi recomenable.

La Beckett fa 20 anys

Qui hagi trepitjat algún cop la Sala Beckett sabrà que és una sala emblemàtica per la seves propostes escèniques. En motiu dels 20 anys d'aquest teatre molts mitjans s'han fet ressò no tant de l'aniversari en sí, sinó de les problemàtiques immobiliàries que afecta l'immoble on s'ubica aquest espai. El futur d'aquesta sala és incert però des d'aquí esperem que allà on segueixi en el futur pugui seguir amb el mateix esperit. Un servidor ha trepitjat uns quants cops aquesta sala i gràcies a la seva programació
ha pogut conèixer diferents propostes i autors, molts d'ells contemporanis i amb propostes innovadores i arriscades.
Us deixo amb una entrevista al seu director, en Toni Casares al programa Extraradi de la Com.
http://blocs.lamalla.cat/bloc/extraradi/post/20_anys_de_la_sala_beckett

Cerdà i la Barcelona del futur

Al CCCB s'acaba d'inagurar una exposició relacionada amb l'Any Cerdà, coincidint amb els 150 anys d'aprovació del pla urbanístic que va transformar la ciutat després d'enderrocar-se les muralles.

En els darrers anys la figura d'Ildefons Cerdà ha sigut font d'algunes exposicions retrospectives. Moltes han intentat anal·litzar el Pla Cerdà amb altres plans plantejats per altres enginyers i arquitectes. Són 150 anys d'història de canvis estructurals i urbanístics amb els seus alts i baixos. Molts cops aquests canvis han estat vinculats amb grans events mundials: Exposicions Universals, congressos eucarístics, JJ.OO, Forums...

Tot i que el CCCB ens té acostumats a exposicions molt ben plantejades, al sortir d'aquesta mostra vaig tenir un cert desconcert de no haver aprofundit prou en el tema. Vaig llegir una opinió en el llibre de visites de la sortida: "exposició caòtica, laberíntica, poca informació. Això sí, visualment molt potent!". La mostra intenta ser un recorregut per la incidència a Barcelona del pla Cerdà i la transformació de la ciutat, vist des d'un punt de vista actual i reivindicant la modernitat del mateix. Gràcies a diferents rehabilitacions fetes a l'Eixample, s'han recuperat alguns patis interns i s'ha reconfirmat la gran varietat d'usos que ha tingut el model Cerdà i la terminologia que ha generat: xamfrà, illes, façanes, passatges, patis...

El que em va semblar més interesant fou la part final de la mostra on hi ha una classificació de ciutats segons el seu model urbanístic (ciutat discreta, infinita, celular, a escala, sobreposada, etc) i de forma més o menys didàctica ens intenta explicar com els models urbanístics han transformat i condicionat les ciutats i quina incidència té això en el futur.

Visualment és una exposició amb elements interesants, informativament costa seguir-la. Recomenable? Bé això ho deixo a criteri de cadascú.

+info a:

http://www.cccb.org/ca/exposicio-cerda_y_la_barcelona_del_futuro_realidad_versus_proyecto-29912

Pau Casals i l'exili

Pau Casals i l'exili

Palau Moja de Barcelona

Fins el 29/11/09

Magnífica retrospectiva entorn de la figura del gran músic català i universal Pau Casals. L'exposició ens mostra la vida del músic en relació a l'exili català de la postguerra. L'exili del propi músic, el seu compromís amb els refugiats, la seva denúncia contra les dictadures, i en concret contra la de Franco, la seva fermesa moral, les seves intervencions públiques, el seu compromís amb Catalunya des de l'exili (jocs florals, actes culturals), i sobretot es va convertir en un gran portaveu de la pau.

Una gran exposició. L'únic criticable és que no hi hagi sencer el seu discurs a l'ONU. quan feia una lloança als valors de la pau i constantment feia referències a Catalunya.

La mostra coincideix amb el trenté aniversari del retorn de les despulles del músic que foren enterrades al cementiri d'El Vendrell. Justament a la platja de Sant Salvador hi ha la Casa -Museu.

Una retrospectiva d'un personatge únic. Recomenable.

+info a: www.paucasals.org

Propostes per un dissabte de cine...

1. 1.Ágora d'Alejandro Amenábar. Rachel Weisz és l'ànima d'una pel·lícula esperada, comentada i mirada amb lupa pels crítics. La trama gira entorn a la vida de la filosòfa Hypatia i de la història i evolució d'una pròspera i tolerant Alexandria cap una grisa ciutat, província romana dominada pels fonemantalismes religiosos. Potser la peli no emociona del tot però el rerafons de la història és molt interesant, els detalls històrics estan molt ben cuidats i té escenes molt potents com l'escena de la destrucció de la biblioteca d'Alexandria. Em va agradar força i l'actriu Rachel Weisz ho fa molt bé.
2. Malditos Bastardos de Quentin Tarantino. Brad Pitt és una estrella en un repartiment coral on destaquen actors austríacs com Christoph Waltz (genial!) o alemanys com Diane Kruger o Daniel Brühl. El combinat Tarantino, nazis i segona guerra mundial feia una mica de por...però el resultat és una entrentiguda cinta a mig camí del cine d'espies, los doce del patíbulo i amb elements tragicòmics. S'hi repeteixen algunes constants en el món Tarantino com uns diàlegs molt enginyosos i elaborats, el factor sorpresa d'algunes escenes, l'experimentació en diferents gèneres fílmics i argumentalment la revenja com a desencadenant de tota una història. Francament entretinguda.


3. Gordos de Daniel Sánchez Arévalo. Si no fos espanyola per la seva cuidada producció i el seu guió molt ben trobat, podria passar com una comèdia agredolça britànica o americana. La dictadura dels cànons estètics, les teràpies, la recerca de la felicitat i la pròpia autoestima són temes de fons d'una pel·lícula recomenable.


4. Si la cosa funciona (Whatever works) de Woody Allen. Ha tornat el gran Woody Allen en estat pur...políticament incorrecte, crític, irònic, tendre, amb un guió aparent tonto però amb grans cops d'efecte. La història d'un home madur que durant un any refà la seva vida amb una noia jove. Un film sobre el destí, l'amor i que cal aprendre a ser flexibles i realistes. Una pel·lícula absolutament recomenable.

URTAIN - CDN

Un retrat de l'Espanya dels 70 a través del retrat d'una icona com el boxejador Urtain. Una aposta arriscada de la Compañia Animalario. Un retrat emotiu i molt autèntic.

El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana al TNC

Un retrat de la Barcelona popular de començament del segle XX. Està molt bé que el TNC hagi decidit recuperar aquesta peça i sobretot recuperar cada temporada dramaturgs catalans que havien caigut a l'oblit; l'any passat l'Ambrosi Carrión, i aquesta temporada en Juli Vallmitjana.

De festes, vacances i calendaris...

¿Per què ara en diran vacances d'hivern quan volen dir vacances de Nadal?

No segueixo massa l'actualitat educativa del país, però si que hi hagut una notícia els darrers dies que m'ha cridat molt l'atenció: l'acord del Consell Escolar de Catalunya sobre el nou calendari escolar. Acord que serà traslladat a la conselleria per la seva aprovació definitiva. D'aquest acord una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és el canvi de nomenclatura de les vacances. Es veu que a partir d'ara les vacances de Nadal s'anomenaran vacances d'hivern i les de Setmana Santa seran anomenades vacances de primavera.

No entenc massa bé el perquè d'aquest canvi de nomenclatures. Per no ferir les susceptibilitats de les noves famílies que s'han incorporat als darrers anys a les aules del nostre país? Francament no ho acabo d'entendre...

Penso que també és important que els nouvinguts entenguin i coneguin les tradicions del país que els ha acollit.

Ens agradi o no, ens molesti o no, vulguem o no, el llegat històric i cultural del nostre país té arrels en la tradició cristiana i la cultura occidental, per tant és normal que el calendari de festes que seguim durant l'any, més enllà de si ets creient o no, tingui referències religioses i s'anomenin d'una manera concreta...

El que també m'ha cridat l'atenció és l'afirmació de certes escoles que ja han decidit que no faran ni pastorets ni pessebres i per tant, són dues tradicions que en l'àmbit escolar, de l'escola pública, poden estar en perill de desaperèixer.

Aquest afany per ser tant hiper correctes ha portat ja fa anys que les Festes de la Ciutat de Barcelona, en comptes de Festes de Santa Eulàlia i Festes de la Mare de Déu de la Mercè...hagin passat a anomenar-se La Laieta i la Mercè. Algú podrà arribar a pensar que la tal Mercè no és una imatge religiosa que forma part de la història de la ciutat, sinó, qui ho sap, algún nouvingut pensarà que potser va ser una reina de no sabem massa bé quin segle i per això ara se li dediquen les festes en honor del seu nom.

La hipercorreció política crea casos d'extrema estupidesa.

Defensar un model de societat i escola pública i laica no hauria d'anar en detriment de que els alumnes coneguin el llegat cultural, històric, tradicional, religiós de la terra on vivim. La multiculturalitat comença perquè nosaltres arribem a comprendre les tradicions d'aquells nouvinguts que arriben al nostre país, però al mateix temps també és important

que aquests nouvinguts i les noves generacions coneguin el llegat i les tradicions del país que els acull.

Crec que el debat del fet religiós en les escoles públiques hauria de ser un debat ja superat i s'hauria d'evolucionar per fomentar més els coneixements ètics, humanístics, filosòfics, lingüístics i evidentment ensenyar una mica d'història de les cultures i les religions. No farien mal a ningú. Trobo que els alumnes puguin entendre la diferència entre una mesquita, una sinagoga i una catedral són coneixements culturals que ajudarien entendre la mateixa evolució de les civilitzacions i de la pròpia Humanitat.

Recordo anys enrere quan treballava de monitor-guia que feia una visita a l'església del meu poble i molts alumnes no entenien el perquè servia una pica baptismal, el perquè els bancs portaven reclinatoris (bàsicament per agenollar-se i resar!) o que s'hi guardava en el sagrari de l'Altar Major.

S'han de mantenir els referents religiosos en una societat cada dia més diversa?

Vaja, que ara estic de vacances i no tinc massa clar si les haig d'anomenar vacances de Tots Sants o potser millor vacances de tardor. Sempre de tota la vida havia sentit que ara era l'època de la castanyada...però, vaja, lamentablement les castanyeres també estan en perill d'extinció. Ahh, ara ho recordo...ara s'anomena aquesta època de l'any Halloween. Això això ja no m'enrecordava que a Port Aventura ja fa dies que anuncien que et cagaràs de por!!!

En fi, que la hipercorrecció política i la multiculturalitat no ben entesa m'han portat a escriure tot això.

Us animo a llegir l'encertada reflexió d'un pessebrista en el seu bloc:

http://elbouilamula.blogspot.com/2009/10/vacances-dhivern.html

Sort en tenim que sempre ens quedarà El Corte Inglés que dos mesos abans en recordaran que ja és Nadal.

També us convido a llegir el següent post del blog d'en Francesc Puigcarbó:

http://blocfpr.blogspot.com/2009/10/el-govern-estudia-eliminar-nadal-i.html

Tots els blocaires dels teus dits...

La vida electrònica, més enllà de la tasca individual de cada blog, a vegades dóna alegries.

La triple presentació de llibres ahir a la llibreria Catalònia, fou una d'aquestes inesperades i petites alegries. Una vetllada entranyable i bonica entorn la presentació dels llibres d'en Jesús M.Tibau i del llibre col·lectiu de "Totes les baranes dels teus dits". El que no m'esperava era arribar a conèixer algunes de les cares que s'amaguen rera d'alguns blocs. La sorpresa, la curiositat i l'emoció de conèixer aquestes persones, algunes ja veteranes com el veí del dalt (que per fi li vaig poder posar cara!) convertíren la vetllada més que en una presentació, en una entrenyable trobada.

Val la pena que llegiu el post que ha escrit en J.M.Tibau:http://jmtibau.blogspot.com/2009/10/sensacions-duna-molt-mes-que-triple.html

Com molt bé diu l'Assumpta en els seus comentaris al voltant del que ha generat "Totes les baranes...":"Un petit miracle!"

És bonic pensar que els blocs, més enllà del tarannà individual de cadascú, serveixen per unir ponts i crear xarxa. I bona part de la culpa o el mèrit la tenen alguns blocaires, gairebé més d'un els anomena activistes, com en Jesús M.Tibau.

Per part meva, content, que el meu humil granet de sorra en tota aquesta història hagi servit per generar totes aquestes emocions.

Triple presentació de llibres...

Aquest és un post per comentar que l'humil recull de poemes "Totes les baranes dels teus dits" (editat per Petròpolis) sorgit d'una iniciativa del blog de Jesús M.Tibau, tindrà l'oportunitat de ser presentat a la llibreria Catalònia juntament amb les dues últimes propostes de Jesús M.Tibau: "Una sortida digna" (relats) i "A la barana dels teus dits" (poemes).

Últimes lectures: Una sortida digna de Jesús M.Tibau

Últimes lectures:

Una sortida digna

Jesús M.Tibau

Cossetània Edicions

Notes de color, 25, 2009.

"La mort mai havia estat tan suggerent i atractiva en un recull de relats"

Aquest és el titular que posaria si hagués de ser notícia el darrer recull de relats de l'autor ebrenc Jesús M.Tibau. És un llibre de relats fresc, de lectura àgil, fluïda, dinàmica...

Si en el darrer llibre ja hi havia relats que desprenien dosis d'ironia i tendresa, en aquest recull, les dosis d'ironia i tendresa han estat augmentades i perfectament dosificades (mai millor dit) en una àmplia galeria de situacions i personatges.

Hi ha contes absolutament genials com el conte que obre el recull "La notícia de l'any", un conte absolutament brillant on l'autor demostra un gran domini del ritme que va creixent com les ganes de la gent de conèixer les primeres impressions d'un ressuscitat. Destins és un altre dels relats que m'han agradat...on uns pares s'angoixen constantment perquè veuen que el seu fill no serà un bon lladre i la mare li retreu "ets massa tou!".

En fi...una nova entrega augmentada i millorada de l'originalitat narrativa d'en Jesús Maria Tibau.

Últimes lectures: els dos penúltims llibres d'en J.M.Tibau...

Últimes lectures/ lectures del passat estiu
Els dos penúltims llibres d'en J.M.Tibau

El vertigen del trapezista
Cossetània Ed, notes de color, 11, 2008
(relats)

A la barana dels teus dits
Aeditors, El riu de lletres, 2009
(poesia)

Vet aquí un doble ressenya d'un autor, que en el meu cas, com suposo que li ha passat a d'altres persones, vaig conèixer primer la seva faceta de blocaire i la curiositat em va portar a conèixer algún dels llibres de la seva faceta d'escriptor. El principal dilema era saber quina era la millor opció per fer una immersió en el món literari d'en Tibau.
Vaig decidir finalment llegir-me els tres últims, i en aquest post intentaré dir alguna coseta dels dos penúltims llibres.

El vertigen del trapezista és un recull que inclou 34 relats. Són relats carregats de quotidianitat, ironia, reflexió, tendresa...retrats de personatges, alguns que intenten sobreviure i fer malabarisme entre el passat, el present i el futur. El que més m'ha sorprès és l'habilitat amb la que es mou en el gènere del relat i la gran fluïdesa que tenen. És un recull que es llegeix sense grans problemes i que convida a la relectura. Jo ho he fet. M'he llegit tres cops el primer conte, perquè...sí...ho confesso..."monedes o l'indecís rodar dels anys", per cert, un dels varis contes premiats que inclou el recull, m'ha atrapat la història i he pensat...ostres, això dóna per una novel·la!
La grandesa i feblesa al mateix temps d'un recull de relats és que ens ofereixen un ampli ventall d'històries i fragments que no sempre ens poden atrapar de la mateixa manera tots. No tots els contes m'agraden ni m'atrapen de la mateixa manera. Realment és un llibre que amb prou feines 120 fulls aporta molts elements per anal·litzar moltes coses...és fresc, dinàmic, innovador l'epíleg participatiu...M'agrada el Tibau que converteix la seva Cornudella natal en un espai literari més i que fa dels carrers de Tortosa una ciutat literària...M'agradaria pensar que he descobert un autor amb prou fusta per sorprendre'm d'aquí un temps, no amb petites acrobàcies literàries sinó amb una gran acrobàcia: una novel·la o un recull de tres o quatre històries llargues. Temps al temps.

A la barana dels teus dits és un recull de petits fragments poètics. Està escrit amb humil·litat i senzillesa. És un homenatge a l'ànima enamorada que observa rera una barana cada matí el món. El Tibau poètic ha sigut un gran descobriment: versos propers i quotidians. Un plaer.